Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 20 d’octubre de 2019

Tant li fot XCV

Hi ha qüestions cabdals, en la formació de les nacions, que ni són unitàries ni són visibles. Qui es pensi que només d'una sola manera s'arriba al desllorigador, l'erra. Una altra cosa és com es ven el peix i aquí, qui menys responsabilitat té pot permetre's el luxe de ser més franc. La responsabilitat sempre paga un preu més alt. I no passa res, també està bé.

dissabte, 19 d’octubre de 2019

Diari de bord. Data estelar: 191019. Dia 188

- Hola fill, què tal? com va tot?

- ei pare, acabo d'arribar a casa d'una mani que hem organitzat en suport a Kurdistan i Catalunya. Com va tot per allà?

- Per aquí molt calent, tot, cada dia manis i la poli repartint.

- Ja vaig veient vídeos. per Esparreguera també?

- Sips, de moment tot ok. Ja anirem veient. A Esparreguera es va tallar la nacional 3 dies.

- Que guai.

- I després va passar la marxa de Tàrrega a Barcelona. Al vespre és quan s'embolica a Barcelona.

- Ja m'imagino, però està bé que la gent no se'n torni a casa i d'aquí a quatre dies tot oblidat.

- Ja veurem com evoluciona.

- Amb més repressió.

- Estàs a Tessalonica?

- Sí, sí, estic aquí ajudant una amics a arreglar una casa i a l'organització kurda, penso en anar a una illa d'aquí a poc però de moment estic bastant liat per aquí.

- Ja ens aniràs informant.

- Una abraçada!

- Una abraçada!

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Sanma no Ají d'en Yasujirô Ozu


- Si haguéssim guanyat la guerra a Nova york les noies d'ulls blaus durien perruques negres i tocarien el shamisen.
- Doncs, sort que no vam guanyar la guerra.

Sanma no Aji (El gust del sake). Japó, 1962. 112 minuts. Direcció: Yasujirô Ozu. Guió de Kogo Noda i Yasujirô Ozu. Amb el seu actor icona: Chishu Ryu i alguns grans secundaris.

Catalogació: aquesta pel·lícula, l'última de n'Ozu abans de morir, també consta en el llibre de les 1001 pel·lícules, i és que dubto que no hi hagi alguna pel·lícula d'aquest director que no mereixi ser-hi. Va ser la seva segona pel·lícula en color i hi podem trobar tot Ozu: després de la guerra, un pare vidu que té una filla casadora. "La conciencia del padre y de la hija de que se quedará solo sirve de contrapeso al amor que sienten el uno por el otro y crea en ellos un dilema, banal por su universalidad cotidiana, pero muy significante para los individuos implicados." I és que les grans històries no son grans per originals, sinó per universals. Comparteix pàgina, al 1001 ..., amb Vivre sa vie de Jean-Luc Godard i s'encara, a la pàgina 391, amb Lolita d'Stanley Kubrick. Pas mal.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

Diari de bord. Data estelar: 051019. Dia 174

"Ei pare! Q he decidit q men torno a grecia, a Lesvos on la situacio amb els refugiats esta molt xunga, aixi q tardare uns mesos mes en tornar, una abraçada!"

Bé, no puc afirmar sentir-me feliç, però tampoc puc afirmar sentir-me massa malament, és el que té que ton fill faci el que més li agrada.

Aquí la notícia que parla a on ell vol tornar.

divendres, 4 d’octubre de 2019

Memoràndum

Matí, Martorell, Hospital Comarcal, Mamografia. Un xicot i una mossa joves, somrients i amables. Em demanen l'alçada, 1,65, el pes: no el sé. No s'ho creuen però és veritat, el meu barem és cabre-hi als pantalons. Calculem, entre els tres, uns 75 kg. No, no estic prima. El xicot em manipula els pits per ser premuts en la màquina de rajos X. No em fa sentir incòmoda, només l'espera de la pressió sobre el pit em fa angúnia. Ells volen plànyer-me. Els dic que pitjor seria si fos un home d'aquests de pectorals durs de gimnàs. N'hem tingut, em diuen. És complicadíssim fer-los la prova. S'acaba, ja m'enviaran els resultats. És una prova de rutina. Estaré tot el dia amb la nosa als pits. Al bar del davant de l'hospital una cambrera serveix dos cafès amb llet amb got llarg. Mentre camina cap a la taula aconsegueix gratar-se el nas. Al pas de vianants una dona musulmana fa servir el mocador per aguantar-se el mòbil i anar amb les mans lliures.

Ara ja pot passar el que vulgui, jo ja he aprofitat el dia.

Tant li fot XCIV

Davant de la mala gent, la de debò i amb poder, val més semblar inofensiva perquè, a cada davallada, la remuntada es fa més costeruda, i només tenim una reputa vida.

dijous, 26 de setembre de 2019

Tant li fot XCIII

Crec que no m'atreveixo a nedar pel mateix que mai he estat capaç de baixar per un tobogan sense provar de parar-me a la meitat, mirar al meu voltant, i gaudir de la sensació de control. Alguna cosa, temps enllà, em va activar aquest mecanisme i, ai lassa!, mai més s'ha desactivat.

dimecres, 25 de setembre de 2019

Les fronteres interiors d'en Manuel de Pedrolo



"El sogre li havia dit:
- Vas demostrar un egoisme ...!
Què podia replicar? Era clar que per a l'home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d'exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: ¿que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: que potser vas assassinar, o robar, o ...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s'ho crien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s'adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l'havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara."

Pedrolo, Manuel de. Les fronteres interiors. Barcelona, 1977. Ed. Laia.

Catalogació: dins la tetralogia "La terra prohibida", a Les fronteres interiors Manuel de Pedrolo ens presenta l'Albert Cros, un home que, després d'onze anys exiliat a França, retorna a una família amb la que ja no es reconeixen, malgrat l'acceptació, i una vida gris en un món que ha acceptat la grisor per tal de sobreviure. Interessant comprovar com molts diàlegs poden ser perfectament trasplantables a dia d'avui.

dimarts, 24 de setembre de 2019

Diari de bord. Data estelar: 240919. Dia 163


Aquest és el Jordi, ho poso perquè ell ha estat el que ha publicat un videoblog a Facebook, aquí, i entenc que s'ho passa bé fent-ho. No m'amago l'orgull que en tinc dels meus fills, com és normal en qualsevol mare. El Jordi, a més, va ser un nen que va patir força durant un temps de la seva infantesa, una afecció de tipus al·lèrgic el deixava cec i, finalment, ens en vam sortir, van ser uns anys complicats. Potser per això penso que patir pel que fa, si el fa feliç, no té massa sentit. Ara és un home alt, fort i barbut, com podeu comprovar, una mica arrauxat i que ho dóna tot per tothom... vaja, un digne fill, nét, besnét i rebesnét. Certifico.

Pujant al Mussala, hores d'ara camí de Romania.

dimecres, 18 de setembre de 2019

Diari de bord. Data estelar: 180919. Dia 157

- Ei, pare! arribo avui a Sofia. He estat uns dies per les muntanyes i vaig pujar el Mussala, el pic més alt dels Balcans! Tot bé! una abraçada!

Doncs, això, que sempre ens salva la muntanya, als de casa.

dissabte, 14 de setembre de 2019

Tant li fot XCII

En aquesta vida, la de cadascuna, hi ha tantes possibilitats d'esguerrar-la i em mereix tant respecte la gent, que sempre prefereixo parlar de fracassadores, com un estat transitori, que no pas fracassades.

dissabte, 31 d’agost de 2019

Crónicas marcianas de Ray Bradbury

d'aquí

"¿Qué ha hecho este hombre de Illionois, me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me llenen de terror y de soledad?"

