Encara bo!

Apa, bon cap de setmana llarg. Per qui el faci.

Mal fat

Pausa publicitària

Any XXXI. No. 1579. Barcelona, 7 de juliol del 1934. Preu: 15 cts.

El carter

Rebre un correu d'un poble que es diu Roglà i Corberà (La Costera), vol dir rebre noves del meu admirat Toni Cucarella. Són noves que em fan feliç, perquè en Toni és d'aquells éssers destinats a publicar llibres, perquè tenen coses a dir, i les diuen de manera que paga molt la pena.

Ara no us en puc dir res de Dones d'aigua, hòmens de fang, d'aquesta història de vencedors i vençuts, que mai no n'hi ha prou. Quan l'hagi llegit potser en parlaré, però en Toni, de ben segur, m'haurà remogut les entranyes i traslladat a un estadi on la racionalitat desapareix per només viure amb el sentiment. Per tant, callo jo i parla en Manel Alonso.

Vaja que el millor és que el demaneu a Bromera aquí, i ja direu.

Alta

Dubte

Avui mon fill petit (23 anys) se n'ha anat a viure fora de casa. El que no sé és, exactament, quins són els sentiments que he de tenir. Vull dir els correctes i assenyats, que dels "altres" en tinc per dar i per vendre.

Quan ha sortit per la porta he fet un pastís. Per si torna i no hi sóc, que tingui alguna cosa per menjar.

Bells records d'estiu ...

D'etiqueta

Esquire Marmaduke Bonthrop Shelmerdine

Les circumstàncies em duen a un lloc i en una situació poc usuals. De fet, la meva vida ha estat sempre plena d'aquestes situacions curioses que mai he acabat de comprendre bé, però que em prenc amb esportivitat. Podríem dir que el títol de la pel·lícula "què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" em quadra a la perfecció.

En aquest lloc estrany assisteixo en una reunió amb gent de la que en diuen important, o que s'ho pensa manta vegades (nota mental: no es pot ser tan iconoclasta Clídice). Es fan les presentacions: Honorable Tal, el senyor Qual, l'excel·lentíssima Etc ... la Clídice. Encaixades de mà, somriures cortesos, joc de cadires ... la cadira que queda buida és, justament, la del costat del personatge de més categoria. M'assec no sense un cert rubor, l'etiqueta em situava al final de la cua i la casualitat em posa al davant de tot.

No m'abelleix aquesta situació que no em permet observar les cares i les postures de tots els actuants però, hores d'ara, ja he après que quan ets al ball el que et toca és ballar. M'ho prenc amb filosofia i em prometo, il·lusa, que mantindré la boca tancada.

Truquen a la porta i obren. Tots girem el cap -costa una mica situar-se amb aquestes portes antigues tan altes-, l'estança desapareix per a tots perquè acaba d'entrar l'home més bell del món. No en tinc cap mena de dubte. Si bé no passaria per cap déu grec clàssic, potser sí que passaria per Hefestió, i infinitament més bell que Paolo Carlini. Alt, ros, amb trets indefinits entre l'adolescència i la maduresa, somriu i la màgia funciona, tot ell és somriure i tots nosaltres som somriure.

Noves presentacions, remogudes de cadires, finalment seu i s'apaga, sap quin és el seu paper i tots podem fixar l'atenció on pertoca. Detecto un punt d'orgull de l'amfitrió davant l'efecte que ha obrat el seu espòs en tots nosaltres. És un orgull ben dissimulat, imagino que hi està força acostumat. Igual que sap que, acte seguit de l'efecte al·lucinatori dels primers instants, els ànims s'asserenen i és ell, el cap pensant, el que centra tota l'atenció.

El posat de qui mana és senzill, atent i interessat en les paraules dels visitants. No només fa el paper que li toca, sinó que reclama la presència de subalterns, demana mapes, pren notes ... Tothom sembla haver oblidat Antinous, que resta hieràtic mirant qui comanda, prest a alguna senyal que desconec que l'activi de nou. L'observo ara, gairebé objecte inanimat i em pregunto qui pot estimar tanta bellesa.

