Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 20 de juliol de 2017

Mans

riá riá pitá pam pam riá ria pitá pam pam feia la senyoreta Pena amb les castanyoles i els meus dits gruixuts, herència d'àvia materna i pare a l'hora, provaven d'imitar-la riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam Vilardosa no lo haces bien, así no, ves? que estrany hagués estat que hagués fet bé alguna cosa a l'escola! Vilardosa estate quieta! Vilardosa siéntate bien! Vilardosa otra vez no te aprendiste la lección de memoria? volia tocar les castanyoles no saber-me los ríos de España, m'interessava poc Cuenca, que, de ben segur, deu ser magnífica, però mai tant com el riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam, i després las cuentas inacabables, aquelles divisiones plenes de números que les dues nenes un any més grans que jo em copiaven i després m'escridassaven si m'equivocava, perquè elles també s'havien equivocat per culpa meva, que només tenia el cap al riá pitá riá pam pam i en provar de moure les mans amb aquella elegància, las tienes demasiado grandes, ves a fulanita? tiene las manos finas y delgadas, con los dedos de pianista, tu las tienes gordas i em mirava les mans, i el cordill de les castanyoles m'ofegaven el dit gros, al final, com tot, ho vaig deixar córrer, vaig provar de pinçar les cordes de la guitarra, però ja no hi havia la il·lusió del riá pitá riá pam pam i me les vaig cremar amb oli bullent i van semblar de vella i massa grosses, és clar, però davant de la catedral algú venia castanyoles de plàstic vermell i me'n van venir moltes ganes però em va fer vergonya, però ves que algun dia no acabi provant-ho, d'amagat és clar pam pam

dimecres, 19 de juliol de 2017

Peus

Slap, slap, slap, slap són les meves xancletes slap, slap, slap, slap escolto el seu so, rere meu, gairebé amb efecte Doppler slap, slap, slap, slap els peus caminen contents amb xancletes perquè fan soroll, com caminaven contents amb les sabates de taló de la mare cloc, cloc, cloc, cloc, que també quedava enrere, perquè els peus petits s'acomodaven ben bé a la punta clec, clec, clec, clec feien les sabatetes de xarol dins l'església d'Almacelles i la volta retornava l'eco clec, clec, clec, clec el cloc cloc cloc de les botes vaqueres era una mica més fosc i amb ròssec, com el cloc cloc cloc arrossegat dels esclops de fusta, perquè ambdues sempre s'havien d'arrossegar una mica, sempre m'he delit pel catacloc, cloc, cloc que podria fer amb unes sabates de balladora flamenca, per això sempre me les he mirades embadalida a l'aparador aquell prop de la Rambla a Barcelona, de ben petita que n'he volgut unes, vermelles, amb llunes blanques, per poder tamborinar amunt i avall, sense parar slap, slap, slap, slap segueixo pel carrer, gairebé feliç amb el so de les xancletes, gairebé sòlid, al meu darrera slap slap slap slap

dimarts, 18 de juliol de 2017

Cap

El vent s’endú les fulles d’una revolada. Ho sé perquè n'escolto el so fregant el terra. Al costat de la meva orella dreta una fulla passa com una carícia i se’n va enllà. Sento el brunzit dels insectes que m’envolten, fins i tot el trompeteig irritant dels mosquits. Encara no tinc els ulls oberts. Allargo una mica més aquest estat de benaurança. No hi ha dolor, no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha por. Una altra ràfega de vent refresca la meva cara i una mosca se’m posa damunt del nas. La temptació és, doncs, d’espantar-la, tanmateix encara no obro els ulls moc imperceptiblement el nas i la mosca marxa. L'aire calent ha estat substituït per una brisa fresca i reparadora. Obro els ulls, només una escletxa. Al meu damunt, les branques d'un pi carregat de pinyes. Els arbres, quan els mires de sota estant, semblen una selva atapeïda, cada branca pot semblar un arbre diferent, fractalment. La llum del sol ponent, la brisa, l'arbre que es balanceja lleugerament. Somric. Gaudeixo d'allò que tinc, aquí, ara. Una pinya es desprèn de l'arbre i cau al meu costat amb un so somort per la pinassa. Miro enlaire i veig un centenar ben bo de pinyes al meu damunt. És un pi molt gros. Si me'n cau una a la cara em farà mal. Em cal moure'm. Fins ara he gaudit d'allò que tenia, ara m'adono d'allò que em manca. Sóc un cap, només un cap enganxat a un cos de drap. No hi ha dolor perquè no hi ha cap terminal nerviosa, de coll avall, connectada al meu cervell. I estic aquí, llençada, esperant que algú decideixi per mi. Miro d'escoltar, m'agradaria sentir veus. Crido, crido molt. Finalment, se senten passes en la grava. Què hi faig aquí? Qui m'hi ha posat? Algú m'ajudarà?

dilluns, 17 de juliol de 2017

Kikujiro no natsu de Takeshi Kitano

d'aquí

Sembla que als japonesos els preocupa molt la relació home-nen, pare-fill, avi-nét, perquè en la seva producció en trobem força. Tanmateix la criatura sempre resulta el vehicle necessari per narrar la història de l'adult.

Kikujiro no natsu (L'estiu de Kikujiro). Japó, 1999. 121 minuts. Guió i direcció: Takeshi Kitano

Takeshi Kitano és un director que mai et deixa indiferent, només cal veure la seva biografia aquí per constatar que és un veritable cul d'en Jaumet. De la pel·lícula i el missatge? Bé, n'he extret que la infantesa pot estar sempre en mans de molts poca-soltes i que, manta vegades, ens fem adults més o menys normals per pura xamba. Ah! i que els japonesos, com tots els orientals, criden molt i peguen molt. Recomanable, també, el making-off.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Filosofia del budismo zen de Byung-Chul Han

d'aquí

"Tener compasión con los otros hombres, sin distinguir entre familiar y exraño; aspirar siempre a salvarlos a todos sin diferencias, y en ello no pensar nnca en el propio beneficio, ni mundano ni supramundano; aunque los otros no lo sepan y no muestren ninguna gratitud, simplemente hacer bien a los demàs, y nunca dar a conocer a los otros lo que abrigáis de bueno en el corazón. (Dôgen, Shôbôgenzô Zuimonki)

La afabilidad arcaica es opuesta en muchos aspectos a la idea aristotélica del amigo. El lugar de origen de esta amabilidad no es en primer lugar la "casa". En efecto, el arcaicamente amistoso no habita en ninguna parte, no se orienta por la casa (oikos), que sería el lugar de la propiedad de la posesión, o el lugar de la interioridad. Trasciende toda administración "doméstica", es decir, toda economía del intercambio o de la equivalencia. Es el amigo desinteriorizado, expropiado de todos los entes. Es afable no solo con los otros hombres, sino también con con cada ente.

