Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 27 de juny de 2017

La ballarina de Berlín de Joan-Daniel Bezsonoff

d'aquí

"Sosnowski havia encarregat al cafè Buchwald, una de les millors pastisseries de la ciutat, un Schwarzwälder Kirschtorte, un pastís de la Selva Negra. El xampany corria com la broma. tots els convidats del comte Sosnowski es congratulaven de tenir un amic tan generós. el colofó de la festa no va trigar pas. A mitjanit, la Lea Niako, quitllada en una estrada, va ballar una dansa eroticosagrada de l'Índia. Portava un vestit sevillà, escotat fins al llombrígol i al pompill de les anques, així com un cosset de seda blanca transparent, més obscè possiblement que la mateixa nuesa. No dissimulava gens els pits menuts, amb els mugrons subratllats per un toc de pintallavis. Els convidats de Sosnowski, al·lucinats, trempaven com una caserna de geníssers. Orgullosa de la seva beutat i de l'efecte que produïa, la flàvia es deixava toquetejar. Poc la molestava que tants mascles la llurquessin, la cobegessin, la volguessin posseir. Ans al contrari. L'afalagava. Un tinent coronel de cavalleria, torrat, es quinyolava sense mania. La Lea culejava, serp encisadora, amb els ulls delirants d'una Messalina en plena activitat ..."

Bezsonoff, Joan-Daniel. La ballarina de Berlín. Barcelona, 2017. Empúries

Ja fa dos anys que faig de voluntària lingüística a una aprenenta polonesa, lingüista ella, i que, per tant, no es conforma amb poca cosa L'any passat vam llegir Tolstoi, que li va fer molta gràcia de llegir-lo en català, perquè ella sempre l'associava al rus, evidentment, l'idioma en què l'havia llegit. Molta gent se'n fa creus quan comproven que, en català, també es pot parlar de física, que no de química, nuclear. No crec que sigui ignorància, sinó que, de sobte, la realitat se't fa evident. I això està bé. Era fàcil triar La ballarina de Berlín, de l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre era calent, acabat de publicar, i ens ha donat peu a materialitzar informació i pensaments sobre la Polònia actual i l'antiga en català.

Catalogació: és una novel·la divertida, amena, no cal dir, amb anades i vingudes a la realitat entreguerres europea. El que més m'emociona, però, i deixeu-m'ho remarcar, són algunes expressions, algunes paraules, que aquí, a la barcelocèntria no solem utilitzar i, de ben segur, ni coneixem. Només per això paga la pensa i si, al damunt, és un bon llibre, què més podem demanar?

Alguns mots:

Quitllada: de quitllar, aixecar, bastir.

Llombrígol: m'agrada ressaltar aquesta paraula del català central, que s'ha vist arraconada per la paraula melic. N'hi ha que diuen que tenen un mateix origen, però a mi m'agrada la brama que corre que, melic, el van acabar posant les dides lleidatanes a la capital del Principat.

Pompill: pòmul.

Geníssers: eren els antics soldats d'infanteria de la guàrdia del sultà otomà. La imatge fàl·lica que se'n desprèn resulta molt gràfica.

Flàvia: Dona o noia, en sentit una mica burlesc o despectiu.

Llurquéssin: miressin

Quinyolava: aquí hem de fer córrer la imaginació, si més no al Diccionari Català Valencià Balear només he trobat l'opció de ganyolar com un gos, que es diu al Pla del Bages, i, amb tota la franquesa, per context, em fa tota la sensació que estem parlant, ben bé, d'una altra cosa, més auto-eròtica.

dilluns, 26 de juny de 2017

Xinus vs aliens


 
Amb l'accés a les plataformes de cinema i TV digitals, la hibridació de les cultures està servida. Personalment sóc fan absoluta dels productes audiovisuals orientals. Ara mateix, estic a Corea, sobretot per la seva perfecta impuresa. Tant li fa la qualitat del producte, es tracta d'assistir a l'espectacle visual de veure persones que se'ns assemblen, però no ben bé, fent coses similars a nosaltres, però no ben bé, i deixant-nos descol·locats amb l'ús d'eines, robes, àpats, mescla d'ambdós mons, i adaptacions al propi, el d'ells, és clar. És talment com si haguéssim de buscar la marca de l'alien al clatell de tots els éssers que pul·lulen per la nostra pantalla. La cultura audiovisual oriental actual està dominada per la imatge del jove efebus, força androgin, narcisisme pur, i una femella més "utilitària" i passiva, infantilitzada. Ja ho vèiem en el manga japonès. Ara, en algunes obres, es pot observar la distància abismal del comportament entre el món adult, encara connectat a un passat postguerra de contenció, severitat, respecte a allò vell, a l'explosió exhibicionista actual. Ens va fascinar el Gangnam Style, com a cosa absolutament esbojarrada i irreal, però no sé pas si ho és gaire. A Corea no hi he estat, però després d'ensopegar al Vietnam en unes coves naturals i fantàstiques, amb papereres de plàstic blau elèctric en forma de pingüí cada dos per tres, no sé pas, ves que la cosa no vagi per aquí!

