Dung che sai duk de Wong Kar-wai

Dung che sai duk (Ashes of time Redux). Hong Kong, 1994. 97 minuts. Direcció i guió de Wong Kar-wai. Música de Frankie Chan. Fotografia de Christopher Doyle, amb Leslie Cheung, tony Leung Ka Fai, Brigitte Lin, Tony Leung Chiu Wai, Jacky Cheung, Carina Lau, Maggie Cheung.

Un home en un punt del desert és l'encreuament de diversos personatges i cinc històries curtes. He llegit diverses sinopsis però, per a aquesta pel·lícula, acaben essent més caòtiques que la pròpia història, si més no a priori. Quan estudies, sempre et diuen que el tema que descriu l'obra cal que faci, com a molt, dues ratlles. Crec que me n'he sortit amb menys.

Catalogació: no ha estat considerada una gran pel·lícula i, a més, m'he hagut de conformar amb la versió Redux, pel que em quedo amb les ganes de la versió primera que sembla que només es distribueix als països asiàtics. Tanmateix, com què és qui és el director i són quins són els actors em deixo anar, gaudeixo de la fotografia de Christopher Doyle, que em duu a altres pel·lícules que adoro, en l'impressionisme de la fotografia de les escenes de lluita, penso en Hero de Zhang Yimou (Doyle també en va fer la fotografia), en John Ford, en John Huston, en Tarantino ... i, de ben segur que l'erro, perquè no en sé prou, però m'alimento de flaixos i ja m'està bé. Els actors cals esmentar-los perquè són del milloret de l'escena del cinema asiàtic, actors que trobem en la majoria de les millors produccions i que, per ells mateixos, ja omplen la pantalla.

No apta pels que no siguin fans del director.

Tant li fot LXXXIX

La cultura ens fa més incultes, afortunadament.

Senjo no Merry Christmas de Nagisa Oshima

d'aquí

Senjo no Merry Christmas (Bon Nadal, Mr. Lawrence). Japó, 1983. 124 minuts. Dirigida per Nagisa Oshima.

A veure, per on començo. El director Nagisa Oshima a casa nostra, sobretot per una generació, fou el director de la pel·lícula de L'imperi dels sentits, que, en aquella temporada, semblava que no hi hagués cap més obra cinematogràfica en tot el món. Pels que no us sona: les cinquanta ombres, al seu costat, no es mereixen ni el tractament de titular.

La música de Ryuichi Sakamoto, el guanyador de l'Òscar a la millor banda sonora per L'últim emperador d'en Bertolucci el 1987 i que també fa el paper de comandant del camp de presoners obsessionat per l'ideal samurai.

I, si al repartiment hi afegeixes David Bowie, Takeshi Kitano i l'escocès, de pare italià i mare irlandesa, Tom Conti ja tens alguna coseta (ehem!) amb què començar a fer una pel·lícula.

Catalogació: la veritat és que els xocs culturals entre presoners europeus i japonesos no és pas un tema gaire innovador, però la pel·lícula tampoc és pas d'abans d'ahir. No estic gaire convençuda del seu valor com a obra en sí mateixa, la música és excel·lent però un guió extret de dos llibres d'en Laurens van der Post (no us perdeu la seva biografia, interessantíssima) i un posat potser massa histriònic, en aquest cas dels actors occidentals -als orientals ja se'ls suposa-, m'ha fet pensar en què, a vegades, quan vols dir massa coses en massa poc temps: less is more. Però bé, hi ha en Bowie i en Kitano, i, per a mi, esclava de les meves flaqueses, ja m'està bé tot el que hagin fet o facin.

Merry Christmas, Mr. Lawrence!

Els àngels em miren d'en Marc Pastor

d'aquí

"Fan veure que no hi soc, distrets, mentre interpreten una peça silenciosa, un concert inaudible, trompetes i violins congelats en el temps i l'espai, una música que només puc sentir jo. però sé que em miren, desafiants, les ales en punxa com les orelles d'un gos perdiguer que veu moure's un conill entre els arbustos, alçant-se en bloc amb la displicència llòbrega del bronze en la penombra del vespre.

