Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 11 de juny de 2018

Manual de recerca en Ciències Socials de Raymond Quivy et al

d'aquí

No faig ressenyes de llibres, en aquesta bitàcola parlo dels llibres que he llegit, d'algun paràgraf, de si m'han agradat. Tampoc en parlo mai dels llibres que he de llegir per qüestions dels estudis d'Humanitats que faig, els anoto al gadget de més avall a la dreta, més que res perquè així en tinc un cert control. Manies que te una.

I doncs, perquè avui penjo aquest manual? Ara, encara no fa mitja hora, he premut el botó d'enviar de l'últim treball del semestre de la carrera (ara és un grau: estafes europees). De sobte, me n'he adonat que era l'últim treball, abans del pràcticum, del grau que feia, després d'anys i anys d'estudiar (a dos assignatures, o una, per semestre, ja se sap).

He tingut una sensació de vertigen real que m'ha clavat a la cadira mirant fixament la pantalla.

El semestre que ve, si aprovo les dues assignatures d'aquest, és clar, m'espera una feina que m'il·lusiona de debò: fer pràctiques al Cerhisec, el Centre de Recerca Històrica del Poble-sec com a documentalista d'exposició. Sense saber-ho, he trobat alguns amics blogaires que hi col·laboren, com la Júlia Costa, i això, també, em fa feliç.

Aquest manual, doncs, és la meva Bíblia pels propers mesos, com ho ha estat els últims.

Quivy, Raymond - Van Campenhoudt, Luc. Manual de recerca en Ciències Socials. Barcelona, 2007. Ed. Herder.

Catalogació: per a estudiants.

dilluns, 4 de juny de 2018

Tant li fot LXXXII

Somric, somric molt, i ni així sóc capaç d'esvair la negror que m'omple per dins.

dijous, 31 de maig de 2018

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da d'Hong Sangsoo


Un director de cinema famós i prestigiós en certs ambients es troba un dia sense fer res en una ciutat on, l'endemà, es projectarà una pel·lícula seva i on coneix una jove pintora.

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da (Right now, wrong then). Corea del Sud, 121 minuts. Direcció i Guió: Hong Sangsoo. Amb Jeong Jae-veong i Kim Min-hee (que també vaig veure a The Handmaiden).

Catalogació: no m'emociono gaire amb les pel·lícules que parlen de fer pel·lícules o del món del cinema, són bucles inevitables del gènere i que, generalment, ens expliquen ben poques coses del món real. He de reconèixer, però, que aquesta és una bona pel·lícula del detall i de les possibilitats que apareixen segons com entrem a la realitat.

dimecres, 30 de maig de 2018

Kiseki d'Hirokazu Kore-Eda


Dos germans separats per la separació dels seus pares volen formular el desig de tornar a viure junts en el moment que els dos primers trens bala d'una línia es creuïn, tal i com sembla que passa segons una superstició en la que creuen.

Kiseki (Miracle). Japó, 129 minuts. Direcció i guió: Hirkazu Kore-Eda. Amb: Ohshirô Maeda i Koki Maeda.

Catalogació: tothom en parla molt bé i el 2011 va guanyar el premi al millor guió del Festival de San Sebastian. Servidora s'ha avorrit com una ostra. Ves a saber per què.

dimarts, 29 de maig de 2018

Snowpiercer de Bong Joon-ho



Aquest blog es titula "El món s'acaba" perquè, entre altres coses, sóc filla de la generació de les ucronies de fi del món. Per això, no ho puc evitar, sempre m'enganxo a allò que em va fer créixer, des de Wells, Asimov fins a Pedrolo. Segle XX en vena. I, és clar, com no pot ser d'una altra manera en aquest gènere: "el món s'acaba, però s'acaba bé".

Snowpiercer (Trencagels). Corea del Sud, 2013. 126 minuts. Direcció: Bong Joon-ho. Guió: Bong Joon-ho i Kelly Masterson, basat en el còmic Le Transperceneige de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb. Amb Chris Evans (molt poc Capità Amèrica), Song Kang-ho, Tilda Swinton, Jamie Bell, Octavia Spencer, Ewen Bremmer, Ah-sung Ko i John Hurd i Ed Harris.

