Es pon el sol (XVIII). I ara, què?

La Sió surt del dipòsit després d'assegurar que aquell cadàver és la seva germana. Un home que s'ha presentat com l'inspector Gómez l'ha agafat del bracet i se l'ha endut. Sense ni adonar-se'n es troba asseguda en una cadira força incòmoda davant una taula de despatx d'allò més vulgar, atapeïda de papers i, segurament, pensa la Sió, que per aquí hi trobaríem restes de menjar. Assegut davant seu, un home gran, amb cara amable, li ofereix un cafè mentre es disculpa pel desori que impera en el seu despatx.

La Sió fa un gest, com volent dir que no cal, ni el cafè ni la disculpa, però li demana que li expliqui què ha passat, no comprèn res, no entén què hi fa la policia en tot allò. L'inspector Gómez inspira, com volent agafar empenta, la mira uns instants, calibrant el tremp de la persona que té al davant, sap que no tothom reacciona de la mateixa manera i prova de minimitzar l'impacte i, finalment, tenir algú el més sencer possible o que li doni el màxim d'indicis possibles útils per a poder tancar l'expedient. Finalment, es decideix a explicar-li els fets, tal i com ell en té constància.

- Han trobat la seva germana a l'alba, sobre les set del matí i, calcula la forense, abans de l'autòpsia, que duia unes dotze o catorze hores morta, o sigui que la mort hauria d'haver passat entre les cinc i les set de la tarda del dia anterior. No hi havia signes de robatori ni de violència ...

- Què vol dir tot això? Per què hi haurien de ser aquests signes?

- Excusi'm senyoreta però la seva germana no va morir de mort natural, ni a casa seva. A la seva germana la vam trobar al bosc, sembla que havia sortit amb la bicicleta, sens dubte, de fet i, probablement, va caure i es va donar un cop a la templa amb una pedra.

La Sió s'ha quedat gelada, no sap perquè, però no li sembla correcte res del que escolta. No està bé morir-se així. Un accident absurd?

Es pon el sol (XVII). La policia

Està al sofà, mig estirada, llegint una novel·la de Camilleri quan s'escolta el timbre de la porta.

- Vaja, qui deu ser?

La Sió posa el punt al llibre i va a obrir. No demana mai qui és i sa mare ja li hauria fet crits, però ella sempre li respon que li agrada que la sorprenguin -algun dia potser si que et sorprendran, poca solta!-. Per sort, sa mare avui no hi és.

- Bon dia, el senyor Solà i Camats?

Per què li sembla que està veient una pel·lícula? Aquella parella, home i dona, són policies! Li vénen ganes de riure en comprovar que els bòfies fan pinta de bòfies ...

- Què hi és el senyor Sió Solà i Camats?

- Sí, és clar, sóc jo, Sió és nom de dona, què volen?

- Oh! perdoni, no ho sabíem això -per un moment s'han vist torbats-, de tota manera ... - i aleshores li ensenyen la famosa placa. La Sió no pot evitar divertir-se, sentint-se una mica damunt el buit.- podríem passar? Hem de parlar amb vostè.

- De què? - No està disposada a què entrin, i ara! què s'han pensat!

- Bé, senyora ... -ves-te'n a la merda! pensa la Sió, no suporta que li diguin senyora- ... es tracta de ... vostè té una germana que es diu Maria Rosa? Maria Rosa Solà i Camats?

- És clar, si és germana meva es diu com jo, fins aquí encara hi arribo, no em diguin que n'ha fet alguna? Una estafa a l'empresa? Ha fugit després de robar un banc? Ja era hora que  fes alguna cosa de profit!

- Es morta la seva germana, senyora Solà.

- Morta? Per què?

- Com vol dir per què?

La Sió sacseja el cap, s'adona que no ha dit el que tocava.

- Això és una bestiesa, vull dir, on és? què l'hi ha passat? Com ha estat? vull dir ... m'entén?

- L'entenem perfectament senyora. Miri, fóra interessant que entréssim i en parléssim, li explicarem les circumstàncies, la posarem en antecedents i després ens podrà acompanyar al dipòsit ...

- I una merda! Anem!

La Sió agafa la jaqueta del penja-robes del darrera de la porta d'una revolada, les claus surt i tanca la porta al seu darrera. El replà, de sobte, es fa molt petit amb els dos policies i ella.

