Es pon el sol (XXII). Comença alguna cosa

La Sió torna al funeral amb l'esperança de trobar el seu ex-cunyat. En Joan li ha de donar moltes explicacions, la policia només ha aconseguit que es fes més preguntes i l'única persona que, de moment, sembla poder donar-li respostes és, justament, l'ex-marit de la seva germana.

Les dependències de la funerària estan buides i la recepcionista l'informa que ja fa mitja hora que tothom ha marxat. Es dirigeix cap on té el seu Panda aparcat i se'n torna a Barcelona. Quan arriba a casa comprova els missatges del contestador: dues amigues que li expressen el seu condol i un d'en Tomàs, el seu ex, que l'avisa del dia de la seva tornada -d'aquí a quinze dies-, i a veure si es veuen.

La Sió no pot evitar mig somriure pensant que en Tomàs no pot prescindir de veure-la, com si res de mal hagués passat entre ells, com si fossin dos bons camarades. Al cap i a la fi, ets l'única família que tinc!, sempre li repeteix ell. Tant com el necessita ara!

Cap missatge dels pares, així, doncs, torna a telefonar a l'agència de viatges. Es fa pesada però només aconsegueix que provin de convèncer-la que fan tots els possibles per contactar-hi. Després es dutxa, es posa uns texans, vambes, una samarreta i, agafant una poma -en dos dies pràcticament no ha menjat res-, seu al sofà mentre cerca el número del mòbil del seu ex-cunyat. Pensa que ja és estrany que tot siguin ex al seu voltant.

Marca el número i s'hi posa gairebé de seguida, es nota que esta conduint, fent-se l'home amb el seu BMW i el mòbil a l'orella. No podria anar amb un sense mans com tothom?

En Joan li explica que la Maria Rosa havia fet testament, ja feia uns quants anys, quan amb en Joan van començar a tenir alguna propietat. Li ho havia deixat tot al seu home, sense pensar aleshores que acabarien descasats. Amb la separació es va dir que l'havia de modificar però no va tenir temps de fer-ho, per tant, ara, en Joan, que ho sabia per ella mateixa, es veu com a possessor del total dels béns de la Maria Rosa.

Li diu a la Sió que cal que es trobin l'endemà, a cal notari, i li'n dona l'adreça: a les deu del matí procediran a l'apertura del testament de la seva germana. La Sió no en vol saber res d'aquestes coses, li fa una angúnia espantosa, però en Joan hi insisteix, la necessita com a testimoni i únic familiar directe perquè, com li diu: ja en saps res dels teus pares, nena? Quan s'empassa la ràbia pel nena, queden d'acord i s'acomiaden fins l'endemà.

La Sió es queda immòbil un moment, reflexiona amb la poma a mig mossegar i, de sobte, agafa el bolc de notes del costat del telèfon i un bolígraf i comença a fer una llista.

- Mort accidental? - Ella s'ho ha cregut, però pensa en que la policia no li ha semblat prou convençuda, no han tancat el cas. - Què hi feien al funeral, doncs?

Qui podia voler matar la Maria Rosa? Resulta absurd, s'ho miri per on s'ho miri. Tanmateix, tard o d'hora s'ho haurà de plantejar. Millor serà que es convenci que ha estat un accident, sinó no dormirà tranquil·la la resta de la seva vida.

- Anar al lloc precís dels fets. - Això la repugna un a mica, però posada a jugar als detectius, ja no ve d'un pam.

- Fer la mateixa ruta que solia fer ella. - Mai se sap, la seva mare sempre li diu que és especialista en veure coses estranyes en els llocs més normals del món. Doncs potser ha arribat l'hora de posar en pràctica el seu famós sisè sentit.

- Parlar amb els veïns. - Se n'adona que necessita saber més coses de la mena de vida que duia la seva germana, ara veu que gairebé no la coneixia. Es telefonaven de tant en tant i dinaven plegades amb els pares per Nadal, però mai havien estat amigues, eren molt diferents i juntes no se sentien gaire còmodes, tot i que sentien afecte l'una per l'altra, era més una qüestió d'acceptar-se pel vincle de sang que no pas per cap afinitat de caràcter.

Rellegeix la llista, afirma un parell de vegades convencent-se de què allò és el més important que té per fer els propers dies. S'estira al sofà, encén el televisor i s'adorm immediatament, esgotada.

Diari de bord. Data estelar: 270217. Dia 101

Divendres passat. Manteniment de la línia:

ei mare, si tot genial! a Jakarta i daqi dos dies a Kuala Lumpur!

Els seus tres mesos a Bali s'han reduït substancialment. Nota mental: a Bali esborrar-lo de la memòria, veure'l per Internet i para de comptar. No deu ser pas tan interessant. L'apendicectomia sembla superada satisfactòriament.

