Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 20 de novembre de 2018

L'acusació de Bandi

d'aquí
Al lector
Cinquanta anys en aquesta terra del Nord
tot vivint com un autòmat
tot vivint com un humà sotmès al jou
he escrit aquestes històries
no encoratjat pel talent
sinó per la pura indignació
no amb tinta i ploma
sinó amb els ossos xops de sang i de llàgrimes.
Les meves històries
són àrides com el desert
rudes com una prada salvatge
ferides com un invàlid
tosques com eines de pedra.
Lector,
et prego que llegeixis els meus mots!
Bandi

Bandi. L'acusació. Relats prohibits de Corea del Nord. Barcelona, 2017. Edicions del Periscopi

Catalogació: dels que cal llegir si es té una mica de consciència política, no tant per allò de què es pugui dir mal del comunisme, sinó per allò de què cal ser molt conscients d'on pot anar a parar la humanitat - rusc. I és que, siguis del parer polític que siguis, te n'adones que, en el fons, els humans no canviem gens ni mica. El filldeputisme és un esport universal i fotre al veí és molt més fàcil que fotre al que t'oprimeix. L'odissea que han viscut aquests texts per arribar al nostre món, allò que ens expliquen, talment una ucronia que s'ha fet realitat, no legitima res nostre, però si que ens explica en com d'aberrant pot arribar a ser la conducta humana.

divendres, 9 de novembre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 091118. Dia 36

- Hola fill, què tal? com va tot? aquí tots bé.

- Hola pare, tot bé, cuinant des d'una casa a Buir i distribuint-ho pel bosc :) una abraçada.

Bé, ara ja sabem com funciona part de la intendència dels que viuen al capdamunt dels arbres a Hambach.

dimarts, 6 de novembre de 2018

Matar De Gaulle d'en Joan Daniel Bezsonoff

d'aquí
"La senyora Marie-Thérèse també participava en les activitats d'un club. hi organitzaven excursions fins a Chartres o als penya-segat de Normandia. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de François Deguelt, Jacqueline François i Jean-Claude Pascal, aquell minyó tan ben educat i tan elegant. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, explicaven acudits. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint, però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.
- I tu, Anatole? Com va la bota?
- Com la sabata, tia. Tot m'iria prou bé si De Gaulle hagués pas decidit d'abandonar l'Algèria ...
- Comencis pas a me parlar de política ... Ja sabes que m'interessa pas cap bri."

Bezsonoff, Joan-Daniel. Matar De Gaulle. Barcelona, 2014. dgt. Empúries

Catalogació: Grup 62 la té com a novel·la negra i potser sí que en té l'estructura, hi ha una possible víctima, uns victimaris, el seguiment d'uns protagonistes ... però jo no li veig la negror a un relat escrit en un, amb permís, pus bell catalanesc del nord, que ens endinsa en el drama viscut pels pieds noirs a l'haver d'abandonar la colònia africana, en la seva desubicació, en la diglòssia lingüística i, en el fons, en l'abandonament en el que ens sentim les persones immergides en els vaivens de la història.

diumenge, 4 de novembre de 2018

Diari de bord. Data estelar: 041118. Dia 31

Ahir vaig comprar el meu primer "blablacar": 16 euros per anar, avui a les quatre de la tarda, de Lotte a Kolhn. Evidentment, qui hi va és el noidelamare, el qui, fins ara, m'ha fet comprar tot de bitllets estrambòtics (un d'autobús de Cardiff a Londres, un d'avió de Hanoi a Ulan Bator ...) via missatge de Facebook i en idiomes dels que no en tinc gaire idea, començant pel meu english potato level.

Què per què se'n va de Lotte a Kolhn? Doncs si no us ho ha explicat a vosaltres, a mi tampoc. Res, una nota més per a la bitàcola.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Jerusalem de Gonçalo M. Tavares

d'aquí
"En temps de guerra, la necessitat primària d'alimentació va quedar en un segon pla. Com si existissin altres feines més urgents; en aquest cas, no morir. No morir era més important, més urgent, que menjar. Puc menjar més tard, no puc evitar morir més tard. I aquesta urgència en relació a les armes feia tolerable l'apetit de l'estómac, una cosa ara impossible d'acceptar."

Tavares, Gonçalo M. Jerusalem. Barcelona, 2018. Ed. Quid Pro Quo

Catalogació: Hi ha un cànon, publicat el 2009, que es diu 1001 libros que hay que leer antes de morir, de José-Carlos Mainer i Peter Boxall, on diuen que hi surt aquest llibre de personatges ratllant els límits, tristament tràgics i de tragèdies absurdes. Ja en tinc un de llegit, doncs, ara no sé si estic més a prop de la mort o si la gran anivelladora em respectarà el temps suficient per llegir-los tots. Com què no tinc el llibre dels 1001 m'estalvio saber-ho.

Ah! i senyors editors, si us plau, en Hinnerk no "es reia" ni apunta "d'esquenes", ja sabem que els personatges de Jerusalem són exòtics, però més d'una esquena en un sol ésser humà es fa estrany. Facin més galerades! Arruïnin-se amb estil!