33. Les joies del Paradís

d'aquí

"La Caterina no era una persona gens cobdiciosa. Tenia molt poc interès a acumular riqueses i invertia pràcticament tot el que guanyava a portar el que ella considerava una vida decent. Això era conseqüència, en part, de la seguretat que dóna la felicitat. Sempre havia estimat molt la seva família i se n'havia ocupat, de manera que donava per fet que ser estimat i que s'ocupessin de tu eren coses de les quals podria gaudir tota la vida, tant se valia el que cobrés o les riqueses que pogués acumular. La Caterina sabia que hi havia un munt de gent que sentia un desig molt intens de posseir riqueses, però a ella li costava molt reunir prou energies per dedicar-se a aquella tasca."

Leon, Donna. Les joies del paradís. Barcelona, 2012. dgt. Edicions 62. En col·laboració amb la soprano Cecilia Bartoli, com bé s'explica en el biblioblog de la Biblioteca Municipal de Vilanova i la Geltrú.

He triat aquest paràgraf perquè m'ha fet gràcia que l'autora descrigui com, a algunes persones, ens fa molta mandra treballar per a ser riques, o per intentar-ho. I, tot i que és una novel·la de misteri absolutament ben documentada sobre un compositor -i castrati- d'òperes barroques, la família de la protagonista també la defineix, tot i que potser amb una visió una mica innocent de les relacions familiars felices. Tanmateix tampoc cal demanar gaire més a una novel·la de misteri.

Catalogació: no és un Brunetti però la Donna Leon et distreu igual. Amb el component afegit del que es pot aprendre sobre l'òpera barroca italiana.