Currículum

El colomar

A ca meu hi ha un colomar, un colomar buit que d'anys hem fet servir de traster, perquè no ens abelleix això de criar ocells ni altres bèsties, més enllà de la gata "d'exterior" que ens va adoptar fa temps i que es va quedar al nostre pati perquè el pare li va començar a donar el menjar ben triturat, que ja fóra morta perquè li passa quelcom a les barres i no mastega prou bé.

A ca meu i ha un colomar sense coloms, ni canaris, ni merles, ni cap altre ocell i, des d'allí es veu Collserola i Montserrat, a banda i banda, i, fent un gest, treient el cap per una de les finestres -que el colomar de ca meu és prou gran com per tenir finestres- veig el Llobregat, i l'ermita d'El Puig, i el Pla de les Bruixes i el Cul de la Portadora.

A ca meu hi ha un colomar buit d'ocells i a mi m'han diagnosticat una depressió. I em prenc un ansiolític al matí i un anti-depressiu al vespre, i, de sobte, ja no puc sortir a córrer perquè m'he tornat agrafòbica i, per això, he fet del colomar el meu taller.

A ca meu hi ha un colomar buit d'ocells i ple de tristor, perquè quan l'ansietat i la tristesa m'ofeguen pujo i veig -i visc- sortides i postes de sol i tempestes que fan tremolar els vidres. I retallo, enganxo, poleixo, encinto, pinto ... les mans no paren, volen amunt i avall, com coloms bellugadissos, i així aconsegueixo que siguin elles les que pensen mentre el meu cap espera, pacient, que això passi, com les tempestes, i arribi el dia que ja no tingui por de tornar a sortir sola, i que pugi al colomar a gaudir d'allò que faig i no a fugir de ves a saber què, que ara em fa por.

Bons propòsits

Amnios

No m'adapto

La capsa del terror

Compra per correu

vigilats!

Cita de l'Eyquem

"El món no és més que una escola de recerca. No importa qui assolirà l'objectiu sinó qui farà les més belles curses."

Eyquem de Montaigne, Michel. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. pàg. 236

Agenda

cartesianisme rural

temps moderns

dolce fare niente

Camino, ergo escric

Heu caminat mai un bon tros al darrera d'un home que no dugui res a les mans i ni tan sols faci servir el telèfon mòbil? No és una tasca fàcil perquè no se'n troben, tendim a dur un munt d'andròmines perquè això de dur les mans nues fa mal efecte o ens provoca atacs de pànic. 

Posem un carrer qualsevol de Barcelona, la Diagonal a l'alçada de Maria Cristina potser. Posem un home alt qualsevol, de ben bé metre vuitanta-cinc -metre noranta potser- vestit amb americana i pantalons blau marí d'entallat modern, impecables, Màrius Carol, potser. Ja ens està bé. Posem que esteu aturades en un semàfor i veieu l'home de metre vuitanta-cinc -metre noranta potser- vestit impecablement de blau marí, Màrius Carol potser -us dieu- que es despedeix d'un home més baix, també amb vestit blau marí, però que no té un sastre que l'estimi com l'estima el seu sastre a en Màrius Carol, potser.

Posem que quan el semàfor es posa de color verd i comenceu a caminar, el senyor més baixet que també vesteix de blau marí i a qui el seu sastre no estima -o els venedors de la secció home d'El Corte Inglés no estimen, potser- fa uns saltirons i una correguda poc dignes per travessar el carrer i l'home a qui el seu sastre adora incondicionalment, Màrius Carol, potser, es posa a caminar al davant vostre.

Posem que us costa mantenir el pas d'un home amb les cames tan llargues i tan rectes, com fetes amb un regle expressament, i penseu que mai havíeu vist un home amb unes cames tan ben dibuixades, potser. Veieu com camina dret, amb posat relaxat, sap caminar i sap que sap caminar. Balanceja els braços rítmicament i posem que, de sobte, penseu que se li nota que ja és un home gran per com deixa anar la mà al final del recorregut, amb alguns dits rígids, en un gest que ja heu observat en altres persones grans que pateixen d'artritis. Posem que penseu: vaja! el pobre Màrius Carol pateix d'artritis a les mans, però per com camina no en deu patir als peus.

Posem que, tot i l'edat -i la suposada artritis i l'edat inqüestionable- aquest home camina a un pas prou viu que penseu que potser acabareu suant i arribareu a la cita havent d'entrar en una farmàcia per comprar-vos un paquet de tovalloles humides i un pot de desodorant. Penseu que sort que no sou una detectiu a qui han encomanat seguir en Màrius Carol.

Escoliosi! El crit, mut, posem que gairebé us surt llavis enllà. Posem que, doncs, definitivament decidiu que pateix d'escoliosi. És gairebé imperceptible, però el maluc esquerre és més alt que el dret -el sastre, que ara ja no us sembla tan amorós, sembla no saber que en aquests casos no es recomana una americana entallada-, i el colze esquerre frega el cos tot caminant, mentre que el dret es mou a una certa distància.

Posem que observeu, també, que el seu tors s'inclina lleugerament a la dreta -serà cosa de la ideologia? penseu- i, malgrat tot, manté la testa ben dreta, centrada. Posem que arribeu a la vostra destinació i ell, en Màrius Carol, potser, segueix cap a la plaça Francesc Macià, o potser va a Catalunya Ràdio. I aleshores no sabeu si teniu curiositat, però us esperen en una reunió en l'edifici on entreu, lliureu el DNI a seguretat, primera planta, mentre aneu pensant que, ves quines estranyeses, en Màrius Carol, el pobre, potser pateix d'escoliosi i artritis i que, malgrat tot, malgrat això i que el seu sastre no l'estima tant com us havíeu pensat, o que, potser, no té sastre i es compra els vestits ja fets, és un home que té un aspecte fantàstic.

Gaia

I em penso, pensant,
jo, aquí i ara,
amb pensaments manllevats
d'algú, allí i ara,
amb pensaments heretats
d'ella, aquí (o allí), aleshores.
I sé que no sóc en el no ser,
i cada dia que passa
es fa més dolorosa l'enyorança,
més trista i àrdua la batalla
perduda i absurda
de la unicitat

interaccions

joc de miralls

poesia vs realitat

doncs, això

i això?

pas de deux