Jorge Luis Borges, al Pròleg

Bradbury, Ray. Crónicas marcianas. Barcelona, 2012. dgt. Ed. Planeta.

Catalogació: tenia la sensació que ja l'havia llegit, i per les dates de la traducció al català feta per en Quim Monzó, sobre el 84-85, es probable que la llegís quan treballava en una llibreria i devorava tot allò que arribava. Tanmateix no el tenia físicament i, al final, el vaig comprar en e-book, en castellà, perquè cada dia m'ho miro més això de tenir l'espai ocupat. Bé, com a ciència ficció és un desastre, això no cal dir, però aleshores cal veure quan està escrit, el 1945, i en quin context i aleshores t'ho pots mirar més com un llibre de contes més de guerra, invasió, colonització, racisme ... vaja, totes alegries que com capaços de donar-nos els éssers humans, que hi ha dies que penses que si no fos per la xocolata difícilment pagaria la pena tot plegat en aquest manicomi rodó. D'aquells llibres que cal llegir per saber que els has llegit, per veure com es veia tota aquesta cosa de la colonització espacial després de la Segona Guerra Mundial. Llegint el Pròleg de Borges tinc la sensació que m'he fet molt vella, perquè la santa innocència de tot plegat, d'en Bradbury i d'en Borges, em semblen, gairebé, imperdonables, fins que me n'adono que ells no van viure la nostra Humanitat, que la seva no vivia, dia rere dia, immergida en el desastre. He vist que hi ha algú que els qualifica de ciència ficció poètica i potser sí que acceptarem marcià com a animal de companyia.

divendres, 30 d’agost de 2019

Horí, má panenko de Milos Forman

d'aquí

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, això de posar a la prestatgeria segons quin llibre al costat de segons quin altre em causa un desassossec difícil de suportar i, per això, la meva selecció als prestatges està configurada de la següent manera: respecte reverencial i lectura continuada, respecte i relectura ocasional, conyes marineres vàries d'una sola lectura i absoluts desastres que, malgrat tot, encara no m'atreveixo a llençar, per no dir que mai faria bookcrossing amb un llibre dpp (de puta pena), respecto massa la gent i el meu (suposat) prestigi, també.

Per això, per aquestes dèries particulars que em fan sospitar que, si hagués anat a l'escola ara, hauria acabat medicada sota algun diagnòstic d'aquests que es fan, quan m'enfronto a un llibre com el de 1001 películas que hay que ver antes de morir, una de les coses que em fascinen és quines pel·lícules comparteixen espai.

D'altra banda, la Mercè Piqueras, del blog "La lectora corrent", una dona a la que admiro i estimo, em demana que digui alguna pel·lícula més del llibre. La veritat és que tinc la idea d'anar saltironant, amunt i avall fent tastets en aquesta obra. No em penso comprar pas les pel·lícules -només compro cinema oriental i del que sé que m'agradarà-, però n'hi ha algunes a les que m'agradaria fer-ne una excepció. Per fer-li cabal a la Mercè, i ja que vaig parlar de la primera pel·lícula que recomanava el llibre, me'n vaig a l'última i m'agafa una mica d'angúnia. Una de les raons per les quals sempre s'han de posar en quarantena aquests cànons és la política: els autors d'aquests llibres tendeixen a no voler ser "injustos" amb els països, per exemple, i per això hi inclouen films que, amb tota la franquesa, no sé jo si aguanten el nivell que, suposadament, se'ls exigeix, per no parlar de la "política editorial", que això dóna molt. L'última pel·lícula, en aquesta edició, és Ocho apellidos vascos, que dius: calia? Doncs sí, sembla que és la pel·lícula espanyola més vista de la història i que, per tant, i com a tal, mereix estar dins d'aquest llistat. Bé, no la comentaré, l'he vista i no he rigut, però és clar que jo tinc un dèficit en el sistema còmic i que, per tant, quan jo ric la gent està seriosa i quan la gent es descollona viva jo miro al voltant amb cara d'estar convençuda que m'he adormit uns segons i m'he perdut alguna cosa.

Vist el fracàs en el sistema -primera i última- opto per obrir a la babalà i em surten les pàgines 470-471. A la 470 hi ha una pel·lícula que, si la trobés a un preu acceptable i subtitulada en algun idioma intel·ligible per a mi, la compraria: Horí, má panenko (El ball dels bombers) de Milos Forman, una obra de comèdia negra, crítica amb els mals de la societat d'estil soviètic. Aquesta pel·lícula sembla que fou un dels motius pels quals el director va desertar a occident. És interessant llegir l'article de la Viquipèdia i veure com la pel·lícula es va veure arrossegada pels vaitots de la Primavera de Praga, l'abandonament financer de Carlo Ponti i, finalment, rescatada, pel·lícula i director, per François Truffaut, o sigui: un munt de tall.

Horí, má panenko (El ball dels bombers). Txecoslovàquia, 1967. 71 minuts. Direcció de Milos Forman. Guió de Milos Forman, Ivan Passer i Jaroslav Papousek, basat en una experiència real del mateix director. Nominada, el 1968, a l'Oscar per la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Catalogació: m'agradaria molt veure-la.

Ah! sí, i connectant amb els primers paràgrafs, a la pàgina 471 hi ha The Jungle Book (El llibre de la selva) de Wolfgang Reitherman, 1967. La pel·lícula Disney per excel·lència, que sí, que l'he vist i que no hi ha més història -no cal que us digui que no sóc gaire Disney-, i que, quan tanqui el llibre, em farà una mica de nosa pensar que ambdues pel·lícules romandran acarades fins al final dels dies del llibre. Ben pensat, estic convençuda que ara em medicarien, i això que a l'escola no veurien totes les meves angoixes que em porten a posar rectes els quadres fins i tot d'oficines bancàries!

dijous, 29 d’agost de 2019

Diari de bord. Data estelar: 290819. Dia 137

- Hola fill, què tal, tot bé?
- Ei, pare, tot genial, si, per casa tot bé?
- Si, per casa tot ok.

- Per cert, pare, aviat començaré a fer autoestop cap al nord, camí cap a casa, però vull anar per Bulgària i Romania a pujar muntanyes i no tinc ni un duro XD voldries enviar una mica de pasta per comprar menjar? així puc cuinar i passar alguns dies sense haver de baixar cap els pobles!

Quan va tornar son germà de Singapur ja ens va dir que havien parlat de què se'n volia anar a Bulgària. No sé perquè mai m'ha fet peça aquest país, com Romania tampoc, i sé que són països amb paisatges meravellosos però, a vegades, pot més la idea que te n'has fet a base d'anys de notícies escasses, negatives i, segurament, esbiaixades. En qualsevol cas m'alegra saber que els germans es parlen, fins i tot quan estan fent tombs pel món.

Al final descobrim que l'aplicació fotogràfica del Google Translate és molt útil davant la fotografia de la llibreta d'estalvis d'un amic -en grec, és clar-, a la qual hem de fer la transferència perquè ell la pugui cobrar ja que no hi ha manera que li funcionin les targetes arreu. Ara, feta la transferència a en Konstantinos, ja tindrà una mica d'efectiu per comprar sopes de sobre i sobreviure a les muntanyes de Bulgària i Romania.

dimarts, 27 d’agost de 2019

1001 películas que hay que ver antes de morir d'Steven Jay Schneider

d'aquí
Schneider, Steven Jay1.001 películas que hay que ver antes de morir. Barcelona, 2018 (22ed actualitzada al 2018). Ed. Grijalbo.

Catalogació: m'agraden el cànons i els que, com aquest, es van actualitzant, més. I sí, és un capritx (barat) que em fa il·lusió.