Malparits"

Pastor, Marc. Els àngels em miren. Barcelona, 2019. dgt. Amsterdam

Catalogació: al principi em perdia, però em passa sempre amb les novel·les corals i, a més, aquesta novel·la no és un llibre de lladres i serenos, no és un llibre de bruixeria, ni és una ucronia d'una independència declarada i els seus resquills poc afortunats, no ho és i ho és tot. Poc puc dir sense declarar la meva admiració cap a en Marc Pastor i la seva capacitat a l'hora de fer-te entrar per la porta d'un llibre. En cauran més.

Diari de bord. Data estelar: 250719. Dia 102

- Ei! ja he tornat del mont Olimp!

- Ei! i què tal? tot bé?

- Bé, si, però no he vist res perquè hi havia boira.

- Ja passa això, has donat expressions al senyor Zeus?

- De part teva.

- Gràcies!

I, aquesta tarda, hem dut el fill gran a prendre un avió que diu que es passarà un mes fent tombs per Indonèsia, Malàisia i Singapur només amb una motxilla i havent-se muntat ell sol el viatge.

En fi! que no em puc queixar. No vols caldo? Dues tasses!

Una fucking cuca de llum man

Avui he acceptat sopar al pati de casa. Cal dir que no sóc gaire procliu a l'aire lliure al vespre perquè servidora, 0-, és com un repunyeter self-service pels mosquits. Tanmateix m'agrada el pati de casa, on hi planto tomaqueres i on em penso, una mica, com si fos la mare d'en Gerald Durell a Corfú. Tota la vida, macos, he volgut ser com la mare d'en Gerald Durrell a Corfú.

Planto tomaqueres per tres motius. El primer perquè m'ho va demanar el pare en el seu llit de mort. Quan ens vam despedir vam estar xerrant estona, i una de les últimes coses que em va dir va ser: no t'oblidis de plantar tomaqueres. I, servidora, com a bona filla, va plantar tomaqueres, encara que, fins aleshores, em podia considerar tan pagesa com un minipímer. Segon motiu pel que planto tomaqueres és perquè el meu professor de filosofia considerava que era imprescindible, i jo, hi ha coses que no discuteixo. I tercer, per un vici privat, tothom en té els seus: adoro els fractals, m'obsessionen i les tomaqueres, què voleu!, fractalegen.

Tanmateix, cal dir-ho tot, el pare també em va dir que calia fangar el petit tros de terra del pati de casa. Quan duia un metre quadrat de girar la terra vaig decidir que si havia de fangar, i aconseguir uns bíceps que ni el Xvarzeneguer dels nassos, la filla de ma mare se'n desdeia de la promesa feta al pare en el seu llit de mort, ergo, s'imposava una recerca bibliogràfica per tal d'escatir fórmules d'aconseguir que les tomaqueres fessin el seu fet sense haver de semblar una candidata a miss bíceps, categoria veterans, of course.

En aquestes va caure a les meves mans un llibre d'en Masanobu Fukuoka, un senyor japonès a qui alguns consideren el pare d'això anomenat permacultura o agricultura natural, que, calla, ves que no sigui una cosa d'aquestes que feien els nostres avis! El cas és que, segons el gran Fukuoka jo m'estalviava de cavar com si el món s'acabés i vaig començar a plantar tomàquets sense tocar gran cosa, permetent a les bestioles de nostrusinyó que campessin per ca meu, sobretot les del regne dels insectes i fent tot de cosetes per tal de intentar trobar un equilibri que, diuen, és la cosa més millor del món mundial perquè la cosa hortolana funcioni.

Avui, després de dos anys de collir tomàquets d'una mida considerable -a l'hivern planto bròquils i faves perquè diuen que aporten nitrogen al sòl, que és cosa bona per la tomatada- tot i sopant amb el parello, s'ha encès un llumet, un petit led enmig de la verdor.

Una cuca de llum!

Puc comptar els anys que feia que no veia una cuca de llum! I, finalment, li he dit al pare, habitant d'un núvol d'un cel en el que no crec: veus? me n'he sortit, una cuca de llum!

Una fucking cuca de llum man & happiness

Diari de bord. Data estelar: 190719. Dia 96

Veig que ja fa 96 dies que el nostre petitó (recordem, 29 anys, 1,75m, 70 kg, i barba llarga) es fora de casa, a Thessaloniki, rera l'assumpte del seu amic sirià i, suposo, altres afers que no ens explica, ni cal. La comunicació sempre ha estat del tipus: "ei, fill, què tal?", "tot bé, mare", amb la freqüència d'un cop cada quinze dies. De tant en tant son pare diu que veu que s'ha connectat a la Xarxa, el que vol dir que, com a mínim, el seu aparell electrònic està viu. Amb els anys ja hem anat fent a aquest ritme i, fet i pastat, està bé, és la seva vida i la viu ell. Poques coses els he explicat jo als meus pares i estàvem més a prop.

