La Higanbana és una flor que creix a l'Àsia i que s'associa a la mort i a la separació dels amants. Solien plantar-se als cementiris perquè els seus bulbs són verinosos. Filles d'una nova generació, les dones japoneses volen abandonar la tradició per triar el seu futur. Aquesta fou la primera pel·lícula en color del mestre Yasujirô Ozu, malgrat que, afortunadament, no abandona la seva tècnica, els seus meravellosos plans fixos que atorguen solemnitat o quotidianitat i els detalls teatrals en l'actuació: la visita pesada arriba, la mestressa li diu que s'esperi un moment que ara torna, la visita demana per anar al lavabo, al passadís veu l'escombra girada cap per amunt, la posa dreta i va al lavabo. No sé pas si al Japó s'hi adiu el costum de posar una escombra girada quan es vol que els convidats no desitjats se'n vagin, però aquesta petita escena em fa estimar el cinema d'Ozu.
Higanbana (Flores de equinoccio). Japó, 1958. 118 minuts. Dirigida per Yasujirô Ozu, amb guió del director i Kogo Noda, basada en una història original del gran escriptor japonès Ton Satomi
Catalogació: d'aquest director jo m'ho crec tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!