Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 22 d’abril de 2018

Llibres que se m'acumulaven

Tinc una manera de fer que, en aquestes alçades dubto molt que canviï. A les meves mans cauen llibres bons i dolents, per raons diverses, i me'ls llegeixo tots, els bons per raons òbvies i els dolents perquè així ho comprovo i ho afirmo amb coneixement de causa. Podríem qualificar-los, també, de prescindibles o imprescindibles, o de perfectament imprescindibles i absolutament prescindibles. I, també, hi ha aquells que potser no rellegiràs mai, però que tampoc et sap greu haver conegut. Així, aquests dies, he enllestit els següents:

Sunyol, Víctor. Stabat. Barcelona, 2003. Ed. Proa. premi Parc Taulí 203. Poesia. Me'n fa adonar en Girbén, perquè és un llibre gestat a la falda de l'Atlas, prop d'on he passat sis dies ara fa poc. La poesia i jo sempre tenim una relació complicada i, per tant, el llegeixo disciplinada. Algunes parts m'interessen, d'altres no tant.

Martell, Jofre. La puta història de Catalunya de la iaia. Barcelona, 2015 (8). La Galera. Representa que ha de fer riure, però és que estic convençuda que tinc alguna malaltia al sistema humorístic i no ho aconsegueix. M'atabala tant d'insult i tant de castellanisme. Tòpic.

Wagensberg, Jorge. Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?. Barcelona, 2015. Tusquets ed. Aforismes. Sóc afeccionada als aforismes, en aquest cas m'interessava el personatge i els aforismes sempre et donen una idea de com funciona. 

"Un pla és necessari encara que només sigui per desviar-se'n.
[...]
... l'habitant de la frontera està obert a la innovació, està disposat a córrer riscos, a perdre el temps, a renunciar a privilegis i avantatges (l'antiguitat i l'experiència); manté el tremp en la soledat, és generós amb l'adversari, noble en la competència, perd amb facilitat el sentit del ridícul, però mai el sentit de l'humor; i està bregat en mil aventures contra la incertesa a base de coneixement."

Zweig, Stefan. Mendel el de los libros. Barcelona, 2009. Quaderns Crema. No sé perquè em compro aquest llibret, però és dels que aniran a la prestatgeria dels que rellegiré. Una vella i petita història de memòria i trasbals.

"De modo que me senté en aquel lugar cálido, mirando impaciente a través de los ventanales cubiertos de chorros azules a la espera de que la lluvia, inoportuna, tuviera a bien alejarse un par de kilómetros." (Quanta consideració amb la pluja! no em direu que no és remarcable)

Vidal, Josep Manel. Aquelles solituds d'on veníem. València, 2018. Bromera. Solc ser poc equànime amb la gent que conec i aprecio, per tant, en Josep Manel sempre el llegiré, malgrat que el seu estil de prosa poètica em sigui tant difícil com me n'és la poesia en general. Felicitar-me, però, de què se'n surti, en aquest país nostre, tant poc amable amb els nostres autors.


dijous, 12 d’abril de 2018

Diari de bord. Data estelar: 120418. Dia 50

Ahir al vespre vam rebre una trucada:

- Ens podeu venir a buscar a la Porta de Barcelona?

Bé, retorn a casa, el noi i la mossa. Parlen de plantar tomaqueres. No sé pas si creure'm que ve un període de sedentarisme. Ho anirem veient.

dimecres, 4 d’abril de 2018

La piràmide de fang d'Andrea Camilleri

d'aquí


"L'esclat del tro va ser tan fort que en Montalbano no solament es despertà de cop sinó que va anar de poc que no cau del llit.

Feia més d'una setmana que plovia a bots i barrals sense parar. Un cop obertes les comportes, no semblava pas que tinguessin intenció de parar."

