Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 291014. Dia 133

fb
ara mateix

- ieps, estic a guwahati, una zona del nord est de la india mooooolt boja xd pero molt guai a la vegada


tot genial
Et van robar, no?


- si xdd el seguro medic i la llibreta xd


i dni i aixo


el passaport no per sort xddd
Ves que n'han de fer


- ja weno, van veure la motxila de cuir q tenia a ma i els devia fer gracia xd


a canvi els del temple ens van arreglar un portatil q tenim xddd
Si, ho vaig llegir. És força surrealista


- pus ahir encara ho va ser mes xdd


ens perseguien periodistes per la ciutat


per entrevistarnos

al final a la segona cadena q ens va assaltar a dins dun restaurant els hi vem dir q si


i a canvi ens van aconseguir un teclat, q el del portatil no funcionava xd
Encara et faràs famós
Et vull veure de malvat en una pel·lícula de bollywood


-ves a saber si xdd


 marxo, tardare a donar senyals de vida q ara ens qda creuar cap a myanmar i es zona molt rural


i haurem de fer algunes coses rares


ja us explicare millor


una abracada a tots!!
Un petó molt gran i no ens facis patir que a Myanmar estan molt locus

dimarts, 28 d’octubre del 2014

La quenelle (parte médico ofissial)

Fa dotze dies que no dormo més enllà de dues hores, i que em desperta el dolor de la contractura. Als calmants, antiinflamatoris, als massatges, a l'estoreta elèctrica, s'hi suma, lentament, una lleugera millora.

Vista l'experiència, cada vegada que algú dels que mana molt, dels que manen de bo de bo, pren una decisió, hauria de constar una acta del seu estat de salut, de si ha dormit, de si ha cagat, de si ha pitxat (ja em disculpareu l'escatologia, però si les coses tenen un nom cal fer-lo servir).

Avui, finalment, he aconseguit dormir SET! hores. 2 + dolor + estoreta + 2 + dolor + antiinflamatori + infusió relaxant + 3 + somnis estrambòtics. Però he dormit per fi! I, si bé no he pogut fer la croqueta, he fet alguna cosa semblant a una quenelle maldestra.

Per alguna cosa es comença!

dilluns, 27 d’octubre del 2014

En el enjambre

d'aquí

Hablar de clase solo tiene sentido dentro de una pluralidad de clases. Y lo cierto es que la multitud es la única clase. Pertenecen a ella todos los que participan en el sistema capitalista. El imperio global no es ninguna clase dominante que explote a la multitud, pues hoy cada uno se explota a sí mismo, y se figura que vive en la libertad. (p. 31)
[...]
La política como acción estratégica necesita un poder de la información, a saber, una soberanía sobre la producción y distribución de la información. En consecuencia, no puede renunciar por completo a aquellos espacios cerrados en los que se retiene información de manera consciente. La confidencialidad pertenece con necesidad a la comunicación política, es decir, estratégica. Si todo se hace público sin mediación alguna, la política ineludiblemente pierde aliento, actúa a corto plazo y se diluye en pura charlatanería. La transparencia total impone a la comunicación política una temporalidad que hace imposible una planificación lenta, a largo plazo. Ya no es posible dejar que las cosas maduren. (p. 36)
[...]
Las imágenes, que representan una realidad optimizada en cuanto reproducciones, aniquilan precisamente el originario valor icónico de la imagen. Son hechas rehenes por parte de lo real. Por eso hoy, a pesar de, o precisamente por el diluvio de imágenes, somos iconoclastas. Las imágenes hechas consumibles destruyen la especial semántica y poética de la imagen, que no es más que mera copia de lo real. Las imágenes son domesticadas en cuanto se hacen consumibles. Esta domesticación de las imágenes hace desaparecer su locura. Así son privadas de su verdad. (p. 50)
[...]
La palabra "digital" refiere al dedo (digitas), que ante todo cuenta. La cultura digital descansa en los dedos que cuentan. Historia, en cambio, es narración. Ella no cuenta. Contar es una categoría poshistórica. Ni los tweets ni las informaciones se cuentan para dar lugar a una narración. Tampoco la timeline (línea del tiempo) narra ninguna historia de la vida, ninguna biografía. Es aditiva y no narrativa. El hombre digital digita en el sentido de que cuenta y calcula constantemente. Lo digital absolutiza el número y el contar. También los amigos de Facebook son, ante todo, contados. La amistad, por el contrario, es una narración. La época digital totaliza lo aditivo, el contar y lo numerable. Incluso las inclinaciones se cuentan en forma de "me gusta". Lo narrativo pierde importancia considerablemente. Hoy todo se hace numerable, para poder transformarlo en el lenguaje del rendimiento y de la eficiencia. Así, hoy deja de ser todo lo que no puede contarse numéricamente. (p. 60)