Tampoco el amor cristiano al enemigo está libre de la economía. La exigencia de dar unilateralmente, sin pedir nada a cambio, va unida a una economía sagrada. Se espera, en efecto, una retribución divina ..."

Han, Byung-Chul. Filosofía del budismo zen. Barcelona, 2015. Herder

Catalogació: El silenci i el llenguatge enigmàtic del zen vist en comparació amb la filosofia occidental?  En qualsevol cas, un pas més cap al coneixement.

dimarts, 11 de juliol de 2017

De puntetes

El meu home em fa notar un detall d'una foto en una notícia al diari Ara, en versió .pdf, sobre la venda de la firma Pronovias a una firma de capital risc estrangera BC Partners. No és que tingui cap mena d'interès, per a mi, l'empresa de vestits de núvia, ni tan sols em vaig casar vestida de pastís de nata (amb un vestit blau d'estil anys XX en vaig tenir de sobres), però l'interès del meu home no està fixat pas en la notícia propiciada per l'ultrapatriota espanyol que lidera la firma, i que, per cert, va prometre marxar de Catalunya si tirava endavant el procés per la independència, cosa que ara, pel que sembla no tenen intenció de fer. Quina poca seriositat aquests senyors fatxes! Bé, la fotografia és la següent:


Fins aquí una clàssica fotografia d'empresa, on, per no variar, els senyors encorbatats ocupen les primeres places, en la postura tradicional, i algunes senyores se les posa perquè es vegi una espècie de paritat que, de ben segur no trobaríem si es publiqués càrrec i sou. Però l'interès de la fotografia NO rau en aquests fets, d'altra banda ja massa sabuts. Fixem-nos en dos dels personatges de la primera filera:


Aquests dos executius fan cara d'éssers cridats al lideratge, són el que se'n deia als vuitantes masters de l'univers, i la confiança i seguretat, fins i tot un pèl prepotent, que ens mostren les seves cares, ens poden ben dir que són dos triomfadors, el futur de l'empresa. Si no fos, ai las! per un petit detall que podem contemplar, fixant-nos-hi una mica més:


Tots hem tingut temptacions, al posar per a una foto, de passar per més interessants, més guapos, més atractius, més alts ... i això últim, és clar, s'entén, sobretot si et toca a la fila del darrera i saps que, si no t'espaviles, no et veurà la mama quan miri el diari. Però aquests dos senyors que estan a la primera fila no han pogut evitar la temptació de fer-se veure una mica més, sense tenir en compte que el diari estava prenent una fotografia de cos sencer.

Ridícul? Sí. I jo hi afegiria més: els caps de l'empresa de capital risc haurien de mirar d'avaluar els seus executius per aquesta fotografia. Si fos jo, no els promocionava, això segur. És clar que, els camins de les empreses solen ser inescrutables.

Podríem afirmar que, aquests dos senyors, no han passat pas de puntetes.

divendres, 7 de juliol de 2017

Una certa justícia

Pot semblar ben poca cosa, sempre havia sentit parlar de l'oncle Ernesto, el germà del meu avi, com el que més mala sort va tenir en això de la política i la justícia, i mira que el meu avi en va arribar a tenir de mala sort!. Només vull agrair públicament al Parlament del meu país, Catalunya, que aprovés la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. És el mínim que hem estat esperant durant més de 40 anys.


divendres, 30 de juny de 2017

Umi yori mo mada fukaku d'Hirokazu Koreeda

d'aquí

Sense moure'ns de la costa del Pacífic, surto de la península de Corea, cap a l'est, per saltar a l'Illa del Japó. Una pel·lícula costumista, de pèrdua i frustració. Coses normals de gent normal, sense concessions. Un "això és el que hi ha".

Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta). Japó, 2016. 117 minuts. Guió del director.

Protagonitzada per Hiroshi Abe, un japonès d'1.89 cm, la seva alçada també forma part de la seva inadaptació a un món ple d'expectatives que sempre se li han frustrat. Tots els personatges estan ben dibuixats, amb història pròpia i s'agraeix.

dijous, 29 de juny de 2017

La memòria de l'arbre de Tina Vallès

d'aquí

"-Joan, vés a comprar el pa amb el nen.
"El nen" sóc jo. Ara sempre que envien l'avi a fer algun encàrrec jo hi vaig de paquet. De vegades no em ve de gust, perquè estic jugant o llegint, o fins i tot fent els deures. Però acompanyar l'avi passa per davant de tot des de fa unes setmanes."

Vallès, Tina. La memòria de l'arbre. Barcelona, 2017. Anagrama

Catalogació: el que escriu la Tina Vallès sempre està en aquell límit dels sentiments en el que es podria caure en l'excés, però ella no ho fa mai. En aquest llibre ens fa veure com, mentre un nen va adquirint records, el seu avi els va perdent. El record del poble, i de les infanteses de poble, sempre estan presents. Talment com aquella cançó senzilla i una mica trista que taral·legem de tant en tant.

dimarts, 27 de juny de 2017

La ballarina de Berlín de Joan-Daniel Bezsonoff

d'aquí

"Sosnowski havia encarregat al cafè Buchwald, una de les millors pastisseries de la ciutat, un Schwarzwälder Kirschtorte, un pastís de la Selva Negra. El xampany corria com la broma. tots els convidats del comte Sosnowski es congratulaven de tenir un amic tan generós. el colofó de la festa no va trigar pas. A mitjanit, la Lea Niako, quitllada en una estrada, va ballar una dansa eroticosagrada de l'Índia. Portava un vestit sevillà, escotat fins al llombrígol i al pompill de les anques, així com un cosset de seda blanca transparent, més obscè possiblement que la mateixa nuesa. No dissimulava gens els pits menuts, amb els mugrons subratllats per un toc de pintallavis. Els convidats de Sosnowski, al·lucinats, trempaven com una caserna de geníssers. Orgullosa de la seva beutat i de l'efecte que produïa, la flàvia es deixava toquetejar. Poc la molestava que tants mascles la llurquessin, la cobegessin, la volguessin posseir. Ans al contrari. L'afalagava. Un tinent coronel de cavalleria, torrat, es quinyolava sense mania. La Lea culejava, serp encisadora, amb els ulls delirants d'una Messalina en plena activitat ..."