Camilleri, Andrea. La piràmide de fang. Barcelona, 2017. Edicions 62

Catalogació: Sí, en Camilleri, ara com ara, és l'únic autor de lladres i serenos que compro en paper, la resta se'n van a l'e-book, però el sicilià em mereix molt de respecte, per això té una lleixa a casa. I, com sempre, en Montalbano al davant del crim, el desastre, les peculiaritats dels sicilians, la Lívia, la màfia i el menjar deliciós.

dilluns, 2 d’abril de 2018

Onna ga kaidan wo agaru tokide Mikio Naruse

d'aquí
Què li queda a una dona japonesa sense formació quan ja no té el matrimoni? La prostitució, és clar. 

Onna ga kaidan wo agaru toki (Cuando una mujer sube una escalera). Japó, 1960. 111 minuts. Direcció Mikio Naruse. Guió: Ryuzo Kikushima. Müsica: Toshiro Mayuzimi. Fotografia: Masao Tamai. Amb Hideko Takamine.

Catalogació: del mateix estil que n'Ozu, Mikio Naruse és un director capdavanter dins l'expressionisme pessimista. La seva mirada sobre les vides frustrades i sense futur de tots els seus personatges, expressada de forma discreta i tímida, fan de la pel·lícula una petita meravella. Si en voleu saber molt més, pressioneu aquí. No us ho perdeu!

dissabte, 31 de març de 2018

Dels que tenen romanços amb la mort i altres

Llegeixo al Twitter que el sindicat dels mossos està controlat per gent vinculada a C's i no em sorprèn gens. El que em sorprèn és que hi hagi gent a la que li sorprengui. Que són policies caram! I és que, del 17 d'agost del 2017 ençà, algunes, moltes, persones del nostre país s'havien fet a la idea de què el policia bo de la pel·lícula s'havia posat al nostre costat. I els regalàvem flors, abraçades i somriures a uns senyors de la mida d'un armari que ara ens atonyinen, mentre ells, pel dedins es devien estar pixant de riure tot cantant que eren nuvis de la mort.

I sí, de ben segur que estic essent enormement injusta amb moltes persones que pertanyen a aquest cos policial. I ho faig a consciència, i els hi poso cara, en conec més d'un i més de dos, i penso en els que van venir a votar l'1-O, però també penso en uns de trànsit que em van venir a advertir quan em vaig parar al voral de l'autopista, i que em van parlar en castellà i que no em van fer cap sensació de què venien a ajudar-nos, sinó més aviat tot el contrari, per les maneres. I veig el robocop aquell ventant cops de puny i no m'estranya, gens ni mica, i penso que si n'hi ha de bons, que de ben segur que n'hi ha, potser alguna cosa haurien de fer que no pas permetre tenir tota aquesta penya a ca seu. I bé, també m'agradaria demanar responsabilitats als consellers d'interior d'aquests anys, tant els pujolistes, com el del partit que tot el dia va d'ecològic i guai i tal.

I és que s'ha trigat, però ja va caient pel seu propi pes que el llirialamanisme, el tietisme ensucrat i somrient, no és la manera. I mira que, quan penso en això, sempre em ve al cap el gust dels rosaris de sucre de beneir la palma, i l'olor de naftalina de l'abriguet blau de polièster, que ja em diràs tu perquè coi se li posava naftalina al polièster! Potser em ve al cap per la llum d'aquests dies, i el vent huracanat, que encara recordo tenir quatre anys i el que costava aguantar la palma amb el vent que fa al meu poble quan s'hi posa. O potser perquè associo tots aquests records amb la perpetuació pujolista, i de la mare superiora, del franquisme maquillat dels últims quaranta anys, i de l'enorme hipocresia de totes les paparres que ocupen quotes de poder vitalícies en diputacions, consells comarcals, govern i àrea metropolitana. Potser també, per això, espero amb deler que s'acabi aquest any polític, arribar al juny del 2019 i deixar-ho córrer, que ja m'he barallat amb els molins gegants, ara que passi un altre que jo ja en tinc un tip.