- Au va! no es quedin parats al replà! Anem! On sigui, però va!

Dins el cotxe la Sió s'encasta a la finestra mirant l'exterior. No entén res d'aquell joc, però dóna gràcies a que els pares estiguin en aquell creuer idiota per a vells desvagats. Què farà? Està sola. Potser trucarà a en Tomàs, el seu ex, però no, no pot ser, ara deu estar per l'Àfrica, o a les Quimbabes amb l'equip de rodatge, només a ella se li havia pogut ocórrer de casar-se i descasar-se d'un paio que no hi era mai, que vivia la vida a través del visor d'una càmera i que li ocupava neurones que no servien per a res, al cap i a la fi, conèixer-lo i res hauria estat el mateix.

Bé, els pares ves a saber en quina illa grega paren, en Tomàs al cinquè pi, a mà dreta i ... en Joan! S'ha d'avisar en Joan!

- Escolti senyor ... com els he de dir? Inspector?

- Sóc el sergent Lizancos, senyora Solà i ella l'agent Puiggrós.

- A pastar fang amb això del senyora, d'acord?

- I com vol que ens dirigim a vostè?

- Miri, deixem-ho córrer -diu amb cara de resignació-, ja han avisat en Joan?

- En Joan? Quin Joan?

- El seu ex-marit, punyeta! en Joan Puig!

- Ah! suposo que sí, a nosaltres només ens han encarregat que la informéssim i la portéssim al dipòsit, allí hi haurà l'inspector Gómez que l'atendrà.

- Mira que bé!

La Sió es gira una altra vegada cap a la finestra i no torna a dir res en tot el camí. Els dos policies es miren i arronsen les espatlles. Ja se sap, la gent reacciona de formes molt diverses davant aquests tràngols i la violència verbal n'és una d'elles.

Diari de bord. Data estelar: 230117. Dia 66 (bis)

Novetats

- Com estàs?

- Bé, bé, em donen l'alta avui. Estic esperant que l'assegurança ho confirmi tot i puc marxar.

- i com te trobes? ja saps que no podràs aixecar pesos en un temps?

- Mare ... Em trobo be, i m'han tret l'apèndix no una part del cervell

- Bé, tampoc podien treure gran cosa per allí dalt ^^
 

- ~~
 

- Tens on quedar-te? sí, ja ho sé, mare ets una pesada i bla bla bla, però sóc ta mare, una mare mediterrània encara que tu estiguis a Indonèsia.

- El pròxim cop marxo de vacances a Mart.

- No t'hi escarrassis, trobaré la manera de parlar amb tu i enviar-te una bufanda.

- Òbviament tinc on quedar-me ja que visc a Bali mare.

- Però jo no sé on vius ni de què vius, comprendràs que m'amoïni una mica.

- No ho comprenc no, però bé no passa res XD estic bé i tenim una casa ben bonica aixi que no t'amoïnis.

- D'acord, faré veure que no m'hi amoïno, ja hi estic acostumada. Ara cuida't si us plau. Per cert, l'assegurança només et cobreix 90 dies després de la partida del país, o sigui que, si pot ser, no et posis malalt fins que no tornis. La propera vegada et fas la targeta de la seguretat social que cobreix un any.

- Potser si XD que en total han estat uns 3000 eurus XD

- Vaja, i has hagut de tirar mà d'aquests repugnants capitalistes. tsè tsè

- Els mateixos que no els hi interessa una sanitat publica.

- (No penso picar i discutir-nos). Jo de tu m'hagués fet operar per un bruixot amb una banya de rinoceront per obrir-te sense anestèsia.

- No son fàcils de trobar els rinoceronts per Indonèsia últimament.

- Veus? més exòtic encara, fa per tu. T'estimo molt fill. Ara et deixo que vaig a acabar el moble d'assecar llonganisses que li estic fent a ton pare.

- Jajajaiaja

- Ves-nos dient coses si us plau.

- D'acord, apa petons!

- Petons bebè. (sé que li fa ràbia)

Diari de bord. Data estelar: 230117. Dia 66

Divendres 20. Demà tinc examen d'Història Contemporània. He d'empollar el segle XX i reconec que no ho porto bé, ni és fàcil ni m'agrada.

