La insuportable lleugeresa del blog

"Tonto el que lo lea"

I és que hi ha missatges que sempre m'han fascinat i aquest és el que ha configurat el meu amor per allò que s'escriu en una paret.

Mals temps els que corren

Quan sents la necessitat compulsiva d'amagar bondats, felicitats i esperances, és que el món que t'envolta va prou malament com per pensar que, essent raonablement feliç, estàs cometent un delicte.

O miseri! quorum gaudia crimen habent. Cornelius Gallus

Tant li fot VII

Substitut d' una metralladora.  O fortuna. ..

Tant li fot VI

El meu regne per una metralladora!

Amb munició, of course

Tant li fot V

La primera mossegada a la banya d"un croissant pot ser el primer pas cap a la decepció,  à la recherche du goût perdu.

I com m'agradaria!

Com m'agradaria que mai algú pogués dir això de mi:

"El vaig trobar després de la derrota del nostre èxercit, a ell i a Laques, dels darrers entre els que fugien, i el vaig examinar còmodament i amb seguretat, perquè jo estava dalt d'un bon cavall i ell anava a peu, com havíem combatut. Vaig notar, en primer lloc, quina presència d'esperit i quina resolució mostrava en comparació amb Laques, i després la fermesa del seu caminar, de cap manera diferent de la seua habitual, la vista ferma i regulada, considerant i jutjant el que passava al seu voltant, esguardant ara uns ara uns altres, amics i enemics, d'una manera que encoratjava els uns i feia comprendre els altres que estava per vendre ben cara la seua sang i la seua vida als qui tractaren de llevar-li-la; i se salvaren així: perquè de bona gana un no ataca la gent que es comporta així; un corre darrere dels esglaiats." Alcibíades, sobre Sòcrates

Quo timoris minus est, eo minus ferme periculi est. (Com menys por hi ha, menys risc es corre). Tit Livi.

Serà valentia, serà temeritat?

Algun dia ...

Resulta tremendament esgotador trobar-se enmig de la incoherència i el deliri, entre l'absurd i la megalomania, i haver de prendre decisions entre l'un i l'altra. Aquest serà el tema d'un article polític que algun dia escriuré. Però no pas ara.

De la mala educació

I per què, servidora, que sempre ha respost els comentaris, ara, de sobte sembla que se n'hagi oblidat? No pas, però m'he promès que només m'angoixaré pels meus fills. En la resta, aniré fent com bonament podré, que em faig gran i dono pel que dono.

I quina llàstima no caminar plegats per una pista de carro, una mica polsegosa, sense un rumb predeterminat, i fent-la petar!

Tant li fot IV

Esguerrar-la, però bé, és l'única fórmula que he conegut per desenvolupar la paciència amb els esguerros dels altres i, de passada, aprendre alguna cosa. Mode "ficadadepotafinselcolze" ON.

Mastegar textos: Pedrolo

Més enllà de passar amb el fast-food que ens empapussen avui.

"L'alienació en què viu la classe obrera, i en la qual l'han mantinguda i la mantenen les organitzacions pròpies amb més incidència en el món del treball, fa possible que el proletariat dirigeixi les seves energies a la propaganda d'unes normes culturals burgeses en lloc de maldar per la creació d'una cultura popular, arrelada en el geni de cada país. I si aquestes normes li diuen, al proletariat castellanoparlant, que el fet cultural de la seva comunitat està amenaçat per l'existència de pobles diferents, és explicable que, instal·lat en una comunitat en la qual ha hagut de refugiar-se per incompentència o mala voluntat de l'organització social que l'expulsava de casa seva, pretengui, aquí, la conservació d'una indentitat que els dirigents de l'Estat converteixen en arma de desintegració d'aquests països que els fan nosa i en motiu de fricció entre els qui haurien d'estar units.

Que aquest argument no hagi estat discutit fins a revelar-ne la fal·làcia pels partits esquerrans de casa nostra, explica el seu torn que a bona part del proletariat català no se li hagi acudit que se'l feia víctima d'un engany monstruós, perquè se li ha reclamat una solidaritat de classe no pas per a defensar la seva classe i obtenir, eventualment, la victòria d'aquesta classe, sinó per a contribuir a l'enterrament de la nació catalana i al triomf definitiu del món castellanoparlant que de cap de les maneres no es confon amb l'internacionalisme proletari, com ens podrien dir els obrers francesos, anglesos, italians, etc., ben poc disposats a renunciar a les parles respectives a favor de la del company "espanyol".

