Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 30 de setembre del 2014

Normes compulsives

"En teoria moral s’anomenen “normes compulsives” les que s’imposen i/o es perpetuen amb intenció de mantenir els individus en un perpetu estat de por, d’heteronomia o de “minoria d’edat”. Les religions monoteistes que prediquen la por a l’infern, la submissió a una jerarquia, la repressió del plaer, etc., són exemples de normes compulsives molt obvis; però també es recolzen en normes compulsives (la por al foraster o, alternativament, la submissió al poder) alguns governs suposadament democràtics (en el sentit “formalista” –o “tou”– d’aquest mot: és a dir, que han estat “triats” a les urnes, però que no necessàriament se senten implicats en la promoció activa dels valors democràtics de llibertat, imparcialitat i universalisme).

Alliberar-se d’aquesta compulsivitat, expulsar l’infantilisme moral a través de relativitzar “totes” les normes és un procés psicològic molt habitual i altament higiènic. De fet constitueix un moment necessari (l’adolescència) en el pas de la infància a l’edat adulta. Cal dir també que no sempre, ni necessàriament, les religions se segueixen per por o per compulsivitat heterònoma: la creença religiosa és un fet molt complex que no pot reduir-se a consideracions socials i polítiques. A més, l’ús de la compulsivitat des del poder polític tampoc no ha parat de créixer amb l’Estat del benestar. Fer creure als ciutadans que estan inermes si algun poder no els protegeix –és a dir, que els ciutadans són com infants que necessiten sempre el “papà Estat” i la seva burocràcia sovint clientelar o mafiosa– és la forma actual de compulsivitat promocionada per la socialdemocràcia..."

Ramon Alcoberro Pericay

dilluns, 29 de setembre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 290914. Dia 103

fb

(amb el pare)

Hola fill, k tal, com va tot? ei pare! tot va genial! ara som 4 ja q sens ha unit una noia de taiwan i estem x nepal.
la veritat es q es precios, ara estem molt aprop de lanapurna i si dema no hi ha nuvols podrem veurela crec.
daqi uns dies tornarem a india i intentarem anar a birmania tot i q srra complicat. x alla tot b??
De moment tot bé fill Una abraçada molt forta Estem a la plana rodona buscant bolets q guai! avere si en trobeu molts! una abracada!

dissabte, 27 de setembre del 2014

Perdre's

Mentre la colla busca bolets jo n'he ensopegat quatre i, com sempre,  el bosc m'ha atrapat, m'he deixat endur,  profundament enamorada, i gairebé perdo tothom i els bolets ensems.

dimecres, 24 de setembre del 2014

Tant li fot XXXVIII

El nostre amor a allò políticament correcte ens ha fet arribar a considerar un valor l'estupidesa. Ara ja, doncs, podem afirmar que vivim en l'era Paquirrín.

dilluns, 22 de setembre del 2014

Aroma

Tinc un bon nas, en tots els sentits que hom (o don) puguin interpretar. Tinc un bon nas, perquè a casa meva, si plouen ulleres, poques arribaran a terra. Coses de la genètica i, com deia la meva àvia: qui té un bon nas, té un bon detrás. Però també tinc un bon sentit de l'olfacte, sinó que li diguin al meu pobre estómac! O sigui que, el meu nas, no és només ornamental o per aguantar les ulleres, sinó que el seu ús m'és una eina imprescindible en el meu dia a dia, i no és pas perquè m'hi guanyi la vida.

El millor de tenir bon nas, de ser-ne conscient, i de procurar fer més coses amb l'olfacte, l'oïda, el tacte que no pas amb la vista, et dóna l'ocasió de reviure moments i èpoques fantàstiques de la teva existència. A mi em passa, caminar per un poble, una ciutat, ensumar una olor i, de sobte, viatjar en el temps i l'espai cap algun record memorable. I quan dic un record digne de ser recordat no parlo pas de grans esdeveniments, poden ser coses menudes, insignificants, que fan reviure plaers i ventures, que són crosses imprescindibles per l'existència.

Aquest dia parlava amb una persona que menja el pa amb tomàquet amb forquilla i ganivet. A priori no hi ha cap mal en fer això, a no ser que, a més, gairebé et dutxis amb vestit de neoprè per no haver-te de tocar el cos, per exemple. Vaig pensar que, també, a la seva filla petita de dos anys, li deu donar el pa amb tomàquet amb forquilla i ganivet, i em vaig sentir molt trista per la nena.