Ahir vespre va ser més explícit:

- Pares, estaré fora de cobertura uns dies, me'n vaig a la muntanya, al mont Olimp.

- Ok, fill, records a Zeus. I ves amb compte!

I és que, l'última frase, quan et neix un fill, ja te la insereixen de sèrie.

Han Gong-Ju de Lee Su-jin

d'aquí

Han Gong-Ju (Princesa). Corea del Sud, 2013. 112 minuts. Dirigida per Lee Su-jin. Guió del mateix director.

Una adolescent es traslladada forçosament d'una escola a una altra per un motiu, en principi poc clar. Sembla que ella en sigui responsable però en el decurs de la pel·lícula anem veient la veritable trama.

Catalogació: avui, els abusos sexuals estan a l'ordre del dia en els nostres informatius. Sembla, però, que cada vegada callen més les veus que responsabilitzen la víctima del crim rebut, malgrat que, hores d'ara, encara les dones, i sobretot les adolescents, s'han de sentir a dir allò de: no vagis aquí, no et vesteixis així, no ballis així ... veure allò que passa prop de casa des d'una altra cultura et fa més sensible a un problema i als detalls que pots acabar per no tenir en compte pel fet de tenir-los massa interioritzats.  

Tant li fot LXXXVIII

Hi ha gent que no ho sap però, cultivar la irrellevància és un art en el que ben pocs destaquen.

3 nits de torb i 1 Cap d'Any d'en Jordi Cruz

d'aquí

"... tot va començar deu dies abans, el 21 de desembre. Fins aleshores, el Pirineu estava ben pelat i la neu era molt escassa. Les estacions d'esquí, sobretot les del Pirineu oriental, només tenien obertes algunes pistes amb gruixos molt modestos. Les precipitacions no arribaven i l'anticicló feia que la temperatura no fos prou baixa per a la producció de neu artificial, cosa que per altra banda és força habitual a principis del mes de desembre al Pirineu català.

Però a partir del dia 21 tot va canviar. Entre la nit del 21 i el dia 23, un temporal de llevant va portar pluges molt abundants a les comarques de Girona, amb quantitats que fins i tot van superar els 200 litres per metre quadrat en alguns punts, que van provocar crescudes de rius, inundacions, talls de llum i de carretera, i fins i tot cinc víctimes mortals en accidents de trànsit."

Cruz, Jordi. 3 nits de torb i 1 Cap d'Any. Crònica d'una tragèdia al Pirineu. Barcelona, 2019 (3). Símbol editors.

El torb és un fenomen que deixa petjada, recordo com el pare m'explicava haver-lo viscut a Ulldeter quan era un jove muntanyenc, ell arrecerat en un refugi. Els darrers dies del 2000, però, va succeir una de les pitjors tragèdies, si no la pitjor, del Pirineu català.

Catalogació: Amb el Balandrau com a pivot, en aquest llibre hi trobem una molt bona reconstrucció periodística d'un temps que va costar diverses vides. Un drama del qual, hores d'ara, encara costa refer-se. Potser perquè les catalanes tendim a creure que vivim en un país massa petit com perquè passi res prou dramàtic. El meteoròleg Jordi Cruz i Serra fa un molt bon treball en aquesta reconstrucció.

Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català

d'aquí

La sorra sembrada d'encenalls com déus fràgils d'èter,

i el temps, amb la seua sentència implacable.

JOAN-BAPTISTA CAMPOS

XV

La memòria és el coltell

que ens defén de l'oblit.

La por a la mort ens mou

cap al record,

però evocar el passat

és crear una fal·làcia

que potser ens omplirà de goig,

mes hem de tindre en compte

que és una amant infidel

de la realitat que visquérem.

Tu i jo, amic, mai no hem estat

notaris d'un temps,

tan sols drapaires

recollint pels carrers

material per a construir somnis.

Només el temps sap dels nostres afanys.