A part de la feina, aquesta setmana he estat dos dies al llit, ben constipada, i tot el que llegeixo roman en una espècie de nebulosa difícil de destriar. Si he pogut treure Matrícula d'Honor a Metodologia de la Sociologia, a Història Contemporània segurament trauré un cinc pelat, amb sort.

Se sent el dring d'un missatge al Facebook, són les 9:48.

- Mare, hi ets?

- Sí

- Val. Necessito informació crucial. Tot apunta a que tinc apendicitis i a que m'haurien d'operar demà per anar tot bé. La qüestió és que necessito saber si l'assegurança em cobreix en algun hospital d'Indonèsia, perquè aquí l'operació costaria més de 1.000 euros. I en cas de que no potser volaria cap a casa avui o demà.

- Un moment que engego l'ordinador.

- He trobat un vol per tornar demà de Bali a Barcelona per 700 euros.

- Estàs molt malament? Hi ha risc de peritonitis?

- No molt malament. No sé el que és la peritonitis. D'aquí unes hores rebré els resultats de l'anàlisi de sang, però la doctora m'ha dit que no hauria d'esperar. La qüestió és què cobreix l'assegurança, l'operació aquí? el vol a casa?

- Un moment que provo de parlar amb ells, Jordi, que és molt seriós, que et pots morir si no t'operen ja.

- Tranqui, que estic bé.

- Estic parlant amb l'asseguradora. Tens algun informe mèdic?

- Sí, però els resultats de la prova de sang me'ls envien en unes hores.

- Pots enviar l'informe a xxx@xxx?

- El tinc en paper, no on-line. Els resultats si que me'ls enviaran per e-mail. Els diré a la clínica que també els enviïn a aquesta adreça.

- Fes-li una foto amb la tablet, també els servirà. Tens també còpia del bitllet de sortida d'Espanya? el de Londres? És obligatori, també em demanen si l'hospital que ens has enviat és on t'han atès.

- No, m'han atès a la clínica Toya, a Ubud.

- Ara t'enviaran un e-mail l'asseguradora per entendre's amb tu. Digues-nos quan t'arribi i què et diuen, això sí, em diuen que és obligatori l'informe i el bitllet. Sinó te'n surts en una estona avisa'm que parlaré amb el RACC. Hi ets?

...

- Sí, sí, estic buscant el vol d'Alemanya a Thailandia.

- No, no, el de sortida d'Espanya. Escolta, el més important és que t'operin, quant has dit que et costarà?

- Més o menys entre 800 i 1.500 diria, no ho podem saber del tot segur.

- Bé, si no te'n surts amb l'asseguradora em dius el què i parlo amb els del RACC, no pels diners, sinó per les garanties de lloc on vagis. I tu t'operes i llestos, ja ho arreglarem. El cas és que t'ho facis ràpidament.

- Sí, sí, a Indonèsia és bastant segur, un 70% de la població en pateix. XD

- D'acord, i pensa que el mínim símptoma, si tens febre, corre a l'hospital.

- He enviat l'e-mail del vol cap a Londres a l'e-mail que m'has donat i la Hana està enviant l'informe mèdic. Sí, sí, dont worry.

- Sí que worro, que a Igualada l'altre dia se'n va morir un de peritonitis per mal diagnòstic. Estic histèrica.

- Que no tranqui que jo em trobo prou bé.

- D'acord, però jo em trobaré millor si sé que estàs a cal metge. Digues-me alguna cosa.

11:42

- Com va?

- He rebut els resultats de les anàlisis de sang. No surt res significatiu però la doctora segueix pensant que és apendicitis, així que aniré a l'hospital a què em miri un especialista. L'assegurança sembla que ho pagarà, però encara m'han de dir coses.

- Digues-me alguna cosa de seguida que ho sàpigues.

(i això que ens va fer morros perquè li havíem contractat una assegurança, coi de capitalistes!)

16:28

- Li he dit a ton germà que s'afegís la Hana, per si tu no poguessis parlar per alguna raó, que estiguessin en contacte ells dos. L'anglès de ton pare i meu, ni sumat no dóna per tant.

- Okkkk.

- Com estàs? On estàs?

- A l'hospital. Se m'han quedat, segurament m'operen demà.

- Hem de fer res? Ja ho has fet tot, doncs? I, per cert, té bona pinta l'hospital?

- Sí, té bona pinta

- Sobretot, mantingueu-nos informats, sinó pots tu la Hana amb ton germà.

- Sí, sí, dont worry!

