Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó d'Oriol Junqueras

d'aquí

Junqueras, Oriol. Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó. Barcelona, 2018.Sàpiens

Catalogació: No es fa difícil imaginar-se l'Oriol amb els seus fills explicant-los aquestes històries. No són historietes fantasioses sinó històries fantàstiques per a fer aprenentatges reals. M'han agradat perquè són de l'estil de les històries amb les que hem fet créixer els nostres fills. M'han agradat perquè hi ha l'obstinació d'un pare que no renuncia a res, ni a allò que creu ni a la seva família. M'han agradat perquè ens recorden l'enorme injustícia que estan vivint les dones i els homes empresonats per defensar una idea que compartim tants. Si l'Oriol fos mon pare només podria sentir orgull. I ràbia, també.

La clau de Junichiro Tanizaki

d'aquí

"1 de gener
Aquest any que encetem començaré a escriure sobre un tema que sempre m'havia guardat de tractar en aquest diari. Fins ara havia evitat de dir res sobre la relació que antinc amb la meva dona i sobre la nostra vida sexual per por que ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués. Ara bé, com que estic segur que sap perfectament en quin claix del despatx amago el diari, he decidit que d'ara endavant ja no em preocuparé de si el llegeix o no."

Tanizaki, Junichiro. La clau. Barcelona, 2018 (2). El cercle de Viena.

Catalogació: al febrer d'enguany un llibre m'enviava a Tanizaki, i, és clar, res millor que retrobar-me amb l'autor de bo de veres. L'erotisme japonès és com tota la seva estètica, un joc de llums i ombres, pàl·lids reflexes, mirades, dubtes, suposicions. Res és descarat ni descarnat. Ell escriu un diari, ella escriu un diari. Ell llegeix el diari d'ella? Ella el d'ell? Fins i tot quan s'escriu el que es pensa en pensa en allò que s'escriu, en allò que llegiran? Si s'ha llegit Elogi de l'ombra ja s'ha fet el primer pas per comprendre millor La clau, que mai es pot llegir sota el filtre de la nostra cultura.

L'acusació de Bandi

d'aquí

Al lector

Cinquanta anys en aquesta terra del Nord

tot vivint com un autòmat

tot vivint com un humà sotmès al jou

he escrit aquestes històries

no encoratjat pel talent

sinó per la pura indignació

no amb tinta i ploma

sinó amb els ossos xops de sang i de llàgrimes.

Les meves històries

són àrides com el desert

rudes com una prada salvatge

ferides com un invàlid

tosques com eines de pedra.

Lector,

et prego que llegeixis els meus mots!

Bandi

Bandi. L'acusació. Relats prohibits de Corea del Nord. Barcelona, 2017. Edicions del Periscopi

Catalogació: dels que cal llegir si es té una mica de consciència política, no tant per allò de què es pugui dir mal del comunisme, sinó per allò de què cal ser molt conscients d'on pot anar a parar la humanitat - rusc. I és que, siguis del parer polític que siguis, te n'adones que, en el fons, els humans no canviem gens ni mica. El filldeputisme és un esport universal i fotre al veí és molt més fàcil que fotre al que t'oprimeix. L'odissea que han viscut aquests texts per arribar al nostre món, allò que ens expliquen, talment una ucronia que s'ha fet realitat, no legitima res nostre, però si que ens explica en com d'aberrant pot arribar a ser la conducta humana.

Matar De Gaulle d'en Joan Daniel Bezsonoff

d'aquí

"La senyora Marie-Thérèse també participava en les activitats d'un club. hi organitzaven excursions fins a Chartres o als penya-segat de Normandia. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de François Deguelt, Jacqueline François i Jean-Claude Pascal, aquell minyó tan ben educat i tan elegant. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, explicaven acudits. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint, però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.

- I tu, Anatole? Com va la bota?

- Com la sabata, tia. Tot m'iria prou bé si De Gaulle hagués pas decidit d'abandonar l'Algèria ...

- Comencis pas a me parlar de política ... Ja sabes que m'interessa pas cap bri."

