Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 24 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 240417. Dia 157

Dissabte 220417 - 9:31 hora local

Hola fill, t'he enviat un llibre per e-correu. Mira a veure si te'l pots descarregar, perquè m'estic fent la lia un pitxu :_(

Diumenge 230417 - 22:08 hora local

L'has pogut baixar?

Dilluns 240417 - 08:15 hora local

(ves a saber quin coi d'hora és a Hanoi, ara)

- Sí, sí. X cert mare, hi ha alguna assegurança mèdica q encara m'estimi?

(ja hi tornem!)

- Què et passa?

- No ho sé, pixo molt i transparent ni que no begui massa. Crec q una infecció als ronyons x lo q he llegit.

- Tens febre?

- No

- A veure, la mútua, fins que no tornis a entrar a Ñ no es fa càrrec de tu. Són 90 dies fora. Però hi ha el Racc. El que no sé és si també et fa el seguiment mèdic o només les urgències d'accidents.

- Puc tirar-me per les escales.

- Ha! Hauries d'anar a algun centre mèdic. Pagant. Mira-t'ho i si et falten calés ens ho dius.

- Ara miraré a veure q tal i demà hi aniré, q avui ja hem tingut prou feina amb la visa mongola.

- Mongòlia?

- Però b, hochimin segur q va instaurar una sanitat pública i gratuïta, no? Sí, Mongòlia, aquell tros de desert entre Xina i Rússia, bé l'haurem de creuar x anar cap a Europa.

- Ho Chi Minh va instaura una puta sanitat vietnamita. Vaja, abracadabra pota de cabra i, sempre pels vietnamites. Els que teniu els ulls rodons a pagar.

- Ben fet q va fer, ni q em putegi. XD

- Beu molta aigua, si pot ser sense contaminar i mira d'anar a algun metge, però ves amb compte, si ensumen europeu ensumaran dòlars.

- Si ens ensumen potser es desmaien.

- Hahaha! Si et trobes pitjor mira de contactar amb el Racc per telèfon, mira a la web. Per cert, mola oi, Hanoi? (rodolí)

- Sí, b no som fans de les grans ciutats, xo Vietnam en general està molt b. Bastant millor q Laos.

- A mi em va fascinar Vietnam. Laos què tal? no era maco?

- B, al nord algunes zones si, xo no massa grans i plenes de turistes. Vam estar bastant per zones rurals perdudes i allà la gent era maca, xo bastant pobre. B, és el país més pobre d'Àsia. Bàsicament hem menjat arròs blanc durant l'últim mes i instant noodles. Sovint crus. XD

- Home, potser tens alguna cosa d'aquestes orientals. Truca al Racc, ho has de fer tu.

- No puc enviar un e-mail?

- Has de trucar. De tota manera ves al metge i si convé t'enviem diners. I prova de menjar carn.

- No tranqui, si la meva targeta no va des del principi del viatge, la Hanna pot pagar i ja us diré.

- Fill meu, t'estimo com no ho pots imaginar, però ets un desastre. Ves-nos tenint al dia, a veure si hauràs agafat disenteria o alguna d'aquestes marranades tropicals.

- D'acooooooord.

dijous, 20 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 200417. Dia 153

Dilluns passat:
- Eo fill, què tal? Per on pareu? Tot bé? Una pregunta: si et vull regalar un e-book el podràs baixar per la teva adreça de gmail? T'envio una foto de ton germà amb la primera ampolla de cervesa feta a casa de l'any!

Avui:

- Ei! acabem d'entrar a Vietnam! Ens ha adoptat un tio molt guai, així que avui dormim a un hotel. Hem creuat Laos bàsicament caminant per les muntanyes, per això no teníem wi-fi. Guardeu-me birra, suposo que en tres o quatre mesos estaré per allà. I el llibre me'l pots enviar a l'e-mail, sí!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVIII)

La Maria Rosa feia una vida d'allò més regular. Es llevava a dos quarts de set, es dutxava i es vestia. A les set baixava a esmorzar -aleshores era quan jo arribava-, un suc de fruita, un got de llet i cafè i una torrada amb formatge de règim -gairebé mai havia vist que canviés. Ho sabia perquè era ella que li comprava el menjar a la botiga d'Esparreguera, tot i que ara, que havien obert el Bonadespesa al poble, ja no li feia tant la compra. Set talls de formatge baix en greix cada setmana, tres enciams, tomàquets, api, porros i fruita variada -millor meló que cap altra cosa-, i la resta la duia ella de Barcelona.

Un cop esmorzada li donava instruccions de si volia que aquell dia planxés o fes els banys a fons o els armaris de la cuina. Li deixava els diners per si havia d'anar a comprar i se n'anava amb el cotxe cap a la feina. Li pagava per setmanes, sense fallar mai, i no regatejava quan li demanava un augment del preu de les hores.

Tornava a la tarda, sobre les quatre, es canviava i se n'anava amb la bicicleta. Això ho sabia perquè li ho havia explicat ella i, perquè ja se sap, això és tan petit!

Mentre la Conxita xerra, han pujat a l'habitació de la Maria Rosa. La Sió ha obert l'armari i va separant peces de roba en una pila damunt la moqueta del vestidor. Pantalons d'esport -les dues germanes gastaven la mateixa talla-, camises, alguns jerseis, una levita de pell i un parell de bosses de mà. L'abric de visó, que la repugna d'allò més, el separa per la seva mare, i la jaqueta de pell de guineu, tres o quatre bruses i dos vestits jaqueta els ofereix a la Conxita. Totalment torbada, i encantada, la Conxita no s'atreveix a acceptar-ho perquè ho troba massa car.

- Vols dir, Sió? Segur que la teva mare no ho trobarà a faltar?

- No pateixi Conxita, estic segura que la meva germana ho voldria així. Sempre deia que n'estava molt de vostè, que era molt polida i de tota confiança, o sigui que estic convençuda que això hagués estat el que ella hauria volgut.

No s'havia posat vermella en dir aquella mentida, encara que ningú podia dir que ho fos. La Conxita acaricia amb goluderia mal dissimulada la pell de guineu, fins i tot s'ha permès unes llagrimetes d'emoció. La Sió sap que podrà comptar amb ella sinó la vessa amb algun comentari, i decideix fer una provatura i li pregunta, mentre va remenant calaixos distretament:

- Senyora Conxita, el dia que va passar l'accident - fa una pausa mentre tria cinturons que ha tret del calaix de dalt de la calaixera d'antiquari- sap si va venir algú a veure la meva germana?

La Conxita s'està prenent seriosament la pregunta, parada al mig de l'estança, als peus del llit, de cara al vestidor i amb la jaqueta de guineu a la mà -sembla que no se'n pugui desprendre.

- Ai, Sió, filla meva! i com vols que ho sàpiga jo, si a les deu del matí ja era fora! Cada dia, bé, els dies que feia els armaris de la cuina no, que marxava a les dotze, però mai hi era la teva germana quan jo me n'anava. Aquest dia vaig marxar a les deu, com sempre, i ja no la vaig veure més, pobreta.

Sospirà i s'assegué un moment al descalçador dels peus del llit, amb la guineu a la falda.

- I, els caps de setmana, vostè també venia?

- No, i ara! els caps de setmana jo faig festa. Bo es posaria el meu home si treballés els caps de setmana!

- Així, doncs, tampoc sap si la meva germana dinava aquí?

Intentava seguir mantenint el to pausat i casual, mentre feinejava dins el vestidor plegant roba i afegint-la a alguna de les piles.

- No, no dinava mai aquí, pel que jo sé no en sabia gaire de cuinar. Ai! perdona, no ho volia dir això.

- No passa res, ja ho sabia això, però, per casualitat, no sabria pas on dinava?

La Conxita posa cara de criatura que se sap la resposta davant el mestre.

- Al club de golf, és clar!

- Al club de golf? No sabia que n'hi hagués cap aquí?

- I no n'hi ha cap, aquí només tenim el tennis, bé ara en diuen el paddle, que van canviar d'amos i ho van fer de més d'upa. El club de golf és a un poble prop d'aquí, a Sant Esteve. Ella hi anava a dinar i a fer una partida, o com es digui això que fan.

- I hi anava sola?

El silenci fa que la Sió tregui el cap per la porta del vestidor. La Conxita sembla molt interessada en un filet que surt d'una costura de la jaqueta de guineu. Fa cara de preocupada, com si hagués trobat la tara en un producte de la pila de saldos. La Sió insisteix, veu que allí hi ha quelcom d'interessant. Si la Maria Rosa es veia amb algú, el més probable és que ho fes els caps de setmana.

- De debò Conxita, si sap qui era m'ho ha de dir, pot ser important, sap?

S'asseu al seu costat, la Conxita s'enfutisma per moments, no li sembla bé parlar a una mestressa d'una altra, encara que sigui morta, perquè sempre s'acaba corrent la veu i pot perdre alguna feina.