Animals no tan bèsties

Quatre de "xinus" ...

... sense cap xinès. Perquè la primera, Ohayô (Bon dia), és del director japonès Yasujirô Ozu, un dels pares i dels més influents directors de cinema japonès.

Ozu va ser un director al qui li agradava més el silenci que no pas la paraula i en aquesta peça costumista podem veure els embolics que pot provocar el silenci. Embolics molt domèstics, és clar, en un món postguerra mundial i en un país perdedor i que s'adapta a l'aculturació del vencedor. Després de tantes i tantes morts, els infants i els adolescents inicien la seva dictadura, en aquest cas per un televisor, arreu pel que sigui. Diuen que és una pel·lícula "simpática y diferente", però, com sempre, llegida per capes, podem trobar-hi or.

Ohayô de Yasuhiro Ozu. Japó, 1959. 94 minuts. Guió: Yasuhiro Ozu i Kôgo Noda.

Encara al Japó, el maestro per excel·lència, Akira Kurosawa, va estrenar Kagemusha, L'ombra del guerrer, produïda per George Lucas i Francis Ford Coppola. El tema és, segurament, un clàssic, entrar a la vida i miracles d'un període històric amb l'excusa d'un doble del governant, un lladre insignificant, i les seves desventures. Això sempre et permet "mirar de fora estant", per tot allò que cal aprendre i al que no s'està acostumat i que per a ells és corrent, natural, i, és clar, criticar, treure'n les grandeses i les misèries.

Kagemusha d'Akira Kurosawa. Japó, 1980. 180 minuts. Guió d'Akira Kurosawa i Masato Ide.

No puc evitar-ho, tot allò oriental em fascina, però la dramatització japonesa, la seva capacitat de síntesi, em deixa estabornida.

I fent un salt, a poques hores d'avió, a Corea del Sud, dues d'en Park Chan-wook, un director que té uns dies menys que jo i que, per tant, malgrat la distància geogràfica i cultural, de ben segur que hi puc trobar trets comuns, llenguatges similars. Autor, entre altres, de la trilogia de la venjança, l'última peça d'aquest paquet és la primera que he vist, Chinjeolhan geumjassi o, com s'ha conegut aquí, Sympathy for Lady Vengeance. Una dona, empresonada per un crim que no ha comès, duu a terme la seva venjança quan surt de la presó. La visió descarnada de com són tractades les dones en aquesta àrea de món, no gaire diferent, cal dir-ho, de la resta, resulta una molèstia constant. Et recorda, contínuament, els missatges rebuts: no surtis sola de nit, t'acompanyo a casa que és fosc, ves com et vesteixes, malfia't dels homes ... I, sempre, amb la credibilitat social a zero. Ella es venja en el tipus, però, el regust és massa amargant.

Chinjeolhan geumjassi de Park Chan-wook. Corea del Sud, 2005. 112 minuts. Guió de Park Chan-wook i Jeong Seo-Gyeong.

La pel·lícula "bona" de la trilogia de la venjança de Park Chan-wook és Oldeuboi, transcripció fonètica d'Oldboy  basada en el còmic Nobuaki Minegishi. Resulta hipnòtica, i a vegades cal que facis allò que cal fer en certes pel·lícules: relaxar-se i deixar-se anar, sobretot quan surt d'un còmic, que és tot un altre llenguatge i quan l'has de veure en versió original subtitulada en francès, que és l'únic exemplar que vaig aconseguir. Encara no he trobat la primera de la trilogia, tot i que em diuen que és la més fluixa, però un no tindrà una trilogia de dos a la prestatgeria, oi?

L'aval? Fàcil, va guanyar el gran premi del jurat del Festival Internacional de Canes de 2004 presidit per Quentin Tarantino.

Oldeuboi de Park Chan-wook. Corea del Sud, 2003. 120 minuts. Guió de Park Chan-wook, Hwang jo-yoon, Im Joon-hyung

I ara que miro enrere, no n'hi ha cap de xinesa, però ja se sap com som els europeus, quan veiem uns ulls oblics sempre veiem un "xinu", serà potser perquè ells diuen que els tenim rodons com les vaques. Allò de què mig món se'n fot de l'altre mig.

Es pon el sol (XXI). El funeral

La sala és petita i el sostre baix no ajuda gaire a dissimular-ho, fa venir ganes de fugir. La Sió les té aquestes ganes però se n'ha d'estar, és el que volia la seva germana, per tant, ho fa. Al fons de la sala, simètric a les rengleres de cadires -ara tot es fa molt a l'americana- s'imposa el taüt, amb dos enormes rams de flors a banda i banda.