Bezsonoff, Joan-Daniel. Matar De Gaulle. Barcelona, 2014. dgt. Empúries

Catalogació: Grup 62 la té com a novel·la negra i potser sí que en té l'estructura, hi ha una possible víctima, uns victimaris, el seguiment d'uns protagonistes ... però jo no li veig la negror a un relat escrit en un, amb permís, pus bell catalanesc del nord, que ens endinsa en el drama viscut pels pieds noirs a l'haver d'abandonar la colònia africana, en la seva desubicació, en la diglòssia lingüística i, en el fons, en l'abandonament en el que ens sentim les persones immergides en els vaivens de la història.

Jerusalem de Gonçalo M. Tavares

d'aquí

"En temps de guerra, la necessitat primària d'alimentació va quedar en un segon pla. Com si existissin altres feines més urgents; en aquest cas, no morir. No morir era més important, més urgent, que menjar. Puc menjar més tard, no puc evitar morir més tard. I aquesta urgència en relació a les armes feia tolerable l'apetit de l'estómac, una cosa ara impossible d'acceptar."

Tavares, Gonçalo M. Jerusalem. Barcelona, 2018. Ed. Quid Pro Quo

Catalogació: Hi ha un cànon, publicat el 2009, que es diu 1001 libros que hay que leer antes de morir, de José-Carlos Mainer i Peter Boxall, on diuen que hi surt aquest llibre de personatges ratllant els límits, tristament tràgics i de tragèdies absurdes. Ja en tinc un de llegit, doncs, ara no sé si estic més a prop de la mort o si la gran anivelladora em respectarà el temps suficient per llegir-los tots. Com què no tinc el llibre dels 1001 m'estalvio saber-ho.

Ah! i senyors editors, si us plau, en Hinnerk no "es reia" ni apunta "d'esquenes", ja sabem que els personatges de Jerusalem són exòtics, però més d'una esquena en un sol ésser humà es fa estrany. Facin més galerades! Arruïnin-se amb estil!

La veritable vida d'en Sebastian Knight de Vladimir Nabokov

d'aquí

"Havien passat dos mesos des de la mort d'en Sebastian quan vaig començar aquest llibre. Sé perfectament com hauria odiat que em posés sentimental, però no puc evitar dir que l'afecte que li vaig tenir tota la vida, que d'una manera o altra sempre s'havia vist trinxat o frustrat, en aquell moment es va renovar amb una flamarada d'intensitat emocional que va convertir la resta d'assumptes de la meva vida en siluetes parpellejants."

Nabokov, Vladimir. La veritable vida d'en Sebastian Knight. Barcelona, 2017. El cercle de Viena.

Catalogació: no és un gran llibre, els que en saben més que jo diuen que aquesta primera novel·la escrita en anglès per l'autor rus, desprèn fredor i, si bé ho trobo encertat, no deixa de ser l'obra d'algú que en sap d'escriure, de debò, i sempre n'extreus plaer. D'altra banda, el que m'ha entristit és comprovar com no s'ha corregit prou acuradament (gec com a primera persona d'indicatiu del verb jeure, s'escriu jec, i sobretot perquè un gec és una peça de vestir, res a veure amb el text "...i jo gec al llit, amb els ulls esbatanats ..." -p. 23; un català no sol estar encostipat, més aviat ens constipem amb més o menys fortuna -p. 83). Cosetes com aquestes em fan posar els "nervis nerviosos" i em distreuen de la lectura i penso que, en aquestes alçades, si que podem demanar que això no passi, oi?

La uruguaya de Pedro Mairal

d'aquí

"Luquitas, vos quisiste ser médico alguna vez y quedaste por el camino -me susurró la tribuna contraria, el coro griego que siempre viaja conmigo-, largaste en primer año, ¿te acordás? Sí, ¿y?, ¿qué tiene que ver? Y ahora un médico se coge a tu mujer. Qué ironía. El gran guionista lo hizo otra vez. Qué golazo te metieron, padre. Al ángulo. Estás como el arquero en el aire oyendo la pelota rebotar en la red. Duele, duele, pero ya pasará. Te voy a recetar una crema para que te apliques en el área repijoteada, la zona endogárchica, la irritación jermupirática, es excelente, te disminuye la córnea craneana, cura la ciervatitis crónica, desata el nudo cornudeano ... Vas a ver. Vas a andar bien. Respirá hondo por favor, bajate un poco más el pantalón ... Ahí está, ¿viste que no dolió?"