- Important per a què? La Maria Rosa és morta, ves. Tant li fa amb qui es veiés, no?

Aixeca els ulls plorosos i mira la Sió a la cara, amb l'esperança de què no segueixi posant-la en aquell compromís. Ni per totes les guineus del bosc es jugaria la feina.

- Bé, Conxita, els mossos m'han deixat entreveure que la mort de la meva germana no estava del tot clara i, també voldria conèixer la gent que ella coneixia, per saber-ne més.

- Què dius ara, Sió! Que potser no va ser un accident? D'on les treus aquestes idees? A més, no em puc creure pas que el senyor de ... -es posa tota vermella i tanca la boca sorrudament.

- Conxita, m'ho dirà oi qui és aquest senyor? Vostè el coneix, oi?

La Conxita se sent acorralada. S'abraça a la pell cercant algun tipus de complicitat amb la certesa que ja ha badat massa la boca i que tant se val, ja ha perdut. La Maria Rosa ja no la pot despatxar per haver xerrat, els de Ribot no són clients seus i, a més, li té molta mania al pet bufat de la vella. La Sió li cau bé, se la veu amable i generosa -prem una mica més la jaqueta, la durà al casament del seu nebot, d'aquí a quinze dies, apa quina cara farà la seva cunyada quan la vegi ...

 - Conxita! què no em sent?
- Ai, sí! quin espant! perdona Sió, estava pensant, és que, saps? a mi em fa molta angúnia dir mal de ningú, però, és clar, això no és com criticar, oi? al cap i a la fi m'ho va dir la teva germana un dia que se sentia trista perquè havia agafat el grip i jo la vaig venir a cuidar, i ell estava aquí ... fent visita, com si diguéssim. Però se'n va anar tot seguit que vaig arribar jo i em va dir: cuidi-me-la bé, eh? i jo vaig pensar: té, mira, és prou bon mosso, però això són ganes d'embolicar la troca, veïns com són, i aleshores la Maria Rosa m'ho va dir i em va pregar que no ho digués a ningú, que ell encara no s'havia decidit a deixar la dona. I jo li vaig dir que s'estigués tranquil·la, que poca feina tindria si fos una bocamolla, amb la feinada que tinc! com si em pogués dedicar a anar d'un lloc a l'altre explicant la vida de la gent, ningú em voldria per treballar ...

- Conxita!

- Ai, sí, perdona Sió, però això ja t'ho he dit abans, era en De Ribot, en Josep De Ribot, el veí, l'home de la senyoreta Natàlia, el gendre d'aquell poll ressuscitat de Donya Pepi.

La Sió es queda badant mirant la Conxita, que ara, ja alliberada del terrible secret, s'emprova davant el mirall del vestidor, la jaqueta de pell de guineu.

Així que era el sopes d'en De Ribot? No el coneix pas massa, a més del funeral, potser s'han vist un parell de cops. Li sembla un pobre noi ric, sense massa sang, però com més hi pensa, més natural ho troba. No se'ls veia massa feliços a ell i la dona, probablement sigui un matrimoni de conveniència, un "arreglu", que diria la seva àvia si fos viva. I la Maria Rosa necessitava algú que la fes sentir admirada, després del numeret del seu home amb la secretària a la que, per cert, no ha vist gens. Ho preguntara al seu ex-cunyat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Ple de buit

Trenta llamps convergeixen en el botó de la roda;
i d'aquesta part, en la qual no hi ha res, depèn la utilitat de la roda.
L'argila es modela en forma de vasos
i justament per l'espai on no hi ha argila
és per on podem usar-los com a vasos.
Obrim portes i finestres a les parets d'una casa,
i per aquests espais buits podem utilitzar-la.
Així, doncs, d'una banda trobem benefici en l'ésser;
de l'altra, en el no-ésser.

Lao-Tse, Tao-Tê-Ching (Llibre del camí recte)

dimarts, 11 d’abril de 2017

Tant li fot LXXII

Quan un anunci d'una beguda gasosa, que ningú no ha vist i del qual molts en parlen, banalitza conceptes com la solidaritat, la consciència política, la justícia, la reivindicació de drets, l'autoritat, etc., com solen fer la majoria d'anuncis d'ara amb suposat missatge social -d'ençà de la "chispa de la vida" tots hi tendeixen-, podem concloure que estem parlant, literalment, d'ideologia de llauna.

Ja se sap, ni punt de comparació a la ideologia feta a casa!

#quilòmetrezero

dilluns, 10 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 100417. Dia 143


Hola mare! com sempre tot esta com cal i mho estic passant b. Fa uns dies vem anar a vientiane a tramitar la visa xina, i mentre esperem x a recollirla estem vivint a un temple budista a uns 50km, daqi dos dies lanirem a recollir i començarem a tirar cap a vietnam. Els monjos budistes son els putos amos, ens acullen quasi sempre i ens cuiden prou b, molt b. Espero q x casa tot b, una abraçada!

(inter nos, els budistes seran els putos amos, però alguna cosa no quadra, perquè quan passa per casa arrasa amb els bistecs)

dimarts, 4 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVII)

El garatge té la porta tancada, però no amb clau. El cotxe es allí, amb les claus al pany. Ho troba estrany, la seva germana, tan maniàtica amb l'ordre, s'hauria deixat les claus al pany del cotxe? Pel poc que sap, no havia fet res anormal aquell dia i observa que el tot-terreny té les rodes plenes de fang. Té raó la policia? Sembla evident que hi ha coses que no quadren, però és segur que ella tampoc coneixia tan bé la seva germana i se'n veu un munt d'intentar treure'n l'aigua clara.

La caldera de gasoil està en un racó, al davant d'un dipòsit de combustible monstruós, senyal del caràcter previsor de la Maria Rosa. Per sort, és un d'aquests models plens de dibuixos que faciliten l'encesa. Després obre la porta del garatge per entrar el seu cotxe, hi cap de sobres.

Quan està acabant de maniobrar, una ombra s'interposa al llum de la porta. Surt d'una revolada i espanta la senyora Conxita que no s'esperava pas aquesta reacció.

- Hola! La seva germana sempre la deixava oberta sap? Tan endreçada que era i tanta mandra que li feia tancar el garatge. Sóc la Conxita, la dona de fer feines, i vostè deu ser la senyoreta Sió, oi?

- Sí, senyora Conxita, sóc la Sió, res de senyoreta, i de tu si us plau. Anem a la cuina a fer un cafè? Així em podrà explicar coses de la meva germana.

Manté el vostè i el tractament amb la dona de fer feines, malgrat que li exigeix que la tutegi, sense adonar-se'n que així manté la distància de classe de forma instintiva.

Es dirigeixen a la cuina i la senyora Conxita insisteix en què segui, ella farà el cafè.

- No pateixis Sió, el faig molt bo i, a més, jo sé on són les coses -riu una mica-, em conec aquesta casa fins l'últim racó.

La Sió seu, obedient, per costum, a la mateixa cadira que ha fet servir per dinar. A la cuina sempre ha obeït quan una dona li ha donat ordres. Per la finestra veu la muntanya com va desapareixent sota un núvol fosc que també s'empassarà la casa al cap de poca estona. Aleshores se sent agraïda a l'olor de cafè, la calefacció i la xerrameca d'aquella dona d'uns quaranta, baixeta i grassona, que sembla que l'hagi adoptada com a un gos perdut. Hi ha persones amb un sentit especial per la desemparança. De ben segur que la Conxita té gats i gossos recollits, que els seus fills han trobat perduts i, potser, fins i tot algun periquito que algú s'hagi volgut treure del davant. El cafè la deixondeix, el seu estimulant preferit.

- Miri Conxita, no sé si vostè sap que fa molt de temps que la meva germana i jo no ens tractàvem pas massa ...

- Ja se sap -somriu i la justifica mentre treu la pols dels fogons amb un drap que ha tret del segon calaix de la calaixera, sota el dels coberts-, hi ha una edat en què la feina i els compromisos et priven de la família i, és clar, no et pots passar el dia pendent de tantes coses!

- Bé, doncs, això és ben bé el que ens passava a la Maria Rosa i a mi, només ens vèiem per Nadal i algun altre dia escadusser, a Barcelona, i ara em trobo que no sé gairebé res d'ella -per un instant cedeix a la tristor-, i que és massa tard per saber-ne res - es refà, amb un gest del cap i torna a mirar a la Conxita. Estic convençuda que si algú la coneixia més que ningú aquesta deu ser vostè.

La senyora Conxita enrogeix una mica, al plaer s'hi afegeix, també, una certa consciència responsable.

- Oh! bé, Sió, de fet ... sí, jo crec que una mica sí. No és que parléssim gaire la Maria Rosa i jo, però és clar, quan li fas la casa a una persona, bé, ja m'entens, oi? Doncs això, que quan vas cada dia a una casa, doncs aprens com funciona tot i també una mica d'allò que en diuen la psicologia de la gent. Això ho vaig veure l'altre dia en un programa de la tele, saps? Hi havia un home amb uns ulls que feien por i ...