La primera és, doncs, Le voyage dans la Lune, de Georges Méliès, al 1902, considerada el primer film de Ciència Ficció i el primer curt "llarg" (aleshores es filmaven 2' i aquest en fa 14') i on Méliès, un tipus força especial, fa d'actor, guionista, productor, escenògraf, dissenyador de vestuari, director de fotografia i efectes especials, i se'n surt amb nota.


dilluns, 26 d’agost de 2019

Hakuchi d'Akira Kurosawa



Hakuchi (L'idiota). Japó, 1951. 167 minuts. Direcció Akira Kurosawa. Guió d'Akira Kurosawa i Eijiro Hisaita basat en la novel·la homònima de Fiodor Dostoievski. Amb Toshirô Mifune (Rashomon), Masayuki Mori, Setsuko Hara (actriu d'Ozu), Takashi Shimura, Yoshiko Kuga, Chieko Hgashiyama.

Diu la Viquipèdia:
"Al principi pretenia ser una pel·lícula en dues parts amb una durada de 265 minuts. Després de la mala recepció, l'estudi realitzà una versió més curta, i fou severament tallada. Això es feu en contra dels desitjos de Kurosawa. Com l'estudi va considerar la nova versió encara massa llarga Kurosawa, irònicament, va suggerir que la tallessin de manera longitudinal. Segons Donald Richie, no hi ha cap còpia de la versió original de 265 minuts. Kurosawa retornaria a l'estudi Shochiku quaranta anys més tard per fer Rapsòdia a l'agost, i, segons Alex Cox, va buscar en els arxius de Shochiku la versió original. Kurosawa explica: "De totes les meves pel·lícules, la gent m'escrivia per saber més sobre aquesta... ... Jo havia volgut fer L'idiota molt abans que" Rashōmon. Des de petit que m'ha agradat la literatura russa, però trobo que Dostoievski és el millor i sempre havia pensat que aquest llibre seria una pel·lícula meravellosa. Encara és el meu autor favorit i crec que és l'únic –i ho segueixo pensant– que escriu amb més honestedat sobre l'existència humana."

Catalogació: pels estàndards actuals, potser és massa llarga, sobretot com a pel·lícula, no sé pas si hagués pogut veure la versió de 265 minuts d'una tirada, però amb 167 he quedat satisfeta. Un detall que m'agrada és les preses d'exteriors, amb l'efecte documental. Evidentment, avui, és del tot políticament incorrecta, però això resulta irrellevant davant de Dostoievski i Kurosawa. Per cert, constato que de L'idiota, de Fiodor Dostoievski, només hi ha una traducció al català del 1982, d'Edicions 62, que no està a la venda. Si alguna ànima caritativa me'l troba a la segona mà, a un preu decent i honorable, se li agrairà beneint-la, a l'ànima i la seva família, fins a l'infinit i més enllà.

Ah! i la gràcia és passejar-se pels enllaços, no pas el que jo pugui dir, que sol ser irrellevant. Si jugueu saltant de l'un a l'altre, i dins d'aquests a d'altres, acabareu com jo, adquirint tones de coneixements perfectament innecessaris, que solen ser els més interessants.

dimecres, 21 d’agost de 2019

D'una cosa a l'altra

L'Aranyó (Segarra)
Llegint Pedrolo, Les fronteres interiors, estranyament actual, em ve al cap que el meu avi va néixer al castell de l'Aranyó, el 3 d'octubre del 1905, en la mateixa habitació que tretze anys després hi naixeria l'escriptor. Aleshores els besavis ja no duien les terres del castell i, per tant, ja no hi vivien, perquè la feina del mitger és aquesta, habitar el castell, mantenir-lo i conrear les terres, aportant mà d'obra i animals. A la filiació militar del meu avi, que consta en l'Arxiu Militar de Guadalajara, diu que el Sidro tenia el "pelo negro, cejas al pelo, ojos pardos, nariz aguileña, barba poca, boca regular, color sano, frente espaciosa, aire marcial, producción buena, señas particulares ninguna." això amb una "estatura un metro setecientos cuarenta centímetros; su perímetro torácico noventa y dos centímetros." i de "profesión labrador". Llàstima que no hi consti que li agradava riure, que era molt bon ballador, fort com un bou i valent com un lleó.

El Sidro llaurador, passada la guerra, va acabar vivint amb l'Antònia, la seva dona cuinera, la seva filla Montserrat i son fill Josep al carrer de la Font, a Tàrrega, en la casa on hi ha una placa que diu fins on va arribar l'aigua en una riuada -rubinada- famosa (la de santa Tecla del 1874? hauré de confirmar-ho). El Sidro ja no era llaurador, es guanyava la vida fent de moliner d'oli, gràcies a la vídua Ribalta, que havia signat per ell i li havia trobat la feina. En Manuel de Pedrolo, aleshores ja vivia a Barcelona, però a Tàrrega el veien, també. El nen Josep, quan sortia de can Colapi, passava força hores al carrer jugant, com tots els nens, i veia passar en Manuel de Pedrolo, caminant, capficat, potser en un diàleg intern constant? elaborant allò que escriuria? És sorrut, un estrany, escriu.

divendres, 16 d’agost de 2019

Diari de bord. Data estelar: 160819. Dia 124

Via Grècia, fa dos dies (Messenger de Fb):

-ei, fill, què tal, no dius res i et trobo a faltar!

- ei, sí, haha! he estat uns dies pel sud, per la platja, a Pilios, i per unes cascades amb una amiga, demà torno a la ciutat. I per casa, tot bé?

- sí, amb ton pare hem anat a pescar. Demà (15 d'agost) felicitaré a la iaia de part teva, que és el seu sant.

- ah! guai! una abraçada!

- una abraçada fill!

Via Malàisia, ahir (WhatsApp):

- Tot bé?

- Hola fill! sí, és clar, i vos?

- Molt bé, avui de trekking per la selva (envia fotos de bestioles).

- Ja ho veiem, ja. Ara on ets?

- A Taman Negara, la selva més antiga del món.

- Taman Negara ... sona fantàstica! Ara estava escrivint sobre Mompracem, dels llibres d'Emilio Salgari i els pirates de Malàisia. M'hi has fet pensar aquests dies. 

- (veig una fotografia d'unes urpes en un arbre) ups! les urpes!

- d'os, però aquí hi ha tigres, panteres, lleopards ... Encara que és impossible de veure'ls.

- ja m'ho penso, no t'estan esperant pas a tu ... ah! i felicitaré la iaia de part teva que avui és el seu sant!

- ok, petons!

- petons.

dijous, 15 d’agost de 2019

Biblioteca

No va trepitjar una biblioteca pública fins que no va tenir tretze o catorze anys. Al poble, la biblioteca pública estava a la plaça de l'església i ella, amb els pares, els quatre avis i el germà i la germana més petits, vivia en un barri obrer, a l'extra-radi, separat físicament per la Nacional II. Una Nacional II que separava les cases i les classes, també. Cada dia, si més no fins que a algú se li va acudir la idea de fer un pas soterrat, la mare, o el pare, agafada de la mà, la travessaven la carretera, amb els cotxes passant sense res que els aturés i el tràilers carregats que baixaven sense frens del coll d'El Bruc, per poder anar a col·legi. Després, el pare o la mare, retornaven al negoci, no sense abans quedar-se una estona mirant la nena amb les trenes morenes, l'uniforme blau marí, els genolls pelats i la cartera pesada, que s'allunyava cap al centre de la vila on hi havia les escoles. Al descampat d'abans de les primeres cases del poble, que es com en deien de la vila més antiga, sempre corria. El cas és que sempre corria com si l'empaités algú o com si corrent, aquella feina tan angoixant de ser petita i anar a les monges, es pogués acabar abans. El poble era per a ella això: córrer fins a l'escola, córrer cap a casa, sant tornem-hi a migdia i a la tarda també. Als nou anys hi va afegir un tram més a la sortida de l'escola, quan feia bo i el dia allargava va començar a anar a costura: fer-se el davantal, el coixinet de les agulles, una bossa de pa i aprendre a fer traus, sobrefilar, fer repunts, punxar-se els dits amb les agulles i saber que no la deixarien tocar la màquina de cosir. Per això va ser una aventura efímera.

