Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 131018. Dia 9


- Ei, fill, què tal? Has anat a Hambach?

- Si, portem uns dies ajudant a la cuina.

- Bé, com està la cosa?

- Ara bé, de moment no el tallaran.

- Ok, petons.

Apreciació número 1: vagi on vagi difícilment passarà gana, sempre acaba fent feina a la cuina.

Apreciació número 2: a casa només s'atansa a la cuina per obrir la boca.

Apreciació número 3: ves que no tingui també a veure ser fill del fill d'una fonda i la filla d'un restaurant!

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 081018. Dia 4

Divendres acompanyem el "petit de la casa" (28 anys) a l'aeroport de Girona perquè agafi un vol a Düsseldorf (27 €). Hi podia anar, com fa sempre, en autoestop, però ens ve de gust estar amb ell una mica més. Des del 12 d'abril que no s'ha mogut gaire lluny, malgrat que no viu exactament amb nosaltres, i, a més, hem pogut gaudir d'un Jordi més tranquil, reposat, ja no està tan enfadat i que, a més, ha tornat a fer Pirineus ... i a collir bolets! Què hi voleu, per a nosaltres aquests són símbols de normalitat.

Ha sortit a les 9 del matí. A les 7 de la tarda rebo el següent missatge:

- Ja estic a Frankfurt. Tinc casa i tot.

Sembla que se'n vol anar amb la Hanna, que ja fa un mes que va tornar a ca sons pares, prop de Leipzig, a donar suport als eco-activistes del bosc de Hambach. Li ho aplaudeixo.

I, de passada, que se n'encarreguin d'ell els alemanys una temporada. La veritat és que veure'l per aquí sense massa objectiu sempre em posa nerviosa.

divendres, 24 d’agost de 2018

Tant li fot LXXXIII

El problema no és enganyar la teva parella, el problema és amb qui.

De converses xuclant gel i llimona

dijous, 26 de juliol de 2018

La uruguaya de Pedro Mairal


d'aquí

"Luquitas, vos quisiste ser médico alguna vez y quedaste por el camino -me susurró la tribuna contraria, el coro griego que siempre viaja conmigo-, largaste en primer año, ¿te acordás? Sí, ¿y?, ¿qué tiene que ver? Y ahora un médico se coge a tu mujer. Qué ironía. El gran guionista lo hizo otra vez. Qué golazo te metieron, padre. Al ángulo. Estás como el arquero en el aire oyendo la pelota rebotar en la red. Duele, duele, pero ya pasará. Te voy a recetar una crema para que te apliques en el área repijoteada, la zona endogárchica, la irritación jermupirática, es excelente, te disminuye la córnea craneana, cura la ciervatitis crónica, desata el nudo cornudeano ... Vas a ver. Vas a andar bien. Respirá hondo por favor, bajate un poco más el pantalón ... Ahí está, ¿viste que no dolió?"

Mairal, Pedro. La uruguaya. Barcelona, 2018 (10a). Libros del astereoide.
Catalogació: Per culpa (gràcies!) de l'Allau apareix La uruguaya a casa. Una bona sinopsi és la que fa ell. La dolenta és la meva: molt bon llibre, fins i tot si et cal superar l'argentinitat de la seva literatura. Una mostra, a dalt.

dimecres, 25 de juliol de 2018

Fukushû suruwa wareniari de Shôhei Imamura



Un nen veu com l'estat humilia i empobreix al seu pare. Anys després és un criminal en sèrie. Per ell, matar és fàcil, s'ha convertit en una persona sense capacitat de tenir cap més sentiment que el de satisfer el seu desig immediat.

Fukushû suruwa wareniari (La venganza es mía). Japó, 1979. 140 minuts. Dirigida per Shôhei Imamura amb guió de Masaru Baba (Novel·la:Ryuzo Saki). Amb Ken Ogata, Mayumi Ogawa, Rentarô Mikuni, Mitsuko Baixho, Nijiko Kiyokawa.