- Sí, sí, perdoni. Però, com comprendrà, el senyor dels ulls de la tele no és que m'interessi pas massa, sap? Em podria parlar del que solia fer la meva germana normalment?

dilluns, 3 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 030417. Dia 136

Del dijous passat:

- ei mare! acaben dentrar a laos, jo la hanna i el segura! camí cap a xina. encara tens el dit embenat?

- Ja heu estat a Cambodja i Vietnam????

- no, cambodia ens la saltarem, i a vietnam hi anirem daqi dos o tres setmanes, dallà creuarem a xina.

- Ja vindria! Per on esteu de Laos?

- a loest d vientane.

- Tot us va bé, però? De l'operació estàs bé?

- sisi, tot genial

- Si passes del Vietnam a la Xina per Laocai, relativament a prop hi ha Sapa, a les muntanyes. Allí vam menjar arròs blanc dins de bambú, com si fos una carmanyola, que era una passada de bo. Prova de trobar-ne! Petons del pare.

- petots per tots!


(ui si mai té fiiiiillssssss, els penso ensenyar tot això i explicar-los quatre cosetes més ^^)

dijous, 30 de març de 2017

Cita

"Hay épocas en las que el hombre racional y el hombre intuitivo caminan juntos; el uno angustiado ante la intuición, el otro mofándose de la abstracción; es tan irracional este último como poco artístico el primero. Ambos ansian dominar la vida: éste sabiendo afrontar las necesidades más imperiosas, mediante la previsión, la prudencia y la regularidad, aquél, como un héroe desbordante de alegría, sin ver sus propias necesidades y sin tomar como real nada más que la vida disfrazada en la apariencia y la belleza. Allí donde el hombre intuitivo, como, por ejemplo, en la Grecia más antigua, maneja sus armas de manera más potente y victoriosa que su contrario, puede, en circunstancias favorables, formarse una cultura y establecerse el dominio del arte sobre la vida; esa ficción, esa negación de la indigencia, ese brillo de las intuiciones metafóricas y, en suma, esa inmediatez de la ilusión, acompañan a todas las manifestaciones de una vida semejante. Ni la vivienda, ni la forma de caminar, ni la indumentaria, ni la tinaja de barro revelan que ha sido la necesidad la que los ha creado: parece como si en todos ellos hubiera de expresarse una felicidad sublime y una serenidad olímpica y, en cierto modo, un juego con la seriedad. Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones únicamente con esta ayuda previene la desgracia, sin ni siquiera extraer algún tipo de felicidad de las abstracciones mismas, aspirando a estar lo más libre posible de dolores, el hombre intuitivo, manteniéndose en medio de una cultura, cosecha a partir ya de sus intuiciones, además de la prevención contra el mal, un flujo constante de claridad, jovialidad y redención que afluyen constantemente. Es cierto quem cuando sufre, su sufrimiento es más intenso; e incluso sufre con mayor frecuencia, porque no sabe aprender de la experiencia y una y otra vez tropieza en la misma piedra en la que ya ha tropezado anteriormente. Es tan irracional en el sufrimiento como en la felicidad, grita como un condenado y no encuentra ningún consuelo. ¡Cuán distintamente se comporta el hombre estoico ante las mismas desgracias, intruido por la experiencia y dominándose a sí mismo mediante conceptos! Él, que sólo busca habitualmente sinceridad, verdad, emanciparse de los engaños y protegerse de las sorpresas seductoras, ahora, en la desgracia, como aquél en la felicidad, lleva a cabo la obra maestra de la ficción; no presenta un rostro humano que se contrae y se altera, sino, por así decirlo, una máscara con digna simetria en los rasgos, no grita, ni siquiera lo más mínimo altera el tono de voz. Cuando todo un chaparrón descarga sobre él, se envuelve en su capa y se marcha,a paso lento, bajo la lluvia."

No sabia que Nietzsche coneixia la meva canalla! Bé, l'un? l'altre? I què en faig dels trets de l'un que veig en l'altre i de l'altre que veig en l'un?

dimarts, 28 de març de 2017

Es pon el sol (XXVI)

Volta per la casa i se n'adona de moltes coses del caràcter de la seva germana en les que no havia parat esment. La casa no és massa gran, la planta fa una creu amb el porxo orientat al Sud i la cuina al Nord -de ben segur que és molt trista a l'hivern- a l'Est el garatge i a l'Oest la sala menjador de dos nivells, amb uns grans finestrals que permeten veure la muntanya, aclaparant l'espai, un lavabo amb dutxa i, sota la cuina, baixant per una escala de caragol, un celleret. En una prestatgeria hi ha vins que semblen bons. La Sió hi fa una ullada, no hi entén gens ni mica en vins. Agafa una ampolla de vi blanc amb l'etiqueta més simpàtica que la dels altres -un criteri com un altre- i puja a la cuina, la fica a la nevera pensant que se'l beurà aquell vespre amb el pot de caviar iranià que ha vist a dins, al costat de pots de cogombrets i tàperes. Pel que sembla, la seva germaneta es cuidava d'allò més bé. Decideix continuar la passejada i anar a fer una ullada a l'estudi del porxo.

L'estudi està molt endreçat, com tota la casa i la Sió ja comença a trobar-ho repel·lent. Un ordinador portàtil resta tancat damunt de l'escriptori, la bossa de mà de la Maria Rosa, el telèfon mòbil ... als prestatges hi té llibres tècnics, d'economia i publicitat, un tutorial d'un programa informàtic -en paper, avui?- i unes quantes novel·les, best-sellers americans. Comença a estar molt empipada per la banalitat aparent de la seva germana, ningú diria que són de la mateixa sang.

Al costat del tutorial hi ha un parell de fotografies, una dels seus pares el dia del trentè aniversari de casament, d'això ja fa una pila d'anys, i una fotografia d'ella i el seu ex, en Tomàs. Com és que encara la conservava? Pensa en com es veuen de joves i com n'era de bufó el seu ex ... Torna a la realitat. No toca res, fuig d'aquella habitació, encara que, tard o d'hora haurà de tornar i revisar-ho tot, però ara s'hi sent tancada. L'excés d'ordre sempre l'ha deprimit i no cal afegir més llenya al foc.

Puja al pis de dalt on hi troba una habitació de convidats, més aviat petita, i l'habitació principal, amb vestidor, sala de bany i un llit de mida olímpica. Obre els armaris per fer una ullada. No creu que trobi gaire peces de les que li vingui de gust quedar-se. La senyora Conxita, la dona de fer feines, de ben segur que farà l'agost en aquest armari. Ara que, no la veu anant a fregar amb una jaqueta Channel, però ella si que no se la quedarà. Potser serà millor que faci una primera repassada per si veu coses que pugui voler la seva mare.

Surt de l'habitació i s'enfila per una escala de fusta molt dreta. A dalt es troba en una mena d'estudi sota teulada on gairebé tot són finestres, hi ha una xemeneia, un sofà amb molts coixins i un televisor, un vell equip de música i força CD's. Decideix que, aquests dies, viurà aquí. És el lloc més adequat, dormirà a la chaise-longue. És senzillament perfecte.

- Sió, tu també ets banal. Deu ser genètic.

Sent un calfred i no pot evitar estremir-se. Per uns instants la superstició l'aclapara, com si notés alguna presència. Pels finestrals veu que el temps ha variat força. Rere la muntanya s'hi veuen uns núvols amenaçadors. Baixa al garatge a engegar la calefacció. No hi ha cap motiu perquè s'hagi de congelar. S'atura un instant al distribuïdor de la planta baixa. Se n'adona que no ha hagut d'obrir cap porticó, tots eren oberts d'ençà el dia de la mort de la seva germana. La fredor, la soledat, l'aclaparen. S'asseu a l'escala a plorar.

dilluns, 27 de març de 2017

Cita

"Si alguien esconde una cosa detrás de un matorral, después la busca de nuevo exactamente allí y, además, la encuentra, en esa búsqueda y en ese descubrimiento no hay, pues, mucho que alabar; sin embargo esto es lo que sucede al buscar y al encontrar la verdad dentro de la jurisdicción de la razón. Si doy la definición de mamífero y a continuación, después de examinar un camello, digo: he ahí un mamífero, no cabe duda de que con ello se ha traído a la luz una nueva verdad, pero es de un valor limitado; quiero decir, es antropomórfica de pies a cabeza y no contiene ni un solo punto que sea verdadero en sí, real y universalmente válido, prescindiendo de los hombres. El investigador de tales verdades tan sólo busca en el fondo, la metamorfosis del mundo en los hombres; aspira a una comprensión del mundo en tanto que cosa humanizada y consigue, en el mejor de los casos, el sentimiento de una asimilación. Del mismo modo que el astrólogo considera las estrellas al servicio de los hombres y en conexión con su felicidad y su desgracia, así considera un tal investigador que el mundo en su totalidad está ligado a los hombres; como el eco infinitamente repetido de un sonido primordial, el hombre, como la reproducción multiplicada de una imagen primordial, el hombre. Su procedimiento consiste en tomar al hombre como medida de todas las cosas, pero entonces parte del error de creer que tiene esas cosas ante sí de manera inmediata como objetos puros. Olvida, por lo tanto, que las metáforas intuitivas originales no són más que metáforas y las toma por las cosas mismas."

