Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 19 d’octubre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 191017. Dia 24

Compto els dies des del zero i me n'adono que només (només?) han passat vint-i-quatre dies de la seva marxa. Comprovar empíricament que la durada del temps és una apreciació subjectiva, per molts rellotges i calendaris que hi hagi, em sembla fascinant. Només fa vint-i-quatre dies i, en aquest període, he viscut tantes coses, gairebé totes d'aquestes catalanes que fem ara algunes, que em pensava que n'havien passat moltíssims més.

- on sou? és bonic? és com a les pel·lícules?

- a garberville, i sí, és com a les pel·lícules.

Entre el primer i aquest missatge, alguna frase més tipus: aquí tot bé, i vosaltres? com està tot?

Els incendis els queden al sud, per tant, calma per aquí. No especifiquen gens cap on tiraran, però això no és nou, pel que la calma per aquesta banda també la tenim assajada.

Llegeixo a la Viqui que Garberville és una petita població de prop de 1.000 habitants del comtat de Humboldt, a 320 quilòmetres de San Francisco. Ah, sí! i que és un poble on hi ha moltes plantacions de coses que es fumen i no són Ducados.

dijous, 28 de setembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 280917. Dia 3

D'ahir a tres quarts de sis de la tarda:


ei, tot b! estem per oakland


Això vol dir que ell veurà el Golden Gate de San Francisco i jo no, i bé, que tornem a l'escassedat comunicativa. Considerant, però, el que ens hem pogut discutir aquests últims dos mesos, gairebé s'agraeix.


dimarts, 26 de setembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 260917. Dia 1

9:59 a.m.

El meu home i jo ens hem llevat a quarts de set. L'avió d'Iberia lvl que durà el noi i la mossa cap a Califòrnia, crec, surt o bé a les onze o a les dotze, amb la precisió que ens caracteritza, a aquesta família destarotada que hem creat.

Dutxats, vestits i sense esmorzar, per allò de la pressa, el meu home i jo ens em esperat, pacients, a què un parell d'adults amb  ...

...

15:47 p.m.

bé, he hagut de deixar-ho acabat d'encetar.

El parell d'adults s'han acabat de fer l'equipatge, han buscat la paperassa set vegades, he perseguit el meu fill amb unes tisores perquè es passejava amunt i avall amb unes sabates amb les etiquetes pengim-penjam i, finalment, a dos quarts de vuit del matí hem sortit amb el cotxe a recollir un altre impresentable que viatjarà amb ells i a fer les cues matinals de l'A-2 i la Ronda Litoral, talment com si féssim les ablucions matinals preceptives.

Tornats a casa, hem constatat que hi ha algú dormint a l'estudi, tal i com ha tingut a bé comentar-nos el nostre fillet a la zona d'aparcament limitat de la T-1. La mare se n'ha anat a ioga, el meu home i jo a un enterrament i hem deixat la convidada, doncs sembla un exemplar femella de l'espècie, a càrrec de la meva sogra de 96 anys.

Després visita a la ràdio local per coses catalanes de les d'ara, tornar a casa, i atendre a la convidada, la Paula, una berlinesa amb la qui he mantingut una conversa de més d'una hora en anglès Google Translate. Li he fet l'esmorzar -una altra vegetariana, quina mania i quin mal de cap!- i li he preparat uns sandvitxos perquè sobrevisqui fins a embarcar cap a Berlín demà al matí. També li he posat un tupper de pinya, una aigua, un tros de pastís de l'àvia i un parell de preses de xocolata.

A les tres l'he baixada al tren a Martorell, nice to meet you i petonets i tal dia farà un any.

Hores d'ara el fill i la parella ja deuen ser camí del paradís dels surfaires, o surfadors, amb l'esperança que tenen que no els repatriïn només arribar, que la cosa està molt trump. Els queden dos mesos de feina i després ja ho veuran.

Seguirem informant.

Ah! sí. Per si algú troba estrany que tractem com cal la gent que passa per casa. Al meu fill el tracten molt bé pel món. Bé, gairebé sempre. Per tant, és just que nosaltres també tractem bé a qui passi per casa. Una manera com una altra de ser justos.

divendres, 15 de setembre de 2017

Incís

Fa dies que entre fer coses catalanes d'aquestes i alguna fotesa de salut, no tinc gaire temps per res més. Se m'acumulen llibres per comentar, i per llegir, sobretot això últim; tinc una pel·lícula de n'Ozu de fa dies i ni he pogut mirar-me-la. Res, que el 2-O espero que ja ningú se'n recordi del meu telèfon, fins i tot ho espero dels requisadors d'urnes, i pugui tornar a una vida gairebé normal.

Per cert, el Diari de bord crec que haurà de tornar a començar el 26 de setembre. Destí: Califòrnia.

Si és que això és un no parar!

divendres, 25 d’agost de 2017

Tant li fot LXXV

Imagino que, com què no sóc diferent de ningú, això explica el fet que em passo el dia enyorant l'aigua inexistent del mig got buit, i passo temps tement perdre'n el mig ple, sense gaudir-ne veritablement.

dijous, 24 d’agost de 2017

Topología de la violencia de Byung-Chul Han

d'aquí

"La positivación de la política hace que los partidos políticos o las ideologías pierdan cada vez más importancia. El vacío político se llena con el espectáculo de la escenificación mediática. Los políticos también se dirigen al espacio despolitizado del espectáculo. Y no están en juego sus acciones política, sino que es su persona la que se convierte en objeto de la escenificación mediática.

...