Catalogació: Imamura és una icona del cinema japonès, tant com Ozu? no ho sé, però el que sí que sé és que aquesta pel·lícula, com la Balada del Narayama, són les úniques que, de moment, he trobat a preus acceptables. El protagonista d'ambdues pel·lícules és en Ken Ogata.

dimarts, 24 de juliol de 2018

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà de Zhang Yimou



Als anys vint, amb la família arruïnada, una noia es veu obligada a ser la quarta esposa d'un home poderós. El fanalet vermell a la porta de l'esposa triada és el senyal de cada nit. Un paisatge estàtic, quiet, i una guerra cruel i sagnant pel poder domèstic i el favor de l'amo.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (La linterna roja). Xina, 1991. 125 minuts. Direcció: Zhang Yimou. Guió: Ni Zhen (Novel·la: Su Tong). Amb Gong Li.

Catalogació: ja l'havia vista, però és d'aquelles pel·lícules que, de tant en tant, revisito. Descriu, com pocs, moments de canvis, la convivència entre passat, present i futur i la posició subordinada, gairebé d'esclavatge, de les dones al món.

dimarts, 17 de juliol de 2018

El saben aquèl que diu ...

Ahir, en la meva vessant activista, amb un company de la Sectorial de Medi Ambient, vam anar a la Seu Nacional d'ERC, partit on milito, per revisar l'edifici, auditar-lo, i poder fer una proposta d'adequació mediambiental. La Sectorial de Medi Ambient és l'ens dins el partit on es cuinen moltes de les propostes i de les polítiques que després farà el nostre grup a la població. Aquesta és una feina que demana algunes hores, gratis total, baixar a Barcelona per part de gent de tot el territori i una clara i ferma convicció de què, si el món girés cap on toca, Medi Ambient seria la Conselleria principal, atenent el seu àmbit: energia, aigua, aire i residus, a més de gestió del medi natural.

No acostumo a parlar aquí de la meva tasca política, m'agrada poder separar mons, Twitter i Facebook per a la política (i els memes idiotes), el Blog i l'Instagram per a la resta, el jo més íntim. Sé que la política també és jo, però com què m'ho vaig plantejar de forma temporal, crec que mantenir-la en l'àmbit de la provisionalitat, i externalitat, m'ajuda a mantenir una certa pau mental.

Cap a migdia, després d'haver-nos passejat, amb el company, per tot l'edifici, fins i tot enfilant-nos al terrat amb una escala de mà, vam anar a esmorzar. Servidora és partidària d'esmorzar en pic posa el peu a terra, però per a ser a les 9 a Capital City (aka Bcn), a 37 km de casa, cal sortir dues hores abans i, per tant, no havia tingut temps material de prendre res. Una tassa de te en un bar un cop arribada a la ciutat no és esmorzar.

Vam entrar en un cafè d'aquests que n'hi ha a centenars (?) a la nostra capital, de sèrie vaja, vam seure a dins, en una mini taula i vam demanar. Eren els volts de les dotze i, a la barra, fent-la petar amb el propietari, un senyor argenti? uruguai? (ho dic per l'accent, que sempre em costa distingir) sobre la seixantena, estava debatent amb dos clients, l'un que ja feia dies que s'havia jubilat i l'altre en aquella franja fuzzy que va dels quaranta-cinc als cinquanta-cinc.

Els tres senyors, ben vestits, casual, estaven parlant del "Procés" -caram quina sorpresa!-. El més jove volia convèncer els més grans de ... no sé ben bé què. Al final vaig concloure que, en realitat els volia convèncer de què ell era una espècie d'augur inqüestionable, tot i que dubto que pogués saber ni que és un augur. Segons aquest senyor, i adlàters, en Mas no s'havia equivocat, però sí, en Puigdemont era déu, però el diable i, la frase que em va arribar a l'ànima: "I ha de saber, vostè, que en Junqueras va mentir molt, però molt. En què, ara no ho sé, però que va mentir, és segur."

Els altres anaven fent que sí amb el cap, mentre el senyor més gran prenia la copa de vermut i en bevia un glop amb el dit petit aixecat.