Nietzsche

No em direu que no n'hi ha per agafar un bol de crispetes!

Si, ja ho sé, no hi sóc tota (ara literalment), però cadascú ...

dimarts, 21 de març de 2017

Es pon el sol (XXV)

Aparca al carrer, no entra el cotxe al garatge perquè suposa que encara hi ha el 4x4 de la Maria Rosa. Agafa la capsa amb la mà esquerra, obre la porta i la deixa al rebedor. Torna cap el seu vell cotxe -aviat se l'haurà de canviar perquè és dels que s'han catalogat com a contaminants i no podrà entrar ni a casa seva- i pren la bossa amb els queviures que ha comprat per dinar. A la cuina s'asseu en una cadira, desembolica un entrepà i comença a menjar observant allò que l'envolta. No sap que és el que cerca, ni el que cercarà d'ara endavant, però necessita fer real el que ha passat, mirar arreu, emmagatzemar tot allò que torni la seva germana a les tres dimensions, tot allò que li faci comprendre el que, hores d'ara, sembla un absurd.

La cuina menjador, d'un fals estil rústic, està impol·luta, tot al seu lloc, només una fina capa de pols s'estén pel damunt dels mobles. Això la fa pensar en la dona de fer feines. La seva germana era una dona ocupada i, també, força al·lèrgica a les feines de casa, pel que no dubta que hi haurà algú al poble que devia venir amb regularitat.

Mentre obre la llauna de Pepsi passa a la sala i, en un calaix de la taula del telèfon, hi troba una agenda. Pensa en com de fantàstics són els tòpics, telèfon - taula - calaix -agenda, que ens simplifiquen d'allò més la feina.

Asseguda al sofà, i després de comprovar que la Maria Rosa vivia enmig d'una exposició permanent - res sembla fora del seu lloc- i veure també la fina capa de pols damunt els mobles, comença a fullejar l'agenda.

No hi ha massa telèfons, avui, amb els mòbils, la gent ja no sol anotar en paper els telèfons, però encara n'hi ha alguns, que deuen ser els de fa prou temps. Hi ha una anotació "Conxita (Collbató)" i pensa que, no perd res per provar.

Marca el número des del fix, és l'hora de dinar i de ben segur que hi ha algú. Una veu infantil, no endevina si de nen o nena, respon.

- Hola!

- Hola, què hi es la senyora Conxita?

- Sí. Mamaaaaaaaaaaaaa! et demanen al telèèèèèèèfuuuuuunnnn!

Se sent una veu llunyana, segurament a la cuina

- Pregunta qui demana, que ara vindré.

L'infant torna a adreçar-se-li.

- Qui ets?

- Sóc ...

- Digui? Perdoni, és que estic fregint les patates.

- Què és la senyora Conxita?

- Sí -la veu sona impacient, la Sió comença a patir per les patates-, qui demana?

- Miri, sóc la Sió Solà, la germana de la Maria Rosa Solà, vostè no serà pas per casualitat la senyora que l'ajudava aquí, a la torre?

Utilitza l'expressió ajudar, pensant que potser així li caurà millor a la dona. Avui, amb tanta correcció política, no saps mai ben bé com anomenar certes coses o certes feines i l'interessa molt tenir la confiança de la dona, no dubta que ha de ser una font d'informació imprescindible.

- Ah! sí, sóc jo senyoreta Solà. La seva germana, la pobra! ja me n'havia parlat de vostè -se la sent una mica atabalada, se la imagina al costat del telèfon, eixugant-se les mans al davantal i amb la criatura a tocar, pendent del que digui la seva mare. L'acompanyo en el sentiment, era tan bona! què la puc ajudar en res?

- Sí, miri, jo ara m'estaré uns dies a la torre i he d'empaquetar algunes coses, també he de donar algunes peces de roba i, la veritat, m'aniria molt bé si em pogués donar un cop de mà. Quan li sembla que podria venir?

La Sió pensa que algunes peces de roba de l'armari ben proveït de marques de la seva germana, de ben segur seran un bon esquer. Això i alguna paga extra. La seva interlocutora dubta uns instants consultant la seva agenda mental.

- Miri senyoreta Solà, Sió? Ai, sí, ja m'ho havia dit, que li aniria molt malament si passés avui? pels volts de les quatre? És que, sap? faig unes altres dues cases i tinc la setmana molt plena. Deixaré la nena a casa de ma mare i m'ho podré arreglar.

- Perfecte, doncs, l'espero d'aquí a dues hores.

Penja l'aparell i se'n torna a la cuina. S'acaba l'entrepà i es menja una taronja. Després es dedica a tafanejar per la casa sense tocar res, talment com un visitant de museu. Actua deixant-se endur. El silenci, els brins de pols en els rajos de sol que entren per les finestres, la sensació d'irrealitat, de no ser ben bé ella mateixa qui estigui fent aquesta visita.

dissabte, 18 de març de 2017

Diari de bord. Data estelar; 180317. Dia 120

- Hola fill, k tal, tot bé?


- Hola pare! Molt be! ara estem en un temple budista amb la Hanna i una amiga seva, i anirem tirant cap a Bangkok i després segurament, Cambodia, Vietnam i Laos, abans de passar cap a Xina. per casa q tal tot? una abraçada!                       

- Per casa tot bé, una abraçada molt forta!!!

Imagino que, en temps no gaire pretèrits, ens comunicaríem per postal o telegrama. La brevetat, però, va amb la bèstia.

dimarts, 14 de març de 2017

Es pon el sol (XXIV). El despatx

El vent bufa ferotge entremig dels blocs de l'eixample, i això no fa estar de més bon humor la Sió que, nerviosa, omple una bossa d'esport amb quatre peces de roba. No cal que s'endugui gran cosa, Collbató no és gaire lluny, no és la selva amazònica i hi ha la roba de la seva germana, amb qui sempre s'havien intercanviat algunes peces. Amb dos jerseis, dues samarretes, uns texans de recanvi i la roba interior, amén del calçat de muntanya i les botes, en tindrà prou.

Ha tornat a telefonar a l'agència de viatges i li asseguren que estan fent tots els possibles per seguir la pista als seus pares, per tant els insisteix amb els números de telèfon, fix i mòbil i el correu electrònic per si hi ha cap novetat. Cada cop que pensa en com afrontarà el problema amb els seus pares es desespera, no voldria parlar-ne per telèfon, té al·lèrgia al telèfon, sobretot ara que ja no hi poden fer res, i l'entristeix profundament en com els afectarà la notícia.

Telefona al despatx de la seva germana, no sap si en saben res i, segurament s'han de recollir les seves pertinences. La secretària l'informa que pot passar quan vulgui, que ja estan al cas, i no s'ho pensa més, carrega la bossa al cotxe i es dirigeix a l'edifici d'oficines on treballava la seva germana a Les Corts.

L'empresa de publicitat de renom on treballava la Maria Rosa, ocupa tot l'entresòl. Ella havia començat com a administrativa, però quan va veure l'oportunitat, en temps de molta bonança econòmica, va passar a l'àrea comercial. Ara hi tenia despatx propi, una cartera de clients i una secretaria compartida amb altres dues executives. La Sió coneix la Núria, la secretària, d'haver-la vista alguna vegada quan havia anat a recollir-la per anar a dinar plegades i, quan la veu entrar, s'aixeca a fer-li un petó a cada galta i donar-li el condol mentre somiqueja una mica, no sap si per quedar bé o de debò. Les relacions laborals no sempre són el que semblen.

- Tranquil·la, no passa res Núria.

- Oh! Sió, però és que era tan bona!

La Sió calla, somriu lleument, consolant la secretària de la seva germana amb un parell de copets a l'esquena.

- Bé, no tinc gaire temps, em pots dir on és el seu despatx? voldria recollir les seves coses.

- Oh! sí, em sap greu, però en Montero, el cap, em va demanar que buidés l'oficina, després de la visita dels mossos, i jo ho he ficat en aquesta capsa -i assenyala una capsa no gaire gran, del costat de la seva taula-, es que havia d'entrar una nova comercial, els clients, saps? no els podíem deixar sense servei.

Pensa en com la secretària, de sobte, és empresa, i com la mort no pot parar ni un sol dia la maquinària de fer diners.

- No passa res, Núria, ja se que et sap greu, i no hi ha dret que et facin fer aquests papers. Dóna'm la capsa, hi és tot? Saps si els mossos s'han endut res?