Són simptomàtiques d'aquesta voluntat de confusió que no para de perjudicar-nos tantes i tantes assemblees reunides amb la finalitat d'estudiar reivindicacions de caràcter social o econòmic en les qual comença per plantejar-se l'assumpte de la llengua. La més recent, o una de les més recents, és la convocada a Sant Sadurní d'Anoia a propòsit del conveni del xampany. El primer quart d'hora, ens informava l'"Avui", fou dedicat a discutir si es parlaria en català o en castellà, i gairebé és inútil de dir que aquesta darrera llengua sortí victoriosa de "l'enfrontament dialèctic", si bé a l'hora de fer preguntes se'n van fer en tots dos idiomes. No ens diu el cronista local del diari quina cara hiposaven els qui al seu lloc d'origen no tolerarien que els trepitgessin la identitat amb una sola paraula forastera.

Ara, si hi va haver discussió, i durà quinze minuts, senyal que entre els reunits no faltaven uns quants obrers decidits a no deixar-se espoliar, i aquesta és una nota esperançadora. Una gran part del món del treball veia ben clar, cinquanta anys enrera, que el català era la llengua del país, no la de la burgesia, com alguns partits i sindicats li han començat a dir amb una mala fe que repugna, perquè aquests partits i aquests sindicats havien de saber més bé que ningú que l'idioma de Lenin, per exemple, era el mateix que havia utilitzat el tsar (quan no se servia del francès, naturalment!). No sabem de cap poble que, en fer una revolució i instaurar una altra estructura social, hagi canviat de llengua per por que se l'acusi de parlar-ne una de burgesa. Tampoc no sabem que cap partit socialista o comunista "espanyol" tingui el projecte d'abandonar el castellà si un dia passa els taps a la burgesia i enderroca l'ordre social capitalista. I té una bona raó per no fer-ho: les masses (mot de connotacions despectives que un pensament polític avançat hauria de deixar de banda) no els seguirien.

Si les coses són així, i em sembla difícil que se'm contradigui, només podem interpretar la posició d'alguns partits i sindicats que demanen el "respecte" total a la parla dels immigrats com un desinterès, també total, davant la cultura del nostre país, que és la dels obrers catalans, als quals, amb aquestes maniobres de caràcter genocida, es priva de transformar-la en una cultura popular o, potser amb més exactitud, de recobrar-ne, de moment, aquelles parcel·les que ja havia aconseguit, abans de la galdosa croada, a través d'ateneus i d'altres centres obreristes destruïts pel franquisme."

Manuel de Pedrolo. Avui, 16 de juliol de 1980.

Rebaixes

Com a compradora compulsiva sóc un fracàs, fora de les llibreries i les botigues d'esport. Tarda de rebaixes i una sola peça, de 35 euros, i sense mànigues. Això sí, de Custo, tot i que no sé si això és bo o dolent

Llum de dinamo

I arribes al vespre exhausta, buida, dessecada, com una pelleringa balba. L'energia l'has donada, te l'han demanada, te l'han presa i te n'adones que no has esmerçat ni un sol segon a tu mateixa, i ja no et queda ni una engruna de voluntat per seguir movent la dinamo. Penses que no vols, de cap manera, caure al llit i despertar-te demà per tornar a engegar i et calces de nou i corres, corres a la recerca d'oxigen, fugint de les persones. I et preguntes que t'ha dut fins aquí, si hi ha un compromís suficient per veure passar rabents els dies i notar que no n'hi ha hagut gens per a tu. I enmig del bosc topes amb un home jove, amb un carro vell dels d'anar a plaça, recollint llenya, seriós, metòdic, obcecat, terriblement pobre, dignament pobre. I automàticament renoves el compromís, les cames volen i la llumeta torna a renéixer. Potser no tant potent, potser no gaire brillant, però m'empelto de la imatge de tossuderia infinita de l'home, un dia més.

Tant li fot III

Patim perquè som incapaços de viure el moment i ens la passem inventant-nos futurs que potser mai seran.

A dream

Istambul. La Mesquita Blava des de Santa Sofia. Fotografia només possible si fas 1,85 o més.