Bezsonoff, Joan-Daniel. La ballarina de Berlín. Barcelona, 2017. Empúries

Ja fa dos anys que faig de voluntària lingüística a una aprenenta polonesa, lingüista ella, i que, per tant, no es conforma amb poca cosa L'any passat vam llegir Tolstoi, que li va fer molta gràcia de llegir-lo en català, perquè ella sempre l'associava al rus, evidentment, l'idioma en què l'havia llegit. Molta gent se'n fa creus quan comproven que, en català, també es pot parlar de física, que no de química, nuclear. No crec que sigui ignorància, sinó que, de sobte, la realitat se't fa evident. I això està bé. Era fàcil triar La ballarina de Berlín, de l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre era calent, acabat de publicar, i ens ha donat peu a materialitzar informació i pensaments sobre la Polònia actual i l'antiga en català.

Catalogació: és una novel·la divertida, amena, no cal dir, amb anades i vingudes a la realitat entreguerres europea. El que més m'emociona, però, i deixeu-m'ho remarcar, són algunes expressions, algunes paraules, que aquí, a la barcelocèntria no solem utilitzar i, de ben segur, ni coneixem. Només per això paga la pensa i si, al damunt, és un bon llibre, què més podem demanar?

Alguns mots:

Quitllada: de quitllar, aixecar, bastir.

Llombrígol: m'agrada ressaltar aquesta paraula del català central, que s'ha vist arraconada per la paraula melic. N'hi ha que diuen que tenen un mateix origen, però a mi m'agrada la brama que corre que, melic, el van acabar posant les dides lleidatanes a la capital del Principat.

Pompill: pòmul.

Geníssers: eren els antics soldats d'infanteria de la guàrdia del sultà otomà. La imatge fàl·lica que se'n desprèn resulta molt gràfica.

Flàvia: Dona o noia, en sentit una mica burlesc o despectiu.

Llurquéssin: miressin

Quinyolava: aquí hem de fer córrer la imaginació, si més no al Diccionari Català Valencià Balear només he trobat l'opció de ganyolar com un gos, que es diu al Pla del Bages, i, amb tota la franquesa, per context, em fa tota la sensació que estem parlant, ben bé, d'una altra cosa, més auto-eròtica.

dilluns, 26 de juny de 2017

Xinus vs aliens


 
Amb l'accés a les plataformes de cinema i TV digitals, la hibridació de les cultures està servida. Personalment sóc fan absoluta dels productes audiovisuals orientals. Ara mateix, estic a Corea, sobretot per la seva perfecta impuresa. Tant li fa la qualitat del producte, es tracta d'assistir a l'espectacle visual de veure persones que se'ns assemblen, però no ben bé, fent coses similars a nosaltres, però no ben bé, i deixant-nos descol·locats amb l'ús d'eines, robes, àpats, mescla d'ambdós mons, i adaptacions al propi, el d'ells, és clar. És talment com si haguéssim de buscar la marca de l'alien al clatell de tots els éssers que pul·lulen per la nostra pantalla. La cultura audiovisual oriental actual està dominada per la imatge del jove efebus, força androgin, narcisisme pur, i una femella més "utilitària" i passiva, infantilitzada. Ja ho vèiem en el manga japonès. Ara, en algunes obres, es pot observar la distància abismal del comportament entre el món adult, encara connectat a un passat postguerra de contenció, severitat, respecte a allò vell, a l'explosió exhibicionista actual. Ens va fascinar el Gangnam Style, com a cosa absolutament esbojarrada i irreal, però no sé pas si ho és gaire. A Corea no hi he estat, però després d'ensopegar al Vietnam en unes coves naturals i fantàstiques, amb papereres de plàstic blau elèctric en forma de pingüí cada dos per tres, no sé pas, ves que la cosa no vagi per aquí!

No cal dir que em moro de ganes d'anar a Corea. Oppa!

N.B.: aquesta expressió última no la faré servir mai allí, si és que hi arribo a anar.


I ja és ben bé que, a vegades, sembla que estiguis de hangover.

dijous, 22 de juny de 2017

Quan arriba la penombra de Jaume Cabré

d'aquí

"-Doncs jo he hagut d'aturar el cotxe darrere del BMW negre i de seguida he pensat collons, no badis, que ja tens el verd, babau! I vinga fer-li llums i dir-li no siguis torracollons, que tens verd, i baixo del cotxe fet un obelisc o com es digui, perquè aquestes coses em posen dels nervis i quan veig el conductor així a mitja llum dels fanals i veig que em mira amb cara de pensa i li dic hosti, mestre, tires avall o què i llavors m'he fixat que el paio només em mirava amb un ull, un fàstic de collons. Sí, sí. La vomitera és meva; és que ... D'acord, venia una mica marejadet i plaf. Però jo ni l'he tocat, eh? Jo sóc innocent com una daina, no sé si m'explico."

Cabré, Jaume. Quan arriba la penombra. Barcelona, 2017. Proa

Catalogació: a la web de l'editorial en diuen "la nova obra mestra ...", ho entenc, és llenguatge comercial. M'he divertit, d'aquí a obra mestra la cosa ja es complica. No crec que Jaume Cabré hagi de demostrar que és un gran autor, però, tot i que aquest no és un mal llibre de contes, amb un fil conductor que el fa més interessant, n'he gaudit més de les seves grans novel·les, encara recordo la meva emoció amb Fra Junoy ... Tot i això, li agraeixo que hagi estat l'esquer pel retorn del meu fill petit a la literatura catalana.

dimecres, 21 de juny de 2017

La pell freda d'Albert Sánchez Piñol

d'aquí
"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs."