- Oh! no, els mossos només van fer una ullada, però no es van endur res. Si necessites res més, ja ho saps, oi?

- No, gràcies Núria, ja me'n vaig. Però, bé, espera, sí, sí que em podries fer un favor. Suposo.

La Núria canvia la cara d'alleujament que havia fet després del consol de la Sió per una d'una lleu sospita. La Sió pensa, però, que no hi perd res demanant-ho, mai se sap i li cal recollir totes les peces per poder fer el trencaclosques. Vol veure l'agenda de la seva germana i saber totes les telefonades, que no fossin de feina, és clar, va dir avançant-se als peròs de la secretària, durant aquella setmana. La van repassar plegades, amb la Sió asseguda de gairell a la taula de la Núria, carregada amb la capsa a les mans, mentre obria els fitxers en pantalla.

- Oh! Sobretot que ningú no ho sàpiga, Sió! - li diu mentre parla en veu baixa i fa una ullada a banda i banda.

- No hi pateixis dona, gairebé totes són de feina i a mi, això no m'interessa, però aquesta, de dos dies abans de morir és d'en Joan, el seu ex, i aquesta? Aquesta és del mateix dia de la seva mort i diu que és personal, però no hi diu el nom.

- Oh! bé, aquesta, a veure, deixa'm pensar, això va ser ... ah! sí, era una dona, no em va donar el nom, em sembla que era una amiga, però no, no em va donar cap nom, si me'l donen sempre ho anoto aquí.

- Bé, d'acord, és igual, gràcies de tota manera. Adéu.

Surt del despatx ple d'ohs! i ahs! de la Núria, pensant en si aquesta última trucada voldria dir res. El vent s'ha apaivagat però la capsa, que tot i que fa embalum, no pesa massa, l'impedeix caminar com cal i l'obliga a aturar-se un parell de vegades per a agafar-la millor. Un cop carregada al cotxe, abans de sortir de l'aparcament, treu la seva llista i el bolígraf de propaganda.

Dos dies abans: telefona en Joan. Mateix dia: "amiga"?

No pot evitar sentir-se una mica ridícula escrivint aquestes coses, igual que un detectiu de novel·la de dos rals, però s'ha fet un propòsit i l'ha d'acomplir. Surt de l'aparcament i enfila la Diagonal cap a l'autopista.

dimecres, 8 de març de 2017

9 i 3/4 tercera

Ahir va fer una setmana que vaig prendre mal -m'encanta aquesta expressió!-, i una de les coses sobre les quals he rumiat molt ha estat en com el meu cos va reaccionar. He de dir que no he vessat ni una sola llàgrima i que només vaig fer escarafalls quan, hores més tard, li vaig dir al meu home que m'arrenqués l'esparadrap de la via, perquè jo no m'hi veia en cor, sóc molt covarda.

Des de l'instant zero de l'accident, després del primer crit de dolor, la sensació fou la d'una gran maquinària que es posa en marxa. Una maquinària que només existeix per aquesta comesa i que reposa, tranquil·la, com els bombers en el seu quarter, esperant el moment d'actuar.

Sabia que allò que m'estava passant feia molt de mal, però no me'n feia prou. Alguna cosa per dins meu -beneïda biologia-, estava treballant a marxes forçades per abocar al meu reg sanguini les potingues necessàries per suportar aquell dolor i estar alerta per prendre les decisions més adequades.

Tothom m'insistia en què havia de seure -m'estranya que ningú aparegués amb un pot de sals d'olor o Aigua del Carme-, però no podia, caminava amunt i avall, preguntava quan trigaria l'ambulància, buscava la jaqueta, la bossa, el telèfon ... em preocupava per qui recolliria la meva àrea de treball, provava de calmar la gent que m'envoltava mentre, amb l'altra mà, pressionava el dit perquè no sortís sang.

Un cop a l'ambulància, amb el dit en mans de la professional sanitària, la meva dèria va passar a endreçar les altres coses que em faltaven. Amb l'esquerra, vaig enviar una foto del dit al whatsapp de la meva família amb el missatge: "camí d'urgències", al meu home crec que el vaig trucar, o ell a mi, per organitzar la meva recollida. Un cop a l'hospital, mentre esperava a què em fessin radiografies -gairebé els demano que ho aprofitessin per fer-me una mamografia que em falta-, vaig enviar missatges a tres o quatre persones per organitzar la recollida d'una altra per a una reunió a la que hagués hagut d'assistir, li contestava a ma mare que sí, que fes el fotut favor de comprar-se l'entrada per anar a veure a la Cubana, i, un cop cosida, enviava còpia de l'informe mèdic als meus germans que es pensaven que estava de conya, mentre insistia a la meva acompanyant que segués perquè feia cara d'haver-se de desmaiar d'un moment a l'altre i feia broma amb el metge -un xicot molt guapo- que m'explicava que m'havia de tallar l'os i a veure com quedaria tot plegat, amenaçant-me de no fer servir anestèsia pel fet que sóc política. S'ho va repensar quan li vaig dir que "me estoy quitando".

I tot això gràcies a les beneïdes hormones. L'efecte d'eufòria amb l'adrenalina viatjant a la velocitat de la llum per les meves venes és molt difícil de reproduir. I entenc que se'n pot ser addicte, a la sensació, vull dir. Tot i que, com que sóc una dona gran de poble, la limitaré el màxim possible, després quedes baldada per un munt de dies i em temo que ja no estic per addiccions tant al límit.

dimarts, 7 de març de 2017

Es pon el sol (XXIII). Testament

És un bloc de pisos vulgar, d'aquells que es varen construir a Barcelona en ple desarrollismo i que ara fan més pena que glòria. A la porta del carrer hi ha una placa de llautó on hi diu que la notaria la trobarem al segon tercera. La Sió pensa que deu ser un notari de poca categoria mentre contempla amb un gest d'incomprensió temporal - com pot ser que això mai hagi estat bonic!- les rajoles blau fosc mig escantonades del rebedor de l'edifici.

Puja per l'escala, per poc que pot no fa servir mai els ascensors. Entresòl i dos pisos amb olor de pixum de gat i col-i-flor, un clàssic. La porta de la notaria es oberta, passa al rebedor tot atapeït de cadires de tres estils diferents. De ben segur que aquest notari deu ser amic del pocapena d'en Joan, sempre amb els seus tripijocs.

D'una porta surt una noia amb un plec de paper de barba a la mà i mastegant xiclet, se li adreça dient-li qui és i a què ve. La noia -passant, secretària, conserge, vesasaberquè- li obre una de les portes que dóna a una saleta on ja hi ha en Joan. Darrera la taula de despatx que presideix l'habitació atapeïda de llibres i papers, s'hi veu un senyor gras i calb, d'aquells que es pentinen una patilla cap a la banda contrària. Dóna per suposat que és el notari, mormola un bon dia, i s'asseu a l'única cadira que queda lliure.

Els formulismes s'escurcen a la mínima expressió, el notari li dóna el condol a la Sió, mentre ella se l'imagina cada matí posant-se un parell de tones de gomina i laca a la tapadora fabricada amb els quatre pèls de la patilla esquerra i que viatgen en línies gairebé paral·leles cap a la patilla dreta. Se n'adona que ha iniciat la lectura del testament.

En definitiva, la Maria Rosa ho deixa tot a en Joan, sense cap reserva. "Tot" no és que sigui gran cosa, més que la casa de Collbató, la part de l'apartament a Segur que li pertocava, i el 4x4 de la punyeta. La Maria Rosa especificava en el document que la seva germana menor, na Sió Solà i Camats - i aquí el notari fa un gest amb el cap assenyalant-la- té dret a qualsevol pertinença de l'aixovar i del parament de la casa de Collbató, la roba i les joies, així com les pertinences que va aportar al matrimoni, herència de la seva família, les arracades de l'àvia Remei i la vaixella i la sopera de la tieta Lourdes.

Tot allò la fastigueja, però veu que se li ofereix una oportunitat única, pel que li demana al seu cunyat si li pot deixar les claus de la torre, necessita una setmana per poder triar i embalar el que vol, i així podrà esperar notícies dels seus pares i acabar-ho de decidir.

Tampoc és que l'interessi gaire res del que pugui tenir la seva germana, ni arracades de l'àvia Remei ni vaixella de la tieta Lourdes, a les que no va conèixer i de les quals gairebé mai n'havia sentit a parlar, però si aconsegueix passar una setmana a la casa, pot assajar el seu pla de recerca. Ha de saber, i el millor lloc per començar és Collbató. En Joan no sospitarà res, coneixent-lo, sap que ja deu haver saquejat la casa de qualsevol cosa de valor, i presentant-li aquesta necessitat com un problema material ell no farà preguntes.