I, en el fons, el que ens posa al davant del fracàs d'aquesta primera embranzida és la demostració de què si no controles la violència legal, no controles el territori i, per tant, no controles una merda. Ni estructures d'estat ni cap altra niciesa. Que no tenim hospitals, escoles, universitats? Només ens calia canviar els números de compte i els titulars, oi? La policia ha estat la clau de volta i només es va maquillar pel damunt, una mica. I, ves que no sigui això el que volia dir la senyora SSS, el dia que va fer declaracions una mica passada amb la ratafia, que ens havien "descabezado". En van tenir prou amb tallar quatre caps i l'obediència deguda va caure a l'altra banda de la xarxa.

Això no vol dir que no cregui que hem de seguir. De ben segur que ho farem, com vaig llegir l'altre dia: "tan malament com podrem", però ho farem. I és que, en el fons, estem pagant el preu d'haver abandonat la política en mans de polítics professionals. Allò que els feixistes ens han volgut fer creure durant un segle: no et fiquis en política. Doncs sí, fiquem-nos-hi, un temps, descobrim com funciona això d'haver de debatre per a arribar a acords amb els que no pensen igual. I, al cap d'un temps marxem, no permetem que ningú justifiqui l'injustificable "perquè has estat 30 anys treballant pel país". A mi, l'escàndol, em sembla això últim, en qualsevol partit.

divendres, 30 de març de 2018

Com si antropologuegés



I sí, al cap de gairebé quatre anys, vam poder fer el que podia semblar una imitació de vacances, sis dies a la vall del Draa! Sis dies! Qui m'havia de dir que sis dies serien tan llaminers per a mi, però la realitat sempre és tossuda i acabes modificant moltes actituds. Ara, passats uns dies, com a la fotografia: quin és el nus real? Van passar moltes coses, gràcies, sobretot al Juan Antonio Muñoz, que va ser un introductor de luxe al món del palmerar i la kashba, al desert i la muntanya. Vam córrer perill, perill d'enamorar-nos massa, perill d'enyorar massa, perill d'entristir-nos massa. Són els perills que es corren quan visites mons que moren, irremeiablement, manta vegades en mans del propi estereotip, per mor dels quatre dirhams que et llençaran els turistes. En Juan Antonio en vol conservar la puresa, ho prova, si més no amb les seves fotos, talment ho fan els drauis provant de parar les dunes del Sàhara que es menja els seus poblats i els seus horts.

Vaig pensar que mai podria fer fotografies tan belles i vaig saber, també, que els meus ulls sempre acabaven veient una llauna de Fanta, un rètol de Mirinda, alguna peça Adiddas sota una gel·laba ... i, curiosament, no com a ofensa, sinó com a símbol. Vaig tenir moltes ganes de fotografiar no pas el món com encara sembla que és en alguns pobles, sinó el jovent amb auriculars al capdamunt d'un ruc carregat de verdures, els nens i nenes a les carreteres amb les seves motxilles ... de què deuen parlar? En una kashba, en un habitatge totalment tradicional, quan vam entrar a dinar asseguts a les catifes, van canviar el canal de la TV i ens van posar Al Jazeera, en anglès. Ells no entenien un borrall d'anglès, ens el van posar per a nosaltres, que no en teníem cap interès.

Globalització? Unes nenes m'esperaven al matí, fora de la casa de fang on dormíem. No podíem parlar, tenien sis o set anys i parlaven bereber, o àrab i ça va, perquè és tot el que saben dir de francès, ça va i madamme, donne moi un stylo! Les vaig fer envolar agafades de les mans, i ens vam fer pessigolles, fins que em van semblar com petites mosques molestes. Les criatures, totes, no saben com parar quan els prestes atenció i més encara quan no tens manera de comunicar-te amb la parla. Vaig pensar, però, que les dones som els éssers més globalitzats del planeta, el patriarcat ens té globalitzades de fa segles. Al davant de la que semblava més entenimentada, vaig aixecar la mà dreta amb el palmell cap avall i vaig baixar l'esquerra amb el palmell cap amunt. De seguida, la minyona va fer el mateix, a la inversa i va començar una cançó rítmica, mentre ens anàvem picant les mans i fèiem les combinacions que hem fet totes les nenes del món, perquè sempre hem fet jocs quiets. Vam jugar a la rotllana i elles van cantar les seves cançons i jo les meves, i les músiques eren idèntiques, i les lletres tenien poca importància. Ens vam identificar entre nosaltres, érem espècie.

dijous, 22 de març de 2018

Diari de bord. Data estelar: 220318. Dia 29

M'arriba un whats del meu home que volta pel terrat amb les maduixeres. Un link que m'adreça a una web de compra d'un bitllet de tren i la còpia del missatge del meu fill petit:

- Esta en alemany xd es de laeroport d memmingen a horb, a les 2:17 i son 21€
  X cert pare, em podrieu reservar aqst bitllet de tren?