L'eixam digital que aïlla els individus i no té ànima. "La hipercomunicació digital destrueix el silenci que necessita l'ànima per a reflexionar i ser ella mateixa." Tot és soroll. "El psicopoder és més eficient que el biopoder, perquè vigila, controla i mou els homes no de fora estant, sinó des de dins."

Byung-Chul Han. En el enjambre. Barcelona, 2014. Herder.

Catalogació: acostumo a llegir amb un tac de post-its al costat, més que res perquè, amb els anys, em fa més angúnia guixar els llibres. El mal del llibret (aquest 109 pàgines) del professor de Filosofia i Estudis Culturals de la Universitat de les Arts de Berlín, és que tot és susceptible de ser marcat. O sigui que, seguirem la petjada al metal·lúrgic coreà.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

La sociedad de la transparencia

d'aquí

"El veredicto general de la sociedad positiva se llama "me gusta". Es significativo que Facebook se negara consecuentemente a introducir un botón de "no me gusta". La sociedad positiva evita toda modalidad de juego de la negatividad, pues esta detiene la comunicación. Su valor se mide tan solo en la cantidad y la velocidad del intercambio de información. La masa de la comunicación eleva también su valor económico. Veredictos negativos menoscaban la comunicación. Al "me gusta" le sigue con más rapidez la comunicación conectiva que al "no me gusta". Sobre todo, la negatividad del rechazo no puede valorarse económicamente.

Transparencia y verdad no son idénticas. Esta última es una negatividad en cuanto se pone e impone delcarando falso todo lo otro. Más información o una acumulación de la información por si sola no es ninguna verdad. Le falta la dirección, a saber, el sentido. Precisamente por la falta de la negatividad de lo verdadero se llega a una pululación y masificación de lo positivo. La hiperinformación y la hipercomunicación dan testimonio de la falta de verdad, e incluso de la falta de ser. Más información, más comunicación no elimina la fundamental imprecisión del todo. Más bien la agrava. (p. 22-23)

La confianza solo es posible en un estado medio entre saber y no saber. Confianza significa: a pesar del no saber en relación con el otro, construir una relación positiva con él. La confianza hace posibles acciones a pesar de la falta de saber. Si lo sé todo de antemano, sobra la confianza. La transparencia es un estado en el que se elimina todo no saber. Donde domina la transparencia, no se da ningún espacio para la confianza. En lugar de "la transparencia produce confianza" debería decirse: "la transparencia deshace la confianza". La exigencia de transparencia se hace oir precisamente cuando ya no hay ninguna confianza. En una sociedad que descansa en la confianza no surge ninguna exigencia penetrante de transparencia. La sociedad de la transparencia es una sociedad de la desconfianza y de la sospecha, que, a causa de la desparación de la confianza, se apoya en el control. La potente exigencia de transparencia indica precisamente que el fundamento moral de la sociedad se ha hecho frágil, que los valores morales, como la honradez y la lealtad, pierden cada vez más su significación. En lugar de la resquebrajadiza instancia moral se introduce la transparencia como nuevo imperativo social." (p. 91-92)

Byung-Chul Han. La sociedad de la transparencia. Barcelona, 2013. Herder.

Catalogació: al costat de l'anterior, a la prestatgeria dels rellegibles i citables. Un llibre útil per reflexionar sobre la meva relació familiar, Facebook i la política al mateix temps és una meravella. I només 95 pàgines!

dimecres, 22 d’octubre del 2014

La sociedad del cansancio

d'aquí

"El animal laborans tardomoderno es, en sentido estricto, todo menos animalizado. Es hiperactivo e hiperneurótico. A las preguntas de por qué durante la modernidad tardía todas las actividades humanas se han reducido al nivel del trabajo y por qué, más allá de esta cuestión, se alcanza un nivel de agitación tan nerviosa hay que buscar otras respuestas.