Sánchez Piñol, Albert. La pell freda. Barcelona, 2012 (37). dgt. La Campana

Catalogació: vaig llegir aquest llibre al 2003, en una primera edició, i ja en porta 37, com 37 llengües a les que s'ha traduït. És un molt bon llibre, no en dubto, i la seva trajectòria em fa pensar en com n'és d'important l'agent i l'editorial. Llibres bons, universals, en la nostra literatura n'hi ha més d'un i més de deu, el perquè no arriben tan lluny com aquest és un bon motiu d'estudi, de ben segur que no serà només per una sola circumstància. Però això no li treu mèrits. Com què en tenia un exemplar en llibre electrònic, i com què necessitava treure'm de sobre les tones de paper llegides per l'examen de dissabte passat, aquest ha estat un tònic excel·lent.

dimarts, 20 de juny de 2017

Por qué el mundo no existe de Markus Gabriel

d'aquí

Consideremos dos ejemplos: Cuadrado negro sobre fondo blanco de Malevich y Chica que lee una carta junto a una ventana abierta de Vermeer. A primera vist se podría pensar que estas obras de arte no tienen realmente nada en común. La pintura de Vermeer es figurativa y la de Malevich, en cambio, totalmente abstracta; la pintura de Vermeer es colorida, Malevich evita el color con una superfície uniformemente negra. El arte abstracto parece ser, por naturaleza y de forma absoluta, un arte sin objetos. ¿Cómo se puede entonces decir que se trata de un campo de sentido reflexivo, en el que aparece un objeto junto con su sentido? ¿Y en qué consistiría en realidad la reflexividad en el caso de Vermeer?

Comencemos por una observación muy simple, en concreto el hecho de que la pintura de Malevich no carece totalmente de objetos. Presenta más bien un objeto bastante ordinario, un cuadrado negro sobre fondo blanco. Sin embargo, antes se esperaba del arte algo muy distinto, en particular la representación de objetos importantes para los humanos: Malevich decepciona algunas expectativas y muestra así exactamente la manera en que los objetos nos aparecen realmente, ya que todos los objetos aparecen delante de un fondo, en última instancia ante el fondo de su campo de sentido.

[...]

Malevich muestra muy claramente en sus escritos teóricos, sobre todo en Suprematismus - Die gegenstandslose Welt ("Suprematismo, el mundo sin objeto o el reposo eterno") que todavia tenemos que ir un paso más allá. No podemos permanecer parados en la interacción entre el primer plano y el fondo. El siguiente paso consiste en reconocer que el mundo en que nos movemos, cuando observamos el cuadrado negro sobre fondo blanco, la obra de arte, es el trasfondo del que surge la obra de arte. La interacción entre primer plano y fondo que se materializa en la obra de Malevich, surge a su vez en forma de una obra de arte que se destaca del fondo del mundo a su alrededor, el que nos encontramos, cuando contemplamos la obra.

Gabriel, Markus. Por qué el mundo no existe. Barcelona, 2017 (6). Pasado y presente

Catalogació: la casualitat fa que la meva jove em recomani aquest llibre ara? Bé, reconec que som dues dones que ens agrada compartir llibres de filosofia i art. Això no vol dir que en sapiguem gaire, només que procurem estar una mica al dia del que es publica. Markus Gabriel és un filòsof estrella, d'aquests que avui estan de moda i que fan divulgació, una mica al límit, del món de la filosofia. L'obra m'ha semblat una mica escabellada, fins i tot parlant de sèries com Breaking bad, però reconec que ha estat un viatge interessant. També perquè reconec que no sabria triar entre Vermeer i Malèvic, m'emocionen ambdós.

Ah! i el món no existeix perquè si existís hauria d'estar dins del propi món i això, no és possible.

dilluns, 19 de juny de 2017

Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión de Michel Foucault

d'aquí

La división contante de lo normal y de lo anormal, a que todo individuo está sometido, prolonga hasta nosotros y aplicándolos a otros objectos distintos, la marcación binaria y el exilio del leproso; la existencia de todo un conjunto de técnicas y de instituciones que se atribuyen como tarea medir, controlar y corregir a los anormales, hace funcionar los dispositivos disciplinarios a que apelaba el miedo de la pesto. Todos los mecanismos de poder que, todavia en la actualidad, se disponen en torno de lo anormal, para marcarlo, como para modificarlo, componen estas dos formas, de las que derivan de lejos.

El Panóptico de Bentham es la figura arquitectónica de esta composición. Conocido es su principio: en la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de la torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atrviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar. Por el efecto de la contraluz, se pueden percibir desde la torre, recortándose perfectamente sobre la luz, las pequeñas siluetas cautivas en las celdas de la periferia. Tantos pequeños teatros como celdas, en los que cada actor está aolo, perfectamente individualizado y constantemente visible. El dispositivo panóptico dispone unas unidades espaciales que permiten ver sin cesar y reconocer al punto. En suma, se invierte el principio del calabozo; o más bien de sus tres funciones -encerrar, privar de luz y ocultar-; no se conserva más que la primera y se suprimen las otras dos. La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra, qu en último término protegía. La visibilidad es una trampa.

Foucault, Michel. Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Buenos Aires, 2002. dgt. Siglo XXI

Catalogació: que estigués fent Filosofia Contemporània i, sobretot, llegint aquest llibre, al mateix moment que la notícia era el tancament del nostre panòptic, la Model, és, espero, casualitat. Llegeixo veus que parlen de la seva conservació i restauració. Sóc del parer que no tot cal que sigui conservat. I el monument al control absolut no veig pas com es podria aprofitar sense caure en el mateix pel qual va estar creat. Un llibre interessant, pel prestatge de les relectures. Tot i que l'he hagut d'haver en .pdf perquè està descatalogadíssim. Ens avisa de com el panoptisme, el control total, és arreu on anem, ara mateix.

dijous, 15 de juny de 2017

Diari de bord. Data estelar: 150617. Dia 209

Finalment ahir no va poder ser. El blablacar i ell no es van entendre i fins avui no ha aparegut a Sabadell on he anat a buscar-lo. On no aniria després d'estar 7 mesos sense veure'l!

El primer Déu vos guard: me'n vaig a Califòrnia. Jo: hola fill, ben tornat, tens gana? t'he dut un entrepà i aigua fresca. Estàs bé, l'operació què tal? I la Hanna?

Bé, sembla que Califòrnia esperarà passat l'agost i potser fins i tot el setembre. La Hanna, com és normal, ha d'estar també amb la seva família. La resta ja ho anirem veient. Arribada, buidada de motxilla, quatre aventures d'un cowboy a Mongòlia, dutxa i a dormir, que venia en cotxe des de les 12 de la nit.

dimecres, 14 de juny de 2017

Diari de bord. Data estelar: 140617. Dia 208

Avui diu que arriba, a les 17:40, a l'estació de França, que si el podem anar a buscar i portar-li un entrepà, que tindrà gana.

