Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Tant li fot CVIII

Uns són esclaus dels seus desitjos, la majoria ho són de les seves necessitats. En qualsevol cas, llibertat, com déu, només és una paraula.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Tant li fot CVII

N'hi ha que se la passen fent veure que són pal de paller només per amagar la realitat: que són pal de galliner.

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Tian zhu ding de Jia Zhangke

 


Corrupció, pobresa i sempre, aquí i allí: violència. Quatre històries creuades a la Xina d'ara.

Tian zhu ding (A Touch of sin). Xina, 2013. 130' Direcció i guió (basat en una novel·la de Su Tong): Jia Zhangke. Amb JianWu, que vam veure a Xizhao (La dutxa)

Catalogació: si encara et queda un bri de fe en la bondat humana, el perdràs aquí, segur. Premi al millor guió al Festival de Cannes 2013.

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira

 



"¿Es pot fer la independència d'un país si tens els alcaldes de les principals ciutats remant en contra, els grans sindicats de treballadors remant en contra, la pràctica totalitat del poder mediàtic remant en contra, les organitzacions empresarials remant en contra, les entitats financeres principals remant en contra i la meitat de la població en contra? Aquell estiu i tardor del 2017, vam fer moltes coses molt ben fetes, i vam acumular més força que mai. Durant uns dies, vam fer trontollar el règim, però no vam resistir el contraatac i al final la relació de forces real es va imposar.

Tenim l'obligació de fer una revisió a consciència de tot el que vam viure per no tornar a ser víctimes dels mateixos error i -sobretot- de les mateixes debilitats que van condicionar el moviment independentista. També és important que siguem conscients de les nostres fortaleses, per maximitzar-les tant com puguem en el futur.

[...]

El panorama postpandèmia ens obligarà a insistir en allò que necessita la societat. Reptes que ja teníem abans de l'inici d'aquesta crisi avui són inexcusables. La imprescindible transició ecològica i energètica, la necessitat de posar la ciència i la investigació al centre del desenvolupament humà, la importància de disposar d'un sistema de salut i de cobertura social que no deixi ningú enrere, la funció central de la cultura no només com a font de civilitat, sinó com a motor econòmic -i això inclou, en el nostre cas, la necessitat imperiosa d'una reforma profunda i ambiciosa de l CCMA perquè sigui una empresa del segle XXI-, el comerç de proximitat com a estratègia de preservació del nostre model de societat, la cura dels nens i la gent gran ... Tantes i tantes qüestions que han aflorat més que mai durant la pandèmia i que ens han fet pensar. Com afrontarem tots aquests reptes, si renunciem a la capacitat transformadora del bon govern?"

Junqueras, Oriol - Rovira, Marta. Tornarem a vèncer (i com ho farem). Barcelona, 2020. Ara llibres.

Catalogació: "Independència per a què?" és una pregunta recurrent a la meva població del Baix Llobregat Nord on, el 2017, va guanyar C's. Aquest llibre, per als del meu partit -no me n'he amagat mai que milito a ERC-, té tot el regust dels documents que acostumem a debatre i a treballar. Són textos amb els quals iniciem el debat que acaben en votació als congressos i que ens garanteixen el màxim de transparència. La democràcia és una eina delicada, que requereix una capacitat d'escolta superior a la mitjana, per la qual cosa sí, els independentistes hem d'escoltar i protegir els del no, perquè seran ells, votant i legitimant el mateix referèndum, els que ens duran a la independència que ens pot portar a un país millor, on tots ens sentim representats. Governar, governar bé, és un pas més i sí, em sap greu, la independència la guanyarem al Baix Llobregat. Fins que aquí no sigui possible, no serà possible enlloc de la resta del país.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política de Norberto Bobbio

 


"... una expressió típica de l'invasor periodisme dels bons o els mals costums, les nostres dues impertinents paraules continuen emprant-se seriosament a propòsit d'homes polítics, de partits, de moviments, de posicionaments, de diaris, de programes polítics, de resolucions legislatives. És veritat o no, que la primera pregunta que ens fem quan intercanviem una opinió sobre un polític és si aquest és de dretes o d'esquerres? És una pregunta sense sentit? És clar que entre les respostes possibles hi cap que el personatge no sigui ni de dretes ni d'esquerres. Però com no adonar-se que la resposta "ni sí ni no" només és possible si "esquerra" i "dreta" tenen un sentit, i qui pregunta i qui respon sap, ni que sigui vagament, quin és? Com pots dir que un objecte no és ni blanc ni negre si no tens una mínima idea de la diferència entre els dos colors? Com pots dir que una mesura del govern no és ni de dretes ni d'esquerres si no tens una mínima idea del significat d'aquestes dues paraules o bé creus que el tenien en un altre temps, però ara l'han perdut? Com pots dir que les dues paraules han perdut el seu sentit perquè un partit que era de dretes ara fa una política d'esquerres; si no continues creient que les dues paraules tenen encara un significat? [...] Marcel Gauchet a Storia di una dicotomia: "Independentment del que passarà, dreta i esquerra tenen ja una vida autònoma respecte a la matriu dins de la qual varen desenvolupar-se en un origen. Han conquerit el planeta. S'han convertit en categories universals de la política. Són part de les nacions de base que determinen generalment el funcionament de les societats contemporànies"."