Una de les millors olors de la meva infantesa és la de les mans de la meva àvia quan em donava de menjar, mans amb una olor mescla de sabó Lagarto, pa, oli, sal, tomàquet. Una olor segura, alegre. L'olor d'unes mans que també em donaven medicaments que curaven, que em pentinaven, que em rentaven la cara. Quan penso en la seva calidesa, la seva olor, de sobte m'apareixen els espais que vam compartir, els sons, les persones, la meva caixa de joguines ... I d'aquí m'embranco a l'olor de pólvores de la mare, la de massatge de l'avi, la de la colònia del pare, la del meu germà petit, la del cobrellit dels pares, la del meu cobrellit ...

Algú pot creure que fer créixer una criatura sense el record d'una olor com aquesta, la d'unes mans que t'estimen, fer-la pujar enmig de l'asèpsia més estricta, la farà una criatura feliç?

dijous, 18 de setembre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 180914. Dia 92

fb

(missatge meu amb qüestions familiars)
 
hola mare, estem a nanak mata, vivint a un temple a 30km d nepal, dema tirarem cap alla ja q jo abans del dia 25 he d sortir d lindia q ja hi portare els 3 mesos. (...) intentare conectarme ada dia tot i q ja fa mes dun mes q vivim sense diners. tenim pensat anar fins a tailandia on hi tenim un amic, i jo mestava mirant vols per anar des dalla a sudamerica, (...). una abracada

dimecres, 17 de setembre del 2014

De hores


Fa nou anys vaig sortir per la porta de l'empresa on treballava, em faltava poc pel col·lapse i el primer que vaig fer va ser treure'm el rellotge i jurar-me, solemnement, que mai més en faria servir cap. He acomplert la promesa, de fet ni recordo on el tinc, però avui, sortint d'una reunió, quan he pujat al cotxe, en agafar el volant, he fet el gest que havia fet sempre: ajustar-me el rellotge al canell, com si en portés. M'he espantat, com puc haver repetit un ritual oblidat durant nou anys com si no hagués passat ni un instant?

dilluns, 15 de setembre del 2014

L'alè, El fred i Un nen

fotografies de CARLES DOMÈNEC
"Aquest descobriment, que la literatura pot suposar la solució matemàtica de la vida i en qualsevol moment també de la pròpia existència, si es posa en marxa i es practica com a matemàtica, per tant amb el temps com un art elevat de la matemàtica, a la fi l'art més elevat de la matemàtica, al qual no podem qualificar de lectura fins que no el dominem totalment, no el vaig poder fer fins després de la mort del meu avi, aquest pensament i aquest coneixement els devia a la seva mort. Per tant els dies me'ls havia fet útils i instructius, també passaven més de pressa. Amb la lectura vaig poder travessar els abismes oberts també aquí a cada moment, salvar-me dels estats d'ànim que només apuntaven a la destrucció." (L'alè, p. 102)

"Sumava malament, dividia malament, aviat ja no sabria on era a dalt i on a baix. Feia una lletra que, cada vegada que es lliuraven els deures, era estigmatitzada com a exemple de dispersió i deixadesa sense límits. Gairebé no passava cap dia en què no hagués de fer una passa endavant i rebre un parell de cops de vara. Sabia per què, però no sabia com havia arribat fins allà. Aviat vaig ser apartat amb els anomenats els pitjors, al ramat de rucs, que creien que jo era un d'ells. No tenia escapatòria. Els anomenats llestos em defugien. Aviat vaig veure que no pertanyia ni a un grup ni a l'altre, que no encaixava en cap. A més a més s'hi afegia el fet que jo no tenia el que en diuen uns pares ben vistos, era descendent, per dir-ho així, de gent pobre, forastera. No teníem una casa, només estàvem en un pis, això ho deia tot. Ser només de pis i no de casa pròpia, a Traunstein significava, ja d'entrada, la pena de mort." (Un nen, p. 86)

Bernhard, Thomas. 

L'alè. Pollença, 2012. El Gall Editor
El fred. Pollença, 2012. El Gall Editor
Un nen. Pollença, 2012. El Gall Editor

Traducció de Clara Formosa Plans
 
Catalogació: Bernhard és un imprescindible, un matemàtic de l'existència. Les seves equacions sempre et donen l'oportunitat de fer una ullada pel dedins i extreure'n quelcom, encara que no sempre sigui ni bonic, ni de profit.

dimecres, 10 de setembre del 2014

Cita

"Cada cosa és el que és, i no una altra cosa".