Alonso Català, Manel. Quadern per a Joan. Alzira, 2019. Ed. Neopàtria

Sempre he tingut una relació complicada amb la poesia, potser des del moment en què va deixar de ser un diàleg i va passar a ser un llombrigòleg, o monòleg infinit, que em costa que m'interessi. Però aquí ve en Manel Alonso i Català, l'home discret, i enceta un diàleg en vers amb un altre poeta, li respon, l'acompanya -Joan-Baptista Campos va emmalaltir fins a la mort- i és així com podem endinsar-nos en aquest petit poemari, filosofia en vers?, que ens fa anar una mica més enllà.

Catalogació: m'agraden els llibres d'en Manel perquè és un autor honrat, una mena d'escriptor que sols trobar pel sud de casa nostra que lluita i malda per assolir una normalitat gairebé impossible. I no, no em fan nosa els seus poemes a la prestatgeria, per tornar-hi de tant en tant.

Manbiki kazoku d'Hirokazu Kore-Eda

d'aquí

Manbiki kazoku (Un assumpte de família). Japó, 2018. Dirigida i escrita per Hirokazu Kore-Eda.

Catalogació: aquesta és la quarta pel·lícula d'aquest director al blog. Si parlo del guió puc dir que una família de delinqüents de baixa estofa intenten trobar una bona vida, però tot resulta tacat per la pàtina de la tristesa just en el punt on podríem caure en la cursileria, que evita amb calma. Segons el director, és "una família que es desintegra pel sentiment d'allò que és just". Tot i que Kore-Eda és admirador d'Ozu, ell diu que no busca referents en el cinema japonès, encara que costa no pensar-hi.

Premi Donostia 2018, Palma d'or a Cannes 2018.

Els llits dels altres d'Anna Punsoda

de la ressenya de l'Allau

"Com que soparíem massa, perquè era un dia únic i vindrien parents i amics a celebrar-lo, vaig calcular que hauria de prendre'm un quart d'ampolla de laxant entre l'aperitiu i el plat gran, i un altre quart d'ampolla després de fer postres. Calculava generosament, tirant llarg, no perquè desconfiés de la farmacèutica, però era el primer cop que renunciava a vomitar i volia assegurar-me que quedaria neta per dins amb el nou mètode." 

Punsoda, Anna. Els llits dels altres. Barcelona, 2018 (2). Amsterdam

Catalogació: puc subscriure fil per randa la ressenya de l'Allau, i no em repetiré perquè jo ho faig curt. Primer: els editors haurien d'evitar de dir que una novel·la està destinada a sacsejar res, ni la literatura catalana, ni la del meu carrer, les literatures que sacsegen, hores d'ara, solen ser molt íntimes o, a l'altra banda, solen ser les que sacsegen les bosses del doblers. A més, Els llits dels altres, és un llibre al que la frase li ve gran. El tema és punyent i potser s'hi diuen massa coses, o potser és que servidora, que coneix força el món dels laxants, els vòmits i altres fórmules emprades per exorcitzar algunes experiències infantils poc afortunades, hagués preferit un viatge menys periodístic, perquè, malgrat que el que s'hi explica és prou desastrós, he notat molta auto-compassió per part de la protagonista i molt poca per l'autora. Tot i això, que de ben segur puc estar equivocada, és llegible i ben escrit, m'ha agradat trobar expressions dels meus orígens familiars i si m'ensopego amb un altre llibre de l'Anna Punsoda, de ben segur que el tindré en compte.

Un raposu en Tresmonte de Xulio Arbesú

"Ye de nueche. Dormí tola tarde y agora'l mio maxín sal del sueñu, pero'l cuerpu sigue encurrucáu ensin ganes de movese. Aguanto la necesidá de mexar. La so pressión foi lo que m'espertara. Tendría de poneme a andar, alloñame d'esti pueblu mientres les solombres me protexen, pero de momentu quiero más esta calor del mio cuerpu perbaxo dos cobertores. El mio benefactor tráxome otru de so casa. Llámase Ceferino y el so alderique durante la mañana foi como un bálsamu pa mi. a cambéu de les humildes verdaes de la so vida, vime obligáu a corresponde-y con mentires. Nun podía revela-y les mios aventures en Tresmonte. ¡Qué más quxera yo que-y lo poder contar too y siguir cola nuestra secreta amistá cundo torne pa la mio cueva! ¡Diba ser pa mi maraviyoso tener dalguén con quien parolar y que me sofitara nel suministru!"

