Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 16 de juny de 2019

Un diumenge al matí

Els diumenges al matí ma sogra veu la missa per la TV. Bé, va fent zapping de misses, amb preferència a la de Montserrat sobretot perquè, com diu ella: "és com un teatre i els escolans canten molt bé".

Avui estem les dues soles. Ella (recordem: 98 anys) amb la seva missa mentre jo trastejo pel pati. Lligo les tomaqueres, els trec els cavalls, penso en fractals o en com converteixo les tomaqueres de trifuncionals a arquetípiques, i m'imagino mil articles diferents sobre aquests temes que mai no escriuré: les tomaqueres i la trifuncionalitat, per exemple.

De música de fons escolto l'"oh! Senyor!", els ocells, algun gos, algun cotxe i rego per treure el fang que va caure ahir i va deixar la taula del pati tota pigallada. Passo la mà pel damunt de les herbes aromàtiques -sajolida, espernallac, alfàbrega, farigola, menta, romaní, espígol- i me l'enduc al nas, les cames pel gerani dels mosquits i em puja l'aroma de tarongina tan curiosa que fa. Cullo força julivert, el tallaré i el congelaré per quan no n'hi hagi.

Em canvio els esclops del pati per les xancles, recullo el julivert i, quan vaig a obrir la mosquitera, m'imagino que trobaré la padrina Dolors, la mama, amb el seu cabell blanc i la seva mirada seriosa al davant de la missa.

M'ha xuclat el forat de cuc i he retornat a la realitat, i m'ha fet una mica de mal, perquè fa trenta-cinc anys que la trobo a faltar.

Padrí Cirilo i padrina Dolors, als 67 i 64 anys, quan jo tenia dos anys

dijous, 6 de juny de 2019

Un diari que hauria d'haver fet

Horreo asturianu. Si voleu riure feu-li pronunciar a un coreà.

Dimarts passat vaig enfilar-me a un avió cap a Santander. Fa anys vaig fer el tram del Camino de Santiago des de Bilbao fins a Colombres (Astúries) i el vaig deixar allí, més tard vaig emprendre el Francès, per curiositat, perquè em venia bé per dates i per ves a saber quantes històries més. Enguany anava tard, la campanya per les eleccions generals espanyoles i les municipals i europees després m'havien ocupat dies i dies i fins el diumenge 26 de maig, a la nit, no vaig tornar a disposar del meu temps. Per això, ara que ja no sóc regidora (bé, ho sóc però poquet, fins la constitució del nou consistori), i com què ja fa prou bo, vaig pensar en tornar a emprendre el del nord.

Arribada a Santander en avió, la idea era pujar a un autobús o un tren fins a Colombres i seguir a partir d'aquí. Com què vaig arribar a la tarda, un bus em portà a la capital de Cantabria i vaig anar a raure a un alberg d'aquests de pelegrins, que resulten econòmics i que et donen l'oportunitat d'interactuar amb el personal, variat i interessantíssim.

A l'habitació hi havia un xicot de Madrid, una mosseta de dinou anys de la Bretanya amb la que ens vam picar l'ullet en saber que jo era catalana, i un home de Barcelona, potser una mica més jove que jo. En aquests espais xerres fàcil, dius d'on ets, quin camí preveus, el temps, els viatges que has fet pel món ... vaig dir que era d'Esparreguera i, tot i que havia viatjat una mica, el que viatjava de debò era el meu fill petit. El barceloní em va mirar sorprès: "ets la mare de l'Albert Casals?". Jo li vaig repondre que no, que el meu fill es diu Jordi, tot i que a vegades coincideix amb l'Albert pel món, perquè es coneixen i comparteixen moltes coses, a part de què havien anat junts al col·legi. Va fer una cara encara de més sorpresa: "El teu fill és el Jordi que es va trobar l'Albert a l'Índia? Wow! Què fort! mai havia conegut la mare d'un personatge d'un llibre!"

Vaig quedar força xocada, després, quan vaig parlar amb el meu home, li vaig dir que comprès el llibre, a veure que s'hi deia del nostre fill (l'he llegit i sí, el punk que descriu s'aproxima força al meu fill). Per cert, dos dies després vaig conèixer en Lee, un professor de cinema d'una universitat de Seoul amb el que vam compartir quilòmetres i quilòmetres, i sidra, i tortos, i, com no podia ser d'una altra manera, ja que l'univers s'havia conxorxat en fer-me feliç, pel·lícules i pel·lícules de cinema oriental. Més endavant s'hi va afegir un xicot suís que treballava feia deu anys en un banc a la Xina, el meu english potato level va millorar una miqueta.

Després, endinsar-me a les muntanyes, una amiga impagable, més llibres en asturianu, paisatge obrer i retorn a casa, amb 120 quilòmetres als peus, cremades del sol i una al·lèrgia a les gramínies del quinze.

Si, en el fons, el de menys és el Camino.

dilluns, 13 de maig de 2019

Diari de bord. Data estelar: 130519. Dia 29

- Per molts anys fillet del meu cor! T'estàs apropant perillosament a la trentena! Espero que estiguis bé, encara a Grècia? què estàs fent? i el teu amic?

- Merci mareeee! Bé, almenys encara conservo quasi tot el pèl. Estic a Grècia, si, avui he tornat a la ciutat que portava 3 dies a la platja amb uns hippies perroflautes. I el meu amic bé, demà tenim cita amb l'advocat i veurem que cal fer amb la petició d'asil. Per casa tot bé?