Mairal, Pedro. La uruguaya. Barcelona, 2018 (10a). Libros del astereoide.

Catalogació: Per culpa (gràcies!) de l'Allau apareix La uruguaya a casa. Una bona sinopsi és la que fa ell. La dolenta és la meva: molt bon llibre, fins i tot si et cal superar l'argentinitat de la seva literatura. Una mostra, a dalt.

Fukushû suruwa wareniari de Shôhei Imamura

Un nen veu com l'estat humilia i empobreix al seu pare. Anys després és un criminal en sèrie. Per ell, matar és fàcil, s'ha convertit en una persona sense capacitat de tenir cap més sentiment que el de satisfer el seu desig immediat.

Fukushû suruwa wareniari (La venganza es mía). Japó, 1979. 140 minuts. Dirigida per Shôhei Imamura amb guió de Masaru Baba (Novel·la:Ryuzo Saki). Amb Ken Ogata, Mayumi Ogawa, Rentarô Mikuni, Mitsuko Baixho, Nijiko Kiyokawa.

Catalogació: Imamura és una icona del cinema japonès, tant com Ozu? no ho sé, però el que sí que sé és que aquesta pel·lícula, com la Balada del Narayama, són les úniques que, de moment, he trobat a preus acceptables. El protagonista d'ambdues pel·lícules és en Ken Ogata.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà de Zhang Yimou

Als anys vint, amb la família arruïnada, una noia es veu obligada a ser la quarta esposa d'un home poderós. El fanalet vermell a la porta de l'esposa triada és el senyal de cada nit. Un paisatge estàtic, quiet, i una guerra cruel i sagnant pel poder domèstic i el favor de l'amo.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (La linterna roja). Xina, 1991. 125 minuts. Direcció: Zhang Yimou. Guió: Ni Zhen (Novel·la: Su Tong). Amb Gong Li.

Catalogació: ja l'havia vista, però és d'aquelles pel·lícules que, de tant en tant, revisito. Descriu, com pocs, moments de canvis, la convivència entre passat, present i futur i la posició subordinada, gairebé d'esclavatge, de les dones al món.

Soshite chichi ni naru d'Hirokazu Kore-Eda

Si, de sobte, et diuen que el teu fill, que has estat criant durant sis anys, no és el teu fill perquè a l'hospital es va cometre un error i va ser canviat pel d'una altra parella ...

Soshite chichi ni naru (Like father, like son). Japó, 2013. 120 minuts. Direcció i guió: Hirokazu Kore-Eda. Amb Masaharu Fukuyama, Yôko Maki, Jun Kunimura, Machiko Ono, Lily Franky.

Catalogació: així com Kiseki del mateix director, em va semblar perfectament prescindible, en aquesta hi trobem delicadesa i el vertigen necessari davant de les greus decisions que han de prendre els seus protagonistes.

El nebot de Wittgenstein d'en Thomas Bernhard

Editorial Flâneur

"Durant un segle els Wittgenstein van fabricar armes i màquines fins que al final de tot van engendrar en Ludwig i en Paul, el cèlebre filòsof que va marcar una època i el boig que almenys a Viena no era menys cèlebre o potser just allà encara era més cèlebre, que en el fons era igual de filosòfic que el seu oncle Ludwig, com a l'inrevés el filosòfic Ludwig estava tan boig com el seu nebot Paul, l'un, en Ludwig, havia convertit la seva filosofia en la seva celebritat, l'altre, en Paul, la seva bogeria. L'un, en Ludwig, potser era més filosòfic, l'altre, en Paul, potser era més boig, però possiblement ens pensem que un Wittgenstein, el filosòfic, era el filòsof només perquè va passar a paper la seva filosofia i no la seva bogeria, i que l'altre, en Paul, era un boig perquè va reprimir la seva filosofia i no la va publicar i només va exhibir la seva bogeria. Tots dos eren persones absolutament extraordinàries i cervells absolutament extraordinaris, l'un va publicar el seu cervell, l'altre no. Fins i tot podria dir que l'un va publicar el seu cervell, l'altre va practicar el seu cervell. I on hi ha la diferència entre el cervell publicat i que es publica contínuament i el cervell practicat i que es practica contínuament?"