Arbesú, Xulio. Un raposu en tresmonte. Uviéu, 2003. Llibrería Académica

Aquest dia vaig tenir una discussió d'aquelles absurdes que sempre acabes tenint amb algun adolescent, o amb alguns que no han passat de l'adolescència, sobre la "utilitat" del català. L'adolescent en qüestió, 14 anys, és el meu nebot i ara s'ha decidit pel castellà per damunt de tot perquè el català no és tan cool, vaja que els youtubers famosos ho peten en castellà i en català només fem coses de mestres i administracions, pel que, és evident, que hem perdut el carrer, no estic descobrint la sopa d'all.

Un dels debats era la facilitat de comprensió. Associar les llengües a la "facilitat de comprensió", a la seva capacitat universalitzadora, és un missatge pueril i falaç. Amb les eines d'avui totes les llengües, o gairebé totes, resulten comprensibles, sobretot perquè, desenganyem-nos, cap de nosaltres llegeix profunds tractats de filosofia, sinó què, com a molt, acabem llegint un fil de quatre tuits amb l'opció de traduir just a sota o aquests llibres de fast-lit sobre móns fantàstics i soft-porn que abans només vèiem al Corín Tellado i Marcial Lafuente Estefania i que ara és el negoci del segle per a les editorials a l'engròs.

Catalogació: Un polític corrupte, avui, o fa quatre dies, decideix desaparèixer a les muntanyes asturianes, al Tresmonte, a la zona entre Ribadesella i Cangues d'Onís. Un tema actual en una llengua actual, perquè en asturianu també és pot parlar de "química nuclear" com va dir aquell illetrat que va ser president d'un govern espanyol.

Els mons on a mi m'agrada viure d'Albert Casals

d'aquí

"Afortunadament, en la seva tornada a Europa, el Felip i la Míriam havien convençut un dels meus amics de l'institut que se n'hi anés ell també, a viatjar per l'Índia. Es deia Jordi, i en un missatge em va explicar que ja feia dues setmanes que voltava tot sol per diversos poblets perduts de les muntanyes del nord, a Himachal Pradesh. Feia anys que teníem molt poc contacte, però sempre m'havia caigut realment bé, i amb el seu humor sarcàstic i la seva visió punky de la vida semblava el company de viatge perfecte per a un país de bojos com l'Índia.

[...]

O, parlant en el llenguatge local: quan al Guillem li vomitava un hindú desconegut a la cara (sí, sí, de vegades passa), era una d'aquelles persones capaces de mirar-se'l amb calma, somriure, preguntar-li on hi havia un lavabo i anar-se a netejar calmadament. Mentre que si al Jordi li vomitava un hindú a la cara, potser ell també li vomitaria a l'hindú, però ho faria sense rancúnia tot rient-se de la bogeria del món (i tinc els meus dubtes que hagués anat a buscar cap lavabo, amb calma ni sense)."

Casals, Albert. Els mons on a mi m'agrada viure. Barcelona, 2019. Edicions 62

El 6 de juny us explicava com les casualitats de la vida, en aquest cas un alberg de peregrins del Camino de Santiago del nord, m'havien fet arribar a aquest llibre. No sempre es parla del fills d'una en els llibres i, malgrat que el meu fill petit no fa fotografies i no documenta res del que fa -o això diu, i tinc tendència a creure-m'ho- jo sempre aplego el que puc per al meu Diari de bord. L'esbós que fa l'Albert del meu fill en aquest llibre és força aproximat a la realitat, en Jordi no és un talent, és una força i, com a tal, s'expressa. En Jordi sent i es deixa endur per allò que sent, sense gaire embuts. Va néixer així, totalment oposat al seu germà, essencialment cerebral, i no us negaré que ha estat un viatge interessant observar com creixien en la seva singularitat, com es complementaven, com provaven de trobar el seu nínxol en una societat en la que, ni el seu pare ni jo, hi acabem de creure del tot, encara que ens reconeixem com a éssers socials. En quant a l'Albert, què us diré, costa molt parlar d'un nas de mocs que has tingut força vegades per casa. És un tipus que em mereix molt de respecte, tot i que trobo que la indústria ens vol fer creure que ha descobert la sopa d'all i el seu missatge no aporta gaire de nou, em fa sentir, a vegades, com una vella cínica que critica allò que no s'ha atrevit a fer, o com algú que se n'ha fet un tip de veure i, sobretot, llegir, quantes vegades han fracassat aquests invents, des dels principis del temps, experiments de via morta que donen ales als que ens governen -com algunes ONG- adormint el jovent... No ho afirmo rotundament, només escric alguns dels fils per on navego quan hi penso i recordo algunes converses amb l'Albert, sofista invencible, a l'estudi de casa.