- Si, anar fent.

Avui, a les 11:03 ha fet 29 anys. I la broma del pèl és perquè sempre diu que li està durant més que a son pare. Coses de família.

divendres, 19 d’abril de 2019

Diari de bord. Data estelar: 190419. Dia 5

Aquest matí s'ha celebrat el judici de l'amic del meu fill, refugiat sirià a Grècia. La condemna inicial d'11 anys l'han reduïda a 1 any. Com què porta dos anys i mig a la presó diu que la setmana que ve el deixaran sortir.

Dos anys i mig a la presó per una condemna d'un any.

Justícia en diuen.

Calen més explicacions o us en faig un dibuixet?

Després n'hi ha que no entenen perquè hi ha tanta gent enfadada.

Ja és ben cert que, en aquest món, no es pot ser pobre a cap preu.

Perdoneu, però és que estic MOLT enfadada.

dilluns, 15 d’abril de 2019

Diari de bord. Data estelar: 150419. Dia 1

Ara acabem de dur a l'aeroport al minyó perquè a quarts de deu del vespre surt en direcció a Skopje, la capital de Macedònia. El cert és que ell va a Thessaloníki, a Grècia, pel judici del seu amic que es fa el dia 18, però volar a Grècia valia 15 euros més, per tant, vola a Macedònia, passa la nit a l'aeroport i l'endemà fa autoestop els 300 kilòmetres que separen les dues ciutats. Res, tot normal, com sempre.

divendres, 5 d’abril de 2019

Tant li fot LXXXVI

La política és un dels reductes on la humanitat encara practica el canibalisme, amb fruïció.

dissabte, 23 de març de 2019

Qüestions

Últimament em passa sovint, quan em miro al mirall, que em pregunto què se'n deu haver fet de mi?

dimecres, 20 de març de 2019

Tant li fot LXXXV

Ens estem acostumant a associar força amb violència quan la veritable força rau en la compassió.
Empatia en diuen ara.

dissabte, 16 de març de 2019

Diari de bord. Data estelar: 160319. Dia 64

El nostre fill gran, en Marc, és dels que no es fa notar. Treballa, viatja, per plaer i per feina, viu pel seu compte, i, com quan tenia dos anys, si no te'n recordes tu, ni notes que hi és. Reconec, amb profund rubor, que una vegada, ficada de cap en els estudis, se'm va passar l'hora del dinar i ell, que deu ser el de l'acudit, havia seguit jugant sense dir ni piu.

Evidentment, quan 21 mesos després va néixer son germà, no podia pas pretendre tenir un Marc 2 i, només a l'hora de triar el nom ja hauria d'haver sospitat a què ens arriscàvem, perquè a un Jordi, quan se li posa Jordi, pel mateix preu se li podria posar Trasto.

Bé, en Trasto, vull dir en Jordi, que en l'última entrada ens va dir que es quedaria pels Balcans, l'1 de març em va demanar que li comprés un bitllet d'avió de Thessaloniki a Frankfurt pel dia 5 (30€) perquè, segons ell, volar a Sarajevo des de Grècia era massa car. Fa dos dies em diu que arriba demà, diumenge 17 a les 8 del matí en autobús a l'estació del Nord de Barcelona, des de Frankfurt perquè té molt mal de queixal. L'última notícia és que arribarà a la una de migdia.

Sembla que a Alemanya no hi ha dentistes o, si més no, dentistes que mereixin prou crèdit perquè el meu fillet motxiller els atorgui l'honor de deixar-los veure el queixal. Ja he demanat hora al dentistadetotalavida per dilluns i he comprat un paquet de nolotils per quan arribi, que ves a saber amb què s'està medicant. Igualment ja he localitzat una clínica d'urgències dentals a Barcelona mateix, per si de cas.

Quan té problemes amb la targeta de crèdit sempre parla amb son pare, quan té problemes de salut sempre va a parar a sa mare. Bé, és un senyor barbut de 28 anys i jo no sóc una mare especialment apegalosa però no deixa de fer-me sentir una mica satisfeta -l'altre, que no duu barba i ja en té 30, també fa el mateix-, al cap i a la fi sóc sa mare, que punyeta!

diumenge, 24 de febrer de 2019

Diari de bord. Data estelar: 240219. Dia 44

Son pare:

- Què tal, com estàs? Tot bé?

Mon (son) fill:

- Ei, pare, tot bé si. Està nevant aquí avui.

Son pare:

- On ets?

Mon (son) fill:

- Thessaloniki. En teoria el judici (a l'amic refugiat sirià que fa tres anys que el tenen engarjolat) era fa uns dies, però un dels advocats d'ofici va decidir deixar el cas a l'últim moment i l'han ajornat al 19 d'abril.

Son pare:

- Uf!

Mon (son) fill:

- Sí, però bé, el volien canviar al desembre, així que podia haver estat pitjor. Suposo que em quedaré pels Balcans un temps.

Son pare:

- Ok. ja ens aniràs dient.

Mon (son) fill:

- Per casa tot bé?

Son pare:

- Sí, tot ok.

Mon (son) fill:

- Guai, una abraçada pare!

Sembla que la dita aquella que diu que si no tens padrins no et bateges és perfectament transportable a la justícia grega. Sospito que això és cosa sistèmica estimat Watson. Vols dir Clídice Holmes? Vaja, vaja, vaja.