Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 4 de maig de 2016

13. En las antípodas, L'Hermine i els dessembussadors mentals

de cal Pons
El gran Pons em fa pensar que tinc llibres d'en Bryson a l'e-book encara per encetar. I, atenent que, últimament no puc viatjar i que necessito amb urgència llegir alguna cosa que em tregui dels totxos d'estudi, emprenc aquest En las antípodas. Bé, en un estil jovial i irònic, que m'és familiar (Twain, Jerome, Durrell ...), molt british tot ell, amb l'afegitó de ser americà, en Bryson ens passeja per una Austràlia que no veuríem a les guies. Bé, de fet, i com ell mateix ens diu: qui sap res -o vol saber res- d'Austràlia?.

Me ponía melancólico que la vida continuara en Australia y yo no me enterara. No sabría quién se quedaría con los millones de Hancock. No me enteraría si se había encontrado el paradero de aquella pobre pareja americana abandonada en La Gran Barrera de Arrecifes. Los inmigrantes chinos vadearían hasta la costa y pedirían un taxi, y yo no oiría hablar de ello. Los cocodrilos atacarían, los incendios se reproducirían, los ministros abandonarían sus cargos con deshonor, se encontrarían cosas pasmosas en el desierto y seguramente se volverían a perder, y nada de esto llegaría a mis oídos. La vida en Australia continuaría y yo no me enteraría de nada, porque en cuanto sales de allí, Australia deja de existir.

Catalogació: d'aquelles coses que cal saber. M'ho he passat bé i ràpid.

de ca l'Allau

I ara, el grandíssim Allau, em tempta amb L'hermine. Reconec que la temptació ve més aviat del fet que hi hagi la Sidse Babett Knudsen, l'actriu principal de Borgen, i que l'hagi trobat en francès subtitulat en francès, cosa que m'ajuda a no perdre l'escoltar, i l'entendre, aquesta llengua, que en tinc poques ocasions. Aquestes dues excuses em serveixen per veure una molt bona pel·lícula, amb molt bones actuacions. No en faré la crítica, només subscric, fil per randa, les paraules del maestro Allau.

Ara ja torno a estar a punt per submergir-me en l'estrany món dels estudis d'Humanitats. Vaig a despenjar el vestit de neoprè i a comprovar les bombones d'oxigen. Ai las!

2 comentaris:

  1. Mmm... Humanitats, que lluny queden, relegades al Renaixement i poca cosa més. ¿Humanitats als blogs? Pols d'estrelles.
    El roure que esmentes a la teva resposta, és un arbre fort: un pare, un roure, la terra és alhora cruel i generosa, per això sempre vivim en el dubte.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  2. O sigui que jo només sóc gran però l’Allau es grandíssim, prenc nota d’aquest greuge comparatiu...

    ResponSuprimeix

ràpid, que el món s'acaba!