Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 7 de març del 2024

Neguit permanent de Tsitsi Dangarembga

 


"El comportament kamikaze de la Nyasha va esperonar el meu oncle i la meva tia a l'acció. Mentre ella parlava amb mi a l'habitació, el Babamukuru va trucar al germà de la Maiguru a Salisbury. A les deu del matí ja fèiem camí cap a la ciutat i hi vam arribar abans de les dotze, perquè el Babamukuru va conduir més ràpid que el vent. La Maiguru i jo vam estar parlant a la Nyasha constantment durant tot el trajecte, perquè se sentís acompanyada, per evitar que la seva ment se n'anés gaire lluny. A la ciutat, el germà de la Maiguru de seguida havia demanant cita amb un psiquiatre. Això ens va alleujar, aviat tindria ajuda. Però el psiquiatre va dir que la Nyasha no podia estar malalta, que els africans no patien d'aquella manera que li havíem descrit. Que la noia feia comèdia. Que ens l'enduguéssim a casa i que fóssim ferms amb ella. Allò no era una cosa gens assenyada de dir davant del meu oncle, que va trobar que aquelles paraules eren immensament satisfactòries i va considerar tornar-se'n a Umtali immediatament, sense voler escoltar la Nyasha quan li va suplicar que la visités un psiquiatre africà. L'oncle de la Nyasha, però, amb l'autoritat de la seva professió i l'experiència de set anys d'aprendre a reconèixer el sofriment de les persones, va poder convèncer el meu oncle perquè s'esperés.

De psiquiatres negres no n'hi havia, però la van convèncer perquè la visités un altre psiquiatre blanc. Aquest home era humà. Va dir que necessitava descansar. Van ingressar la Nyasha en una clínica, on va estar unes quantes setmanes."


Dangarembga, Tsitsi. Neguit permanent. Barcelona, 2023. L'agulla daurada. Traducció d'Aurora Ballester

Què vol dir ser africà o africana en un país com Rhodèsia (ara, en part, Zimbabwe)? Existeix una africanitat pre-colonial? Ser negre a l'Àfrica i viure al segle XXI és possible sense viure en blanquitud? Són preguntes que hom es fa mentre caminem al costat d'una adolescent africana que creix i interacciona amb el món que l'envolta.

Qualificació: cal llegir literatura africana per comprendre i per comprendre'ns, també.

 

dilluns, 26 de febrer del 2024

Segon moviment de la novena



Érem adolescents en un món que es dividia en les que escoltaven música pop i veien pel·lícules romàntiques, que encara creien en déu i anaven a missa a fer-se perdonar els pecats i les que abraçàvem la contracultura, el punk, començàvem a explorar el món de les drogues, el sexe lliure i volíem redimir els pecats del món tot patint l'spleen baudelerià o el desassossec més nostrat, aquella frenesia que t'obligava a anar contra tot i contra tothom. També hi havia una altra subespècie: els nois, que no sabíem que feien, però tot passava per una pilota o una revista pornogràfica. Uns altres nois, pocs, sempre estaven amb un dels dos grups de noies, no pas perquè fóssim del seu interès, ans el contrari, però ells també tenien una guerra crua per batallar. Han passat els anys, algunes persones hem après l'art del camuflatge, d'altres viuen com sempre han fet, d'altres, els que acumulen poder, encara no han après que en les guerres humanes només hi ha un bàndol: el dels vençuts. Només cal que passin els anys.

dissabte, 24 de febrer del 2024

Ética para tiempos oscuros de Markus Gabriel

 


"Sin embargo hay normas legales, tanto en los Estados democráticos de derecho como en los Estados moralmente cuestionables, que son neutras desde el punto de vista moral: un peatón que, de noche y en una calle vacía, cruza un semáforo en rojo no está cometiendo ninguna clase de error moral; no cabe decir lo mismo de alguien que cogiera el coche para hacer carreras nocturnas en esas mismas calles vacías, porque aquí con a velocidad se corre el riesgo de atropellar a alguien.

Así pues, la moral y las leyes tienen puntos en común, pero distan mucho de ser lo mismo. La validez de las normas legales, y su poder sobre cualquier persona, no se extingue porque la jurisprudencia práctica y las leyes subyacentes resulten claramente inmorales. Los juicios amañados del estalinismo fueron legales desde el punto de vista jurídico, pero los podemos considerar Imoralmente ilegítimos."


Gabriel, Markus. Ética para tiempos oscuros. Valores universales para el siglo XXI. Barcelona, 2021. Ed. Pasado & Presente. Traducció de Gonzalo García.

Contra el relativisme i a favor de la Il·lustració, és interessant comprovar com, avui en dia, manta filòsofs publiquen llibres de divulgació. No sé pas si n'hi ha gaire lectors entre els compradors, que d'això segon no en dubto, però les optimistes seguim creient que algú més haurà fet els deures.