- Petons, i si vols que et porti sopeta només m'ho has de dir.

- Que no sigui picant si pot ser, apa bona nit mareeeee.

- Bona nit, fillet.

Dissabte. 03:54.

Ens desperta el dring d'un missatge.

- M'operen en una hora.

- Ok. Estàs bé?

- Sí, sí, estic bé.

- Anestèsia total?

- Sí, suposo.

- Ok. Anirà bé. Molts petons parlem després.

...

- Mmmmmmm, potser no m'operen ara, necessiten la confirmació de l'assegurança de què pagaran.

- Com?

- Fins ara ho han pagat tot, però l'operació són 35 milions de rupies.

- Si ho has de pagar et posem els diners al compte. I això quant és?

- Uns 2.500 euros.

(Caram, quin desori! Ara 1.000, ara 2.500 ...)

- Vols que et posem els diners al compte ara?

- No, no, esperaré un parell o tres d'hores a què respongui l'assegurança, si no ho fan, us aviso, mentre m'operin avui i no demà estic content.

- D'acord, és que aquí són les quatre de la matinada fill. Estem pendents. Ton pare està trucant a l'asseguradora a Madrid. Diu que truquen a l'oficina de Bali i que t'enviaran un mail. Si en una hora no t'han dit res avisa'ns.

- D'acord, merci.

06:15

- Cap novetat?

- No, de moment.

- Ok

07:52

- L'assegurança acaba de confirmar que ho paga tot, així que ara em diran quan m'operen.

- Estigues tranquil, doncs.

Facultat de Física i Química de la UB. 10:52

Surto de l'aula d'estudi, abans de l'examen perquè sento el dring d'un missatge.

- Ja està!

- Ja està?

- Sí, apèndix fora!

- Perfecte! Et trobes bé? T'has de quedar a l'hospital?

- Em trobo bé, col·locat i sense sentir massa les cames però bé i sí, m'hi he de quedar.

- D'acord, estaràs bé? Ves-nos informant. Superpetó que tinc examen a la uni.

Hi ha mons de moltes velocitats avui. He dubtat de si transcriure aquesta conversa, sembla que faci lleig avui en dia explicar certes coses del funcionament del primer món, com si fos una exhibició impúdica de riquesa. Després he escrit unes quantes línies més que he esborrat.

L'examen? Bé, va anar fatal, sense dormir i amb el cap a tres quarts de quinze. A més, a qui l'interessa un període amb milions de morts i milions de refugiats, oi?

Es pon el sol (XVI). En Pau de cal Roig

El Gendre de cal Roig, en Pau, s'ha llevat d'hora, a les sis ja remena cassons a la cuina tot fent-se l'esmorzar per anar al tros. Ha d'esporgar les oliveres i ja fa tard, enguany s'ha encantat. La nit anterior, el Xic de cal Farina li ha dut l'escala amb el tractor fins el mocadoret de terra que encara conserva. Té deu oliveres només i un bocí de bosc amb un parell de pins rovelloners i amb això ja té excusa per viure.

Beguda la llet amb cafè de mitjó es fica la carmanyola en una bossa de plàstic del supermercat, que té plegada curosament en un calaix de la cuina. Ara les bosses de plàstic són més escasses, que ja no te les donen, les has de pagar i, al damunt, es desmunten amb la mínima estrebada. Bon fato de pagès, cigrons amb cansalada! Sol parlar sol d'ençà la mort de la Tereseta, la seva dona. Es penja al muscle la bóta amb el vinet que fa en Cesc de la Xulla i es posa el tapa-boques perquè Pau, encara fresqueja i ja tens vuitanta anys.

Camina xano-xano tot xiulant pel camí que duu a les seves oliveres, un costum de tota la vida quan, de petit, el feien anar a dur el dinar al pare, com un Patufet qualsevol, i ell es moria de por pel mig del bosc. Eren altres temps.

En Pau viu enyorat. De la Tereseta que ja fa ben bé quinze anys que és morta i que si no fos pels retrats ja ni es recordaria de la seva cara, pobreta, i dels pares, fins i tot dels sogres, amb els qui va anar a viure, perquè ell era cabaler i son germà es va quedar amb els pares i la germana soltera. El món era tot un altre ara.