Queden d'acord i la Sió es troba a la vorera amb el regust de les rajoles blau fosc escantonades, les claus de la casa de sa germana a la butxaca, i set dies per endavant.

dissabte, 4 de març de 2017

9 i 3/4 segona

Quan passen coses com aquesta, t'adones de quantes coses fas que, de sobte, s'han de reformular. No puc dir que dibuixar empitjori, perquè així fos caldria haver estat millor abans, el que és ben segur és que, bé o malament, no sé viure sense fer-ho. Escriure, estudiar i, sobretot, sortir a la muntanya, de moment queden aparcats o a mínims. Però tornaran en breu, d'això n'estic molt segura. Això sí, amb més humilitat, al cap i a la fi no deixa de ser un símbol que se m'hagi escapçat el "dit acusador". ^^








dimecres, 1 de març de 2017

9 i 3/4

Un petit accident m'ha deixat inutilitzada la mà dreta sota un bolic de benes, si més no durant uns dies. Aquest dilluns me les vaig haver amb la premsa -la del taller de joieria, no malpenséssiu- amb el resultat de l'índex esclafat i el posterior seccionament de part de la primera falange.

Primeres reflexions al respecte:

1. Els dits tenen memòria. No sé escriure mirant el teclat i em passo estones buscant les tecles.

2. La meva cal·ligrafia amb l'esquerra dóna per una nota, però no estic entrenada, per manca d'ús, per escriure un text llarg.

Qüestions a resoldre:

1. Si els dits tenen memòria i n'he perdut una part d'un dels dits més importants, em caldrà prendre suplements per la memòria?

2. A partir d'ara i en els moments d'eufòria, en comptes de dir "xoca aquests 5!" haure de dir "xoca aquests 4'75!"?

Certeses:

1. Aquests tipus de lesions fan més mal a qui mira que a qui les rep. Fa mal? Sí, molt. Però no he vessat ni una sola llàgrima. Això si, hauríeu d'haver vist els escarafalls que vaig fer quan em van treure l'esparadrap del braç del sèrum.

2. Estic cansada com un ruc. Petons.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Es pon el sol (XXII). Comença alguna cosa

La Sió torna al funeral amb l'esperança de trobar el seu ex-cunyat. En Joan li ha de donar moltes explicacions, la policia només ha aconseguit que es fes més preguntes i l'única persona que, de moment, sembla poder donar-li respostes és, justament, l'ex-marit de la seva germana.

Les dependències de la funerària estan buides i la recepcionista l'informa que ja fa mitja hora que tothom ha marxat. Es dirigeix cap on té el seu Panda aparcat i se'n torna a Barcelona. Quan arriba a casa comprova els missatges del contestador: dues amigues que li expressen el seu condol i un d'en Tomàs, el seu ex, que l'avisa del dia de la seva tornada -d'aquí a quinze dies-, i a veure si es veuen.

La Sió no pot evitar mig somriure pensant que en Tomàs no pot prescindir de veure-la, com si res de mal hagués passat entre ells, com si fossin dos bons camarades. Al cap i a la fi, ets l'única família que tinc!, sempre li repeteix ell. Tant com el necessita ara!

Cap missatge dels pares, així, doncs, torna a telefonar a l'agència de viatges. Es fa pesada però només aconsegueix que provin de convèncer-la que fan tots els possibles per contactar-hi. Després es dutxa, es posa uns texans, vambes, una samarreta i, agafant una poma -en dos dies pràcticament no ha menjat res-, seu al sofà mentre cerca el número del mòbil del seu ex-cunyat. Pensa que ja és estrany que tot siguin ex al seu voltant.

Marca el número i s'hi posa gairebé de seguida, es nota que esta conduint, fent-se l'home amb el seu BMW i el mòbil a l'orella. No podria anar amb un sense mans com tothom?

En Joan li explica que la Maria Rosa havia fet testament, ja feia uns quants anys, quan amb en Joan van començar a tenir alguna propietat. Li ho havia deixat tot al seu home, sense pensar aleshores que acabarien descasats. Amb la separació es va dir que l'havia de modificar però no va tenir temps de fer-ho, per tant, ara, en Joan, que ho sabia per ella mateixa, es veu com a possessor del total dels béns de la Maria Rosa.

Li diu a la Sió que cal que es trobin l'endemà, a cal notari, i li'n dona l'adreça: a les deu del matí procediran a l'apertura del testament de la seva germana. La Sió no en vol saber res d'aquestes coses, li fa una angúnia espantosa, però en Joan hi insisteix, la necessita com a testimoni i únic familiar directe perquè, com li diu: ja en saps res dels teus pares, nena? Quan s'empassa la ràbia pel nena, queden d'acord i s'acomiaden fins l'endemà.

La Sió es queda immòbil un moment, reflexiona amb la poma a mig mossegar i, de sobte, agafa el bolc de notes del costat del telèfon i un bolígraf i comença a fer una llista.

- Mort accidental? - Ella s'ho ha cregut, però pensa en que la policia no li ha semblat prou convençuda, no han tancat el cas. - Què hi feien al funeral, doncs?

Qui podia voler matar la Maria Rosa? Resulta absurd, s'ho miri per on s'ho miri. Tanmateix, tard o d'hora s'ho haurà de plantejar. Millor serà que es convenci que ha estat un accident, sinó no dormirà tranquil·la la resta de la seva vida.

- Anar al lloc precís dels fets. - Això la repugna un a mica, però posada a jugar als detectius, ja no ve d'un pam.

- Fer la mateixa ruta que solia fer ella. - Mai se sap, la seva mare sempre li diu que és especialista en veure coses estranyes en els llocs més normals del món. Doncs potser ha arribat l'hora de posar en pràctica el seu famós sisè sentit.

- Parlar amb els veïns. - Se n'adona que necessita saber més coses de la mena de vida que duia la seva germana, ara veu que gairebé no la coneixia. Es telefonaven de tant en tant i dinaven plegades amb els pares per Nadal, però mai havien estat amigues, eren molt diferents i juntes no se sentien gaire còmodes, tot i que sentien afecte l'una per l'altra, era més una qüestió d'acceptar-se pel vincle de sang que no pas per cap afinitat de caràcter.

Rellegeix la llista, afirma un parell de vegades convencent-se de què allò és el més important que té per fer els propers dies. S'estira al sofà, encén el televisor i s'adorm immediatament, esgotada.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Diari de bord. Data estelar: 270217. Dia 101

Divendres passat. Manteniment de la línia:

ei mare, si tot genial! a Jakarta i daqi dos dies a Kuala Lumpur!

Els seus tres mesos a Bali s'han reduït substancialment. Nota mental: a Bali esborrar-lo de la memòria, veure'l per Internet i para de comptar. No deu ser pas tan interessant. L'apendicectomia sembla superada satisfactòriament.

dijous, 23 de febrer de 2017

Quatre de "xinus" ...

... sense cap xinès. Perquè la primera, Ohayô (Bon dia), és del director japonès Yasujirô Ozu, un dels pares i dels més influents directors de cinema japonès.


Ozu va ser un director al qui li agradava més el silenci que no pas la paraula i en aquesta peça costumista podem veure els embolics que pot provocar el silenci. Embolics molt domèstics, és clar, en un món postguerra mundial i en un país perdedor i que s'adapta a l'aculturació del vencedor. Després de tantes i tantes morts, els infants i els adolescents inicien la seva dictadura, en aquest cas per un televisor, arreu pel que sigui. Diuen que és una pel·lícula "simpática y diferente", però, com sempre, llegida per capes, podem trobar-hi or.

Ohayô de Yasuhiro Ozu. Japó, 1959. 94 minuts. Guió: Yasuhiro Ozu i Kôgo Noda.

Encara al Japó, el maestro per excel·lència, Akira Kurosawa, va estrenar Kagemusha, L'ombra del guerrer, produïda per George Lucas i Francis Ford Coppola. El tema és, segurament, un clàssic, entrar a la vida i miracles d'un període històric amb l'excusa d'un doble del governant, un lladre insignificant, i les seves desventures. Això sempre et permet "mirar de fora estant", per tot allò que cal aprendre i al que no s'està acostumat i que per a ells és corrent, natural, i, és clar, criticar, treure'n les grandeses i les misèries.


Kagemusha d'Akira Kurosawa. Japó, 1980. 180 minuts. Guió d'Akira Kurosawa i Masato Ide.

No puc evitar-ho, tot allò oriental em fascina, però la dramatització japonesa, la seva capacitat de síntesi, em deixa estabornida.

I fent un salt, a poques hores d'avió, a Corea del Sud, dues d'en Park Chan-wook, un director que té uns dies menys que jo i que, per tant, malgrat la distància geogràfica i cultural, de ben segur que hi puc trobar trets comuns, llenguatges similars. Autor, entre altres, de la trilogia de la venjança, l'última peça d'aquest paquet és la primera que he vist, Chinjeolhan geumjassi o, com s'ha conegut aquí, Sympathy for Lady Vengeance. Una dona, empresonada per un crim que no ha comès, duu a terme la seva venjança quan surt de la presó. La visió descarnada de com són tractades les dones en aquesta àrea de món, no gaire diferent, cal dir-ho, de la resta, resulta una molèstia constant. Et recorda, contínuament, els missatges rebuts: no surtis sola de nit, t'acompanyo a casa que és fosc, ves com et vesteixes, malfia't dels homes ... I, sempre, amb la credibilitat social a zero. Ella es venja en el tipus, però, el regust és massa amargant.