Què us diré? Un minaret encomana l'altre. Clàxons. Crits. Mans que volen i s'expressen. Pluja. Kebab. Aroma de carn de be rostida. I pollastre. Baklava. Umbrellaaaaaaaa! Umbrellaaaaaaaa! Te i pa amb sèsam. Mal de peus. Vent. Un estret amb remembrances històriques. Almogàvers ballant a la llum d'una lluna que s'amaga. Pluja. Fred. Gates de tres pèls, perquè no cal buscar-los en els gats. Muralla. Tombes. Horts. Vent. Mal humor. Te calent. Mal anglès. Can you help me, please? Mapa. Where Am I? José Antonio, compra barato! Not spanish sorry. Catalan. Ah! Barcelona, Catalunya, ok! Wi-fi. Guai-fai. Gratis. Albergínies farcides. Twitter. La gata de tres pèls espera. Por i esperança. Sabrem fer el que cal? La panxa. Uf! La panxa. Militars que entre i surten del programa Constitución. Atado y bien atado. Ens persegeuix el fat rere la guai-fai. Gran Basar. Càra de pòquer. No miris res directament. Tampoc t'abelleix. Photo, only photo. No, thank you. No, mersi. No!! Collons! fotem el camp d'aquí! Shayla. Chador. Niqab. Iphone. Tapa't el cap. Descalçat. Fa pudor de peus. Go out. Time to pray. Fora l'aire omple els pulmons. Millor mirar el sol ponent-se al Màrmara.

Tant li fot II

Tinc tants defectes que, a vegades, penso que el meu home està amb mi després de tants anys només perquè és l'encarregat de l'inventari.

Tercer sense ascensor

1

Era dimarts i ja en tenia un tip de la feina. El divendres es veia lluny, molt lluny, i la Noemí no tenia gaire clar en quin estat arribaria al cap de setmana. Asseguda al davant de la pantalla de l’ordinador, amb piles de fulls a banda i banda, mirava amb rancúnia la porta del despatx del seu cap, imaginant que algun fet extraordinari la salvés d’haver de suportar ni un minut més la tirania de l’haver de treballar per calés.

Com què no venia cap àngel exterminador, malgrat que la finestra que donava al carrer estava oberta, va decidir, resignadament, ficar-se de cap a la feina. Havia d’anar seguint les instruccions manuscrites que el senyor Calsina havia deixat dins de cada expedient. Era advocat i duia casos penals, pel que no resultava gaire agradable anar obrint expedients i haver de llegir declaracions, veure atestats i fotografies a quina més repugnant. El primer expedient que va prendre, Ramon P.J., assassinat, robatori, extorsió, quina meravella!

2

Va anar al guardarropia de la discoteca a buscar la jaqueta per poder sortir a fumar a la terrassa. Als vespres ja refrescava i només per això la Noemí s’estava plantejant deixar de fumar. Fora només hi havia un home, era d’hora i es van saludar amb un gest amb el cap. Ella, però, no es va allunyar gaire, ja l’havia vist a dins i tenia la intenció de travar-hi conversa.

- Tens foc? – la noia duia la cigarreta prop dels llavis mentre s’adreçava al tipus.

- I tant! – respongué l’home que, mentre cercava l’encenedor la repassava de cap a peus.

La Noemí fou conscient d’aquesta inspecció, i veié una guspira d’aprovació en els ulls d’aquell home que tampoc no estava gens malament. Exhalà el fum de la primera pipada amb satisfacció.

- Em dic Noemí.

- Jo Ramon.

3

La pila de la taula del despatx no baixava mai, realimentada per nous expedients que el senyor Calsina no parava d’encolomar-li. Si fos per la feina rai, el problema era el mal humor constant, els crits, les humiliacions repetides. Aquell podrit era un maltractador que mereixia més la presó que no pas els seus clients.

Va sonar l’intèrfon i premé el botó que tenia al damunt de la taula. Era el timbre de la porta del carrer.

- Si?

- El despatx del senyor Calsina?

- Sí, ja l’obro.

L’escala estava tan silenciosa que se sentí la porta de baix, malgrat que estaven en un tercer sense ascensor, i unes passes que pujaven. La porta s’obrí i la Noemí somrigué al client mentre prenia el telèfon per avisar el senyor Calsina que la visita que esperava ja havia arribat.

- El senyor Calsina el rebrà ara mateix senyor P.J.

- Gràcies Noemí.

La porta del despatx s’obrí i en Calsina s’adreçà directament al seu client:

- Passa, passa Ramon!

La Noemí s’aixecà de la cadira i aprofità que el seu cap encara no havia entrat al despatx.

- Senyor Calsina, li sembla bé que vagi ara a correus?

- Fes, fes Noemí, però no triguis gaire, que ja ens coneixem.