Quan avança, veu el seu ex-cunyat, en Joan, de dol rigorós, que parla amb un senyor molt circumspecte. Deu ser l'encarregat de tot el tripijoc aquest del negoci de la mort. Es dirigeix cap a ells i quan en Joan la veu, se li adreça i li fa una abraçada i, agafant-la per les espatlles, molt afectuós, la duu a seure a la primera cadira de la filera del davant.

- Aquest és l'espai reservat a la família, nena, seu.

No li vol contestar i pensa en els seus pares que, sense saber-ne res, naveguen per l'Egeu, feliços. Els pares, a l'estranger no duen mòbil, per allò de no haver de pagar massa, i des de l'agència de viatges s'havien posat en contacte amb el vaixell, però els seus pares l'havien abandonat per embarcar-se en una mena de iot per a fer una subruta. Provarien de localitzar-los per ràdio, però probablement trigarien un o dos dies. La Sió pensa que ara ja és ben bé igual, la Maria Rosa continuarà morta.

Van entrant persones, se li atansen, li fan dos petons, li estrenyen les mans i li donen el condol. Companys i companyes de feina, empleats d'en Joan, en Garrigues, el president de la comunitat de veïns del pis de Barcelona ... i aquells ... ah! sí! en Pep i la Natàlia, els veïns de Collbató. Ell, tan ben plantat però una mica sopes i ella, tan menuda i fosqueta, es veu tan delicada, talment una figureta, però ell sembla realment afectat, devien ser molt amics. I aquella parella? però si són en Lizancos i la Puiggrós, els dos policies, què hi deuen fer aquí?

Algú tus discretament per demanar l'atenció de tothom. La Sió torna a la realitat i veu el senyor circumspecte d'abans al davant d'un micròfon, al costat del taüt de la seva germana. Els dóna la benvinguda i agraeix l'assistència dels presents en aquell acte tan trist que van a començar. La família vol dirigir-los unes paraules.

La Sió no ho entén, ella no vol dirigir res a ningú. Veu com en Joan s'aixeca i s'enfila a l'estrada.

- Serà possible aquest pet presumit! I ara quina una en dirà aquest poca-solta, si li va ficar unes banyes que no passava per la porta!

La Sió està enfutismada, però no es mou. No està d'humor per a fer un escàndol. Suporta estoicament el discurset fatu i planyívol de son ex-cunyat. Veu com entren el taüt amb les despulles de la seva germana per una portella i es dirigeix cap a la sortida sense fer cabal de ningú. Quan veu en Lizancos, l'agafa de la mà i li diu, sense ni mirar-lo: Anem!

Els dos policies la segueixen, callats.

Animals no tan bèsties

Diari de bord. Data estelar: 150217. Dia 89

El postoperatori sembla que va bé. Esperem que no tingui cap més ensurt, l'assegurança que tenim s'acaba demà si no torna a trepitjar sòl espanyol i això no deixa de preocupar-nos. L'última, i succinta, comunicació va ser dilluns: "estic bé, tot està bé, el 22 marxem de Bali cap a Djakarta i d'allí, en autoestop, cap a Thailàndia". Cap més informació.

És curiós, amb un "estic viu", ja en tenim ben bé prou.

Es pon el sol (XX). Me'n vaig

La Natàlia està a la seva habitació fent la maleta. Ha de marxar, fugir de tot allò. Sent la claustrofòbia que l'envaeix, que comença a odiar a tothom qui l'envolta i no ho vol. No desitja cap mal a ningú, sap que marxant deixa el regust de la fugida però, allà lluny l'esperen. Un nou país, un nou idioma, una nova vida i, sobretot, en Philippe amb els seus cabells rossos sempre embullats, tothora somrient. Natalià li diu, amb l'accent a l'última a, i la fa riure. Fan falta poques coses per fer-la riure, ho ha fet tan poques vegades en la seva vida!

S'obre la porta i entra en Pep. La Natàlia veu com li cau la fatalitat al damunt, l'últim que desitja, ara, és una escena. El que encara és el seu home sembla a punt de desmaiar-se. Pàl·lid i tremolós avança fins a la butaca del costat del llit i s'asseu. La mira i unes llàgrimes, manses com ell, li corren galtes avall.

La Natàlia voldria fondre's. Això no ho pot suportar. L'omple d'enuig veure aquell home, alt com un Sant Pau, amb tan poc coratge.

- No te'n pots anar, Natàlia. Ara no pots deixar-me.

- Per què no? Jo me'n vull anar, ja ho saps que ...

No acaba la frase, és del tot innecessari.

- Sí, ja ho sé que t'esperen, però ara et necessito, et necessitem aquí.