Bé, ja hi anirà son pare, jo tinc ple a l'Ajuntament, espero que sigui a casa a la nit quan torni, després de gairebé set mesos, bé que pot passar algun dia a casa.

dilluns, 12 de juny de 2017

Malsons

Somniava que estàvem -no sé qui, no cal preguntar- en una illa, i una habitació, ara i adés eren una cosa o una altra, i una enorme massa de gelatina negra pretenia absorbir-nos per convertir-nos en no res. L'espectre variava de densitat; amb la consistència de la gelatina avançava, i la feina era nostra per esquivar-la, i, quan l'observava, tenia la textura esponjosa de la mousse, i pensava: això és per dissoldre millor el meu jo.

M'he despertat suant i sort que no tenia un misto, sinó cremo tots els llibres de filosofia.

divendres, 9 de juny de 2017

Diari de bord. Data estelar: 090617. Dia 203

Sí, finalment tenim data i pregunta. No sé pas si això li interessarà gaire al noi.

D'un missatge lacònic:

"ja som a casa dels pares de la Hanna"

inferim que ja és a Europa, a Leipzig si no anem errats. Tot serà que els pares de la Hanna s'hagin traslladat a Alaska i la nostra idea no sigui la correcta, també.

Però bé, imaginem que Leipzig és la resposta encertada. De moment. xucrut 1 - pa amb tomàquet 0

Animals no tan bèsties


dijous, 8 de juny de 2017

La Triomfant de Teresa Cremisi

d'aquí

Si l'Allau parla bé d'un llibre, aquí,  jo li'n faig cabal. L'experiència em diu que encara no m'ha fallat mai. Fet i fet, faig una mena de joc amb mi mateixa, a veure quan li podré retreure que li hagi agradat algun llibre i a mi no. Em temo, però, que el seu criteri és massa fiable i, per tant, si diu que La Triomfant és un molt bon llibre, no ho puc evitar, me'l busco.

El segon cant [de la Ilíada] em va deixar estupefacta. La mestra ens havia dit que no era obligatori que el llegíssim sencer: es considerava pesat. Era una lletania de les forces presents, habitualment anomenada "catàleg de les naus". El vaig rellegir sencer tota sola, per curiositat i malgrat els seus advertiments, perquè anava de guerra i de naus.

Encara avui la bellesa d'aquesta enumeració de pobles, cabdills de guerra, indrets, a la qual sempre s'afegia la quantitat de vaixells de cada contingent, em deixa sense veu. La força que aquesta llista de noms transmet a través dels segles té, n'estic segura, alguna cosa de miraculós. Per primera vegada vaig entendre que la poesia ho podia dir tot. L'art tenia el deure de permetre-s'ho tot. Ser dit per un poeta era un salconduit per a l'eternitat.

No us podeu imaginar el que suposa per algú com jo, que fins a la maduresa he dut en silenci el meu amor incondicional cap al segon cant de la Ilíada, trobar una ànima bessona que el troba igual d'admirable. No pretenc pas equiparar-me a algú com la Teresa Cremisi, ja m'agradaria a mi!, però, a partir d'aquesta confessió de l'autora, el llibre ha estat una mica més meu. Passa ràpid, molt ràpid, i amb una facilitat enganyosa, per tot el que comporta de possibilitats de reflexió sobre el context en què es va movent la protagonista.

Cremisi, Teresa. La Triomfant. Barcelona, 2016. Anagrama

Catalogació: amb satisfacció el deso a la prestatgeria dels llibres que algun dia tornaré a llegir.

dilluns, 5 de juny de 2017

Diari de bord. Data estelar: 050617. Dia 199

A un missatge del meu home:

ei pare! si tot genial, acabem dentrar a latvia. ara començarem a fer autostop cap a lituania

o sigui que ja han sortit de Rússia, diria que a una velocitat força elevada. Vaja, que, ves a saber, potser enyora el pa amb tomàquet.

(no em faré il·lusions perquè potser només és que la Hanna enyora el xucrut)




dijous, 1 de juny de 2017

Cassigall

Als matins, després de llevar-me, esmorzar, prendre'm una tassa de te mentre remeno les xarxes i llegeixo articles dels que diuen el que vull sentir -cal greixar la maquinària a primera hora, només em faltaria que se'm posés travesser el pa de sègol amb formatge deixatat-, me'n vaig una estona al pati de casa, aprofitant que la casa li fa ombra, per remenar les tomaqueres.

Avui he continuat lligant-les, enfilant-les canya amunt -aquesta canya americana que caldria eradicar de la nostra natura per invasiva i que resulta tan útil als horts- amb uns cassigalls de cotó que li vaig demanar a la mare.

- Mare, tens cassigalls per lligar les tomaqueres?

- Mira al calaix dels draps de la pols.

Afortunadament, a casa, som del ram del cotó, dels llençols de cotó s'entén i això vol dir acabar tenint cotó per a fer pedaços per a llençols, draps per treure la pols, o per embolicar gel en cas de prendre mal, per exemple, i, finalment, aquests llençols inicials acaben morint quan, després d'haver lligat les tomaqueres de l'any, acaben al cubell de compostatge amb les restes vegetals.

Cassigalls.

No em negareu que no és una paraula genial.

He estat lligant les tomaqueres, traient-los els cavalls, arrencant la verdolaga, que n'hi ha que diuen que no cal, però ho faig d'esma perquè sempre ho he vist fer, i a la Viquipèdia diuen que es posa a l'amanida, però reconec que no me'n surto de veure-la comestible; tot això mentre anava mastegant: cassigalls, cassigalls, cassigalls. Fins i tot n'he fet cançoneta, cassigalls, cassigallets per jugar a nines i fer-los vestidets.

Serà allò que diuen que amb els anys retrocedim a la infantesa? Vaig aprendre a cosir fent puntades a un cassigall, i a fer traus, i a brodar; a la canalla sempre se'ns donava un cassigall. Els meus fills també en van aprendre així. El cassigall dels meus fills, el drapet, perquè quan l'has cosit pren una altra categoria, encara deu voltar per algun calaix.

Me'n torno als exàmens que ja he desbarrat prou. Però és que sense les tomaqueres no aixecaria el cul de la cadira, i això no és bo. Sort dels cassigalls!

dilluns, 29 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 290517. Dia 192

Missatge únic:

ei mare! som a Ulaanbaatar, en dos dies agafem el transiberià cap a Moscou

dijous, 25 de maig de 2017

Títol

De tant en tant -potser encara trobaria algun apunt similar- m'agafa per imaginar-me els títols dels llibres que mai no escriuré. Ara, que em toca demostrar al professor que sé què és el que han escrit tot de barbuts sobre el pensament humà, me n'adono d'unes quantes mancances en aquest camp. Per tant, us passo els títols dels assajos -m'he canviat de bàndol- que algun dia perpetraré.