La Noemí va fer que si amb el cap, dòcilment. Prengué la carpeta i sortí del pis. Comprovà a l’ull de l’escala que no pujava ni baixava ningú i baixà decidida, amb una certa alegria, potser perquè per una estona no estaria al despatx. Anà a correus amb parsimònia i, mentre tornava pogué veure la silueta d’un home que sortia de l’edifici i encenia una cigarreta. De lluny li semblà en Ramon P.J., però no ho podia assegurar, l’home desaparegué caminant amb calma.

Enfilà escales amunt, sense apressar-se per no perdre l’alè, se sentia una ràdio en algun dels pisos i feia olor de cera de mobles i verdura bullida. Al replà, la porta del despatx estava entreoberta, l’obrí del tot i demanà en un to un pèl massa alt:

- Senyor Calsina?

S’adreçà al despatx del senyor Calsina i repetí la demanda.

- Senyor Calsina?

En Calsina jeia al damunt de la seva taula amb els ulls esbatanats. Els expedients xops de la sang que encara s’escolava per un tall repugnant de la seva gola i degotava fins la catifa ratada. La Noemí s’aclarí la gola i feu un crit esfereïdor. Sortí corrents a  l’escala demanant socors. Ningú aparegué als replans, només notà que la ràdio ja no s’escoltava.

Baixà corrents al carrer i corregué a la placeta on sempre hi havia un policia municipal. El prengué del braç, cridant amb incoherència i el feu pujar al pis. Aleshores tot va començar a funcionar segons unes normes que no controlava, el policia feu una trucada i la feu seure en una cadira en un racó del despatx, d’on no es pogués veure el cadàver. Quan van venir els policies d’homicidis, el mateix municipal va baixar al bar de sota per dur-li una til·la ben calenta.

La Noemí es mantenia en el seu racó, somicant calladament. Es va prendre la til·la obedient. Després la van pujar en un cotxe de la policia fins una comissaria on li van prendre declaració. Un cop fets els tràmits li van dir que l’acompanyarien a casa. Es va deixar dur. Un cop a casa, es va dutxar, tranquil·lament. Es posà roba còmoda i començà a fer el sopar per a dos. Sonà el timbre.

- Sí?

- Sóc en Ramon.

- Ja t’obro.

Confiar

Et truquen de Madrid, algú ha robat la furgoneta on, entre altres, viatjava el telèfon mòbil -d'una pila d'euros- per a ser reparat, i et demanen si pots enviar la factura de compra i el número de sèrie per la denúncia. Estàs parlant amb algú, d'accent sudamericà, que no coneixes, d'una empresa que no coneixes, que has trobat per Internet com a servei tècnic de la casa del mòbil. Penses: ja el puc donar per perdut. Però la persona de l'altra banda et sembla correcta i hi confies. Potser no el tornaràs a tenir, però creus que aquell home -perquè es tracta d'un home- farà el que calgui. Et fa una mica de vergonya confiar, com si estiguessis fent alguna cosa mal feta en aquests temps on tothom malfia. Potser sí que sóc una mica enze, però me n'adono que continuo confiant en la gent.

Aprofito per demanar-li disculpes a n'en F. Fa uns dies li vaig retreure que confiés, però no vaig ser capaç de comprendre com ho vivia ell. Va confiar i el van enganyar i, el que em sembla més admirable és que, malgrat saber que hi ha gent que t'enreda, ell continua confiant. De ben segur que se m'ha encomanat. Sortosament.

Tant li fot

I és que, en el món de la justícia, tenir la raó no és res més que una prova circumstancial.

Visca la Química!

d'aquí

Sí! Per fi! Per fi poder dormir una nit sencera, per fi abandonar la depressió, per fir poder fixar l'atenció en les coses, per fi tenir ganes de feinejar per casa, per fi tornar a córrer cinc quilòmetres sense cansar-me, per fi oblidar-me del ventall! Per fi: les hormones!

I és que encara no era una joveneta de cinquanta anys que ja semblava una vella de quaranta-nou a causa d'aquest procés "natural" que és la menopausa. Finalment, les hormones, le beneïdes hormones, m'han estat receptades i, per fi, he retornat a la vida.

I sí, duen un prospecte que fa un metre de llargària, i que m'amenaça amb tots els mals haguts i per haver (també haurien de dur prospecte els paletes que ens poden llençar un totxo al cap), però em sap greu per totes les tècniques alternatives absolutament inútils: visca l'estradiol, visquin les farmacèutiques i visca la Química!

Ja ho diu la dita: Any nou, hormona nova. Malgrat tots els auguris: Feliç 2013.