I son pare, que el més estranger que parla és el castellà, m'ho passa, és clar.

Vaja, que ja em tornen a encolomar la compra de bitllets en estranger de fora, com si jo sabés idiomes!

Després de vàries pàgines fent clic i consultant el Google Translate (per cert, no he trobat el botó de "tiren millen, menys cuenten i menys propaganden conyen"), contacto amb el meu personatge petit:

- Hola fill, pots comprovar que ja tens el bitllet?

- Suposo q si, m'acaba d'arribar un email dient coses en alemany. Gràcies!

- Ja veig que en saps tant tu com jo. Amb la feinada que m'ha costat i després em ficaràs en una residència! ^^ (que se senti una mica culpable, coi!)

- Mein deutsch ist gut! Danke meine mutter du bist eine gut Frau!

- #vergesanta. Ho llegeixo i ho entenc, deu ser alemany P-1.

- Sí, bastant bàsic. XD

- Petons!

Ah! i per cert, el bitllet ha costat 24 €, 21 € era pels menors de 26 anys! Se m'està fent vell.

dimecres, 21 de març de 2018

Banshun de Yasujirô Ozu

d'Amazon

Després de la Gran Guerra, la societat japonesa va acceptant la situació de retorn a una suposada normalitat. La Noriko, que viu amb el seu pare, vidu, pretén viure una situació d'adolescència que li ha estat negada, continuant vivint amb el seu pare i mantenint una certa llibertat que un casament li prendria.

Banshun (Primavera tardía). Japó, 1949. 108 minuts. Direcció i Guió: Yasujirô Ozu. Guió: Kazuo Hirotsu, Kogo Noda. Fotografia: Yuuharu Atsuta. Música: Senji Ito. Productora Shôchiku Eiga. Repartiment: Setsuko Hara, Chishu Ryu, Hohi Aoki, Masao Mishima, Kunico Miyake, i la gran secundària Haruko Sugimura.


Catalogació: Veure el cinema d'Ozu és aprendre a gaudir de gairebé tots els detalls de tots els fotogrames. No sé si és perquè no és la primera pel·lícula que en veig, però, cada vegada més, em semblen obres de culte.

dimarts, 20 de març de 2018

Fuster per a ociosos de Xavier Aliaga

d'aquí, per si el voleu tenir






"Ser enginyós i tenir raó -casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l'opinió de Borges- acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D'altra banda, els monstres fascinen."


Aliaga, Xavier. Fuster per a ociosos. València, 2017. Editorial Sembra llibres.

Catalogació: i com a tal, com a monstre, Fuster també fascina. Xavier Aliaga, Xavi, de qui puc presumir de conèixer gràcies a cases com aquesta, ens dóna l'ocasió d'apropar-nos a un mite, Joan Fuster. Som molts els que rondem la seva obra amb una certa sensació de feixuguesa, de por a trobar-lo caducat, i, la veritat és que n'hem de perdre la por. Joan Fuster és d'aquells autors als qui cal donar-los estones, dialogar amb ells per tal de confegir el teu pensament i, sobretot, conèixer un país, el valencià, encara tant suspecte de prejudicis per part dels catalans. No vivim sols, no tenim el copyright de la nostra cultura, la catalana, i Fuster és dels que poden recordar-nos-ho.

dimecres, 14 de març de 2018

Només 6 dies

Quan al check-in de l'hotel t'avisen que si véns del món musulmà amb les teves dones cal que presentis certificat de matrimonis per tenir habitacions connectades ... això si que és una mica més estranger que Andorra.