- Ontologia amb fogots, el foc intern i l'ésser.

- Epistemologia del mal de queixal amb fogots, també. Es possible concentrar-se amb tant de foc intern?

- La maduresa femenina: càstig o venjança?

- La transparència és un grau.

- El sobrepès, el cortisol, la dieta i el gat Nietzsche.

- No és sobrepès, és la torna.

. Els bolquers de la iaia i com és que encara no n'he de portar al rebuig els de cap nét? Carta als fills.

Bé, ja tinc gran part de l'obra feta, ara només em cal desenvolupar els títols. Càsum sant Foucault!

dilluns, 22 de maig de 2017

Tant li fot LXXIII

L'administració, el monstre burocràtic destinat a l'evasió de la responsabilitat.

dimecres, 17 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 170517. Dia 180

Arriba un missatge de Whatsapp del meu fill gran, el normal (?)

Marc: Hola mare                       

Marc: M'ha escrit la hana                       
 
Marc: Que està amb el jordi al nord de mongolia en una granja i tot ok però no tenen internet                  
 
Jo: Ah!  Molt bé doncs
                       
Jo: No t'ha dit cap lloc en concret?
                       
Marc: Nop

Miro el Google Maps i demano la distància entre casa nostra i Ulan Bator, Mongòlia -és que des de casa nostra a "una granja al nord" no em dóna resultats. En cotxe trigaríem 116 hores sense trànsit -en una ruta amb peatges, que travessa diversos països (oh!) i your destinations is in a different time zone-, en avió són 11 hores i 45 minuts des de 771 € -caram! quanta informació!-, aquí imagino que no compta el temps que em faria perdre el senyor Millo al Prat, i hi ha 9.573 kilòmetres per carretera.

També el Maps em proporciona algunes dades accessòries:

"Dades breus

Ulan Bator o Ulaanbaatar és la capital de Mongòlia. Està situada al nord del país, lleugerament a l'est del centre de Mongòlia, prop del riu Tuul, en una vall al peu del mont Bogdo Uul que està declarat Patrimoni de la Humanitat.Viquipèdia
  • Altitud:
    • 1.350 m
  • Àrea:
    • 4.704 km²

Hotels

3 estrelles i 73 € de mitjana,5 estrelles i 257 € de mitjana"

Faig una repassada pel mapa del nord de Mongòlia. A part que els noms estan escrits en ciríl·lic, ganes de tocar el potet per part del patró del meu avi matern que nomia Ciril, Cirilo al més pur estil Decret de Nova Planta, veig tot de iurtes, aquelles tendes rodones que ara estan de moda entre els bohos de per aquí. Molt de l'estil del meu fill petit, camp per córrer, vent a la cara i pocs horaris. Estarà bé, no en dubto.

dimarts, 16 de maig de 2017

Es pon el sol (XXXII)

La Sió surt de la casa amb el cotxe per anar al poble ...

Més o menys tinc escrit fins aquí, perquè és un vell text al que li vaig dedicar una setmana d'atur ara ja fa ves a saber quan, del temps de les impressores d'agulles! Que això, avui, ja és dir molt. Fins i tot he hagut de canviar coses perquè encara no hi havia telèfons mòbils!

I és que, la veritat, volia provar què és això d'escriure de debò, això de seure, cada dia, i ficar el nas a la vida dels altres, encara que siguin inventats. Perquè, encara que sembli suat, un cop te'ls inventes prenen cos i, manta vegades, fan el que els dóna la gana a ells, no pas a tu, que d'entrada et penses que seràs Déu, així, amb majúscules, i veus com els homenets i les donetes als qui has donat l'alè de vida, et fan pam i pipa des de la pantalla.

I què si la Sió és una protagonista massa tòpica! El millor que té és que és una dona, una dona que tria? No pas, una dona que prova de triar, encara que se'n surt poc, perquè tampoc és que tingui gaire personalitat, per no parlar ja d'intel·ligència. Ella fa el que pot, però tinc la sensació que no ha llegit prou llibres de lladres i serenos i això d'investigar tampoc és tan fàcil com sembla a les pel·lícules, que tot va a velocitat del llamp. M'hagués agradat que fos una Humphrey Bogart del XXI i sense penis, però per copiar segons què cal tenir un talent que, reconeguem-ho, no tinc.

A més, les mentides podrides de la nostra realitat, que veiem un CSI qualsevol i ja ens creiem que som en Grishom, entomologia i mirmecologia incorporades, i ens empassem qualsevol merda que ens vulguin vendre, només perquè els quadra el guió. Imagina que, en aquell temps que vaig fer de detectiu per una advocada -no us penséssiu pas, la meva vida era una orella enganxada al telèfon i piles d'expedients-, un senyor pretenia que trobés un autobús, que sembla que li havia donat un cop, anant a casa seva a prendre mostres de pintura vermella de la carrosseria del seu cotxe: "segur que al laboratori poden dir de quin autobús és i, sinó, vagi a mirar els autobusos a veure quin un duu una ratllada". Per l'amor de Déu! De debò? Us imagineu la Clídice, bé, en aquest cas la Montserrat, anant a Barcelona i demanant-li al cap de TMB que em posi tots els autobusos en línia per "si algun té alguna rascada?". Gairebé me'n vénen temptacions, només per com podria ser de delirant. Per no parlar del cas que volien que trobés una vaca gallega que havia tingut la mala idea d'ensopegar amb el seu quatre per quatre, o quan vaig haver d'esclarir com havia estat l'accident entre un automòbil i una barca - si una barca- a la Gran Via de Madrid, o ... bé, m'estic desviant del tema.

El cas és que d'entrada vaig voler fer el que fa tothom, i totdon, vaig començar per una protagonista, la Maria Rosa, que en realitat no hi era, i que tampoc era massa interessant, aquestes germanes, tristes i avorrides, amb pares que fan crusserus, també tristos i avorrits, no hi ha per on agafar-les. Va ser un dels molts errors.