La moderna pérdida de creencias, que afecta no solo a Dios o al más allá, sino también a la realidad misma, hace que la vida humana se convierta en algo totalmente efímero. Nunca ha sido tan efímera como ahora. Pero no solo esta es efímera, sino también lo es el mundo en cuanto tal. Nada es constante y duradero. Ante esta falta de Ser surgen el nerviosismo y la intranquilidad. El hecho de pertenecer a la especie habría podido ayudar al animal que trabaja para ella a alcanzar el sosiego propio del animal. El Yo tardomoderno, sin embargo, está totalmente aislado. Incluso las religiones en el sentido de técnicas tanáticas, que liberen al hombre del miedo a la muerte y generen una sensación de duración, ya no sirven. La desnarrativización general del mundo refuerza la sensación de fugacidad: hace la vida desnuda. El trabajo desnudo es precisamente la actividad que corresponde a la vida desnuda. El mero trabajo y la nuda vida se condicionan de manera mutua. Ante la falta de una tanatotécnica narrativa nace la obligación de mantener esta nuda vida necesariamente sana. Ya lo dijo Nietzsche: tras la muerte de Dios, la salud se eleva a diosa. Si hubiera un horizonte de sentido que rebasara la vida desnuda, la salud no podría absolutizarse de ese modo."

Filosofia i immunologia? Gràcies a Byung-Chul Han, Alemanya es torna a posar al capdavant del pensament filosòfic. Depressió, trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH), trastorn límit de la personalitat (TLP) o síndrome de desgast ocupacional (SDO), són expressions de la humanitat del XXI immergida en una positivitat (Yes, we can) que la duu al col·lapse.

Byung-Chul Han. La sociedad del cansancio. Barcelona, 2012. Herder

Catalogació: atenent al llenguatge emprat i a la mida del llibret (79 pàgines), passa a la prestatgeria dels imprescindibles. No us perdeu la biografia a la Viqui d'aquest metal·lúrgic coreà convertit en filòsof i professor universitari alemany.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

Un antropòleg a Mart


"L'univers no és tan sols més estrany del que ens imaginem, sinó més estrany del que ens podem imaginar." (J.B.S. Haldane)
 "No era l'art, en la seva quintaessència, l'expressió d'una visió personal d'un jo? Podia una persona ser un artista sense tenir un "jo"? (p. 199)

Un cirurgià amb la síndrome de Tourette, un artista que perd la visió del color, una professora autista ... Malalties neurològiques? No, persones. Malgrat els seus greus handicaps, el neuròleg Oliver Sacks és capaç d'humanitzar-nos aquestes persones i, gairebé, oblidar les seves greus malalties que tant els condicionen. És clar que són casos puntuals, però també són la demostració que ens cal enfocar millor la diferència i aprendre molt encara.

Sacks, Oliver. Un antropòleg a Mart. Set contes paradoxals. Barcelona, 2010. La Magrana.

Catalogació: interessants reflexions sobre el funcionament del cervell.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 191014. Dia 123

fb (d'ahir)

Hola Toti. Què tal? tot ok? petons

-Holaa! Tot molt guai! Ara al nord i dema comencem a tirar cap a lest! Stem a una zona d muntanyes bastant guai i ens banyem al ganges!

Al nord? No estaves a Delhi? A l'est? A Calcuta? Ves a fer una ofrena a la casa del Tagore, please! Per cert, no anàveu cap a Birmània?
(Petons dels avis)

-Vem marxar d delhi per anar uns dies cap a les muntanyes q ja no podiem mes d ciutat, i si ara anirem cap a birmania xino xano, no passarem x kalkuta, estarem mes al nord!

ah! i com se diu on ets?


- Rishikesh o algo aixi xd

conxu! esteu bé, per això? encara sou tots?


-Ara som 4
Una noia d taiwan sens ha unit, i sisi estem genial

ah! bé. per cert, el 20N estaràs a Bangkok per anar a Estocolm?

-Aixo intentare xd falta veureho

i vindries a casa?


- Com?

d'Estocolm, no passaries cap dia per casa?