Chinjeolhan geumjassi de Park Chan-wook. Corea del Sud, 2005. 112 minuts. Guió de Park Chan-wook i Jeong Seo-Gyeong.

La pel·lícula "bona" de la trilogia de la venjança de Park Chan-wook és Oldeuboi, transcripció fonètica d'Oldboy  basada en el còmic Nobuaki Minegishi. Resulta hipnòtica, i a vegades cal que facis allò que cal fer en certes pel·lícules: relaxar-se i deixar-se anar, sobretot quan surt d'un còmic, que és tot un altre llenguatge i quan l'has de veure en versió original subtitulada en francès, que és l'únic exemplar que vaig aconseguir. Encara no he trobat la primera de la trilogia, tot i que em diuen que és la més fluixa, però un no tindrà una trilogia de dos a la prestatgeria, oi?


L'aval? Fàcil, va guanyar el gran premi del jurat del Festival Internacional de Canes de 2004 presidit per Quentin Tarantino.

Oldeuboi de Park Chan-wook. Corea del Sud, 2003. 120 minuts. Guió de Park Chan-wook, Hwang jo-yoon, Im Joon-hyung

I ara que miro enrere, no n'hi ha cap de xinesa, però ja se sap com som els europeus, quan veiem uns ulls oblics sempre veiem un "xinu", serà potser perquè ells diuen que els tenim rodons com les vaques. Allò de què mig món se'n fot de l'altre mig.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Es pon el sol (XXI). El funeral

La sala és petita i el sostre baix no ajuda gaire a dissimular-ho, fa venir ganes de fugir. La Sió les té aquestes ganes però se n'ha d'estar, és el que volia la seva germana, per tant, ho fa. Al fons de la sala, simètric a les rengleres de cadires -ara tot es fa molt a l'americana- s'imposa el taüt, amb dos enormes rams de flors a banda i banda.

Quan avança, veu el seu ex-cunyat, en Joan, de dol rigorós, que parla amb un senyor molt circumspecte. Deu ser l'encarregat de tot el tripijoc aquest del negoci de la mort. Es dirigeix cap a ells i quan en Joan la veu, se li adreça i li fa una abraçada i, agafant-la per les espatlles, molt afectuós, la duu a seure a la primera cadira de la filera del davant.

- Aquest és l'espai reservat a la família, nena, seu.

No li vol contestar i pensa en els seus pares que, sense saber-ne res, naveguen per l'Egeu, feliços. Els pares, a l'estranger no duen mòbil, per allò de no haver de pagar massa, i des de l'agència de viatges s'havien posat en contacte amb el vaixell, però els seus pares l'havien abandonat per embarcar-se en una mena de iot per a fer una subruta. Provarien de localitzar-los per ràdio, però probablement trigarien un o dos dies. La Sió pensa que ara ja és ben bé igual, la Maria Rosa continuarà morta.

Van entrant persones, se li atansen, li fan dos petons, li estrenyen les mans i li donen el condol. Companys i companyes de feina, empleats d'en Joan, en Garrigues, el president de la comunitat de veïns del pis de Barcelona ... i aquells ... ah! sí! en Pep i la Natàlia, els veïns de Collbató. Ell, tan ben plantat però una mica sopes i ella, tan menuda i fosqueta, es veu tan delicada, talment una figureta, però ell sembla realment afectat, devien ser molt amics. I aquella parella? però si són en Lizancos i la Puiggrós, els dos policies, què hi deuen fer aquí?

Algú tus discretament per demanar l'atenció de tothom. La Sió torna a la realitat i veu el senyor circumspecte d'abans al davant d'un micròfon, al costat del taüt de la seva germana. Els dóna la benvinguda i agraeix l'assistència dels presents en aquell acte tan trist que van a començar. La família vol dirigir-los unes paraules.

La Sió no ho entén, ella no vol dirigir res a ningú. Veu com en Joan s'aixeca i s'enfila a l'estrada.
- Serà possible aquest pet presumit! I ara quina una en dirà aquest poca-solta, si li va ficar unes banyes que no passava per la porta!

La Sió està enfutismada, però no es mou. No està d'humor per a fer un escàndol. Suporta estoicament el discurset fatu i planyívol de son ex-cunyat. Veu com entren el taüt amb les despulles de la seva germana per una portella i es dirigeix cap a la sortida sense fer cabal de ningú. Quan veu en Lizancos, l'agafa de la mà i li diu, sense ni mirar-lo: Anem!

Els dos policies la segueixen, callats.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Diari de bord. Data estelar: 150217. Dia 89

El postoperatori sembla que va bé. Esperem que no tingui cap més ensurt, l'assegurança que tenim s'acaba demà si no torna a trepitjar sòl espanyol i això no deixa de preocupar-nos. L'última, i succinta, comunicació va ser dilluns: "estic bé, tot està bé, el 22 marxem de Bali cap a Djakarta i d'allí, en autoestop, cap a Thailàndia". Cap més informació.

És curiós, amb un "estic viu", ja en tenim ben bé prou.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Es pon el sol (XX). Me'n vaig

La Natàlia està a la seva habitació fent la maleta. Ha de marxar, fugir de tot allò. Sent la claustrofòbia que l'envaeix, que comença a odiar a tothom qui l'envolta i no ho vol. No desitja cap mal a ningú, sap que marxant deixa el regust de la fugida però, allà lluny l'esperen. Un nou país, un nou idioma, una nova vida i, sobretot, en Philippe amb els seus cabells rossos sempre embullats, tothora somrient. Natalià li diu, amb l'accent a l'última a, i la fa riure. Fan falta poques coses per fer-la riure, ho ha fet tan poques vegades en la seva vida!

S'obre la porta i entra en Pep. La Natàlia veu com li cau la fatalitat al damunt, l'últim que desitja, ara, és una escena. El que encara és el seu home sembla a punt de desmaiar-se. Pàl·lid i tremolós avança fins a la butaca del costat del llit i s'asseu. La mira i unes llàgrimes, manses com ell, li corren galtes avall.

La Natàlia voldria fondre's. Això no ho pot suportar. L'omple d'enuig veure aquell home, alt com un Sant Pau, amb tan poc coratge.

- No te'n pots anar, Natàlia. Ara no pots deixar-me.

- Per què no? Jo me'n vull anar, ja ho saps que ...

No acaba la frase, és del tot innecessari.

- Sí, ja ho sé que t'esperen, però ara et necessito, et necessitem aquí.

Remarca el necessitem, cal que la Natàlia visualitzi la seva mare i els seus fills perquè vegi com els pot afectar la seva fugida. Ella acaba de tancar una maleta, fa un gest afirmatiu per a ella mateixa.

- Demà, després del funeral me'n vaig. Ja he comprat el bitllet per Internet. Sortiré en el vol de la una.

Se'l mira desafiant. En Pep rumia si mai l'hi havia vist aquesta expressió en tots els anys de matrimoni.

- I ens deixaràs així? A mi, a la teva mare? Després del que va passar abans d'ahir?

Abans d'ahir! Sembla un somni però ha passat un dia i mig en una mena de fantasia, com  si veiés una d'aquelles pel·lícules en blanc i negre que no ha entès mai. Veié la Maria Rosa estirada a terra, amb un cop al cap i, de sobte, se n'adonà que, com ella, d'altres persones s'ho estaven mirant. La seva mare plorava en silenci, en Joan, l'ex de la Maria Rosa, estava impassible, en Pep -pobre Pep!- feia cara de babau, amb els ulls esbatanats i a punt de posar-se a plorar i, aquella noia -qui devia ser?-, anava bruta i espellifada, però la roba era bona -s'hi va fixar-, i taral·lejava una cançó, molt fluixet, i semblava ben bé com si s'hagués begut l'enteniment. Va marxar amb en Joan, la noia estranya, devia ser la famosa secretària esgarria-matrimonis de qui tant havia parlat la Maria Rosa. Què hi feia tothom allí? I la Maria Rosa? Què havien de fer? En Joan va agafar la noia trastocada per les espatlles i se la va endur, sense dir res i ella, va agafar igualment la seva mare, prengué la mà d'en Pep i se'ls endugué a casa.

De sobte li cau al damunt tot l'abatiment del dia i tota la realitat que li caldrà viure a casa, i de la que estava fugint. Amb un gest llença la maleta a terra i s'asseu a la vora del llit.

- Tens raó, Josep, no me'n puc anar, encara.