Bobbio, Norberto. Dreta i esquerra. Raons i significats d'una distinció política. Barcelona, 1995. Editorial Afers.

Catalogació: Bobbio, de qui en deien "socialista liberal", al 1995 publicà aquesta nova edició revisada i ampliada d'una obra que prova de posar "ordre" en un debat que s'ha allargat fins els nostres dies de trumpisme i xarxes socials. Són la dreta i l'esquerra divisions coherents amb la realitat? Si llegim l'opinió pública, i publicada a xarxes, trobarem molts missatges de l'estil "ara ni dretes ni esquerres, ara país" rere problemes tant dispars com la pandèmia de la COVID19, la independència de Catalunya, la monarquia, l'economia, l'escola ... com si hi hagués un bé superior que depassés qualsevol qualificació. Per a algunes, aquesta idea és el símbol màxim de l'expressió de la dreta, la populista, la que guanya adeptes per mitjans com els missatges directes, palatals, al fetge i a l'estómac en moments de greus crisis. Per això, llegir un assaig, curt i ben passador, fins i tot si és del 1995, ens pot ser d'allò més útil. O potser perquè és del 1995 podem veure com, en 25 anys, hem evolucionat més aviat poquet en pensament polític.

dimarts, 29 de setembre de 2020

The Housemaid d'Im Sang-soo

 


Hanyo (The Housemaid). Corea del Sud, 2010. 106 minuts. Direcció i guió: Im Sang-soo.

Catalogació: Remake de la pel·lícula Hanyo de Kim Ki-young al 1960. Im Sang-soo ens parla de l'oportunitat de renovar la pel·lícula anterior d'una societat on el poder sempre acaba destruint els febles ara, però, en una societat de "súper-rics", aquesta nova espècie crescuda sota l'ombra del declivi nord-americà al sud-est asiàtic, la Xina, Rússia i Àfrica, una classe social que s'emmiralla, mai més ben dit, en el saló dels miralls de Versailles, a la manera artificiosa i kitsch del "nou-riquisme" i l'excés desmesurat de diners. L'estètica és la nova ètica i, així, només compta la voluntat del qui té més diners, fins i tot si s'ha pogut comprar tota la cultura i l'educació possible. Hi ha alguna cosa que no rutlla en la societat coreana quan l'únic transversal que té és la soledat.

No cal dir que l'original, la de Kim Ki-young consta al cànon 1001 películas que hay que ver antes de morir d'Steven Jay Schneider, al 1960 acompanyada de 

Les yeux sans visage de Georges Franju

Saturday Night and Sunday Morning de Karel Reisz

La dolce vita de Federico Fellini

Le trou de Jacques Becker

Rocco e i suoi fratelli de Luchino Visconti

L'avventura de Michelangelo Antonioni

À bout de souffle de Jean-Luc Godard

Spartacus d'Stanley Kubrick

The Apartment de Billy Wilder

Meghe dhaka tara de Ritwik Ghatak

Psycho d'Alfred Hitchcock

Tirez sur le pianiste de François Truffaut

Peeping Tom Michel Powell

La máscara del demonio de Mario Bava


Vaja, el 1960 es pot dir que és una de les anyades remarcables en el món del cinema.

dilluns, 28 de setembre de 2020

Tant li fot CVII

 Amb els anys aprens que dels fills només t'importa dues coses: l'una que sàpiguen que compten amb tu, l'altra que, quan t'abracin, sentis que l'abraçada te la tornen, de debò.

diumenge, 27 de setembre de 2020

Born to run de Bruce Springsteen

 


"Durant els anys d'escola, la història era una assignatura que m'avorria, però ara la devorava, ja que semblava amagar elements bàsics pel que feia a les qüestions d'identitat que em plantejava. Com podia saber qui era sense tenir una pista d'on venia jo personalment i col·lectivament? Què vol dir ser americà és una qüestió inclosa en què volia dir ser-ho; tan sols una resposta a aquestes preguntes podia menar-te a què pot voler dir ser-ne."

Springsteen, Bruce. Born to run. Barcelona, 2016(2). Ed. Malpaso

Catalogació: el llibre m'arriba de mans del Factor X, perquè el Bruce és el músic on confluïm ell i jo, amb visions musicals totalment distants i distintes. D'antuvi me'l miro amb prevenció, però m'ho he passat bé. No passarà als anals de la història de la literatura però no està mal escrit, sembla prou honest i et pots fer una bona idea d'algun tipus d'EUA al qual, des del nostre eurocentrisme petulant, solem qualificar de superficial. És d'aquelles coses essencials de la literatura: convertir realitats suposades en peces delicades plenes de facetes en 3D.

dijous, 17 de setembre de 2020

Tant li fot CVI

A la família del meu avi matern, el padrí Cirilo d'Albocàsser, eren tan pobres que gairebé se'n podia dir avarícia.

dijous, 3 de setembre de 2020

Tant li fot CV

Saps que estàs encetant un camí quan et menges totes les teranyines. I això val pel senderisme i la política.