Remarca el necessitem, cal que la Natàlia visualitzi la seva mare i els seus fills perquè vegi com els pot afectar la seva fugida. Ella acaba de tancar una maleta, fa un gest afirmatiu per a ella mateixa.

- Demà, després del funeral me'n vaig. Ja he comprat el bitllet per Internet. Sortiré en el vol de la una.

Se'l mira desafiant. En Pep rumia si mai l'hi havia vist aquesta expressió en tots els anys de matrimoni.

- I ens deixaràs així? A mi, a la teva mare? Després del que va passar abans d'ahir?

Abans d'ahir! Sembla un somni però ha passat un dia i mig en una mena de fantasia, com  si veiés una d'aquelles pel·lícules en blanc i negre que no ha entès mai. Veié la Maria Rosa estirada a terra, amb un cop al cap i, de sobte, se n'adonà que, com ella, d'altres persones s'ho estaven mirant. La seva mare plorava en silenci, en Joan, l'ex de la Maria Rosa, estava impassible, en Pep -pobre Pep!- feia cara de babau, amb els ulls esbatanats i a punt de posar-se a plorar i, aquella noia -qui devia ser?-, anava bruta i espellifada, però la roba era bona -s'hi va fixar-, i taral·lejava una cançó, molt fluixet, i semblava ben bé com si s'hagués begut l'enteniment. Va marxar amb en Joan, la noia estranya, devia ser la famosa secretària esgarria-matrimonis de qui tant havia parlat la Maria Rosa. Què hi feia tothom allí? I la Maria Rosa? Què havien de fer? En Joan va agafar la noia trastocada per les espatlles i se la va endur, sense dir res i ella, va agafar igualment la seva mare, prengué la mà d'en Pep i se'ls endugué a casa.

De sobte li cau al damunt tot l'abatiment del dia i tota la realitat que li caldrà viure a casa, i de la que estava fugint. Amb un gest llença la maleta a terra i s'asseu a la vora del llit.

- Tens raó, Josep, no me'n puc anar, encara.

Ell sospira alleugerit, només li diu Josep i no Pep, quan parla molt seriosament. Ara se sent una mica més segur de sí mateix, no ha sabut anar mai sol i també, pensa, tindrà temps, tindrà una oportunitat.

- Però sàpigues que d'aquí a un mes me'n vaig. Ni un dia més. Quan hagi passat tota possible investigació, quan sàpiga que tot està en ordre me n'aniré. Queda clar? I ara, si et plau, ves-te'n, he de fer una trucada i vull estar sola.

La Natàlia li gira l'esquena donant la conversa per acabada. Ara ja no queda res més per a dir. En Pep, amb el cap cot, marxa sense fer soroll. El seu matrimoni és mort? I ara, què?

Tant li fot LXXI

Quan narres el teu fracàs basant-lo en tot d'influències externes, més que explicacions el que estàs fent és donar excuses.

Es pon el sol (XIX). Sitges

El mar està fosc, l'aire fred i humit l'envolta i la Sió nota una basca que li sacseja tot el cos. No, no vomitarà. No vomitarà, ni plorarà, ni cridarà, ni es desmaiarà, però ha de fer alguna cosa, per a algú com ella, quedar-se quieta no és una opció.

Les onades són cada cop més sovintejades. Veu el mar sense comprendre'l, com tampoc comprèn el que li ha passat a la Maria Rosa.

Sent l'aire fred i humit, el mar, fosc, està neguitós, com ella. El cel comença a ennegrir-se allà, a la ratlla que deien quan eren petites, però no sap ni quin vent fa ni pot explicar el mar. És una cosa que sempre ha estat allí, per a ells, la seva família, que vénen tots de terra endins, on només hi ha mars de blat i orenetes al juny.

Ara es troba aquí, mirant un mar d'aigua escumejant i sorollosa que no entén, com no entén res del que li ha passat en les últimes hores.

Va ser ahir, a la tarda, quan la va anar a buscar la policia, quan els va acompanyar a identificar el cadàver de la seva germana, quan firmà un munt de papers, encara no sap ben bé de què i, quan va arribar en Joan, el seu ex-cunyat, se'l va mirar i li va dir que se n'encarregués ell de tot.

Va anar a casa, es va dutxar, prengué una pastilla i s'adormí. Avui s'ha despertat de sobte, s'ha vestit i sense esmorzar ha baixat al garatge, ha tret el cotxe i ha conduit. Només recorda revolts i més revolts fins arribar a Sitges, haver aparcat prop de l'església i anar-se'n a veure el mar. Aquell que ella no comprèn. Ha caminat fins a Vilanova, ha girat cua i s'ha endinsat en una de les esculleres, ben a la punta, asseguda, amb tot el mar fosc a dins d'ella, esperant que es pongui el sol enmig d'esquitxos de sal.