La nena sabia que hi havia una biblioteca pública perquè algunes de les nenes de la classe a monges, les que vivien al poble, hi anaven a llegir còmics de Babar i llibres de "los Hollister", i li ho deien així, en castellà i amb hac aspirada, com si sabessin anglès i les aventures fossin més aventures només perquè els protagonistes tenien una hac aspirada al nom. Ella era conscient de què no hi podia anar a aquesta meravellosa biblioteca de l'hac aspirada sobretot perquè, quan sortia de l'escola, havia de córrer a ajudar al negoci familiar a migdia, i a la tarda, si no hi havia feina, prenia el berenar que la mare ja li havia preparat, jugava una estona al carrer sense asfaltar i se n'anava a casa amb el seus amics pirates a les jungles i les illes de Malàisia, amb un senyor boig que anava amb escuder pel món, amb un home blanc que va viure set anys en un lloc que en deien Tibet, amb un venecià que es passejava per Àsia trobant meravelles infinites, amb en un tal Jordi que feia d'aprenent de venedor en unes revistes molt velles que havia trobat per casa -i que l'avi matern aprofitava per ensenyar-li català-, amb el llibre de ciència que li havia regalat el pare i tot de descripcions meravelloses de paraules -orquesta (volia estudiar música) Descartes, máquina, anarquismo (l'avi patern n'hi havia parlat fluixet, que era de la CNT), bicicleta ...- que hi havia rere els lloms, una mica inquietants, d'una enciclopèdia de color negre que, després, va saber que era famosa.

Anys a venir va anar a la biblioteca pública, ja podia travessar sola i havien posat semàfors i tot a la Nacional II, però mai s'hi va sentir del tot còmoda, se sentia massa exposada, massa vista, massa mirada, se l'obligava a seure com cal, a mantenir silenci, a no menjar, a no comentar amb el germà, que també tenia el seu llibre, això o allò del Gran Khan, i perquè, o sobretot, els seus llibres eren seus, i de ningú més, i ella el que volia era llevar-se o passar-hi pel davant, veure'n el títol i saber que allí, a Mompracem o a Troia, hi tenia els bons amics, i tigres.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Tant li fot XCI

El millor d'aprendre és que acabes sabent que era tot allò que no sabies i que saps, també, que encara no saps que és tot allò que et falta per saber. I és que fins que no ho saps, no saps que no ho sabies!

dimarts, 13 d’agost de 2019

El marit gos de Yoko Tawada

d'aquí
"La mestressa del bar tenia unes trenta notes de comandes arrenglerades davant seu, com si fossin cartes, i quan la veu d'algun client demanava alguna cosa, l'apuntava i servia una cervesa, obria una llauna de refresc o rentava gerres buides i les deixava al prestatge, treballant sense descans. Dret al fons de la barra hi havia un jove que tenia unes pestanyes i un coll molt bonics, com els d'una llama, però que no semblava gaire despert, perquè, quan la mestressa li va demanar amablement que recollís un got, ell va anar a poc a poc fins al fons del bar, ni rondinant ni afanyant-s'hi especialment, però va tornar al cap de no res sense el got i es va queixar, ple de sentiment: <<Tinc gana ...>>."

Tawada, Yoko. El marit gos. Barcelona, 2019. Godall edicions. Traducció de Jordi Mas López

Catalogació: ensopego aquest llibre per la premsa i us enumero les meves raons: 1. està ben escrit, 2. l'autora mereix atenció, per japonesa que escriu en alemany també, 3. sempre és important donar suport a les traduccions al català i més si estan ben fetes. Fora d'això, reconec que tinc un cert prejudici amb la gent que es confessa admiradora de Kafka, com l'autora, perquè això sol ser una excusa per començar a desbarrar literàriament, a fabricar textos efectistes que, al final, no treuen ben bé cap a res, però en aquest cas em deixo anar i no hi poso gaire peròs, sobretot perquè algú que em descriu "un jove que tenia unes pestanyes i un coll molt bonics, com els d'una llama" ja es mereix tota la meva confiança.

dilluns, 12 d’agost de 2019

Oyû-sama de Kenji Mizoguchi

d'aquí
Oyû-sama. (La senyoreta Oyu). Japó, 1951. 94 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Yoshikata Yoda basat en una novel·la de Junichirô Tanizaki: El tallador de canyes*. Amb Kinuyo Tanaka, Nobuko Otowa i Yuji Hori.

Shinnosuke es casa amb Shizu, germana d'Oyu, de qui ell s'ha enamorat i que, com a dona vídua amb un fill, no es pot tornar a casar.

Catalogació: un thriller psicològic d'amor i desig creuats que no depassa mai la intenció. Una peça delicada i molt ben definida, amb l'afegitó de l'exhibició de l'actriu principal, Kinuyo Tanaka, de les seves habilitats amb el koto. El film transcorre en una aparent visió estàtica del paradís japonès, perfectament autàrquic, del shogunat Edo, que va aïllar el Japó durant dos-cents cinquanta anys i se'n fa referència com a referent cultural de la senyoreta Oyû. Tot està bé mentre sembli que estigui bé.



En el vídeo, veiem la Kaori Kamoto interpretant una obra de koto de Michio Miyagi.

M'agradaria dir alguna cosa del director Kenji Mizoguchi (que va néixer el 1898, com el meu avi matern) va créixer patint la misèria i els maltractaments per part del pare a la mare i la germana, a la que va acabar venent com a geisha. En les seves pel·lícules, de caire psicològic, hi trobem un impagable defensor de la condició femenina. Cal llegir-ne la biografia.

I de l'actriu principal, Kinuyo Tanaka, nascuda el 1909 i que va ser la segona directora de cinema del Japó, amb un currículum admirable digne de ser visitat.

*El tallador de canyes de Tanizaki està publicada en català a "El cercle de Viena" de Viena Edicions.

dissabte, 10 d’agost de 2019

Ugetsu monogatari de Kenji Mizoguchi

d'aquí
Ugetsu monogatari. (Els contes de la lluna pàlida després de la pluja) Japó, 1953. 96 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Matsutaro Kawaguchi i Yoshikata Yoda. Amb Machiko Kyô i Mitsuko Mito.

No en tinc ni idea de cinema oriental per això, com si pincés una cirera d'un cistell -de cireres, és clar- vaig encetar un camí, desendreçat, no cal dir, de descoberta i per això, també, li vaig posar l'etiqueta de Et pourquoi pas?. Quan et passes la vida seguint els passos estrictes de descoberta acadèmica necessites, si més no jo, un espai on hi pugui regnar el caos, on tot vagi en pijama i sabatilles sigui l'hora que sigui del dia. El meu núvol privat són els aprenentatges capriciosos, fer mobles, els llibres no recomanats i les pel·lícules de cinema oriental. En aquest cas, rera l'esment que en va fer en una entrevista el director Hirokazu Kore-Eda, vaig buscar alguna pel·licula de Nagisa Ôshima, així, desmenjadament, una mica a veure quina cirera agafava del cistell. Em va aparèixer una edició de 4 CD amb Ôshima, Wong Kar-Wai, Akira Kurosawa i Kenji Mizoguchi. No era massa car i els vaig demanar. Parlo, és clar, de "remenar" en una plataforma de compres per Internet, pel que la cosa de fer-ho desmenjadament, amb la cadència displicent de com ho faria en un mercat un dia d'avorriment, és merament virtual, per descomptat. Els tres primers directors ja sabia a què anava i aquest últim -sí, el millor d'aprendre és que acabes sabent tot allò que no sabies i que encara no saps tot allò que et falta-, en Kenji Mizoguchi em va deixar bocabadada.