El saben aquèl que diu que sempre es parla del paradigma del cunyadisme però que molts de nosaltres només ho té com a referent? Ahir, per un instant, vaig notar com les meves cèl·lules es desmaterialitzaven i es tornaven a materialitzar en el món virtual i em vaig sentir enfilada en un tuit, amb els peus penjant al damunt del tuit anterior. Per respecte al meu company, que encara tenia l'entrepà gairebé sencer, no em vaig aixecar, no vaig anar cap el susdit cunyat, i no li vaig tustar l'espatlla mentre deia: cunyaaaaaoooooo.

Tot i que no dubto que, amb qui esmorzava jo, hagués xalat d'allò més.

dijous, 12 de juliol de 2018

Soshite chichi ni naru d'Hirokazu Kore-Eda


Si, de sobte, et diuen que el teu fill, que has estat criant durant sis anys, no és el teu fill perquè a l'hospital es va cometre un error i va ser canviat pel d'una altra parella ...

Soshite chichi ni naru (Like father, like son). Japó, 2013. 120 minuts. Direcció i guió: Hirokazu Kore-Eda. Amb Masaharu Fukuyama, Yôko Maki, Jun Kunimura, Machiko Ono, Lily Franky.

Catalogació: així com Kiseki del mateix director, em va semblar perfectament prescindible, en aquesta hi trobem delicadesa i el vertigen necessari davant de les greus decisions que han de prendre els seus protagonistes.

dimarts, 10 de juliol de 2018

El nebot de Wittgenstein d'en Thomas Bernhard

Editorial Flâneur

"Durant un segle els Wittgenstein van fabricar armes i màquines fins que al final de tot van engendrar en Ludwig i en Paul, el cèlebre filòsof que va marcar una època i el boig que almenys a Viena no era menys cèlebre o potser just allà encara era més cèlebre, que en el fons era igual de filosòfic que el seu oncle Ludwig, com a l'inrevés el filosòfic Ludwig estava tan boig com el seu nebot Paul, l'un, en Ludwig, havia convertit la seva filosofia en la seva celebritat, l'altre, en Paul, la seva bogeria. L'un, en Ludwig, potser era més filosòfic, l'altre, en Paul, potser era més boig, però possiblement ens pensem que un Wittgenstein, el filosòfic, era el filòsof només perquè va passar a paper la seva filosofia i no la seva bogeria, i que l'altre, en Paul, era un boig perquè va reprimir la seva filosofia i no la va publicar i només va exhibir la seva bogeria. Tots dos eren persones absolutament extraordinàries i cervells absolutament extraordinaris, l'un va publicar el seu cervell, l'altre no. Fins i tot podria dir que l'un va publicar el seu cervell, l'altre va practicar el seu cervell. I on hi ha la diferència entre el cervell publicat i que es publica contínuament i el cervell practicat i que es practica contínuament?"

Bernhard, Thomas. El nebot de Wittgenstein. Barcelona, 2018. Ed. Flâneur. Traducció de Raül Garrigasait.

Catalogació: Bernhard forma part del meu fons d'armari, per tant, sempre que tinc l'ocasió de fer-me a mans amb un títol que encara no he llegit, no me n'estic. En el seu estil habitual, de monòleg ininterromput, ens parla d'un dels seus millors amics, en Paul Wittgenstein, de la seva relació amb la malaltia -sempre-, de la seva aversió cap a la societat austríaca -sempre, també- i de com, finalment, davant del decandiment i la mort, la real, fugim, covards, desnonem abans d'hora, perquè la por ens col·lapsa.

dilluns, 9 de juliol de 2018

An de Naomi Kawase



Un pastisser fracassat i una anciana amb un do per fer la pasta An col·laboraran en el negoci de fer pastissets.

An (Una pastelería en Tokio). Japó, 2015. 113 minuts. Direcció i guió (basat en la novel·la de Durian Sukegawa): Naomi Kawase. Amb Masatoshi Nagase i Kirin Kiki.


Catalogació: de la directora intimista Naomi Kawase aqusta co-producció Japó-França-Alemanya aconsegueix un relat profundament japonès i alhora profundament universal. Ànimes solitàries perdudes que es troben i se salven. Un clàssic que fa bonic de veure.