La democracia contemporánea está "íntegramente fundada sobre la gloria, es decir, sobre la eficacia de la aclamación, multiplicada y diseminada por los media más allá de todo lo imaginable (Agamben)

...

El poder y la gloria hace mucho que abandonaron el terreno de la política y se recluyeron en el espacio interior del capital. La publicidad se presenta como la versión capitalista del canto de alabanza litúrgico. Las estrellas, que glorifican los nuevos productos, son los ángeles de hoy en día. Los cantos de alabanza capitalistas dan la gloria. Son la cara bonita de la dominación, que solo sirve al capital. La aclamación, a la que tributa el dominio del capital, se llama consumo."

Byung-Chul Han. Topología de la violencia. Barcelona, 2016. Herder

Catalogació: un bon llibre per llegir aquests dies, immersos com estem en el vòmit incontrolable d'informació, del signe que es vulgui, a les xarxes, de la qual participem, talment una litúrgia.

dimecres, 23 d’agost de 2017

Tant li fot LXXIV

Sempre he volgut estar a casa.

Mai he volgut estar a casa per força.

...

Res, que fa dies que la meva vida s'ha desproveït d'èpica i no ho porto gaire bé.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Allò que va passar a Cardós d'en Ramon Solsona

d'aquí

Solsona, Ramon. Allò que va passar a Cardós. Barcelona, 2016. Proa.

Qualsevol cosa que es publiqui de la Vall Cardós (Pallars Sobirà) acaba a casa perquè, entre altres motius, a casa ens vam fer adoptius de la vall des que el pare voltava als quinze anys amb una motxilla de lona, espardenyes, i una manta de piteu, quan servidora no existia ni tan sols en idea.

Els millors records de la meva infantesa i de la infantesa dels meus fills els puc ubicar a Cardós, a Ribera, per ser més exactes i, últimament, abans de la mort del pare, d'una estada de tota la família a Tavascan, per la celebració dels cinquanta anys de casats dels pares.

Aquesta novel·la, en format "Sense ficció", que ens presenta en Ramon Solsona, és el cas d'unes morts que van passar al 1965, en un moment de gran ebullició de la vall, de totes les valls pirinenques, en fer-se els túnels als llacs i les centrals hidroelèctriques. A la trama dels morts -i dels que els vetllaren- s'hi afegeix un recorregut per la vida que va ser. Recomanable per a pallaresos reals i adoptats, i per a qualsevol que vulgui saber el que va costar que arribés el llum elèctric a l'interruptor de casa.

divendres, 4 d’agost de 2017

Les petjades de l'home invisible de Manel Alonso i Català

d'aquí

"No pensen vostés que aquest és el meu primer dietari. A diferència de quan vaig començar a fer articles d'opinió, tinc una experiència prèvia com a dietarista. He publicat tres quaderns en una petita editorial d'una associació cultural que recullen les meues inquietuds durant l'estiu de 1987, els primers noranta i el 2001. tres dècades diferents per a una mirada que continua sent ingènua i innocent en el bon sentit de la paraula. Ara m'abellix mirar-me de nou en l'espill i desxifrar el mapa que el pas del temps m'ha dibuixat en el rostre."

Alonso i Català, Manel. Les petjades de l'home invisible.  Valls, 2017.Quòrum Llibres

Vaig tenir la fortuna de coincidir amb Manel Alonso a Vallderoures, ara ja fa uns anys, i la impressió fou la d'un home tranquil, humil i tranquil. Llegint aquest seu últim dietari ho puc confirmar: un home tranquil a qui la processó va per dins, sense cap mena de dubte.

El País Valencià, el nostre país germà, té la fortuna d'autors com aquest que, discretament, treballen per la seva cultura, per la nostra cultura, per la dels valencians i la dels valencians del nord. Una bona lectura, sense cap mena de dubte.

dijous, 3 d’agost de 2017

Postguerra de Tony Judt

d'aquí

... todavía en 1990, casi dos de cada cinco austriacos pensaba que su país había sido víctima y no cómplice de Hitler, y el 43 por ciento creía que el nazismo "había tenido cosas buenas y malas"- no hacía sino confimar sus prejuícios y los ajenos.


Judt. Tony. Postguerra. Barcelona, 2015. dgt. Penguin Random House.

En un conocido chiste de la era soviética, un oyente llama a Radio Armenia para hacer una pregunta: "¿Es posible predecir el futuro?" Respuesta: "Sí, no hay problema. Sabemos exactamente cómo será el futuro. Nuestro problema es el pasado: que siempre está cambiando.

Què va passar, de debò, en el període entreguerres mundials? I després fins avui? És cert tot el que en sabem, tot el que en pensem? Sabem quants milions de morts, refugiats i desplaçats va comportar la Segona Guerra Mundial?

El passat és qualsevol cosa menys una foto fixa, per això m'agrada la Història. Hi ha dos tòpics en aquest nostre món que he comprovat que són absolutament falsos: la Història és sempre la mateixa i la Comptabilitat és avorrida. Només cal fer una ullada a la premsa per veure com de creativa pot arribar a ser la comptabilitat i, sense cap mena de dubte, llegir llibres com aquest de Tony Judt, et pot fer veure com de canviant pot ser la Història, depenent de qui te l'escriu.

1216 pàgines que podem trobar en .pdf a Internet, o en e-book bé de preu. Una opció prou bona, i tampoc tan cara, és tenir-lo en paper. És d'aquells llibres que cal llegir amb calma i anar-lo consultant. Per això, el seu format "totxarro" és perfecte.