Bernhard, Thomas. El nebot de Wittgenstein. Barcelona, 2018. Ed. Flâneur. Traducció de Raül Garrigasait.

Catalogació: Bernhard forma part del meu fons d'armari, per tant, sempre que tinc l'ocasió de fer-me a mans amb un títol que encara no he llegit, no me n'estic. En el seu estil habitual, de monòleg ininterromput, ens parla d'un dels seus millors amics, en Paul Wittgenstein, de la seva relació amb la malaltia -sempre-, de la seva aversió cap a la societat austríaca -sempre, també- i de com, finalment, davant del decandiment i la mort, la real, fugim, covards, desnonem abans d'hora, perquè la por ens col·lapsa.

An de Naomi Kawase

Un pastisser fracassat i una anciana amb un do per fer la pasta An col·laboraran en el negoci de fer pastissets.

An (Una pastelería en Tokio). Japó, 2015. 113 minuts. Direcció i guió (basat en la novel·la de Durian Sukegawa): Naomi Kawase. Amb Masatoshi Nagase i Kirin Kiki.

Catalogació: de la directora intimista Naomi Kawase aqusta co-producció Japó-França-Alemanya aconsegueix un relat profundament japonès i alhora profundament universal. Ànimes solitàries perdudes que es troben i se salven. Un clàssic que fa bonic de veure.

Instrumental de James Rhodes

d'aquí

"La música clásica me la pone dura.

Ya sé que para algunas personas ésta no será una frase muy prometedora. Pero si quitáis la palabra <<clásica>>, a lo mejor ya no está tan mal. Puede incluso que entonces pase a ser comprensible. Porque entonces, gracias a la plabra <<música>>, tendremos algo universal, algo emocionante, algo intangible e inmortal."

Rhodes, James. Instrumental. Barcelona, 2018. Blackie books.

Catalogació: "Memorias de música, medicina y locura". Aquest és un llibre irregular, com, segurament, no pot ser d'una altra manera. No queda gaire espai a la creació, sinó és a la promesa de tot allò que tu, només tu, pots trobar en les peces que l'autor t'aconsella, i en Bach, sempre en Bach. Veure relatada en primera persona l'experiència de violacions continuades de l'autor quan era petit et deixa destrossada per dins, fins i tot em costa entendre com els pares no van acabar assassinant al fill de la gran puta que li ho va fer. Però, ves a saber, costa de dir. Penses que l'autor no se'n sortirà, però això és la vida real, no una novel·la i, gairebé sempre, la cosa tràgica, real, només l'escriuen els altres i no pas un mateix. Cal que li agraeixi a l'autor haver-me reconciliat amb "la clàssica". Fa massa anys que em barallava amb el rebuig que em van provocar les diverses professores de música i m'havia encallat en quatre peces que no em treien de l'atzucac. Ara respiro una mica millor, gràcies senyor Rhodes.

Tot Messi. Exercicis d'estil d'en Jordi Puntí

d'aquí

"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-. Després, si el noi no s'aixeca immediatament, si es rebrega per terra de dolor, arriba aquell silenci dens, que converteix l'estadi en una campana de vidre. Deu segons més i allò ja és un funeral d'estat."

Puntí, Jordi. Tot Messi. Exercicis d'estil. Barcelona, 2018. Ed. Empúries

Catalogació: No és cap secret que m'agrada el futbol, com tampoc és cap secret que no me'l miro mai perquè encara no tinc intenció de prendre pastilles pel cor. Si em voleu trobar en un Barça - Madrid (o viceversa) busqueu-me sota l'escala, amb els auriculars posats amb la música a tot drap i fent nye-nye nye-nye per no sentir res o caminant per la muntanya sense els auriculars posats i gaudint de la sensació de què una nau extraterrestre ha eliminat tota la humanitat excepte a mi. Uns amics, que es pensaven que no hi anava per fer-me la interessant, van demanar-me que no hi tornés quan, des del minut zero, ja estava dreta a tocar de la pantalla i cridant, amb els ulls fora de les òrbites, al defensa del Barça "mata'l!" quan avançava el Ronaldo cap a la nostra porteria. Ho sento, sé que en el futbol no tinc mesura, per això entenc perfectament aquest llibre, que barreja literatura i Messi, per què no?