Catalogació: conèixer aventures del jovent d'avui no és cosa sobrera si volem saber en quants mons es pot viure ara.

Bakushû de Yasujirô Ozu

d'Amazon

Bakushû (Principios de verano). Japó, 1951. 130 minuts. Dirigida per Yasujirô Ozu, amb guió del director i Kogo Noda i l'actriu estrella d'Ozu, Setsuko Hara i l'inefable Chishu Ryu.

Catalogació: l'etern dilema intergeneracional i l'alliberament de la dona en un Japó de postguerra que ja no es veu amb cor de perpetuar l'antic patriarcat. Com sempre, una peça farcida de subtilesa i detalls.

Mandela i el general de John Carlin i Oriol Malet

de l'editorial Comanegra

"Mandela sabia que, si perdia la batalla contra el general i el moviment d'extrema dreta que li donava suport, podia acomiadar-se del somni de veure una Sud-àfrica democràtica. El malson de veure el seu país en flames va estar a punt de fer-se realitat, però va actuar d'acord amb el seu instint i el seu temperament: no va agafar les armes, sinó que va combatre amb la paraula."

Carlin, John - Malet, Oriol. Mandela i el general. Barcelona, 2019. Comanegra

Catalogació: un dia vaig anar a la llibreria l'Espinguet d'Esparreguera a comprar alguna cosa de papereria i la llibretera em va demanar que mirés unes litografies que tenia exposades. Eren els dibuixos "d'un xicot d'aquí a Esparreguera que ho fa molt bé". Vaig mirar gairebé per compromís i, de sobte, de l'altra banda del vidre d'una finestra -de l'estudi del dibuixant, suposo- em mirava un colom que em va fer pensar en "Pigeon" ("The Old Lady and the Pigeons") de Chomet. Vaig comprar el dibuix i la llibretera va demanar-li que me'l signés. El tinc penjat en un lloc destacat, més encara amb la dèria que tinc per les finestres de dins enfora. Aquest "xicot d'aquí que ho fa molt bé" ara ja és famós i, sí, ho fa molt bé i aquest llibre n'és la mostra. Ho fa molt bé ell i la història que ens explica en John Carlin ens demostra que no calen gaire pàgines per fer un viatge per un període de la història sagnant, dramàtic i molt esperançador. Un imprescindible, doncs, per totes les bandes.

Bamui Haebyunaeseo Honja de Hong Sangsoo

d'aquí

Bamui Haebyunaeseo Honja (En la playa sola de noche). Corea del Sud, 2017. 101 minuts. Dirigida per Hong Sang-soo amb la premiada actriu Kim Min-hee, de La donzella.

Catalogació: finalment, a base de posar-s'hi, trobes pel·lícules coreanes que defugen el tòpic i és, de debò, tot un descans. I un plaer, també.

Misión Pelayo de XulioArbesú

d'aquí

"- Mirái, voi pidivos un favor, nun-y contéis a naide lo que vos voi dicir. Mio tíu ta un pocoñín llocu. Yá sé que ye lo que piensa tol mundu, que ye un sabiu escéntricu. Pero una cosa ye ser un sabiu escéntricu y otra tar llocu de verdá. A mio tíu pása-y como a Don Quixote; ye la persona con más sentíu qu'hai, pero metióse-y na mollera una manía, y no que se refier a esa mania nun hai quin lu faiga razonar. Diz qu'inventó una máquina pa viaxar nel tiempu y vosotros sois los escoyíos pa facer la primer prueba."

Arbesú, Xulio. Misión Pelayo. Xixón, 2013. Suburbia ediciones.

Catalogació: ja que havia de caminar per Astúries amb motxilla, em va semblar el més natural fer-ho llegint en asturianu. Cert que aquest és un llibre de literatura juvenil, però no és l'únic i la gràcia és comprovar que si parles en català i en castellà, l'asturianu, com l'aragonès i el gallec, és una llengua força intel·ligible. En qualsevol cas és una joia que sembla perduda irremeiablement i sap molt greu. Ah! i també gràcies al diccionari español-asturianu on-line, per quan t'ensopegues amb algun mot més difícil de comprendre.