Això sí, vaig fer un calendari, vaig anar a mirar localitzacions. Fet i fet, podríem afirmar que jugava, però que no m'ho vaig creure mai del tot. Em va distreure molt això d'inventar personatges diferents, com si tingués una pila de Mr. Potato's family i anés posant un nas aquí, una orella allà, bigoti? no, avui no es porten els bigotis, ara, t'has de deixar barba de dos dies o fer-te hipster i dur elàstics, bé, doncs, rasurat, considerant que el Josep Fuster de Ribot és de per damunt de la Diagonal i encara es vesteix amb polos - manes! quin acudit creure que un polo és elegant! no entendré mai els homes- i també em va sortir deixatat, un sang d'orxata que això no hi ha qui ho arregli. Persones -personatges?- provant de viure vides de debò, fent veure que s'ho passen d'allò més bé quan, en realitat, tot plegat fa tuf de cartró pedra.

Calla, que el meu bon amic Jordi, al paradís dels cinèfils sigui, diria: nena, se t'ha colat l'inconscient aquí, adorador com era de la psiconàlisi. I sí, segur que sí. Recordo vells temps, quan encara volia ser escriptora de les de veritat, quan encara tenia tots els llibres d'aventures que havia llegit bategant en el meu cap - molts Salgaris, potser massa, de fet tots, que ens els va regalar el pare-, era a l'època de l'escorrialla hippy, i tothom anava a l'Índia perquè havien de tenir vivències, que sinó tenies vivències no podies escriure ni un borrall. I, és clar, les meves vivències són les capaces de donar vida a algú com la Natàlia, verge santa del Roser!, quina altra bleda assolellada! És clar que quan ho vaig escriure tampoc havia passat el terratrèmol del Perú, ni havia estat a l'Àfrica, ni a la Conxinxina, però no sé si hagués canviat res, el que val val, i el que no ... bé, aquesta última part encara no la tinc resolta.

De tots els personatges, el que més em va agradar és el Pau, el que troba el cadàver, perquè a ell només li preocupa la collita, i això m'ho sé, que vinc de família pagesa i encara ara faig hort. Lo pare era de Penelles, a la Noguera, i la mare d'Almacelles, al Segrià. I bé, strictu senso, cap dels dos ha estat mai pagès, que el pare va estudiar a Barcelona i van acabar casant-se a Esparreguera, on després vam néixer els meus germans i jo, però, els quatre avis si que n'eren de pagesos. Bé, aquí tampoc l'encerto, tres avis, o sigui els pares del meu pare i el pare de la meva mare si, la mare de la mare, la padrina Dolors, era una noia de casa bona, filla d'un sabater, però mai li va fer mandra arromangar-se, això sí.

On era? ah! sí, amb en Pau de cal Roig, potser aquest va ser l'únic personatge absolutament honest de tots. Al cap i a la fi jo no he viscut cap assassinat, no compta quan vaig veure com omplien de ganivetades un home al Perú, perquè ho vaig veure des d'un cotxe i això és com si ho veiés pel televisor. És el que fa el televisor, és el que fan les finestres, que sembla que les coses no passin ben bé d'aquella manera, que aquell vidre, tan fràgil i transparent, ens protegeix de la contaminació de la consciència i, és clar, si rere un vidre ens sentim igual que quan jugàvem de petits i pujàvem al pedrís tot dient: xic-xac casa! i estàvem salvats, és normal que l'empatia brilli per la seva absència. Però en Pau és pagès, i vaig créixer escoltant històries de pagès, i abans de morir el meu pare em va encomanar que plantés tomaqueres i jo ho he fet -tot i que he hagut de guiar-me per un vídeo del Youtube, que sembla que per generacions de pagesos que tinguis al darrera, no compta-, i això, el plantar tomaqueres i, el que és més fort, collir-ne i menjar-ne, ja deu comptar com a una mica pagesa, no?

També em va fer riure la Sònia, l'amant xoni del xulopiscines de l'ex de la Maria Rosa. Estic convençuda que a en Joan, l'ex, li fan pudor els peus, duu sempre l'americana rebregada, i les dents brutes. A la Sònia me la vaig imaginar amunt i avall, amb les seves dèries i absurditats i sí, em va divertir maltractar-la una mica.

Els capítols del bar, amb el periodista i l'Antonio, el fillol de cal Gitano, van ser un invent posterior, perquè d'alguna manera havia de recapitular, aquesta és la part més blogaire, més adequada al medi on em moc i, per un instant em vaig veure temptada de resoldre el perquè l'Antonio -que s'assembla terriblement al meu professor de joieria, tot i que ell, el meu professor és un bon home casat i afillat i molt simpàtic-, ho sabia tot del cas. Va ser un ferm candidat a ser l'assassí, qui en sap tant, normalment és aquell que en pot saber perquè hi era. 

Però ara ja estava en fase d'avorriment i, què voleu que us digui, això és com en el bàsquet, que la primera idea és la bona, sinó ja et veus rectificant a l'aire i, o ets Magic Johnson, o perds la pilota i acabes rebent una esbroncada. L'assassina de la Maria Rosa, perquè va ser un assassinat amb premeditació i traïdoria, va ser la Pepita Sánchez. En la Pepita també trobaríem trets coneguts, però aquí no diré ni piu per allò de ser políticament correcta, i reconec que, malgrat que els seus motius per matar la Maria Rosa ens podien semblar estúpids, perquè la dona no s'ha adonat mai que els demés també pensen, poc i malament, però també pensen, i que, per tant, ella no ho ha d'arreglar tot. D'aquestes en trobem a cabassos en el món i, és clar, la cosa sempre s'embolica, normalment tirant cap el caire de l'absurd i el ridícul, només cal posar un telenotícies últimament i veiem amants assassines, mares superiores delirants i una realitat en la qual diries que hi ha un guionista tarat que ens va marcant les estupideses que perpetrem, dia sí i dia també.

I perquè ningú no en va dir ni piu? És evident que ho van veure, tots van convergir en el lloc i el moment. La veritat és que a tothom ja li estava bé que la Maria Rosa desaparegués. Només era una nosa. La vella va continuar amb la seva vida, amb el convenciment que havia defensat allò que tant li havia costat de guanyar. La Natàlia se'n sentia de debò i és, potser, la més innocent, però sempre estaria al costat de la seva mare, d'això no cal dubtar-ne. En Josep? Sí, és clar, era el seu amant, però li feia una mica de por i, què vols, tampoc volia perdre tot el que tenia seguint casat amb la Natàlia. No cal dir que a en Joan se li solucionaven un munt de problemes amb la mort de la seva ex-dona, i la Sònia havia desitjat mil vegades veure-la morta, sabia, intuïa, que ella no era prou per a en Joan, i la Maria Rosa era el seu recordatori, perquè, per grisa que ens pugui semblar a nosaltres, la realitat mai és una, perquè en aquesta Terra hi ha molts universos. La Sió, al final, potser hauria resolt el cas, però ves a saber si l'hagués pogut provar i, de totes totes, hagués hagut de marxar cap a la posta de sol sense massa futur ni massa res.

