Ugetsu monogatari de Kenji Mizoguchi

d'aquí

Ugetsu monogatari. (Els contes de la lluna pàlida després de la pluja) Japó, 1953. 96 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Matsutaro Kawaguchi i Yoshikata Yoda. Amb Machiko Kyô i Mitsuko Mito.

No en tinc ni idea de cinema oriental per això, com si pincés una cirera d'un cistell -de cireres, és clar- vaig encetar un camí, desendreçat, no cal dir, de descoberta i per això, també, li vaig posar l'etiqueta de Et pourquoi pas?. Quan et passes la vida seguint els passos estrictes de descoberta acadèmica necessites, si més no jo, un espai on hi pugui regnar el caos, on tot vagi en pijama i sabatilles sigui l'hora que sigui del dia. El meu núvol privat són els aprenentatges capriciosos, fer mobles, els llibres no recomanats i les pel·lícules de cinema oriental. En aquest cas, rera l'esment que en va fer en una entrevista el director Hirokazu Kore-Eda, vaig buscar alguna pel·licula de Nagisa Ôshima, així, desmenjadament, una mica a veure quina cirera agafava del cistell. Em va aparèixer una edició de 4 CD amb Ôshima, Wong Kar-Wai, Akira Kurosawa i Kenji Mizoguchi. No era massa car i els vaig demanar. Parlo, és clar, de "remenar" en una plataforma de compres per Internet, pel que la cosa de fer-ho desmenjadament, amb la cadència displicent de com ho faria en un mercat un dia d'avorriment, és merament virtual, per descomptat. Els tres primers directors ja sabia a què anava i aquest últim -sí, el millor d'aprendre és que acabes sabent tot allò que no sabies i que encara no saps tot allò que et falta-, en Kenji Mizoguchi em va deixar bocabadada.

Acabada de veure la pel·lícula li vaig dir al meu home: "crec que acabo de veure una obra mestra" i vaig començar a buscar què havia vist. El millor d'anar així, sense cap previsió són els "eurekes". Durant la pel·lícula vaig pensar en Edgar Allan Poe i en què tenia moltes ganes de veure màscares del Teatre Nô. A la Viquipèdia, que en fa una millor, i més adequada, ressenya, no parla d'en Poe i sí de Guy de Maupassant -consulto la meva base de dades i n'he llegit dos Bola de greix i Bell amic, tanmateix no em van impressionar tant com Poe, potser per l'edat en què els vaig llegir. A Poe, el millor, sempre és llegir-lo a l'adolescència, et queda gravat a foc, bé, potser si hagués llegit primer Maupassant hagués estat a la inversa, però dubto que, per a una ment impressionable com la d'una adolescent de tretze anys, Poe passés desapercebut. Després hi ha la meva fascinació més absoluta per la semiòtica de les obres orientals on el Teatre Nô, i el kabuki, en són els campions en les seves màscares.

Catalogació: Un conte japonès sobre la guerra, l'ambició, el càstig i la resignació amb la intervenció del més enllà dins la vida dels homes i les dones. Una pel·lícula que s'ha inclòs en els reculls de les pel·lícules que cal veure i sí, tenen raó.