Perdut en els seus pensaments no se n'hagués adonat de res si no fos pel sisè sentit que sempre alerta els que solen caminar pels boscos. Li crida l'atenció un reflex casual de la bicicleta, amagada entre les mates de romaní i s'hi atansa. Potser algú ha pres mal i pot donar un cop de mà.

Quan veu el cos de seguit sap que es morta. S'hi atansa mentre no para de remugar. Cagon l'hòstia Pau! Cagon l'hòstia! La dona està molt freda i rígida i en Pau alça el cap i mira al seu voltant tot rumiant qui és que té més a prop per anar a avisar a l'autoritat. La Vinya Nova és el lloc més adequat, l'Andreu té telèfon pel negoci.

Camina de pressa cap a la masia. L'Andreu no hi és, avui fan festa, però el masover l'ajuda. Telefona a la policia local i se'n torna al costat del cadàver a esperar l'autoritat. Ja li han fotut el dia enlaire. Cagon l'hòstia, Pau! Cagon l'hòstia! Ara, ja ho veuràs, no podràs esporgar les oliveres i et fotran la collita a prendre pel cul! Cagon l'hòstia! A declarar! Cagon l'hòstia! A declarar amunt i avall, i preguntes i més preguntes. Cagon l'hòstia! Potser fins i tot vindrà la tele amb els mossos i el senyor jutge. Cagon l'hòstia!

Es pon el sol (XV). En el bar

- No ha arribat el senyor Antonio?

- Qui?

- El senyor Antonio, amb el que ens veiem cada dilluns i li pago un cafè.

- Ah! el Fillol de cal Gitano!

- Caram! No ho sé pas, li diuen així? Sap qui vull dir, oi?

- És clar, el conec de tota la vida, però ni ho sabia que es deia Antonio! No crec que n'hi hagi gaires que sàpiguen que se'n diu. Només cal demanar pel Fillol de cal Gitano i ja està.

- Vaja un nom estrany, no troba?

- No pas, tots en tenim d'aquests. Els de la urbanització no, que son de capital.

- Però no ha vingut? És que se m'ha fet tard i potser ja se n'ha anat.

- No, no ha vingut avui. Potser no es trobava bé, ahir tossia d'allò més. S'haurà d'esperar a la setmana vinent.

- I si m'arribo a casa seva?

- No li ho aconsello. El Fillol és un home estranyot i encara s'enfadaria amb mi per haver-li dit on viu. Cregui'm, la setmana vinent, millor.

(però demà, més)

Es pon el sol (XIV). La nit

Les nits encara són fredes a finals de març Maria Rosa. Al cel, ben ras, s'estenen les estrelles com aquell teló de fons de la Passió d'Esparreguera que et va fer tanta gràcia ... te'n recordes Maria Rosa?

La muntanya s'hi retalla, com un drac mil·lenari adormit que custodia la seva petita princesa, una nina trencada Maria Rosa.

Un conill s'atansa, t'ensuma i, quan veu el seu reflex al vidre dels teus ulls, fuig esporuguit bosc endins, a la recerca d'un indret menys inquietant.

Passen les hores i cada cop estàs més freda, més rígida. És la Mort, Maria Rosa.

Allà, a l'est, el cel es comença a tenyir de rosat. Un ramat de senglars passa prop teu, nerviosos i de pressa. Ensumen l'olor humana, encara fas olor de persona i ja no ho ets.

El primer raig de llum es reflexa en els colors fluorescents de la teva bicicleta, el símbol de la teva nova vida, saludable, independent, que atrauen la mirada d'algú, algú que xiula tot caminant per aquell camí.

Ara vindran i et trobaran Maria Rosa. Llàstima que sigui tan tard.

Es pon el sol (XIII). En el bar

Bon dia a tothom! Un cafè mossa, que me'l paga aquest bon home!

Ai! deixi'm seure que les articulacions em maten. L'altre dia algú em va explicar un acudit d'aquests del feisbuc, que diu que, amb els anys et tornes cruixent. No em va fer riure gens, és clar, però ja té un punt de raó, ja.

Ah! sí! Em faltava la Sònia, la querida. No l'havia vista mai, és clar, però sabia que existia, tothom ho sabia. Fet i fet, aquí tothom ho sap tot de tothom. Algunes vegades fas veure que no ho saps, sobretot si et convé, o per respecte, però que ho saps, segur!