Acabada de veure la pel·lícula li vaig dir al meu home: "crec que acabo de veure una obra mestra" i vaig començar a buscar què havia vist. El millor d'anar així, sense cap previsió són els "eurekes". Durant la pel·lícula vaig pensar en Edgar Allan Poe i en què tenia moltes ganes de veure màscares del Teatre Nô. A la Viquipèdia, que en fa una millor, i més adequada, ressenya, no parla d'en Poe i sí de Guy de Maupassant -consulto la meva base de dades i n'he llegit dos Bola de greix i Bell amic, tanmateix no em van impressionar tant com Poe, potser per l'edat en què els vaig llegir. A Poe, el millor, sempre és llegir-lo a l'adolescència, et queda gravat a foc, bé, potser si hagués llegit primer Maupassant hagués estat a la inversa, però dubto que, per a una ment impressionable com la d'una adolescent de tretze anys, Poe passés desapercebut. Després hi ha la meva fascinació més absoluta per la semiòtica de les obres orientals on el Teatre Nô, i el kabuki, en són els campions en les seves màscares.

Catalogació: Un conte japonès sobre la guerra, l'ambició, el càstig i la resignació amb la intervenció del més enllà dins la vida dels homes i les dones. Una pel·lícula que s'ha inclòs en els reculls de les pel·lícules que cal veure i sí, tenen raó.

dijous, 8 d’agost de 2019

Jordi Pujol, la gran família d'en Maiol Roger


"Les comissions d'ADIGSA han estat una anècdota al costat de la gran història del saqueig de Catalunya, la que es fa a l'ombra del Palau de la Música. El 23 de juliol de 2009 els Mossos d'Esquadra irrompen al coliseu per investigar el buidament de fons per part dels seus gestors aprofitant les obres d'ampliació. Fèlix Millet confessa un desviament de 2,29 milions, però la investigació calcula que en són trenta-cinc. Convergència de seguida està implicada en l'escàndol. La relació de Pujol amb els Millet ve de lluny, però curiosament amb Fèlix és amb qui menys s'ha fet: el ja expresident havia estat amic del pare, fundador d'Òmnium Cultural, i dels seus germans. L'un, Joan, havia estat conseller de Banca Catalana, i l'altre, Xavier, el va col·locar de primer candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La relació de Millet amb Convergència és ben fructífera: ..." (p. 240)

Roger, Maiol. Jordi Pujol, la gran família. Barcelona, 2015. Angle Editorial.

Catalogació: el subtítol, L'entorn a l'ombra del president, em sembla escàs, però l'ombra del president era, i és, molt allargada. Que la col·lecció sigui "El fil d'Ariadna" (no. 80) li escau d'allò més, perquè en Roger Maiol fa una feina de clarificació i composició en el temps d'un entramat del qual, certament, se'n pot parlar com d'un iceberg. La gent que fa anys que vivim al món real, sabem ben bé de què són capaces les criatures que ens acompanyen en la ruta i les de l'administració, més. Ben escrit, en un estil periodístic que el fa de bon llegir. Tot i haver estat publicat el 2015, resulta imprescindible per comprendre per què plora la criatura, en aquests moments.

dimecres, 7 d’agost de 2019

Rashomon d'Akira Kurosawa

d'aquí
Rashômon. Japó, 1950. 88 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa, amb el guionista Shinobu Hasimoto i Fotografia de Kazuo Miyagawa. amb Toshirô Mifune, Machiko Kyô i Takashi Shimura entre altres.

Catalogació: els que en saben parlen d'una obra mestra del també mestre Kurosawa i no seré pas jo qui els contradigui. En qualsevol cas, potser per haver crescut llegint contes japonesos, a mi m'ha semblat perfecta.

dilluns, 5 d’agost de 2019

Los niños de humo d'Aitana Castaño i Alfonso Zapico

d'aquí
"Prólogo-Jaula
Alfonso y yo pertenecemos a la primera generación en un siglo de historia de las cuencas mineras asturianas que no tiene un trabajo relacionado con la minería. Somos los primeros, en más de cien años, que no bajamos a las entrañas de la tierra, que no lavamos con nuestras manos la negrura de edificios o ropas, que no temblamos cada vez que el sonido de una sirena irrumpe en los alrededores de algún pozu anunciando la tragedia."

Castaño, Aitana - Zapico, Alfonso. Los niños de humo. Uviéu, 2018 (3). Ed. Pez de plata.

Catalogació: és el segon llibre d'història, d'històries, presentat en imatges. El primer va ser Mandela i el General, d'en John Carlin i Oriol Malet. En aquest cas és un recull d'històries sobre la cruesa de les zones mineres asturianes, com diu l'Aitana Castaño, ells són la primera generació que ja no l'ha de viure. De fet, n'han de viure una de pitjor, de cruesa, la d'haver de marxar de la teva terra perquè no hi ha opcions per viure. Pels que no en sabem un borrall del món de la minera és una molt bona fórmula per endinsar-nos-hi.

Un molt bon regal d'una mestra asturiana a una aprenenta catalana!

dissabte, 3 d’agost de 2019

Tant li fot XC

Les persones ens passem la vida pontificant sobre ètica però després li posem preu a tot, sobretot entre nosaltres mateixes. No sé pas jo si som les campiones de la coherència, vaja.

dijous, 1 d’agost de 2019

Intencions

Quan Buda és un senyor dentut, no puc privar-me d'imaginar-me'l explicant les seves ensenyances parlant "zopez" i, és clar, el món passa a tenir una altra dimensió. A Hanoi em va costar molt fer cara seriosa, a Hanoi i a arreu on hi ha pompositat.

Quan vaig obrir aquest blog, tot deixant a la deriva la nau d'Un tel als ulls, va ser al mateix moment que vaig entrar en el món de la política activa, tot no pot ser alhora. El món s'acaba només va pretendre, i pretén, ser un blog de notes, una llista útil, per a mi, de llibres i pel·lícules -si no ho tinc a mà acabo comprant repetit-, un espai d'aforismes que Tant li foten a algú i un foradet en una paret per on fer una ullada, gens acadèmica, a obres que m'interessen i que, potser, algú, a partir d'aquí, tibarà del fil i ho farà cent vegades millor que no pas jo. Una mica com fer de "passallibres" (bookcrossig o filmcrossing) virtual. També, no cal dir, per tenir memòria de les poques traces que m'arriben de les aventures de mon fill petit i algunes notes amb pretensió literària que, d'altra manera, es quedarien, com tantes, en un calaix o una llibreta.

També li agraeixo a aquesta aventura l'haver-me donat un punt de fuga quan vaig patir un episodi de depressió, quan només podia expressar els meus mals mitjançant les meves vinyetes naïf perquè no em sortien les paraules. Les persones com jo sempre treballem amb paper i llapis al costat, quan parlem amb algú, necessitem el suport gràfic per acabar d'expressar qualsevol idea. De ben segur que hi deu haver una etiqueta per a això, tant li fa, a mi i a mon pare sempre ens ha salvat la vida, el pare ho feia i jo ho faig, a tota hora i sempre ens ha demostrat la seva utilitat. El pare, com jo mateixa, no llegia "seguit", quan llegim seguit no entenem els textos perquè el nostre cervell "se'n va", necessitem sempre el suport gràfic, llegia, llegim, saltant pel text, com si ens sobressin moltes paraules. He de dir que, manta vegades, sobren, però no em feu gaire cas, qui sóc jo?