Ell sospira alleugerit, només li diu Josep i no Pep, quan parla molt seriosament. Ara se sent una mica més segur de sí mateix, no ha sabut anar mai sol i també, pensa, tindrà temps, tindrà una oportunitat.

- Però sàpigues que d'aquí a un mes me'n vaig. Ni un dia més. Quan hagi passat tota possible investigació, quan sàpiga que tot està en ordre me n'aniré. Queda clar? I ara, si et plau, ves-te'n, he de fer una trucada i vull estar sola.

La Natàlia li gira l'esquena donant la conversa per acabada. Ara ja no queda res més per a dir. En Pep, amb el cap cot, marxa sense fer soroll. El seu matrimoni és mort? I ara, què?

dilluns, 13 de febrer de 2017

Tant li fot LXXI

Quan narres el teu fracàs basant-lo en tot d'influències externes, més que explicacions el que estàs fent és donar excuses.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Es pon el sol (XIX). Sitges

El mar està fosc, l'aire fred i humit l'envolta i la Sió nota una basca que li sacseja tot el cos. No, no vomitarà. No vomitarà, ni plorarà, ni cridarà, ni es desmaiarà, però ha de fer alguna cosa, per a algú com ella, quedar-se quieta no és una opció.

Les onades són cada cop més sovintejades. Veu el mar sense comprendre'l, com tampoc comprèn el que li ha passat a la Maria Rosa.

Sent l'aire fred i humit, el mar, fosc, està neguitós, com ella. El cel comença a ennegrir-se allà, a la ratlla que deien quan eren petites, però no sap ni quin vent fa ni pot explicar el mar. És una cosa que sempre ha estat allí, per a ells, la seva família, que vénen tots de terra endins, on només hi ha mars de blat i orenetes al juny.

Ara es troba aquí, mirant un mar d'aigua escumejant i sorollosa que no entén, com no entén res del que li ha passat en les últimes hores.

Va ser ahir, a la tarda, quan la va anar a buscar la policia, quan els va acompanyar a identificar el cadàver de la seva germana, quan firmà un munt de papers, encara no sap ben bé de què i, quan va arribar en Joan, el seu ex-cunyat, se'l va mirar i li va dir que se n'encarregués ell de tot.

Va anar a casa, es va dutxar, prengué una pastilla i s'adormí. Avui s'ha despertat de sobte, s'ha vestit i sense esmorzar ha baixat al garatge, ha tret el cotxe i ha conduit. Només recorda revolts i més revolts fins arribar a Sitges, haver aparcat prop de l'església i anar-se'n a veure el mar. Aquell que ella no comprèn. Ha caminat fins a Vilanova, ha girat cua i s'ha endinsat en una de les esculleres, ben a la punta, asseguda, amb tot el mar fosc a dins d'ella, esperant que es pongui el sol enmig d'esquitxos de sal.

dimarts, 31 de gener de 2017

Es pon el sol (XVIII). I ara, què?

La Sió surt del dipòsit després d'assegurar que aquell cadàver és la seva germana. Un home que s'ha presentat com l'inspector Gómez l'ha agafat del bracet i se l'ha endut. Sense ni adonar-se'n es troba asseguda en una cadira força incòmoda davant una taula de despatx d'allò més vulgar, atapeïda de papers i, segurament, pensa la Sió, que per aquí hi trobaríem restes de menjar. Assegut davant seu, un home gran, amb cara amable, li ofereix un cafè mentre es disculpa pel desori que impera en el seu despatx.

La Sió fa un gest, com volent dir que no cal, ni el cafè ni la disculpa, però li demana que li expliqui què ha passat, no comprèn res, no entén què hi fa la policia en tot allò. L'inspector Gómez inspira, com volent agafar empenta, la mira uns instants, calibrant el tremp de la persona que té al davant, sap que no tothom reacciona de la mateixa manera i prova de minimitzar l'impacte i, finalment, tenir algú el més sencer possible o que li doni el màxim d'indicis possibles útils per a poder tancar l'expedient. Finalment, es decideix a explicar-li els fets, tal i com ell en té constància.

- Han trobat la seva germana a l'alba, sobre les set del matí i, calcula la forense, abans de l'autòpsia, que duia unes dotze o catorze hores morta, o sigui que la mort hauria d'haver passat entre les cinc i les set de la tarda del dia anterior. No hi havia signes de robatori ni de violència ...

- Què vol dir tot això? Per què hi haurien de ser aquests signes?

- Excusi'm senyoreta però la seva germana no va morir de mort natural, ni a casa seva. A la seva germana la vam trobar al bosc, sembla que havia sortit amb la bicicleta, sens dubte, de fet i, probablement, va caure i es va donar un cop a la templa amb una pedra.

La Sió s'ha quedat gelada, no sap perquè, però no li sembla correcte res del que escolta. No està bé morir-se així. Un accident absurd?

dimarts, 24 de gener de 2017

Es pon el sol (XVII). La policia

Està al sofà, mig estirada, llegint una novel·la de Camilleri quan s'escolta el timbre de la porta.

- Vaja, qui deu ser?

La Sió posa el punt al llibre i va a obrir. No demana mai qui és i sa mare ja li hauria fet crits, però ella sempre li respon que li agrada que la sorprenguin -algun dia potser si que et sorprendran, poca solta!-. Per sort, sa mare avui no hi és.

- Bon dia, el senyor Solà i Camats?

Per què li sembla que està veient una pel·lícula? Aquella parella, home i dona, són policies! Li vénen ganes de riure en comprovar que els bòfies fan pinta de bòfies ...

- Què hi és el senyor Sió Solà i Camats?

- Sí, és clar, sóc jo, Sió és nom de dona, què volen?

- Oh! perdoni, no ho sabíem això -per un moment s'han vist torbats-, de tota manera ... - i aleshores li ensenyen la famosa placa. La Sió no pot evitar divertir-se, sentint-se una mica damunt el buit.- podríem passar? Hem de parlar amb vostè.

- De què? - No està disposada a què entrin, i ara! què s'han pensat!

- Bé, senyora ... -ves-te'n a la merda! pensa la Sió, no suporta que li diguin senyora- ... es tracta de ... vostè té una germana que es diu Maria Rosa? Maria Rosa Solà i Camats?

- És clar, si és germana meva es diu com jo, fins aquí encara hi arribo, no em diguin que n'ha fet alguna? Una estafa a l'empresa? Ha fugit després de robar un banc? Ja era hora que  fes alguna cosa de profit!

- Es morta la seva germana, senyora Solà.

- Morta? Per què?

- Com vol dir per què?

La Sió sacseja el cap, s'adona que no ha dit el que tocava.

- Això és una bestiesa, vull dir, on és? què l'hi ha passat? Com ha estat? vull dir ... m'entén?

- L'entenem perfectament senyora. Miri, fóra interessant que entréssim i en parléssim, li explicarem les circumstàncies, la posarem en antecedents i després ens podrà acompanyar al dipòsit ...

- I una merda! Anem!

La Sió agafa la jaqueta del penja-robes del darrera de la porta d'una revolada, les claus surt i tanca la porta al seu darrera. El replà, de sobte, es fa molt petit amb els dos policies i ella.

- Au va! no es quedin parats al replà! Anem! On sigui, però va!

Dins el cotxe la Sió s'encasta a la finestra mirant l'exterior. No entén res d'aquell joc, però dóna gràcies a que els pares estiguin en aquell creuer idiota per a vells desvagats. Què farà? Està sola. Potser trucarà a en Tomàs, el seu ex, però no, no pot ser, ara deu estar per l'Àfrica, o a les Quimbabes amb l'equip de rodatge, només a ella se li havia pogut ocórrer de casar-se i descasar-se d'un paio que no hi era mai, que vivia la vida a través del visor d'una càmera i que li ocupava neurones que no servien per a res, al cap i a la fi, conèixer-lo i res hauria estat el mateix.

Bé, els pares ves a saber en quina illa grega paren, en Tomàs al cinquè pi, a mà dreta i ... en Joan! S'ha d'avisar en Joan!

- Escolti senyor ... com els he de dir? Inspector?

- Sóc el sergent Lizancos, senyora Solà i ella l'agent Puiggrós.

- A pastar fang amb això del senyora, d'acord?

- I com vol que ens dirigim a vostè?

- Miri, deixem-ho córrer -diu amb cara de resignació-, ja han avisat en Joan?

- En Joan? Quin Joan?

- El seu ex-marit, punyeta! en Joan Puig!

- Ah! suposo que sí, a nosaltres només ens han encarregat que la informéssim i la portéssim al dipòsit, allí hi haurà l'inspector Gómez que l'atendrà.

- Mira que bé!

La Sió es gira una altra vegada cap a la finestra i no torna a dir res en tot el camí. Els dos policies es miren i arronsen les espatlles. Ja se sap, la gent reacciona de formes molt diverses davant aquests tràngols i la violència verbal n'és una d'elles.