Diari de bord. Data estelar: 280122. Dia 48

Jordi: Ahir em van robar la motxilla, amb el fogonet a dins 😂 però vaig trobar el lladre que m'ho va tornar i es va disculpar. Lisboa és un caos.

Pare: 😂😂😂😂 A nosaltres ens van voler robar i una dona ens va avisar, el lladre li va dir de tot.

Jordi: 😂😂 Jo ja ho donava per perdut, però el tio es va presentar al cap de dos hores on dormim a demanar-nos menjar, ja pensava que havia estat ell així que el vaig seguir i me'l vaig trobar intentant entrar una cadira d'oficina (també robada del campament de homeless on estem 😂) a una casa abandonada i, al final, em va convidar a entrar i m'ho va tornar tot 😂 li vaig regalar un paraigües que m'havien regalat 😂😂😂😂

Pare: 😂😂😂😂

Jordi: el tio havia viscut a Marató durant un temps, això em va donar punts.

Pare: Vaja, un artista.

Jordi: Bé, no el culpo, però ja li vaig dir que vagi a robar a la zona turística no a un campament de vagabunds 😂

Mare: 🤦‍♀️🤦‍♀️🤦‍♀️

Pare: 🤪

Marc (fill gran): Amateur ...

Jordi: Sí, ahir una ionqui ens explicava que havia robat una bicicleta elèctrica i l'havia carregat durant dues hores muntanya amunt i li havien donat 20 euros. I que des de llavors havia deixat de robar 😂 Per la motxilla, el fogonet i el paraigües li haurien donat 5 euros i encara gràcies 😂

Pare: Collons, la podia haver robat carregada!

etc.

Res, que avui al Whatsapp familiar hi havia més moguda perquè és l'aniversari del pare de la criatura.

Tabú

En aquests moments de comunicació total, plens d'aplicacions que et permeten traduir totes les llengües, amb l'occidentalització absoluta dels sistemes i aspiracions socials arreu del món, hi continua havent una barrera difícilment salvable: el tabú.

Cada societat, fins i tot les que són cultures veïnes, té els seus tabús fàcilment detectables en l'àmbit comunicatiu. És allò de veure com, malgrat continua la competència lingüística en la comunicació, hi ha alguna cosa que no està funcionant, que hi ha un vel d'incomprensió entre ambdós interlocutors que està fent inviable l'acte comunicatiu.

La literalitat que imposa la funcionalitat sol espessir el vel que s'interposa i acaba fent incòmode un acte sovint banal. La qüestió és si les eines de les que disposem ens aboquen als malentesos, com és que, en comptes de fer l'exercici de comprendre aquest fet, saltem al món de les emocions, de la irracionalitat, i acabem torçant allò que hagués pogut estar un punt de complicitat, un pont de trobada?

Diari de bord. Data estelar: 240122. Dia 44

 

[12:30, 24/1/2022] jordi asencio vilardosa: Al final nosaltres no tenim vaixell, aixi q hem decidit fer autostop per portugal, vem estar a la punta de la peninsula i ara estem a Lisboa

[12:31, 24/1/2022] jordi asencio vilardosa: Abans dahir vem dormir a una cova i quasi sortim nedant per la marea, pero es va quedar a 1 metre del llit al final

(Ara que no ens llegeix ningú, servidora, que és de secà, queda una mica més tranquil·la si no va d'un continent a un altre en una "remaleïda closca de nou que el vent pot fer estelles". Sí, ho sé, és absurd, quan va en avió tampoc sap volar, però a mi els avions no em fan por i els vaixells sí)

Diari de bord. Data estelar: 170122. Dia 37

 - Hem trobat vaixell. Marxem avui en autoestop cap al sud de Portugal, a Faro i d'allà navegarem fins les Canàries.

- Aquesta vegada ho podries documentar una mica més, no? Vaixell: entre zodiac i transatlàntic?

- Quan arribem allà us envio fotos, de moment ens queden 300 km aprox d'autoestop.

Ja estem morts, amor d'en Xavier Aliaga

 

"Em diuen Anaïs, el nom recaragolat i afrancesat que em van posar perquè la mare adorava l'escriptora que el va fer cèlebre. I a mi ja m'estava bé. Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història."