A l'hora de dir-nos adéu l'últim que se'ns adreça és Alfred Douglas i això ens manté en aquest estat de benaurança i optimisme -sense massa base, la veritat- que ens ha menat des del principi de la trobada. Afortunat optimisme que permet que, malgrat tot, el nostre món continui girant. 

Un cop en el món real, lluny de l'encís del personatge, penso en quina maledicció no deu ser posseir tanta bellesa, feta per a ser admirada, no estimada. I penso que potser, i només potser, qui estima un ésser així només pot estimar-se a sí mateix. El reflex de Narcís. Un dogal que no voldria pas per a mi.

en paral·lel

Surto (fujo?) de ca la psicòloga amb la pregunta ballant-me pel cap: "què fa que sempre estigui insatisfeta de mi mateixa?"

He de prendre l'autobús, encara tinc temps d'entrar als grans magatzems a menjar-me un entrepà de l'autoservei del costat del supermercat. M'assec en una barra des d'on veig la gent que passa pel davant del pa i la pastisseria.

Mentre provo de mastegar l'entrepà el més lentament possible busco algú a qui mirar. A la botiga de pa hi veig una melena rossa, un color perfecte, un pentinat impecable ... i car. Les sabates, de xarol amb una sivella daurada són cares també. Em pregunto com és que, amb la calor que fa, la persona duu mitges tupides, de color bordeus. Les mitges li fan bossa, enfilant-me cames amunt descobreixo les cames esquelètiques d'una anorèxica. Allí hi ha un problema, hi ha diners, però no hi ha amor. Ningú que s'estimi prou permet que les mitges li facin bossa.

Vaig mastegant i rumiant quines són les coses que m'uneixen a la melena rossa i les mitges que fan bossa. Jo no sóc així i, en canvi, endevino que aquella dona tampoc està mai prou satisfeta d'ella mateixa.

Acaba la compra i es gira. Una màscara de goma, no, una cara botida per la silicona i el bòtox fa una ullada al voltant. El pentinat impecable i les sabates cares no aconsegueixen fer oblidar aquella cara i aquelles cames.

Plego el tovalló i prenc les coses per marxar. Després d'això em prengunto encara amb més força: "què fa que sempre estigui insatisfeta de mi mateixa?". I a n'ella?

tornem-hi que no ha estat res

De pega

Sofregit

Sopar amb el meu fill petit és un plaer rar per a mi, últimament. El silenci plana pel damunt nostre. Ja no estem entrenats en explicar-nos coses.

- Mare, he d'aprendre a fer un sofregit, no suporto la salsa de tomàquet de pot.

- Bé, és fàcil: oli, ceba i all ben trinxats, un cop cuits el tomàquet, sal, una cullerada de sucre, foc fluix i tapar-ho perquè no esquitxi.

...

- Me'n vaig a viure fora de casa.

- Ah! -ara veig el perquè del sofregit- faràs bé, jo vaig marxar als 20 i tu ja en tens 23. Caldrà que t'espavilis a aprendre una pila de coses.

...

- Mare, em puc endur l'àvia?

- Ho sento, aquest punt no és negociable.

...

- Ho havia de provar.

- Ja

No li escau el bandoneón

Al balcó del primer pis del davant de casa hi viu, de relloguer, una alcohòlica. No és una borratxa entranyable, ans el contrari, és una politoxicòmana lletja, bruta, barruda i barrilaire. Avui m'està amenitzant la migranya amb la ràdio a tota pastilla i un ball, suposadament sensual, al davant del vidre de la porta del balcó que li fa de mirall d'estudi. Després, segur que farà com tantes altres vegades, entrarà, tancarà la ràdio i es posarà a bramar pels fills que no en volen saber res d'ella -perquè ella no en va voler saber res d'ells- i es quedarà adormida, roncant.

Són les onze del matí i no sé on caratsus he desat la compassió. Deu tenir a veure amb ser de poble. Si vols estimar, val més no conèixer.