Aquí és on vinc: qui sóc jo? Ningú, afortunadament. Només algú que, quan veu alguna cosa que l'entusiasma es mor de ganes de dir-li al primer que passa pel costat: Guaita què fan ara!

dimecres, 31 de juliol de 2019

Dung che sai duk de Wong Kar-wai



Dung che sai duk (Ashes of time Redux). Hong Kong, 1994. 97 minuts. Direcció i guió de Wong Kar-wai. Música de Frankie Chan. Fotografia de Christopher Doyle, amb Leslie Cheung, tony Leung Ka Fai, Brigitte Lin, Tony Leung Chiu Wai, Jacky Cheung, Carina Lau, Maggie Cheung.

Un home en un punt del desert és l'encreuament de diversos personatges i cinc històries curtes. He llegit diverses sinopsis però, per a aquesta pel·lícula, acaben essent més caòtiques que la pròpia història, si més no a priori. Quan estudies, sempre et diuen que el tema que descriu l'obra cal que faci, com a molt, dues ratlles. Crec que me n'he sortit amb menys.

Catalogació: no ha estat considerada una gran pel·lícula i, a més, m'he hagut de conformar amb la versió Redux, pel que em quedo amb les ganes de la versió primera que sembla que només es distribueix als països asiàtics. Tanmateix, com què és qui és el director i són quins són els actors em deixo anar, gaudeixo de la fotografia de Christopher Doyle, que em duu a altres pel·lícules que adoro, en l'impressionisme de la fotografia de les escenes de lluita, penso en Hero de Zhang Yimou (Doyle també en va fer la fotografia), en John Ford, en John Huston, en Tarantino ... i, de ben segur que l'erro, perquè no en sé prou, però m'alimento de flaixos i ja m'està bé. Els actors cals esmentar-los perquè són del milloret de l'escena del cinema asiàtic, actors que trobem en la majoria de les millors produccions i que, per ells mateixos, ja omplen la pantalla.

No apta pels que no siguin fans del director.

dimarts, 30 de juliol de 2019

dilluns, 29 de juliol de 2019

Senjo no Merry Christmas de Nagisa Oshima

d'aquí


Senjo no Merry Christmas (Bon Nadal, Mr. Lawrence). Japó, 1983. 124 minuts. Dirigida per Nagisa Oshima.

A veure, per on començo. El director Nagisa Oshima a casa nostra, sobretot per una generació, fou el director de la pel·lícula de L'imperi dels sentits, que, en aquella temporada, semblava que no hi hagués cap més obra cinematogràfica en tot el món. Pels que no us sona: les cinquanta ombres, al seu costat, no es mereixen ni el tractament de titular.

La música de Ryuichi Sakamoto, el guanyador de l'Òscar a la millor banda sonora per L'últim emperador d'en Bertolucci el 1987 i que també fa el paper de comandant del camp de presoners obsessionat per l'ideal samurai.

I, si al repartiment hi afegeixes David Bowie, Takeshi Kitano i l'escocès, de pare italià i mare irlandesa, Tom Conti ja tens alguna coseta (ehem!) amb què començar a fer una pel·lícula.

Catalogació: la veritat és que els xocs culturals entre presoners europeus i japonesos no és pas un tema gaire innovador, però la pel·lícula tampoc és pas d'abans d'ahir. No estic gaire convençuda del seu valor com a obra en sí mateixa, la música és excel·lent però un guió extret de dos llibres d'en Laurens van der Post (no us perdeu la seva biografia, interessantíssima) i un posat potser massa histriònic, en aquest cas dels actors occidentals -als orientals ja se'ls suposa-, m'ha fet pensar en què, a vegades, quan vols dir massa coses en massa poc temps: less is more. Però bé, hi ha en Bowie i en Kitano, i, per a mi, esclava de les meves flaqueses, ja m'està bé tot el que hagin fet o facin.

Merry Christmas, Mr. Lawrence!




divendres, 26 de juliol de 2019

Els àngels em miren d'en Marc Pastor

d'aquí
"Fan veure que no hi soc, distrets, mentre interpreten una peça silenciosa, un concert inaudible, trompetes i violins congelats en el temps i l'espai, una música que només puc sentir jo. però sé que em miren, desafiants, les ales en punxa com les orelles d'un gos perdiguer que veu moure's un conill entre els arbustos, alçant-se en bloc amb la displicència llòbrega del bronze en la penombra del vespre.
Malparits"

Pastor, Marc. Els àngels em miren. Barcelona, 2019. dgt. Amsterdam

Catalogació: al principi em perdia, però em passa sempre amb les novel·les corals i, a més, aquesta novel·la no és un llibre de lladres i serenos, no és un llibre de bruixeria, ni és una ucronia d'una independència declarada i els seus resquills poc afortunats, no ho és i ho és tot. Poc puc dir sense declarar la meva admiració cap a en Marc Pastor i la seva capacitat a l'hora de fer-te entrar per la porta d'un llibre. En cauran més.

dijous, 25 de juliol de 2019

Diari de bord. Data estelar: 250719. Dia 102

- Ei! ja he tornat del mont Olimp!
- Ei! i què tal? tot bé?
- Bé, si, però no he vist res perquè hi havia boira.
- Ja passa això, has donat expressions al senyor Zeus?
- De part teva.
- Gràcies!

I, aquesta tarda, hem dut el fill gran a prendre un avió que diu que es passarà un mes fent tombs per Indonèsia, Malàisia i Singapur només amb una motxilla i havent-se muntat ell sol el viatge.

En fi! que no em puc queixar. No vols caldo? Dues tasses!

dissabte, 20 de juliol de 2019

Una fucking cuca de llum man

Avui he acceptat sopar al pati de casa. Cal dir que no sóc gaire procliu a l'aire lliure al vespre perquè servidora, 0-, és com un repunyeter self-service pels mosquits. Tanmateix m'agrada el pati de casa, on hi planto tomaqueres i on em penso, una mica, com si fos la mare d'en Gerald Durell a Corfú. Tota la vida, macos, he volgut ser com la mare d'en Gerald Durrell a Corfú.

Planto tomaqueres per tres motius. El primer perquè m'ho va demanar el pare en el seu llit de mort. Quan ens vam despedir vam estar xerrant estona, i una de les últimes coses que em va dir va ser: no t'oblidis de plantar tomaqueres. I, servidora, com a bona filla, va plantar tomaqueres, encara que, fins aleshores, em podia considerar tan pagesa com un minipímer. Segon motiu pel que planto tomaqueres és perquè el meu professor de filosofia considerava que era imprescindible, i jo, hi ha coses que no discuteixo. I tercer, per un vici privat, tothom en té els seus: adoro els fractals, m'obsessionen i les tomaqueres, què voleu!, fractalegen.

Tanmateix, cal dir-ho tot, el pare també em va dir que calia fangar el petit tros de terra del pati de casa. Quan duia un metre quadrat de girar la terra vaig decidir que si havia de fangar, i aconseguir uns bíceps que ni el Xvarzeneguer dels nassos, la filla de ma mare se'n desdeia de la promesa feta al pare en el seu llit de mort, ergo, s'imposava una recerca bibliogràfica per tal d'escatir fórmules d'aconseguir que les tomaqueres fessin el seu fet sense haver de semblar una candidata a miss bíceps, categoria veterans, of course.