Era una noia una mica xarona, la vaig veure que caminava escabellada i coixa, se li havia trencat el taló de la sabata, pots comptar d'on sortia! Parlava sola, i cantussejava, semblava ben bé que hagués fugit d'un manicomi.

Que ja no n'hi ha de manicomis? Prou que ho sé, però me'n recordo de quan n'hi havia! Ara, amb l'aspecte de tothom, i amb les bestieses que fa la gent, no hi cabrien. Ves a saber si ara no tanquen els sans i al defora hi som tots els malalts mentals.

Bé, el que li deia, se la veia totalment fora de lloc, amb sabates de taló d'agulla pels carrers de la urbanització, amunt que fa pujada! La vaig veure quan la Maria Rosa marxava, havia provat de cridar-la, va fer uns quants tombs per allí i després vaig veure que s'amagava al solar que hi ha al costat de ca la Maria Rosa i que, ajupida a la gatzoneta, es posava a fer pipí. Ho vaig trobar del tot estrafolari, aquest jovent cada dia fa coses més estúpides.

Després va venir en Joan, i ella es va amagar més, potser es pensava que era una espia, realment era tot un espectacle. Quan l'Eulàlia va enfilar cap al bosc i en Joan li va anar al darrera, ella també els va seguir, amb el seu aspecte patètic. Sí, he dit patètic, jo també sé dir paraules d'aquestes. Feia pena, la veritat. Espellifada, amb cara de llunàtica i murmurant ves a saber què.

Sí, ja té raó, allò semblava l'aplec de l'ermita de la Salut. No sé pas com, amb tanta gent, tot va sortir com va sortir. Aquest és, ben bé, un món de mones.

Apa, ja ens veurem dilluns vinent, que ara me'n vaig a l'hort. Feina? sempre hi ha feina a l'hort, només cal voler-ho!

Tant li fot LXX

En aquesta vida ho podem resumir tot com la gestió, més o menys assenyada, de la pèrdua. I és que totes les victòries, correctament dimensionades, resulten pírriques o perjudicials per la salut d'algú. Per això, quan algú parla d'assumir la derrota, sempre penso que el que cal, també, és assumir la victòria, amb totes les seves conseqüències.

Diari de bord. Data estelar: 040117. Dia 47

Ahir

F: Et passo un link que m'ha enviat en Jordi perquè li compri un bitllet d'avió. No puc, ho fas tu?

Jo: D'acord.

Us he dit mai com odio l'anglès? Sabeu perquè no el parlo? Doncs perquè no em dóna la gana! O sigui que la natura, com és habitual, es conxorxa perquè em passi toooooot el sant dia havent d'endevinar que coi hi diu a tot allò que toco. Per què? Doncs perquè està en anglès!

Apa, ja em tens a la pàgina d'Air Asia, intentant no equivocar-me comprant dos vols en aquest coi d'idioma. Em falten dades, envia missatge per Gmail, Facebook i Skype al noi perquè me les faci arribar -alguna cosa mirarà, suposo-, entretant em parla per WhatsApp el fill gran per demanar-me que li aclareixi una cosa d'una documentació que li demana l'empresa alemanya per la que treballa.

Finalment, i gràcies en part al traductor de Google, compro, responc i envio. Veig que un vol de 25 euros es tradueix en nosequants MYR. Espero que estigui bé, i sinó ja ho solucionarem quan toqui. De passada aprenc que els alemanys, al NIF li diuen TIN (les sigles nostres pel Tipus d'Interès Nominal). Ara me'n vaig a treballar una estona al taller, que el meu home necessita un armari per l'embotit, després a fer el dinar -bròquil amb patates i pastís d'albergínia amb mozzarella, tomàquet i formatge feta, m'he llevat vegetariana avui-, a estudiar que tinc exàmens -Seminari de Gènere i Història de les dues Guerres Mundials i la Guerra Freda-, penjar un parell de quadres i a dur ma sogra a comprar-se unes sabates.

(al vespre ens haurem de menjar un parell d'entrecots, o alguna altra fotesa, per a compensar tant de vegetarianisme)

Un dia normal en una mestressa de casa a la força.

Treballava menys quan treballava.

Sort que són vacances i em salto les reunions polítiques i el taller de joieria.

#aixònoéspagat

No m'he quedat tranquil·la. Un vol Johor Bahru - Jakarta? Miro el mapa i tinc la sensació de què alguna cosa no em quadra. Li envio missatge al noi, estàs segur que això era el que em volies? Bé, ja em respondrà quan li sembli.