Catalogació: Un blockbuster que no hagués passat de veure-la per la TV si no fos pel director, un dels meus preferits: Bong Joon-ho, perquè en el fons, en aquest tipus d'obra sempre estàs veient la mateixa història, repetida una i mil vegades en formats diversos, però exactament igual. Però, és clar, hi ha el director i, pel que fa a mi, això ja és motiu d'interès. Cal reconèixer que aquest home en sap, de fer cinema i d'explicar històries, amb l'afegitó d'en John Hurt -sempre miro les pel·lícules on surt- i Ed Harris, que potser no m'agrada tant i té un paper menys reeixit, és difícil competir amb algú com en Hurt que porta una mà postissa que és un pom de paraigües. El final, un clàssic del gènere, "tot està molt malament i ha anat a pitjor però ens en sortirem" també m'ha agradat. Potser perquè jo sóc dels que sempre espera que guanyin els indis a les pel·lícules de John Wayne.

dilluns, 28 de maig de 2018

L'ordre del dia d'Éric Vuillard

d'aquí
"Aquest és doncs el nom autèntic del Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d'ell els seus fills i els fills dels seus fills s'asseuran al tron. Perquè el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s'agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l'estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores, els nostres productes de neteja, les nostres ràdios despertador, l'assegurança de la nostra llar, la pila del nostre rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses. El nostre dia a dia és el seu. Ens cuiden, ens vesteixen, ens il·luminen, ens transporten per les carreteres del món, ens bressolen. I els vint-i-quatre paios presents al palau del president del Reichstag, aquell 20 de febrer, no són res més que els seus mandataris, el clergat de la gran indústria; són els sacerdots de Ptah. I s'estan allà impassibles, com vint-i-quatre calculadores a les portes de l'infern."
Catalogació: a l'Allau no li va fer gaire el pes aquest premi Goncourt 2017 i, si és cert que té raó en gran part, no puc dir que no m'hagi agradat. Potser per aquest paràgraf, perquè, en conjunt, és una peça curta i de fàcil digestió -i les meves circumstàncies m'hi obliguen. En qualsevol cas no em sap greu haver-lo llegit, ara bé, guanyar el Goncourt amb un anecdotari una mica desenvolupat ho trobo una mica -més- exagerat. Toc-toc, hi ha algun novel·lista a la França francesa?

dimarts, 22 de maig de 2018

Tant li fot LXXXI

No acceptar la derrota en una batalla és no aprendre a guanyar les guerres.

dimarts, 8 de maig de 2018

Diari de bord 2. Data estelar: 080518. Dia 7

Avui m'havia sentit la reina de l'univers fent l'etapa completa i en molt poques hores. Les cames responen la mar de bé fins a Santo Domingo de la Calzada. Fins i tot he visitat les gallines de la catedral i m'he enfilat a les defenses. Però hi havia quelcom que no em quadrava i he anat al centre mèdic. Bé, o quatre dies al pairo esperant que el meu peu dret es recuperi -la dreta sempre és el problema, arreu- o prenc un autobús que surt a la 1:20 de la matinada cap a l'Estació del Nord de Barcelona.

Barcelona sempre és la resposta correcta. Imagino que l'any vinent Santo Domingo de la Calzada i les seves gallines continuaran al mapa. Ha estat divertit.

dilluns, 7 de maig de 2018

Diari de bord 2. Data estelar: 070518. Dia 6

Avui he tingut la força moral per posar-me el calçat i he caminat només 18 dels 28 quilòmetres que em tocaven. Després, en un ata d'intel·ligènia agut, he pres un autobús fins a Najera, final d'etapa.

Najera és el primer poble que m'ha agradat de debò, si al damunt l'ajoarriero no l'haguessin fet amb salsa de tomàquet Solís, hagués estat perfecte.

Personatges? Els de sempre, afegim-hi un oriental, algun català (fuig!) i un noi irlandès que m'ha assegurat que al seu país ningú ha llegit mai Joyce.

Jo insistiré, però, ara ja ho he encetat. Que no sigui dit.

Repòs i bons desitjos per demà.

Temps d'espera en un parc