En aquestes va caure a les meves mans un llibre d'en Masanobu Fukuoka, un senyor japonès a qui alguns consideren el pare d'això anomenat permacultura o agricultura natural, que, calla, ves que no sigui una cosa d'aquestes que feien els nostres avis! El cas és que, segons el gran Fukuoka jo m'estalviava de cavar com si el món s'acabés i vaig començar a plantar tomàquets sense tocar gran cosa, permetent a les bestioles de nostrusinyó que campessin per ca meu, sobretot les del regne dels insectes i fent tot de cosetes per tal de intentar trobar un equilibri que, diuen, és la cosa més millor del món mundial perquè la cosa hortolana funcioni.

Avui, després de dos anys de collir tomàquets d'una mida considerable -a l'hivern planto bròquils i faves perquè diuen que aporten nitrogen al sòl, que és cosa bona per la tomatada- tot i sopant amb el parello, s'ha encès un llumet, un petit led enmig de la verdor.

Una cuca de llum!

Puc comptar els anys que feia que no veia una cuca de llum! I, finalment, li he dit al pare, habitant d'un núvol d'un cel en el que no crec: veus? me n'he sortit, una cuca de llum!

Una fucking cuca de llum man & happiness

divendres, 19 de juliol de 2019

Diari de bord. Data estelar: 190719. Dia 96

Veig que ja fa 96 dies que el nostre petitó (recordem, 29 anys, 1,75m, 70 kg, i barba llarga) es fora de casa, a Thessaloniki, rera l'assumpte del seu amic sirià i, suposo, altres afers que no ens explica, ni cal. La comunicació sempre ha estat del tipus: "ei, fill, què tal?", "tot bé, mare", amb la freqüència d'un cop cada quinze dies. De tant en tant son pare diu que veu que s'ha connectat a la Xarxa, el que vol dir que, com a mínim, el seu aparell electrònic està viu. Amb els anys ja hem anat fent a aquest ritme i, fet i pastat, està bé, és la seva vida i la viu ell. Poques coses els he explicat jo als meus pares i estàvem més a prop.

Ahir vespre va ser més explícit:

- Pares, estaré fora de cobertura uns dies, me'n vaig a la muntanya, al mont Olimp.
- Ok, fill, records a Zeus. I ves amb compte!

I és que, l'última frase, quan et neix un fill, ja te la insereixen de sèrie.

dimarts, 16 de juliol de 2019

Han Gong-Ju de Lee Su-jin

d'aquí

Han Gong-Ju
 (Princesa). Corea del Sud, 2013. 112 minuts. Dirigida per Lee Su-jin. Guió del mateix director.

Una adolescent es traslladada forçosament d'una escola a una altra per un motiu, en principi poc clar. Sembla que ella en sigui responsable però en el decurs de la pel·lícula anem veient la veritable trama.

Catalogació: avui, els abusos sexuals estan a l'ordre del dia en els nostres informatius. Sembla, però, que cada vegada callen més les veus que responsabilitzen la víctima del crim rebut, malgrat que, hores d'ara, encara les dones, i sobretot les adolescents, s'han de sentir a dir allò de: no vagis aquí, no et vesteixis així, no ballis així ... veure allò que passa prop de casa des d'una altra cultura et fa més sensible a un problema i als detalls que pots acabar per no tenir en compte pel fet de tenir-los massa interioritzats.  

dilluns, 15 de juliol de 2019

Tant li fot LXXXVIII

Hi ha gent que no ho sap però, cultivar la irrellevància és un art en el que ben pocs destaquen.

divendres, 12 de juliol de 2019

3 nits de torb i 1 Cap d'Any d'en Jordi Cruz

d'aquí
"... tot va començar deu dies abans, el 21 de desembre. Fins aleshores, el Pirineu estava ben pelat i la neu era molt escassa. Les estacions d'esquí, sobretot les del Pirineu oriental, només tenien obertes algunes pistes amb gruixos molt modestos. Les precipitacions no arribaven i l'anticicló feia que la temperatura no fos prou baixa per a la producció de neu artificial, cosa que per altra banda és força habitual a principis del mes de desembre al Pirineu català.
Però a partir del dia 21 tot va canviar. Entre la nit del 21 i el dia 23, un temporal de llevant va portar pluges molt abundants a les comarques de Girona, amb quantitats que fins i tot van superar els 200 litres per metre quadrat en alguns punts, que van provocar crescudes de rius, inundacions, talls de llum i de carretera, i fins i tot cinc víctimes mortals en accidents de trànsit."

Cruz, Jordi. 3 nits de torb i 1 Cap d'Any. Crònica d'una tragèdia al Pirineu. Barcelona, 2019 (3). Símbol editors.

El torb és un fenomen que deixa petjada, recordo com el pare m'explicava haver-lo viscut a Ulldeter quan era un jove muntanyenc, ell arrecerat en un refugi. Els darrers dies del 2000, però, va succeir una de les pitjors tragèdies, si no la pitjor, del Pirineu català.

Catalogació: Amb el Balandrau com a pivot, en aquest llibre hi trobem una molt bona reconstrucció periodística d'un temps que va costar diverses vides. Un drama del qual, hores d'ara, encara costa refer-se. Potser perquè les catalanes tendim a creure que vivim en un país massa petit com perquè passi res prou dramàtic. El meteoròleg Jordi Cruz i Serra fa un molt bon treball en aquesta reconstrucció.

dijous, 11 de juliol de 2019

Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català

d'aquí
La sorra sembrada d'encenalls com déus fràgils d'èter,
i el temps, amb la seua sentència implacable.

JOAN-BAPTISTA CAMPOS


XV

La memòria és el coltell
que ens defén de l'oblit.
La por a la mort ens mou
cap al record,
però evocar el passat
és crear una fal·làcia
que potser ens omplirà de goig,
mes hem de tindre en compte
que és una amant infidel
de la realitat que visquérem.
Tu i jo, amic, mai no hem estat
notaris d'un temps,
tan sols drapaires
recollint pels carrers
material per a construir somnis.
Només el temps sap dels nostres afanys.


Alonso Català, Manel. Quadern per a Joan. Alzira, 2019. Ed. Neopàtria

Sempre he tingut una relació complicada amb la poesia, potser des del moment en què va deixar de ser un diàleg i va passar a ser un llombrigòleg, o monòleg infinit, que em costa que m'interessi. Però aquí ve en Manel Alonso i Català, l'home discret, i enceta un diàleg en vers amb un altre poeta, li respon, l'acompanya -Joan-Baptista Campos va emmalaltir fins a la mort- i és així com podem endinsar-nos en aquest petit poemari, filosofia en vers?, que ens fa anar una mica més enllà.

Catalogació: m'agraden els llibres d'en Manel perquè és un autor honrat, una mena d'escriptor que sols trobar pel sud de casa nostra que lluita i malda per assolir una normalitat gairebé impossible. I no, no em fan nosa els seus poemes a la prestatgeria, per tornar-hi de tant en tant.

dimecres, 10 de juliol de 2019

Manbiki kazoku d'Hirokazu Kore-Eda

d'aquí

Manbiki kazoku (Un assumpte de família). Japó, 2018. Dirigida i escrita per Hirokazu Kore-Eda.

Catalogació: aquesta és la quarta pel·lícula d'aquest director al blog. Si parlo del guió puc dir que una família de delinqüents de baixa estofa intenten trobar una bona vida, però tot resulta tacat per la pàtina de la tristesa just en el punt on podríem caure en la cursileria, que evita amb calma. Segons el director, és "una família que es desintegra pel sentiment d'allò que és just". Tot i que Kore-Eda és admirador d'Ozu, ell diu que no busca referents en el cinema japonès, encara que costa no pensar-hi.