Fa temps que vaig aprendre a amoïnar-me a curt termini, rotllo budista: té solució? Sí. Doncs apliquem-la i tot està bé. No? Doncs tampoc s'hi pot fer res, o sigui que cap a una altra cosa.

Es pon el sol (XII). I Sònia

Quan en Joan se'n va a treballar la Sònia fa veure que encara dorm, però només que ell tanca la porta s'aixeca, es dutxa, s'asseca els cabells i es vesteix amb molta cura. Vol sentir-se elegant, trobar seguretat en l'aspecte. Agafa el telèfon i marca un número amb una certa dificultat per les ungles postisses extra-llargues.

- La Senyora Maria Rosa Solà, si us plau?

- Un moment, qui la demana?

- Oh, una amiga, és personal ...

Se sent el clic i comença la música d'espera que la fa taral·larejar.

- Digui? - la veu és autoritària, executiva- Digui? Qui hi ha?

La Sònia aguanta la respiració uns instants, ha envermellit perquè la Maria Rosa ha respost mentre ella cantava.

- Maria Rosa, sóc jo, la Sònia ... deixa'm parlar ... ens hem de veure, és molt important ...

A l'altra banda del telèfon no se sent res i la Sònia es pensa que potser s'ha desconnectat o ves a saber. Al final la Maria Rosa li respon en un to irònic que ella no capta.

- Per què ens hem de veure si es pot saber bufona?

- Hem de parlar, és molt important, puc venir avui al teu despatx?

- Ni ho somiïs, tinc l'agenda plena. Mira ... bufona ..., si tantes ganes tens de veure'm vine aquesta tarda, a les sis a casa meva, a Collbató, entesos?

- Però jo no tinc cotxe! Com puc venir?

- Ves-te'n a la merda nena! Agafa un taxo o pren el bus que surt de Maria Cristina.

La Maria Rosa penja. La Sònia sospira mig derrotada, però sense voler desanimar-se, agafa la bossa de mà i l'abric - a la muntanya no se sap mai- i agafa el metro cap El Corte Inglés de la Diagonal. Un cop arriba allí, massa d'hora, tot just són les deu del matí i acaben d'obrir els grans magatzems. S'adreça a la parada a mirar els horaris descolorits que hi ha enganxats. Veu que ha de pujar als que van a Igualada, però si n'agafa un ara es trobarà un munt d'hores sola i sense saber què fer en el que ella s'imagina que és un poblet de muntanya, per tant, decideix aprofitar i passar-s'ho bé en els grans magatzems.

Vagareja per totes les plantes un parell d'hores, es compra un parell de polseres - molt finetes, això de la Visa és una meravella- i s'enfila a l'últim pis, a la cafeteria, per dinar. Quan són les dues tocades se'n va cap a la parada d'autocars i, veient una cua s'hi afegeix. Pregunta al senyor del davant la destinació del cotxe i quan li respon: Igualada, senyoreta, es relaxa i deixa d'amoïnar-se.

A dos quarts de tres surt l'autocar i la Sònia se sent una mica eufòrica, asseguda a la finestra, com quan anava d'excursió amb l'escola. Li agafen ganes de cantar.

Durant l'hora que dura el viatge, amb embussos inclosos -som a divendres-, es dedica a no pensar, frueix mirant el paisatge, els trens que passen, les gavines damunt del riu, unes excavadores que fan obres, impressionants. Quan baixa a la parada de Collbató se sent desanimada, davant seu s'hi estén una urbanització molt gran i ella no sap on és el carrer on va. No ho vol preguntar, se sent una mica protagonista d'una novel·la de misteri, per tant, el millor que pot fer és ser metòdica.

Triga una hora per trobar la casa, casualment havia de ser de les últimes! Li fan molt mal els peus -clar, amb aquests talons!- i les mitges li fan una angúnia espantosa. La Maria Rosa ja deu haver arribat, mentre decideix si l'obliga a què es vegin ara o s'espera a les sis, la veu sortir dalt d'una bicicleta de muntanya, amb un mallot de ciclista.

- Què hortera!

Dubta uns instants i la crida, ella no la deu haver sentit i corre al seu darrera, és infantil però ho fa. Panteixa, està rendida, se l'hi ha trencat el taló d'una sabata i va coixa, se sent cansada, humiliada, té set i ha d'anar al lavabo.