I sí, estic d'acord en tot el que digui que el futbol és una vergonya, ple de mafiosos, de poca-vergonyes, d'aprofitats, que semblem ovelles a l'escorxador i, al damunt, contentes, que ... el que vulgueu, però mira, ningú no és perfecte.

Manual de recerca en Ciències Socials de Raymond Quivy et al

d'aquí

No faig ressenyes de llibres, en aquesta bitàcola parlo dels llibres que he llegit, d'algun paràgraf, de si m'han agradat. Tampoc en parlo mai dels llibres que he de llegir per qüestions dels estudis d'Humanitats que faig, els anoto al gadget de més avall a la dreta, més que res perquè així en tinc un cert control. Manies que te una.

I doncs, perquè avui penjo aquest manual? Ara, encara no fa mitja hora, he premut el botó d'enviar de l'últim treball del semestre de la carrera (ara és un grau: estafes europees). De sobte, me n'he adonat que era l'últim treball, abans del pràcticum, del grau que feia, després d'anys i anys d'estudiar (a dos assignatures, o una, per semestre, ja se sap).

He tingut una sensació de vertigen real que m'ha clavat a la cadira mirant fixament la pantalla.

El semestre que ve, si aprovo les dues assignatures d'aquest, és clar, m'espera una feina que m'il·lusiona de debò: fer pràctiques al Cerhisec, el Centre de Recerca Històrica del Poble-sec com a documentalista d'exposició. Sense saber-ho, he trobat alguns amics blogaires que hi col·laboren, com la Júlia Costa, i això, també, em fa feliç.

Aquest manual, doncs, és la meva Bíblia pels propers mesos, com ho ha estat els últims.

Quivy, Raymond - Van Campenhoudt, Luc. Manual de recerca en Ciències Socials. Barcelona, 2007. Ed. Herder.

Catalogació: per a estudiants.

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da d'Hong Sangsoo

Un director de cinema famós i prestigiós en certs ambients es troba un dia sense fer res en una ciutat on, l'endemà, es projectarà una pel·lícula seva i on coneix una jove pintora.

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da (Right now, wrong then). Corea del Sud, 121 minuts. Direcció i Guió: Hong Sangsoo. Amb Jeong Jae-veong i Kim Min-hee (que també vaig veure a The Handmaiden).

Catalogació: no m'emociono gaire amb les pel·lícules que parlen de fer pel·lícules o del món del cinema, són bucles inevitables del gènere i que, generalment, ens expliquen ben poques coses del món real. He de reconèixer, però, que aquesta és una bona pel·lícula del detall i de les possibilitats que apareixen segons com entrem a la realitat.

Kiseki d'Hirokazu Kore-Eda

Dos germans separats per la separació dels seus pares volen formular el desig de tornar a viure junts en el moment que els dos primers trens bala d'una línia es creuïn, tal i com sembla que passa segons una superstició en la que creuen.

Kiseki (Miracle). Japó, 129 minuts. Direcció i guió: Hirkazu Kore-Eda. Amb: Ohshirô Maeda i Koki Maeda.

Catalogació: tothom en parla molt bé i el 2011 va guanyar el premi al millor guió del Festival de San Sebastian. Servidora s'ha avorrit com una ostra. Ves a saber per què.

Snowpiercer de Bong Joon-ho

Aquest blog es titula "El món s'acaba" perquè, entre altres coses, sóc filla de la generació de les ucronies de fi del món. Per això, no ho puc evitar, sempre m'enganxo a allò que em va fer créixer, des de Wells, Asimov fins a Pedrolo. Segle XX en vena. I, és clar, com no pot ser d'una altra manera en aquest gènere: "el món s'acaba, però s'acaba bé".