Premi Donostia 2018, Palma d'or a Cannes 2018.

dimarts, 9 de juliol de 2019

Els llits dels altres d'Anna Punsoda

de la ressenya de l'Allau

"Com que soparíem massa, perquè era un dia únic i vindrien parents i amics a celebrar-lo, vaig calcular que hauria de prendre'm un quart d'ampolla de laxant entre l'aperitiu i el plat gran, i un altre quart d'ampolla després de fer postres. Calculava generosament, tirant llarg, no perquè desconfiés de la farmacèutica, però era el primer cop que renunciava a vomitar i volia assegurar-me que quedaria neta per dins amb el nou mètode." 

Punsoda, Anna. Els llits dels altres. Barcelona, 2018 (2). Amsterdam

Catalogació: puc subscriure fil per randa la ressenya de l'Allau, i no em repetiré perquè jo ho faig curt. Primer: els editors haurien d'evitar de dir que una novel·la està destinada a sacsejar res, ni la literatura catalana, ni la del meu carrer, les literatures que sacsegen, hores d'ara, solen ser molt íntimes o, a l'altra banda, solen ser les que sacsegen les bosses del doblers. A més, Els llits dels altres, és un llibre al que la frase li ve gran. El tema és punyent i potser s'hi diuen massa coses, o potser és que servidora, que coneix força el món dels laxants, els vòmits i altres fórmules emprades per exorcitzar algunes experiències infantils poc afortunades, hagués preferit un viatge menys periodístic, perquè, malgrat que el que s'hi explica és prou desastrós, he notat molta auto-compassió per part de la protagonista i molt poca per l'autora. Tot i això, que de ben segur puc estar equivocada, és llegible i ben escrit, m'ha agradat trobar expressions dels meus orígens familiars i si m'ensopego amb un altre llibre de l'Anna Punsoda, de ben segur que el tindré en compte.

dilluns, 8 de juliol de 2019

Un raposu en Tresmonte de Xulio Arbesú



"Ye de nueche. Dormí tola tarde y agora'l mio maxín sal del sueñu, pero'l cuerpu sigue encurrucáu ensin ganes de movese. Aguanto la necesidá de mexar. La so pressión foi lo que m'espertara. Tendría de poneme a andar, alloñame d'esti pueblu mientres les solombres me protexen, pero de momentu quiero más esta calor del mio cuerpu perbaxo dos cobertores. El mio benefactor tráxome otru de so casa. Llámase Ceferino y el so alderique durante la mañana foi como un bálsamu pa mi. a cambéu de les humildes verdaes de la so vida, vime obligáu a corresponde-y con mentires. Nun podía revela-y les mios aventures en Tresmonte. ¡Qué más quxera yo que-y lo poder contar too y siguir cola nuestra secreta amistá cundo torne pa la mio cueva! ¡Diba ser pa mi maraviyoso tener dalguén con quien parolar y que me sofitara nel suministru!"

Arbesú, Xulio. Un raposu en tresmonte. Uviéu, 2003. Llibrería Académica

Aquest dia vaig tenir una discussió d'aquelles absurdes que sempre acabes tenint amb algun adolescent, o amb alguns que no han passat de l'adolescència, sobre la "utilitat" del català. L'adolescent en qüestió, 14 anys, és el meu nebot i ara s'ha decidit pel castellà per damunt de tot perquè el català no és tan cool, vaja que els youtubers famosos ho peten en castellà i en català només fem coses de mestres i administracions, pel que, és evident, que hem perdut el carrer, no estic descobrint la sopa d'all.

Un dels debats era la facilitat de comprensió. Associar les llengües a la "facilitat de comprensió", a la seva capacitat universalitzadora, és un missatge pueril i falaç. Amb les eines d'avui totes les llengües, o gairebé totes, resulten comprensibles, sobretot perquè, desenganyem-nos, cap de nosaltres llegeix profunds tractats de filosofia, sinó què, com a molt, acabem llegint un fil de quatre tuits amb l'opció de traduir just a sota o aquests llibres de fast-lit sobre móns fantàstics i soft-porn que abans només vèiem al Corín Tellado i Marcial Lafuente Estefania i que ara és el negoci del segle per a les editorials a l'engròs.

Catalogació: Un polític corrupte, avui, o fa quatre dies, decideix desaparèixer a les muntanyes asturianes, al Tresmonte, a la zona entre Ribadesella i Cangues d'Onís. Un tema actual en una llengua actual, perquè en asturianu també és pot parlar de "química nuclear" com va dir aquell illetrat que va ser president d'un govern espanyol.

divendres, 5 de juliol de 2019

Els mons on a mi m'agrada viure d'Albert Casals

d'aquí
"Afortunadament, en la seva tornada a Europa, el Felip i la Míriam havien convençut un dels meus amics de l'institut que se n'hi anés ell també, a viatjar per l'Índia. Es deia Jordi, i en un missatge em va explicar que ja feia dues setmanes que voltava tot sol per diversos poblets perduts de les muntanyes del nord, a Himachal Pradesh. Feia anys que teníem molt poc contacte, però sempre m'havia caigut realment bé, i amb el seu humor sarcàstic i la seva visió punky de la vida semblava el company de viatge perfecte per a un país de bojos com l'Índia.
[...]
O, parlant en el llenguatge local: quan al Guillem li vomitava un hindú desconegut a la cara (sí, sí, de vegades passa), era una d'aquelles persones capaces de mirar-se'l amb calma, somriure, preguntar-li on hi havia un lavabo i anar-se a netejar calmadament. Mentre que si al Jordi li vomitava un hindú a la cara, potser ell també li vomitaria a l'hindú, però ho faria sense rancúnia tot rient-se de la bogeria del món (i tinc els meus dubtes que hagués anat a buscar cap lavabo, amb calma ni sense)."

Casals, Albert. Els mons on a mi m'agrada viure. Barcelona, 2019. Edicions 62

El 6 de juny us explicava com les casualitats de la vida, en aquest cas un alberg de peregrins del Camino de Santiago del nord, m'havien fet arribar a aquest llibre. No sempre es parla del fills d'una en els llibres i, malgrat que el meu fill petit no fa fotografies i no documenta res del que fa -o això diu, i tinc tendència a creure-m'ho- jo sempre aplego el que puc per al meu Diari de bord. L'esbós que fa l'Albert del meu fill en aquest llibre és força aproximat a la realitat, en Jordi no és un talent, és una força i, com a tal, s'expressa. En Jordi sent i es deixa endur per allò que sent, sense gaire embuts. Va néixer així, totalment oposat al seu germà, essencialment cerebral, i no us negaré que ha estat un viatge interessant observar com creixien en la seva singularitat, com es complementaven, com provaven de trobar el seu nínxol en una societat en la que, ni el seu pare ni jo, hi acabem de creure del tot, encara que ens reconeixem com a éssers socials. En quant a l'Albert, què us diré, costa molt parlar d'un nas de mocs que has tingut força vegades per casa. És un tipus que em mereix molt de respecte, tot i que trobo que la indústria ens vol fer creure que ha descobert la sopa d'all i el seu missatge no aporta gaire de nou, em fa sentir, a vegades, com una vella cínica que critica allò que no s'ha atrevit a fer, o com algú que se n'ha fet un tip de veure i, sobretot, llegir, quantes vegades han fracassat aquests invents, des dels principis del temps, experiments de via morta que donen ales als que ens governen -com algunes ONG- adormint el jovent... No ho afirmo rotundament, només escric alguns dels fils per on navego quan hi penso i recordo algunes converses amb l'Albert, sofista invencible, a l'estudi de casa.

Catalogació: conèixer aventures del jovent d'avui no és cosa sobrera si volem saber en quants mons es pot viure ara.