Tant li fot XLIX

Corren mals temps per l'estoïcisme. Avui, o ets víctima o no ets.

Primavera, estiu, etcètera

d'aquí

"El pare del Trau, a més a més, treballava a casa, composant amb un orgue elèctric i una flauta travessera. I per acabar-ho d'amanir, aquella família tenien un gat a dispesa, una cosa impensable, aleshores, al poble: alimentar un gat perquè s'estigués encaragolat al sofà o prenent el sol al pedrís, perquè de rates a l'engorfa es veu que no en tenien. I amb la fortor que fa el pixum de gat! però cal Trau no en feia, de pudor, i comentaven que aquella bèstia tenia una safata d'arena al pati de dintre, com un rei, per fer les seues necessitats. En fi, coses de gent excèntrica i escabellada."

Sí, ja ho sé, vaig tard, pel dia i l'hora i per la data de publicació de l'obra. Però, ja ho diuen, val més tard que mai. Ara, acabada d'arribar de la Quera, al carrer de Petritxol, i de comprar-li un parell dels seus llibres a en Ferran Cerdans, a la plaça Sant Just, he pogut posar-me a dir-vos-en aquesta.

Rojals, Marta. Primavera, estiu, etcètera. Barcelona, 2011. dgt. La Magrana

Catalogació: m'agrada quan em retornen el meu dialecte, el que parlo amb mi mateixa quan vull xerrar amb algú que no em porti la contrària. M'han agradat les transicions que ni es notaven, i immergir-me en un passat que podria ser meu, o de mon germà ... com diria aquell: real comolavidamisma oiga. N'he gaudit del principi fins a gairebé el final, però com deia el meu bon amic Jordi: "ningú no recorda els finals, ni dels llibres ni de les pel·lícules". I, per una pàgina o dues no permetré que m'esguerri el gaudi.

Sàpiens

d'aquí

"És probable que més d'un i de dos lectors s'hagin regirat a la cadira mentre llegien els paràgrafs anteriors. Avui en dia, la majoria encara estem educats per reaccionar d'aquesta manera. És fàcil acceptar que el Codi d'Hammurabi era un mite, però no volem sentir dir que els drets humans també ho són. Si la gent s'adona que els drets humans només existeixen en la nostra imaginació, ¿no hi ha perill que la nostra societat s'ensorri? Voltaire va dir sobre Déu que "no existeix, però no l'hi digueu al meu criat, no fos cas que una nit em matés". Hammurabi hauria dit el mateix sobre el seu principi de jerarquia i Thomas Jefferson sobre els drets humans. L'Homo sapiens no té drets naturals, igual que no en tenen les aranyes, les hienes i els ximpanzés. Però no ho diguem als nostres criats, no fos cas que una nit ens matessin.

[...]

L'únic déu que els romans es van negar a tolerar va ser el déu monoteista i evangelitzador dels cristians. L'Imperi romà no va exigir als cristians que renunciessin a les seves creences i als seus rituals, però sí que esperava que respectessin els déus protectors de l'imperi i la divinitat de l'emperador. Per a Roma era una declaració de lleialtat política. Quan els cristians es van negar vehementment a fer-ho, i van rebutjar tots els intents d'arribar a una solució de compromís, els romans van reaccionar perseguint el que consideraven que era una fracció políticament subversiva. Tot i així, no ho van fer amb gaire fermesa. En els tres-cents anys que van passar des de la crucifixió de Jesucrist fins a la conversió de l'emperador Constantí, els emperadors romans politeistes només van iniciar quatre persecucions generals dels cristians. Alguns governadors van promoure pel seu compte una certa violència anticristiana. Malgrat això, si sumem totes les víctimes de totes aquestes persecucions, resulta que en aquests tres segles els romans politeistes no van matar més d'uns quants milers de cristians. En contrast amb això, al llarg dels 1.500 anys següents, els cristians van matar milions d'altres cristians per defensar interpretacions lleugerament diferents de la religió de l'amor i la compassió."

I és que ja ho té això dels mites que ens forgem els humans. Recordo una classe de Prehistòria i Història Antiga on el professor asseverà: el Faraó és déu. L'alumne marxista aplicat aixecà el dit i digué: els egipcis es pensaven que era déu, però és evident que no l'era. El professor reblà: el Faraó és déu, perquè el 100% de la societat egípcia creia que ho era i, per tant, si la totalitat de la societat creu això no hi ha cap resquill pel dubte.

Ara, que vivim en l'era dels drets per a tothom, vaja com si haguéssim descobert un outlet de drets humans, animals i vegetals, el raonament lògic i reposat ha passat a la cua d'allò interessant. Vivim en l'era del fastpensament, de l'exigència de portes enfora, però mai de portes endins, dels epigrames de pseudoescriptors bestsellereitzats i vídeos de gatets, bebès o caigudes absurdes. Afortunadament, sempre hi ha algú amb dos dits de front disposat a arriscar-se a fer-nos reflexionar.

Harari, Yuval Noah. Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Barcelona, 2014 (2). Edicions 62

Catalogació: em vaig creure el que em van dir i el vaig comprar. M'ho vaig creure tant que vaig fer una cosa que no m'agrada fer: el vaig comprar en un supermercat! No explica res que no sapiguem, però hi posa tant d'ordre que, amb tota la franquesa, és d'agrair.

Si en voleu una recensió de les de bo i de veres, com no, l'Allau l'ha feta.

El gen gitano

El meu padrí (avi, güelo, iaio o com us vingui de cara), vaja, el pare de mon pare, en Sidro, va viatjar a Rússia als anys vint, per veure com anava això de les col·lectivitzacions agràries. Mon pare, en Josep, va viatjar en moto per tot Europa als anys cinquanta, quan les fronteres eren parets 'de bo de bo' i la lingua franca era justament aquesta: el llatí. Jo ... bé, jo he fet poqueta cosa, però també m'he mogut una mica, i no em fa gens de mandra, la veritat.

A algú li estranya que al meu petitó li vingui de gust anar a fer un tomb de tant en tant? Pobret, si el condiciona la genètica!

Ah! i l'actor de l'anterior post era l'Anthony Smee.

Diari de bord. Data estelar: 080415. Dia 88

Truquen a la porta:

- Vinc a sopar.

I entra, deixa la motxilla i comença la sessió de petons i abraçades.

- Però no estaves a Sao Paulo?

- Bé, si, però vam agafar un avió cap a Londres, amb escala al Marroc i hem passat uns dies a Nothingam, amb un amic que hi va a estudiar i, després, a Dover, ens va agafar d'autoestop un tipus, un actor que havia sortit a Star Wars, i a una pel·lícula que em sembla que es diu El pacient anglès i hem passat un parell de dies a Toulouse, a casa seva, perquè s'avorria perquè s'acaba de divorciar i després hem vingut amb un anglès fins a Lleida i cap a casa.

Quan hem tancat la boca ja s'havia cruspit un plat de llenties, dos talls de pollastre arrebossat i dues llesques de pa.

Tant li fot XLVIII

Creure's que es té una opinió original només és això: una opinió.