No cal dir que em moro de ganes d'anar a Corea. Oppa!

N.B.: aquesta expressió última no la faré servir mai allí, si és que hi arribo a anar.


I ja és ben bé que, a vegades, sembla que estiguis de hangover.

dijous, 22 de juny de 2017

Quan arriba la penombra de Jaume Cabré

d'aquí

"-Doncs jo he hagut d'aturar el cotxe darrere del BMW negre i de seguida he pensat collons, no badis, que ja tens el verd, babau! I vinga fer-li llums i dir-li no siguis torracollons, que tens verd, i baixo del cotxe fet un obelisc o com es digui, perquè aquestes coses em posen dels nervis i quan veig el conductor així a mitja llum dels fanals i veig que em mira amb cara de pensa i li dic hosti, mestre, tires avall o què i llavors m'he fixat que el paio només em mirava amb un ull, un fàstic de collons. Sí, sí. La vomitera és meva; és que ... D'acord, venia una mica marejadet i plaf. Però jo ni l'he tocat, eh? Jo sóc innocent com una daina, no sé si m'explico."

Cabré, Jaume. Quan arriba la penombra. Barcelona, 2017. Proa

Catalogació: a la web de l'editorial en diuen "la nova obra mestra ...", ho entenc, és llenguatge comercial. M'he divertit, d'aquí a obra mestra la cosa ja es complica. No crec que Jaume Cabré hagi de demostrar que és un gran autor, però, tot i que aquest no és un mal llibre de contes, amb un fil conductor que el fa més interessant, n'he gaudit més de les seves grans novel·les, encara recordo la meva emoció amb Fra Junoy ... Tot i això, li agraeixo que hagi estat l'esquer pel retorn del meu fill petit a la literatura catalana.

dimecres, 21 de juny de 2017

La pell freda d'Albert Sánchez Piñol

d'aquí
"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs."

Sánchez Piñol, Albert. La pell freda. Barcelona, 2012 (37). dgt. La Campana

Catalogació: vaig llegir aquest llibre al 2003, en una primera edició, i ja en porta 37, com 37 llengües a les que s'ha traduït. És un molt bon llibre, no en dubto, i la seva trajectòria em fa pensar en com n'és d'important l'agent i l'editorial. Llibres bons, universals, en la nostra literatura n'hi ha més d'un i més de deu, el perquè no arriben tan lluny com aquest és un bon motiu d'estudi, de ben segur que no serà només per una sola circumstància. Però això no li treu mèrits. Com què en tenia un exemplar en llibre electrònic, i com què necessitava treure'm de sobre les tones de paper llegides per l'examen de dissabte passat, aquest ha estat un tònic excel·lent.

dimarts, 20 de juny de 2017

Por qué el mundo no existe de Markus Gabriel

d'aquí

Consideremos dos ejemplos: Cuadrado negro sobre fondo blanco de Malevich y Chica que lee una carta junto a una ventana abierta de Vermeer. A primera vist se podría pensar que estas obras de arte no tienen realmente nada en común. La pintura de Vermeer es figurativa y la de Malevich, en cambio, totalmente abstracta; la pintura de Vermeer es colorida, Malevich evita el color con una superfície uniformemente negra. El arte abstracto parece ser, por naturaleza y de forma absoluta, un arte sin objetos. ¿Cómo se puede entonces decir que se trata de un campo de sentido reflexivo, en el que aparece un objeto junto con su sentido? ¿Y en qué consistiría en realidad la reflexividad en el caso de Vermeer?

Comencemos por una observación muy simple, en concreto el hecho de que la pintura de Malevich no carece totalmente de objetos. Presenta más bien un objeto bastante ordinario, un cuadrado negro sobre fondo blanco. Sin embargo, antes se esperaba del arte algo muy distinto, en particular la representación de objetos importantes para los humanos: Malevich decepciona algunas expectativas y muestra así exactamente la manera en que los objetos nos aparecen realmente, ya que todos los objetos aparecen delante de un fondo, en última instancia ante el fondo de su campo de sentido.

[...]

Malevich muestra muy claramente en sus escritos teóricos, sobre todo en Suprematismus - Die gegenstandslose Welt ("Suprematismo, el mundo sin objeto o el reposo eterno") que todavia tenemos que ir un paso más allá. No podemos permanecer parados en la interacción entre el primer plano y el fondo. El siguiente paso consiste en reconocer que el mundo en que nos movemos, cuando observamos el cuadrado negro sobre fondo blanco, la obra de arte, es el trasfondo del que surge la obra de arte. La interacción entre primer plano y fondo que se materializa en la obra de Malevich, surge a su vez en forma de una obra de arte que se destaca del fondo del mundo a su alrededor, el que nos encontramos, cuando contemplamos la obra.