No hi ha cap bar a la vora, n'ha vist un a quatre cantonades però no s'hi vol deixar veure amb aquell aspecte.

- T'has de calmar, Sònia, ja tornarà -es diu a sí mateixa parlant en veu alta.

Prop de casa de la Maria Rosa hi ha un solar buit amb dues oliveres i uns quants esbarzers. S'ajup amagant-se com pot i orina. Quin descans!. Mentre està ajupida sent el motor d'un cotxe, s'acotxa més perquè no la vegin i entrelluca un BMW, el d'en Joan, i amb en Joan al volant. En Joan! El Seu Joan! Què hi fa aquí? Què es tornen a entendre? Això explicaria moltes coses del comportament d'ell. Comença a sentir-se rabiosa, parla sola i murmura malediccions mentre s'apuja les calces i les mitges a estrebades. Veu com en Joan entra amb la seva clau i això l'hi ho fa tot més evident, ara ja és clar que ll l'enganya.

- Té, ara surt de la casa. Què porta? Una càmera i uns pals de golf? - No sabia que en Joan jugués a golf. Veu que en Joan mira camí enllà i que deixa els pals al cotxe i comença a caminar, també. Una mica més endavant hi veu una dona, sembla que en Joan la segueixi. Qui és? Per què la segueix?

La Sònia, totalment desmuntada, els hi va al darrera. S'enganxa les mitges i la roba, coixa, despentinada. Va murmurant penjaments cap a en Joan i la Maria Rosa, sobre les oliveres, les pedres, la posta de sol. Talla un revolt i just va per sortir al camí quan sent:

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (XI). En el bar

Què, com han anat les Festes? Bé? Jo ja fa anys que passo a mínims, per la collonada del colesterol, el sucre, la pressió ... Un no es pot fer vell a cap preu, t'has d'estar de tot. Me n'alegro que hagin anat bé, gaudeixi'n, que ja veurà com li passa factura!

Ah! sí, on vam quedar? Que no ho acaba de veure clar? Que s'està fent un embolic? Vaja! Com diuen a les novel·les de misteri, recapitulem, doncs.

Tenim la Maria Rosa, la ciclista que potser ha estat assassinada. Com què ho ha estat? Què li ho he dit pas, jo? Sí, té raó, tot apunta a això, ja sé que vaig dir-li alguna cosa d'un cop a la templa, però també ho podria haver sabut per les notícies, no li sembla?

No faci cara de pomes agres, o això o res, vostè mateix! Noia! posa'm el cafè, si us plau! Que avui he de re-ca-pi-tu-lar. Que, què vull dir? Deixa, deixa, tu posa'm el cafè.

Al cas, ciclista morta, la Maria Rosa i, al seu costat la senyora Josefina, la Pepi, que li tenia molta rancúnia perquè s'estava ficant en el matrimoni de la seva filla, i que té tota la pinta de ser la que la va matar, o si més no hi era al davant quan va morir.

Tenim en Joan, l'ex de la Maria Rosa, que també voltava per allí. Sí, el poca-solta del rellotge d'or i posat de pinxo de dos rals, que veu com la Natàlia, la filla de la Pepi i la dona d'en Josep, l'amant de la Maria Rosa ... què vol que li faci un dibuix? Faci el favor de fer com aquells que estudien els cognoms, un d'aixonses, un ... això! un arbre genealògic d'aquests.

Bé, ja avancem, Maria Rosa la morta, Pepi la sogra, Joan l'ex, Natàlia la filla fleuma, i ara el fusteret, en Josep, l'home i l'amant. Que ves que li veuen les dones a aquest esbravat. Sí que té bon aspecte, d'aquests homes alts, prims, rossencs i que sempre van vestits impecables. I encara que jo no sóc una dona, i no m'han agradat mai els homes, puc veure que no té ni suc ni bruc, però ja se sap, això d'enamorar-se sembla més aviat una rifa.

Parlant de parelles, marxo que la dona m'espera per anar a mercat. A vegades penso que només em vol de camàlic. Fins l'altra setmana. Què no li he donat res, avui? No s'ho miri així, hem recapitulat i algú n'haurà tret algun benefici. Segur que algun lector seu despistat, gràcies a això no haurà dit bona nit i tapa't.