-Ah sisi, viatjare una mica per europa potser i despres baixare

ho dic perquè els avis i la iaia pensen que passaràs el nadal aquí


-Igualment lalbert i el guillem baixarqn directe aixi q potser vaig amb ells.

d'acord
  
-suposo q b, tot i q marxare cap a sudamerica dspres

ah! a sudamèrica t'hi acompanyo jo


-Ok xd! Una abraçada!

petons, i esquiva els cadàvers al Ganges (ecs)


-Aqi sta net xd

fiu


dissabte, 18 d’octubre del 2014

Coses que no es poden fer ... quan tens una contractura a les cervicals

d'aquí

Ja em disculpareu la insistència, però aquesta última setmana estic fent treball de camp al respecte, i no puc estar-me'n de fer-vos arribar les primeres conclusions de la feina feta. Evidentment, cal advertir que només és un esborrany, a l'espera de la redacció final i de les comprovacions bibliogràfiques imprescindibles.

Allò que, empíricament, he comprovat que NO es pot fer amb una contractura a les cervicals:

- Llegir un llibre
- Fer la croqueta
- Llegir més llibres
- Esmorzar asseguda
- Llegir el diari
- Treballar asseguda al davant d'un ordinador
- Llegir a l'ordinador
- Dinar asseguda
- Veure la TV asseguda
- Anar a córrer (en aquest cas dreta, és clar)
- Estudiar a la UOC (i per extensió en qualsevol altra universitat virtual)
- Anar a simposis on et facin estar asseguda veient power points
- Anar a simposis on et facin estar dreta veient power points
- Berenar asseguda
- Sopar asseguda
- Llegir abans d'anar a dormir (si no és dreta i passejant amunt i avall pel passadís, és clar)
- Sexe (eing?)
- Dormir

Criogenització! (si us plau)

dijous, 16 d’octubre del 2014

Fer la croqueta (o parte médico ofissial)

Pels amants del coneixement -sobretot com més inútil millor-, us he de dir que acabo de descobrir que, per dormir bé, cal fer la croqueta. Ho sé perquè aquests dies no la puc fer. Jo sóc d'aquelles persones que, l'endemà al matí, apareixen literalment "arrebossades" amb els llençols. Ara, amb la punyetera contractura - i la mare que la va matricular-, només tinc una única postura mínimament acceptable per tal d'aclucar l'ull, cosa que fa que, al cap d'una hora, l'única postura mínimament acceptable bla, bla, bla, sigui la pitjor de les tortures xineses, i ja no et quedi cap postura mínimament bla, bla, bla, que no et faci mal fins l'ànima.

Són les dos quarts de tres de la matinada i estic al sofà perquè no puc fer la croqueta i prefereixo desbarrar aquí i deixar dormir el meu home, que no en té cap culpa de res. El cas és que la cosa no millora, sobretot perquè he fet cabal a tothom (i totdon) que m'envolta i he acabat anant al metge. Em sap greu per si em llegeix algun metge, però jo ja sé el que em dic. Vaig anar a un metge d'un centre mèdic després d'intentar anar a la Seguretat Social i descartar-ho perquè hi havia cua al carrer del CAP -unes seixanta persones-, i vaig entrar en una consulta on un senyor molt amable, metge, i que no em coneixia de res, em va visitar molt correctament i en vaig sortir amb una recepta d'un antiinflamatori i un relaxant muscular.

El resultat d'això? Doncs una sessió de vòmits i migranya que, per dir-ho suau, no han millorat l'aspecte general de l'assumpte. I és que aquest és el mal -del que em queixo sovint, ja ho sé-, d'haver passat de ser subjectes a ser objectes. Las ciencias adelantan que es una barbaridad, sí, però la universalització, el posar pel davant la ciència a la sapiència ens pot portar a creure que només som això, un número més.

Aquí és quan renego de mi mateixa perquè aquest conflicte universalització-despersonalització de la cosa mèdica (educativa, política, etc.) em fa grinyolar la meva part marxista.