Catalogació: avui, més que mai, llegir filosofia. 

dissabte, 13 de gener del 2024

Tant li fot CXLVII

Molt parlar de modernitat líquida i resulta que és un líquid espès, dens, on es fa molt difícil moure's, respirar, viure.

diumenge, 31 de desembre del 2023

De dibuixos, límits i mandràgores. Berger, Kallis, Maquiavel i un bon 2024!

 


"Castoriadis distingeix entre heteronomia, els límits que atribuïm a Déu o a la natura, i que restringeixen la nostra llibertat, i autonomia, el límits que ens fixem conscientment nosaltres mateixos. En aquesta distinció rau el nucli d'aquest llibre.

Kallis, Giorgos. Límits, ecologia i llibertat. Barcelona, 2021. Ed. Arcàdia. Trad. Anna Llisterri.

En el primer món, al costat dels que creuen en déus hi conviuen els que creuen en la ciència com a religió substitutiva. Per a mi, la ciència és una eina magnífica per a dur a terme, i ensems a empènyer, el que realment importa, allò que dissenya el món humà: la filosofia.

Catalogació: dels necessaris. Un consell, cliqueu a l'hiperenllaç de Castoriadis.

"Per a l'artista dibuixar és descobrir. I això no és només una frase bonica; és veritat, literalment. És, de fet, l'acte de dibuixar allò que força l'artista a mirar l'objecte que té davant, a disseccionar-lo amb la imaginació i tornar-lo a muntar; o, si dibuixa de memòria, l'acte de dibuixar el força a drenar els records, a descobrir el contingut d'observacions fetes. És un tòpic, en l'ensenyament del dibuix, que el quid de la qüestió rau en el procés específic de mirar."

Berger, John. Sobre el dibuix. Barcelona, 2016. Ed. Viena. Trad. Marta Pera Cucurell

Llegir i sentir com la mà mou el llapis guiada pel gran Berger.

Catalogació: prestatgeria dels imprescindibles.

"Déu vos salvi, benignes oients, si d'aquesta benignitat, com sembla, depèn que l'espectacle us agradi. Si continueu sense fer soroll, us farem partícips d'un nou cas esdevingut en aquesta ciutat.

Vegeu l'escena que us presentem: aquesta és la vostra Florència, una altra vegada serà Roma o Pisa, cosa que farà morir de riure. Aquella sortida que hi ha allà, a la meva dreta, és la casa d'un doctor que va aprendre força lleis en el Buezio; aquell carrer, que està representat allà a l'angle, és el carrer de l'Amor, on qui hi cau no se n'aixeca mai més."

Maquiavel, Nicolau. El Príncep / La mandràgora. Barcelona, 2006. Ed. Destino. Trad. Carme Arenas. Pròleg

En un model literari clàssic, Maquiavel satiritza en aquesta peça la corrupció, l'estultícia i les baixes passions de la seva societat.

Catalogació: cal tenir-lo i són dos pel preu d'un ^^.

Ah! i bon any nou!

dijous, 9 de novembre del 2023

Una tierra con gente. Voces de Palestina de Sofía Caamaño i Sònia Bajona

 


"Mi nombre es Aisha. Nací en 1960 en el campo de personas refugiadas de Dheisheh. Cuando era una niña, en mi família vivíamos en condiciones bastante precarias. Éramos catorce personas y habitábamos una especie de pequeña cabaña hecha con cuatro paredes y un techo de placa metálica. Convivíamos todas en esa única habitación que usábamos para cocinar, para comer, para dormir ... Para todo. No teníamos suficiente comida ni recursos de primera necesidad.

[...]

(Anònim)

Nací y crecí en el campo de personas refugiadas de Dheisheh durante la primera intifada (1987-1993), momento en el que prácticamente vivíamos encerrados todo el día en nuestras casas debido a los constantes toques de queda impuestos por el ejército de ocupación israelí. Aun así, soy originalmente de Deir Aban, un pueblo al sur-oeste de Jerusalén que fue destruido y despoblado en 1948. Cuando eso aconteció mis abuelos se vieron forzados a marcharse hacia un lugar seguro, junto con las más de 750.000 persones -alrededor de 85% de la población palestina en el momento- que fueron desplazados forzosamente de las más de 530 aldeas y ciudades despobladas y destruidas durante la Nakba."

Caamaño, Sofía / Bajona, Sonia. Un país con gente. Voces de Palestina. Barcelona, 2020. Ed. Descontrol

I així, una rere l'altra, les persones van desgranant les seves vides, les seves tristeses. La Sofía no la conec, la Sònia sí, i conèixer-la em reafirma en la meva opinió sobre l'holocaust que està duent a terme l'estat israelià sobre la població nadiua del lloc que ocupa. Quantes d'aquestes persones, dos anys després, segueixen vives? Quantes empresonades? Quantes llençades al carrer i a la seva sort?

Es fa molt difícil parlar-ne, i més sabent que, quan hi hagi un volcà o un terratrèmol que ens desviï l'atenció -els medis són poderosos- Palestina tornarà a la cambra de les ombres semi-oblidades amb les que convivim sense pudor.

Catalogació: d'aquells llibres que fan mal i que cal llegir.