Es pon el sol (XVII). La policia

Està al sofà, mig estirada, llegint una novel·la de Camilleri quan s'escolta el timbre de la porta.

- Vaja, qui deu ser?

La Sió posa el punt al llibre i va a obrir. No demana mai qui és i sa mare ja li hauria fet crits, però ella sempre li respon que li agrada que la sorprenguin -algun dia potser si que et sorprendran, poca solta!-. Per sort, sa mare avui no hi és.

- Bon dia, el senyor Solà i Camats?

Per què li sembla que està veient una pel·lícula? Aquella parella, home i dona, són policies! Li vénen ganes de riure en comprovar que els bòfies fan pinta de bòfies ...

- Què hi és el senyor Sió Solà i Camats?

- Sí, és clar, sóc jo, Sió és nom de dona, què volen?

- Oh! perdoni, no ho sabíem això -per un moment s'han vist torbats-, de tota manera ... - i aleshores li ensenyen la famosa placa. La Sió no pot evitar divertir-se, sentint-se una mica damunt el buit.- podríem passar? Hem de parlar amb vostè.

- De què? - No està disposada a què entrin, i ara! què s'han pensat!

- Bé, senyora ... -ves-te'n a la merda! pensa la Sió, no suporta que li diguin senyora- ... es tracta de ... vostè té una germana que es diu Maria Rosa? Maria Rosa Solà i Camats?

- És clar, si és germana meva es diu com jo, fins aquí encara hi arribo, no em diguin que n'ha fet alguna? Una estafa a l'empresa? Ha fugit després de robar un banc? Ja era hora que  fes alguna cosa de profit!

- Es morta la seva germana, senyora Solà.

- Morta? Per què?

- Com vol dir per què?

La Sió sacseja el cap, s'adona que no ha dit el que tocava.

- Això és una bestiesa, vull dir, on és? què l'hi ha passat? Com ha estat? vull dir ... m'entén?

- L'entenem perfectament senyora. Miri, fóra interessant que entréssim i en parléssim, li explicarem les circumstàncies, la posarem en antecedents i després ens podrà acompanyar al dipòsit ...

- I una merda! Anem!

La Sió agafa la jaqueta del penja-robes del darrera de la porta d'una revolada, les claus surt i tanca la porta al seu darrera. El replà, de sobte, es fa molt petit amb els dos policies i ella.

- Au va! no es quedin parats al replà! Anem! On sigui, però va!

Dins el cotxe la Sió s'encasta a la finestra mirant l'exterior. No entén res d'aquell joc, però dóna gràcies a que els pares estiguin en aquell creuer idiota per a vells desvagats. Què farà? Està sola. Potser trucarà a en Tomàs, el seu ex, però no, no pot ser, ara deu estar per l'Àfrica, o a les Quimbabes amb l'equip de rodatge, només a ella se li havia pogut ocórrer de casar-se i descasar-se d'un paio que no hi era mai, que vivia la vida a través del visor d'una càmera i que li ocupava neurones que no servien per a res, al cap i a la fi, conèixer-lo i res hauria estat el mateix.

Bé, els pares ves a saber en quina illa grega paren, en Tomàs al cinquè pi, a mà dreta i ... en Joan! S'ha d'avisar en Joan!

- Escolti senyor ... com els he de dir? Inspector?

- Sóc el sergent Lizancos, senyora Solà i ella l'agent Puiggrós.

- A pastar fang amb això del senyora, d'acord?

- I com vol que ens dirigim a vostè?

- Miri, deixem-ho córrer -diu amb cara de resignació-, ja han avisat en Joan?

- En Joan? Quin Joan?

- El seu ex-marit, punyeta! en Joan Puig!

- Ah! suposo que sí, a nosaltres només ens han encarregat que la informéssim i la portéssim al dipòsit, allí hi haurà l'inspector Gómez que l'atendrà.

- Mira que bé!

La Sió es gira una altra vegada cap a la finestra i no torna a dir res en tot el camí. Els dos policies es miren i arronsen les espatlles. Ja se sap, la gent reacciona de formes molt diverses davant aquests tràngols i la violència verbal n'és una d'elles.