Aliaga, Xavier. Ja estem morts, amor. Barcelona, 2021. Angle Editorial

Estic vetllant la sogra. Dimarts va fer cent-un anys i ja anàvem justets. Tot i així es va menjar un trosset de pastís de xocolata i confitura de maduixa, el seu preferit. Ahir ja no es va llevar en tot el dia i m'hi quedo amb ella tota la nit, perquè es a mi a qui demana, o a la seva mare, a vegades. La seva respiració feble, el tic-tac del rellotge, cruiximent de mobles, un gos que borda al veïnat, tòpics clàssics, no pas menys reals. Emprenc el final del llibre, agraeixo els capítols curts, així em vaig aixecant sense recança quan em crida. Un glop d'aigua, un glop de batut proteic amb gust de xocolata, és clar. L'Anaïs, la Chloe, la Minerva, el Tristany, la Berta al full i la Maria, al meu davant, respirant feble. La mort i els seus efectes secundaris. Amb l'escriptura i les segones oportunitats de viure al cap, el sol surt i pinta la realitat sota zero d'un fals confort. La casa es deixondeix i es posa en marxa, rentem la Maria, la vestim i la convencem per seure una estona a la butaca. El còccix mostra la vermellor que anticipa una nafra. Les hores s'apilonen cap a un sol camí, sense saber ni com, ni quan, arribarem.

Catalogació: en Xavier em diu "perla" i me'n sento afalagada, és clar. És un tipus amable, sociable i, curiosament, bon escriptor. Tothom sap que els artistes han de ser sorruts i malcarats, però ell deu ser l'excepció que confirma la regla. Bé, ell i tota una colla de "penjollaires" xativins i escriptors que sempre ens salven la literatura catalana del sud estant. No m'atreveixo a penjar-li l'etiqueta de gènere a la novel·la perquè és un exercici interessant, o sigui que sí, cal llegir-la i ja em direu el què.

Ukikusa (Floating Weeds) d'en Yasujiro Ozu

 

Ukikusa (Floating Weeds). Japó, 1959. Direcció: Yasujiro Ozu. Fotografia: Kazuo Miyagawa.

Segona pel·lícula en color i remake de la mateixa pel·lícula que va filmar Ozu el 1934 -i que no em puc permetre, si més no de moment. Una troupe d'actors retornen, dotze anys després, a un petit poble on l'actor principal es retroba amb la seva amant i el seu fill.

Les històries d'Ozu són molt senzilles, la gent gris, els perdedors amb drames poc rellevants, però explicats d'una manera magistral. Si bé en aquesta pel·lícula hi trobem exteriors, en cap moment es perd l'enfocament estàtic, gairebé de diorama, del seu director.

Interessant que fou l'única pel·licula per a l'estudi Daiei, un dels estudis més importants de l'època daurada del cinema japonès de postguerra (Kurosawa, Mizoguchi) i que va permetre que Ozu col·laborés amb el fotògraf Kazuo Miyagawa i l'actor kabuki Nakamura Ganjiro II.

Schneider la inclou en el seu cànon (pàg. 361. Grijalbo, 2018):

"... es una obra tardía hermosamente compuesta y puesta en escena, que demuestra la creciente maestría de la extensa paleta tonal del director. [...] En contraste con la película de Ozu de 1934 Historia de una hierba errante, más cómica y dramática, esta tiene decididamente un aire otoñal, nostálgico y filosófico, una cualidad que ilstran tantas de sus serenas composiciones y sus combinaciones #destiladas" de imagen y sonido. [...] Aunque las películas de Ozu suelen contener numerosos planos y experimentan habitualmente la construcción del especio cinematográfico, la impresión predominante es una serie de naturalezas muertas interconexas y un ritmo que acompaña la repetición de arrullo de la vida ontidiana." (Schneider, 2018)

Resulta destacable que, si bé en color, la pel·lícula té un to monocromàtic, apagat, blau, gris, blanc, verd, en tots els plànols s'hi pot trobar algun detall en vermell, de ta manera que acabes buscant-lo en tota l'obra. Interessant aquest article: Herbes flottantes. 

Catalogació: en aquestes alçades no cal que us remarqui la imprescindibilitat de l'obra d'Ozu, tot i que friso per aconseguir una còpia de la primera versió d'aquesta.