Snowpiercer (Trencagels). Corea del Sud, 2013. 126 minuts. Direcció: Bong Joon-ho. Guió: Bong Joon-ho i Kelly Masterson, basat en el còmic Le Transperceneige de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb. Amb Chris Evans (molt poc Capità Amèrica), Song Kang-ho, Tilda Swinton, Jamie Bell, Octavia Spencer, Ewen Bremmer, Ah-sung Ko i John Hurd i Ed Harris.

Catalogació: Un blockbuster que no hagués passat de veure-la per la TV si no fos pel director, un dels meus preferits: Bong Joon-ho, perquè en el fons, en aquest tipus d'obra sempre estàs veient la mateixa història, repetida una i mil vegades en formats diversos, però exactament igual. Però, és clar, hi ha el director i, pel que fa a mi, això ja és motiu d'interès. Cal reconèixer que aquest home en sap, de fer cinema i d'explicar històries, amb l'afegitó d'en John Hurt -sempre miro les pel·lícules on surt- i Ed Harris, que potser no m'agrada tant i té un paper menys reeixit, és difícil competir amb algú com en Hurt que porta una mà postissa que és un pom de paraigües. El final, un clàssic del gènere, "tot està molt malament i ha anat a pitjor però ens en sortirem" també m'ha agradat. Potser perquè jo sóc dels que sempre espera que guanyin els indis a les pel·lícules de John Wayne.

L'ordre del dia d'Éric Vuillard

d'aquí

"Aquest és doncs el nom autèntic del Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d'ell els seus fills i els fills dels seus fills s'asseuran al tron. Perquè el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s'agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l'estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores, els nostres productes de neteja, les nostres ràdios despertador, l'assegurança de la nostra llar, la pila del nostre rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses. El nostre dia a dia és el seu. Ens cuiden, ens vesteixen, ens il·luminen, ens transporten per les carreteres del món, ens bressolen. I els vint-i-quatre paios presents al palau del president del Reichstag, aquell 20 de febrer, no són res més que els seus mandataris, el clergat de la gran indústria; són els sacerdots de Ptah. I s'estan allà impassibles, com vint-i-quatre calculadores a les portes de l'infern."

Catalogació: a l'Allau no li va fer gaire el pes aquest premi Goncourt 2017 i, si és cert que té raó en gran part, no puc dir que no m'hagi agradat. Potser per aquest paràgraf, perquè, en conjunt, és una peça curta i de fàcil digestió -i les meves circumstàncies m'hi obliguen. En qualsevol cas no em sap greu haver-lo llegit, ara bé, guanyar el Goncourt amb un anecdotari una mica desenvolupat ho trobo una mica -més- exagerat. Toc-toc, hi ha algun novel·lista a la França francesa?

L'estret camí de l'interior de Matsuo Bashô

d'aquí

"Després d'anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent i vaig vagar per la costa fins a la tardor de l'any passat, quan vagi tornar a la meva cabana, que dóna a un riu, i en vaig treure les teranyines llargament instal·lades. L'any va tocar la seva fi, i quan la primavera va omplir el cel de boirines em va assaltar la idea d'anar més enllà de la barrera de Shirakawa i ja no me la vaig poder treure del cap: la crida dels déus que guarden els caminants era massa poderosa i m'impedia pensar en cap altra cosa."

Bashô, Matsuo. L'estret camí de l'interior. Barcelona, 2012 (2). Edicions de 1984

Catalogació: a en Girbén li dic germà, perquè ningú com un germà sap què és allò que t'arribarà a dins per quedar-s'hi. És ell qui em recomana aquest llibre, i tants d'altres impagables, un llibre pop-up, encara que gairebé ningú no ho vegi i que deso a primera filera per, quan torni del camí, tornar a assaborir les jornades d'aquest poeta del XVII i fer recerca de tants i tants fils que pengen de les seves pàgines. No cal dir que em tempta prendre un avió i anar-me'n a fer un tomb per la seva ruta, llibre en mà i Fukushima inclosa.