Gabriel, Markus. Por qué el mundo no existe. Barcelona, 2017 (6). Pasado y presente

Catalogació: la casualitat fa que la meva jove em recomani aquest llibre ara? Bé, reconec que som dues dones que ens agrada compartir llibres de filosofia i art. Això no vol dir que en sapiguem gaire, només que procurem estar una mica al dia del que es publica. Markus Gabriel és un filòsof estrella, d'aquests que avui estan de moda i que fan divulgació, una mica al límit, del món de la filosofia. L'obra m'ha semblat una mica escabellada, fins i tot parlant de sèries com Breaking bad, però reconec que ha estat un viatge interessant. També perquè reconec que no sabria triar entre Vermeer i Malèvic, m'emocionen ambdós.

Ah! i el món no existeix perquè si existís hauria d'estar dins del propi món i això, no és possible.

dilluns, 19 de juny de 2017

Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión de Michel Foucault

d'aquí

La división contante de lo normal y de lo anormal, a que todo individuo está sometido, prolonga hasta nosotros y aplicándolos a otros objectos distintos, la marcación binaria y el exilio del leproso; la existencia de todo un conjunto de técnicas y de instituciones que se atribuyen como tarea medir, controlar y corregir a los anormales, hace funcionar los dispositivos disciplinarios a que apelaba el miedo de la pesto. Todos los mecanismos de poder que, todavia en la actualidad, se disponen en torno de lo anormal, para marcarlo, como para modificarlo, componen estas dos formas, de las que derivan de lejos.

El Panóptico de Bentham es la figura arquitectónica de esta composición. Conocido es su principio: en la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de la torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atrviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar. Por el efecto de la contraluz, se pueden percibir desde la torre, recortándose perfectamente sobre la luz, las pequeñas siluetas cautivas en las celdas de la periferia. Tantos pequeños teatros como celdas, en los que cada actor está aolo, perfectamente individualizado y constantemente visible. El dispositivo panóptico dispone unas unidades espaciales que permiten ver sin cesar y reconocer al punto. En suma, se invierte el principio del calabozo; o más bien de sus tres funciones -encerrar, privar de luz y ocultar-; no se conserva más que la primera y se suprimen las otras dos. La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra, qu en último término protegía. La visibilidad es una trampa.

Foucault, Michel. Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Buenos Aires, 2002. dgt. Siglo XXI

Catalogació: que estigués fent Filosofia Contemporània i, sobretot, llegint aquest llibre, al mateix moment que la notícia era el tancament del nostre panòptic, la Model, és, espero, casualitat. Llegeixo veus que parlen de la seva conservació i restauració. Sóc del parer que no tot cal que sigui conservat. I el monument al control absolut no veig pas com es podria aprofitar sense caure en el mateix pel qual va estar creat. Un llibre interessant, pel prestatge de les relectures. Tot i que l'he hagut d'haver en .pdf perquè està descatalogadíssim. Ens avisa de com el panoptisme, el control total, és arreu on anem, ara mateix.

dijous, 15 de juny de 2017

Diari de bord. Data estelar: 150617. Dia 209

Finalment ahir no va poder ser. El blablacar i ell no es van entendre i fins avui no ha aparegut a Sabadell on he anat a buscar-lo. On no aniria després d'estar 7 mesos sense veure'l!

El primer Déu vos guard: me'n vaig a Califòrnia. Jo: hola fill, ben tornat, tens gana? t'he dut un entrepà i aigua fresca. Estàs bé, l'operació què tal? I la Hanna?

Bé, sembla que Califòrnia esperarà passat l'agost i potser fins i tot el setembre. La Hanna, com és normal, ha d'estar també amb la seva família. La resta ja ho anirem veient. Arribada, buidada de motxilla, quatre aventures d'un cowboy a Mongòlia, dutxa i a dormir, que venia en cotxe des de les 12 de la nit.

dimecres, 14 de juny de 2017

Diari de bord. Data estelar: 140617. Dia 208

Avui diu que arriba, a les 17:40, a l'estació de França, que si el podem anar a buscar i portar-li un entrepà, que tindrà gana.

Bé, ja hi anirà son pare, jo tinc ple a l'Ajuntament, espero que sigui a casa a la nit quan torni, després de gairebé set mesos, bé que pot passar algun dia a casa.

dilluns, 12 de juny de 2017

Malsons

Somniava que estàvem -no sé qui, no cal preguntar- en una illa, i una habitació, ara i adés eren una cosa o una altra, i una enorme massa de gelatina negra pretenia absorbir-nos per convertir-nos en no res. L'espectre variava de densitat; amb la consistència de la gelatina avançava, i la feina era nostra per esquivar-la, i, quan l'observava, tenia la textura esponjosa de la mousse, i pensava: això és per dissoldre millor el meu jo.

M'he despertat suant i sort que no tenia un misto, sinó cremo tots els llibres de filosofia.