Joseph Butler


(citat en els Principia ethica de George Edward Moore al 1903)

dimarts, 9 de setembre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 090914. Dia 83

ahir al fb
 
 
ei! què tal?
 
eiiiis!
mb!!
 
on pares?
 
doncs ara a chandigarth
 
aaaah
 
en un pis duns informatics
portava uns dies intercalant la vida de temple sik amb la vida de la mafia india xd
 
comorrr?
 
doncs aixo, xd
q vem estarcom 3 o 4 dies vivint a un temple de barbuts amb turban
i despres vem viure un parell de dies a la mansio de la mafia
 
els siks, aquí a bcn, són bona gent
i la cosa del calés què?
 
aqi tb la majoria xd
 
ah bah no importa
viatjare sense diners de moment
visc millor sense diners q amb pocs diners
 
aniràs al Nepal al final?
 
sisi
el dia 10 arriba un amic a delhi i despres ja tirem cap alla
 
3?
 
sisi
 
mode mare ON: et trobes bé? ja menges? t'has aprimat? et fa falta alguna cosa? (deixa'm patir una mica please)
 
adewwwwwwww
 
:_(
no m'eztimez
 
q vols q et respongui xd
 
doncs tranquil·litza'm i així podré tranquil·litzar ton pare, els teus avis, la iaia, tes oncles, ton germà, els  ...
 
tranquilitzals tranquilitzals
 
apa, ja em faràs un toc quan et sembli. Un petó molt fort. Et trobem a faltar (això sense conyes).
 
porto ja 3 mesos a fora i estic genial, si em passes res ja us ho diria
 
ja ho sé
 
apa un peto!!
 
però nosaltres estem aquí, sense tu. Un petó

dilluns, 8 de setembre del 2014

L'enzim mediterrani

d'Amazon
Calia que em comprés aquest llibre per arribar a la conclusió que el més millor del món mundial -i de part de l'estranger- és menjar xató mastegant molt bé? La doctora Folch ha combinat la moda de les dietes enzimàtiques i mediterrànies, però llegir-lo no aprima. A part que és una mica (?) pesat.

Folch, Montse. L'enzim mediterrani. Barcelona, 2014. Columna

Catalogació: les persones que patim de trastorns alimentaris -els tinguem controlats o no- sempre comprem aquests llibres. O sigui que si no ets anorèxica, bulímica o ortorèxica no te'l compris. I si ho ets ... tampoc. Ves al metge.

dimarts, 2 de setembre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 020914. Dia 76

Encara a Kasol, suposo.

El meu fill és un valent o només algú que no té por?

M'agradaria conèixer més les persones que són els meus fills, però això a les mares no ens es permès. Qualsevol intent d'aproximació amistosa es llegeix com un intent d'intromissió en la seva llibertat. Segurament perquè som el passat dictador: menja, posa't, fes. Quins mecanismes per evitar l'endogàmia funcionen de forma inconscient i configuren patrons que ells, sense saber-ho, repetiran?

El regal de la comunicació


"Ben sovint, el personal mèdic (potser no tant el d'infermeria), ha esta més preocupat per la malaltia que no pas pel malalt com a persona, ja que l'objectiu de la medicina semblava ser el bon funcionament del cos tractat com si fos una màquina pura i simple, com una mena de rellotge. De fet, a nosaltres ens ha arribat, a través de la tradició filosòfica i religiosa, una concepció de la persona humana dividida i, encara, no només això sinó amb una part gairebé amputada. Divisió en cos i ànima o en cos i ment on la preeminència rau del tot en l'ànima o la ment i on el cos és això, matèria o màquina susceptible d'espatllar-se primer i corrompre's més endavant, al final." (p. 29-30)

Aquest fet, conegut com el dualisme cartesià, està en la base de la nostra cultura científica i, honestament, penso que caldria que la ciència s'ho rumiés. Al cap i a la fi la ciència és humana i per als humans, oi? El professor Serrano ens introdueix en les claus de la comunicació humana, curiós imperatiu en un món on, sembla, la comunicació ho domina tot. Però, com vaig llegir l'altre dia no sé pas per on: "dos monòlegs no són un diàleg".

Serrano, Sebastià. El regal de la comunicació. Barcelona, 2008. Ara llibres.

Catalogació: si bé no sóc fan d'en Sebastià Serrano, reconec que em fa una mica de ràbia quan el veig i quan el sento -vaja, que em posa els nervis nerviosos-, he trobat aquest assaig d'allò més útil per comprendre, una mica més, aquesta espècie animal que m'envolta: la humana (mode irònic ON).

dilluns, 1 de setembre del 2014

Tant li fot XXXVII

Qui digui que té la consciència tranquil·la o és un barrut i menteix, o és un enciam, o un cadàver.