Potser és perquè em faig gran i començo a entreveure aquella edat en què les visites al metge se sovintegen (a causa dels meus pares sempre dic que a casa no tenim farmaciola, tenim un alijo), o potser perquè vaig créixer sota l'ull vigilant d'un metge de família, d'aquells "aconduïts" d'abans que, quan entraves per la porta ja se sabia els mals familiars fins a la cinquena generació, la teva alimentació, com es guanyaven la vida els teus pares i parents i, de tant en tant, venia a casa a posar-te una cullera a la boca per mirar-te les angines mentre xarrupava un refresc, o una copeta de mistela, que la mare li servia invariablement, potser és per tot això, perquè no ho trobo, cada dia em resisteixo més a anar a la consulta del metge.

Quin metge? Bé, el que em toqui i que em recepti coses que ja sé que no em prendré, perquè em refiava més del que em donava el doctor Mira dels medicaments de propaganda que tenia al damunt de la lleixa de la xemeneia de la seva consulta, que no pas del que em recepti algú que fa dos minuts que em coneix i que només pot provar d'endevinar la malaltia, no endevinar-me a mi.

I que consti que no els critico a ells, critico un sistema que, malgrat els grans avenços científics, em fa enyorar aquell senyor malhumorat de Benilloba, que va venir a viure al meu poble, el fill del qual, per cert, em va trucar ahir perquè passi a recollir l'ordinador.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

"M'importa tres pitus" o els onomatopeies que em controlen

Tres xiulets van ser l'avís de la mort del meu ordinador, ara fa cinc dies, tres xiulets i no va dir res més. Amb tot el neguit el vaig carregar amorosament -cal especificar que és una torre "tunejada", modding se'n diu, i que pesa com un mort. Carregant el cadàver camí de la morgue, a veure si em salven el disc dur que sinó tindré el disgust de la meva vida (sí, ja ho sé, hi ha una cosa que es diu còpia de seguretat, i que és allò que et recordes de fer justament quan ja no la pots fer), un altre so em va esgarrifar: "crec!". Aquest, més orgànic, o potser menys, ves a saber si el meu PC és més humà que no pas jo, provenia del meu clatell. El dolor es va escampar per tota l'escàpula i el braç dret -si hagués estat l'esquerre encara m'hagués imaginat que tenia un infart, però malgrat la meva angúnia pel meu disc dur, i l'arxiu del llibres, no n'hi ha per infartar- o sigui que fa cinc dies que les meves nits són un mal de cap de passejar amunt i avall talment un assaig de tots sants, perquè ni asseguda ni estirada, fins que els medicaments desinflamin l'assumpte i aquí em teniu en un portàtil a pedals quan, finalment, he recuperat la funcionalitat de la mà dreta. Afortunadament encara puc escriure a mà i signar amb l'esquerra també, però, ai las! a màquina només escric com cal a dues mans. Ara només he de llegir 94 missatges de correu electrònic i no em vull ni imaginar l'endarreriment que duc a la UOC!

I diuen que no hi haurà consulta. A veure, a qui sorprèn? Per favor!

dijous, 9 d’octubre del 2014

Tant li fot XXXIX

No puc més que pensar en com els governants i els medis exploten fins a l'infinit la nostra paranoia per tal de tenir-nos ben quietets i controlats. El cas de l'ébola, amb la nostra total manca d'empatia envers els països que el pateixen com una xacra -països que cal dir que en pateixen d'altres infinitament pitjors derivades del nostre colonialisme comercial (vegi's Sierra Leone, per exemple)-, i pels quals no fem cap manifestació ni els demostrem cap mena de solidaritat. Per a nosaltres, el pànic és la nostra ensenya i l'outlet de la Humanitat a què hem condemnat a ser Àfrica només ens sembla una mera anècdota, fins i tot davant de la vida d'un gos.

Què pensarà un habitant de Sierra Leone amb la família la meitat morta per la guerra, mort de gana i amb ébola davant de les manifestacions per salvar la vida d'un gos a Madrid?

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Diari de bord. Data estelar: 081014. Dia 112

fb
x cret mare, el noi q viatjaa amb nosaltres escriu un bloc
hi ha algunes fotos i explica aventures
Eiiiii on pares? Estàs ok?
M'ho miraré
a delhi fent burrocracia
tot genial
Uf
Me n'alegro ja els ho diré als avis que tot el dia parlen de tu
La iaia va passar una setmana a casa i entre els tres gairebé et fan un altar
xddddd
T'enyoren, sobretot l'avi que no té amb qui barallar-se
jejeje