Higanbana de Yasujirô Ozu

La Higanbana és una flor que creix a l'Àsia i que s'associa a la mort i a la separació dels amants. Solien plantar-se als cementiris perquè els seus bulbs són verinosos. Filles d'una nova generació, les dones japoneses volen abandonar la tradició per triar el seu futur. Aquesta fou la primera pel·lícula en color del mestre Yasujirô Ozu, malgrat que, afortunadament, no abandona la seva tècnica, els seus meravellosos plans fixos que atorguen solemnitat o quotidianitat i els detalls teatrals en l'actuació: la visita pesada arriba, la mestressa li diu que s'esperi un moment que ara torna, la visita demana per anar al lavabo, al passadís veu l'escombra girada cap per amunt, la posa dreta i va al lavabo. No sé pas si al Japó s'hi adiu el costum de posar una escombra girada quan es vol que els convidats no desitjats se'n vagin, però aquesta petita escena em fa estimar el cinema d'Ozu.

Higanbana (Flores de equinoccio). Japó, 1958. 118 minuts. Dirigida per Yasujirô Ozu, amb guió del director i Kogo Noda, basada en una història original del gran escriptor japonès Ton Satomi

Catalogació: d'aquest director jo m'ho crec tot.

Tant li fot LXXXVII

La batalla contra la injustícia és una batalla perduda a la que no hem de renunciar mai.

Muuuuuu!

La Linda en un veinat de 7 veïns de A Cañiza, a Galiza, a tocar amb Portugal. La Linda surt poc del corral i el seu vedell menys, perquè només cal que s'engreixi per vendre'l. A mi, semi-urbanita, se'm regira tot pensant-ho i sóc capaç d'entendre-ho, també. La família que posseeix la Linda se sustenta sobre aquestes coses i els nostre ecologisme d'Eixample els queda molt lluny en el seu dia a dia, de feina dura i continuada, en un món on tot són vells i tot desapareix. Penso en l'anunci de llet on el vaquer li canta a les vaques i en com, sempre, la industria ens fa mirar cap a una altra banda perquè no se'ns passi pel cap començar a estripar les cartes d'un joc en el que sempre acabem perdent. Ens hauríem d'emprenyar més i més sovint.

Un diumenge al matí

Els diumenges al matí ma sogra veu la missa per la TV. Bé, va fent zapping de misses, amb preferència a la de Montserrat sobretot perquè, com diu ella: "és com un teatre i els escolans canten molt bé".

Avui estem les dues soles. Ella (recordem: 98 anys) amb la seva missa mentre jo trastejo pel pati. Lligo les tomaqueres, els trec els cavalls, penso en fractals o en com converteixo les tomaqueres de trifuncionals a arquetípiques, i m'imagino mil articles diferents sobre aquests temes que mai no escriuré: les tomaqueres i la trifuncionalitat, per exemple.

De música de fons escolto l'"oh! Senyor!", els ocells, algun gos, algun cotxe i rego per treure el fang que va caure ahir i va deixar la taula del pati tota pigallada. Passo la mà pel damunt de les herbes aromàtiques -sajolida, espernallac, alfàbrega, farigola, menta, romaní, espígol- i me l'enduc al nas, les cames pel gerani dels mosquits i em puja l'aroma de tarongina tan curiosa que fa. Cullo força julivert, el tallaré i el congelaré per quan no n'hi hagi.

Em canvio els esclops del pati per les xancles, recullo el julivert i, quan vaig a obrir la mosquitera, m'imagino que trobaré la padrina Dolors, la mama, amb el seu cabell blanc i la seva mirada seriosa al davant de la missa.

M'ha xuclat el forat de cuc i he retornat a la realitat, i m'ha fet una mica de mal, perquè fa trenta-cinc anys que la trobo a faltar.

Padrí Cirilo i padrina Dolors, als 67 i 64 anys, quan jo tenia dos anys

Un diari que hauria d'haver fet

Horreo asturianu. Si voleu riure feu-li pronunciar a un coreà.

Dimarts passat vaig enfilar-me a un avió cap a Santander. Fa anys vaig fer el tram del Camino de Santiago des de Bilbao fins a Colombres (Astúries) i el vaig deixar allí, més tard vaig emprendre el Francès, per curiositat, perquè em venia bé per dates i per ves a saber quantes històries més. Enguany anava tard, la campanya per les eleccions generals espanyoles i les municipals i europees després m'havien ocupat dies i dies i fins el diumenge 26 de maig, a la nit, no vaig tornar a disposar del meu temps. Per això, ara que ja no sóc regidora (bé, ho sóc però poquet, fins la constitució del nou consistori), i com què ja fa prou bo, vaig pensar en tornar a emprendre el del nord.

Arribada a Santander en avió, la idea era pujar a un autobús o un tren fins a Colombres i seguir a partir d'aquí. Com què vaig arribar a la tarda, un bus em portà a la capital de Cantabria i vaig anar a raure a un alberg d'aquests de pelegrins, que resulten econòmics i que et donen l'oportunitat d'interactuar amb el personal, variat i interessantíssim.

A l'habitació hi havia un xicot de Madrid, una mosseta de dinou anys de la Bretanya amb la que ens vam picar l'ullet en saber que jo era catalana, i un home de Barcelona, potser una mica més jove que jo. En aquests espais xerres fàcil, dius d'on ets, quin camí preveus, el temps, els viatges que has fet pel món ... vaig dir que era d'Esparreguera i, tot i que havia viatjat una mica, el que viatjava de debò era el meu fill petit. El barceloní em va mirar sorprès: "ets la mare de l'Albert Casals?". Jo li vaig repondre que no, que el meu fill es diu Jordi, tot i que a vegades coincideix amb l'Albert pel món, perquè es coneixen i comparteixen moltes coses, a part de què havien anat junts al col·legi. Va fer una cara encara de més sorpresa: "El teu fill és el Jordi que es va trobar l'Albert a l'Índia? Wow! Què fort! mai havia conegut la mare d'un personatge d'un llibre!"

Vaig quedar força xocada, després, quan vaig parlar amb el meu home, li vaig dir que comprès el llibre, a veure que s'hi deia del nostre fill (l'he llegit i sí, el punk que descriu s'aproxima força al meu fill). Per cert, dos dies després vaig conèixer en Lee, un professor de cinema d'una universitat de Seoul amb el que vam compartir quilòmetres i quilòmetres, i sidra, i tortos, i, com no podia ser d'una altra manera, ja que l'univers s'havia conxorxat en fer-me feliç, pel·lícules i pel·lícules de cinema oriental. Més endavant s'hi va afegir un xicot suís que treballava feia deu anys en un banc a la Xina, el meu english potato level va millorar una miqueta.

Després, endinsar-me a les muntanyes, una amiga impagable, més llibres en asturianu, paisatge obrer i retorn a casa, amb 120 quilòmetres als peus, cremades del sol i una al·lèrgia a les gramínies del quinze.

Si, en el fons, el de menys és el Camino.