O sigui que us dec una disculpa, ves a saber si mai me n'hagués sortit d'escriure llibres, no puc presumir d'haver-ho intentat gaire, potser és perquè, com ma mare, m'agrada viure endavant i, quan miro cinc minuts enrere, tot em sembla terriblement caducat. Per això m'ho passo millor ara amb Foucault, Derrida, Deleuze i tota aquesta penya, que flipes sempre amb els barbuts que es passen la vida dient-te com som la humanitat, o com hauríem de ser, i constatant que, fins i tot ara, no n'hi ha cap que tingui en compte la realitat des d'una perspectiva menopàusica -ja m'agradaria veure algun d'aquests barbuts filosofant enmig d'un fogot-, o, potser millor, on millor estic és, tot l'any, envoltada de bosc, fent bona aquella dita d'una joventut pretèrita que vaig viure: compra't un duro de bosc i perd-te. I que de gust que em perdo quan puc! Això sí, amb un llibre a la motxilla. Afortunadament n'hi ha que en saben d'escriure.


dimecres, 10 de maig de 2017

Reencarnacions miserables d'Olga Xirinacs

Tinc alguns escriptors icona i una d'elles és l'Olga Xirinacs. No tinc, encara, tots els seus llibres, però el plaer també està en l'espera. Tanmateix, si mesclem l'Olga, Sant Jordi i la possibilitat de comprar una novetat, et voilà, ja tenim mitja feina feta. Només queda esperar el correu -via reemborsament, sí- i encetar la lectura.

del blog de l'Olga

Xirinacs, Olga. Reencarnacions miserables. Tarragona, 2017. Arola editors.

Eusebius Frank mor i aquí comença la seva història, bé, la seva no ben bé, perquè Eusebius Frank només és un cos més de la baula de cosos en els que es va reencarnant l'ànima Eusebius. La seva aventura és tarragonina i universal, com cal que siguin les bones històries i naveguem per l'especial sentit de l'humor de l'autora, sempre inserida en la nostra realitat, així com també fem incursions en el passat mitjà i llunyà.

Solc prendre notes breus quan llegeixo, notes amb les quals no tinc la pretensió d'atabalar-vos, però he de dir que he repetit una paraula contínuament: elegant. L'Olga és una escriptora impressionant i, sobretot, elegant. Cada vegada que enceto un llibre seu, la temptació és preguntar-me: on em farà viatjar ara? Perquè els viatges de debò, no són els que compres a cap agència, sinó els que pots fer pel temps, l'espai, la cultura i el dedins dels personatges.

Absolutament recomanable.

dimarts, 9 de maig de 2017

Es pon el sol (XXXI)

Amb un got de llet de soja calenta a la mà -pobre substitut del got de llet de vaca calenta que es pren ella, però que a la casa de la seva germana carregada de punyetes no n'hi ha-, la Sió repassa la llista de tasques que s'ha proposat dur a terme.

Primer pensa que li cal anar al lloc precís dels fets. Ho hauria de fer avui i, sobretot, havia d'intentar parlar amb la persona que va trobar el cos de la seva germana. Després es proposa fer la mateixa ruta que solia fer ella. No sap ben bé a què treu cap, però pensa que no serà sobrer. La bicicleta no hi és i tampoc la vol, no se'n refia gaire de les màquines, ho farà a peu.

També li cal parlar amb els veïns, sobretot ara que sap l'assumpte de la seva germana amb en Josep de Ribot. El que no veu clar és com ho enfocarà, ves a saber si la Natàlia, la seva dona ho sap o no.

Les joies! ha de comprovar-les, ha de mirar si hi són les de la família. Aquest punt, que tot sigui dit li fa molta mandra, el deixarà per més endavant, potser quan arribin els seus pares. Sa mare, de ben segur, que sabrà què cal trobar i si falta alguna cosa.

Una altra mandra infinita per a la Sió és el club de golf. No hi aniria, però falten els pals. I, finalment, el fang.

Sió, ets una paranoica, ja em diràs que té d'estrany que un cotxe porti fang a les rodes? Malgrat tot, fa uns dies que no havia plogut, fins ahir. Les carreteres estaven seques quan va passar tot, i els camins del bosc? Potser queden bassals per on passava la seva germana i feia deu dies que havia estat plovent a bots i barrals.

Es mira la llista amb la sensació d'estar fent el ridícul. A què juga?

dilluns, 8 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 080517. Dia 171

D'ahir

- Totiiii, ja has trobat en Gengis Khan? Què tal tot?

- Ieps! estem a ulan bator! tot genial si, intentarem fer la visa russa aqsts dies i adespres ens en anirem a les muntanyes. mongolia sembla molt guai d moment.

- Perfecte! Et trobes bé?

- si si genial

- Millor. Ves-nos dient el què.

Mentre travessi Mongòlia i no arribi a cap frontera podrem reposar uns dies. Espero.

dimecres, 3 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 030517. Dia 166

Dijous passat:

- Com estàs?

Diumenge a les 8:23

- bb. tot b. x cert el llibre mha agradat :) merci!

- Me n'alegro, en Cabré escriu molt bé. Encara a Hanoi?

- no, estem al nord ara, daqi poc creuarem cap a xina. x cert, a xina el fb no va, i no se si el gmail. potser estic un temps amb poca comunicacio

- On sou?

- xo dont worry, en un mes estarem a mongolia ... on hi ha wifi a tot arreu xdd. a ha giang

- És una passada el paisatge, oi? Hi ha Hmong?

- pernil?

-  Els Hmong són una ètnia de les muntanyes.

- ni idea acabem darribar

- Ah! Hi ha els Dao, els Hmong ... Vesteixen tradicional, amb robes negres. Pernil diu XDDDD. Vam estar molt a prop teu, a Lao Cai i Sa Pa, Ha Giang és més al nord. Aquí vam menjar aquell arrós dins el bambú tan bo que et vaig dir. Quan entreu a la Xina?

- em apres a cuinar amb bamboo, ens vem fer uns noodles quan estavem a thailandia. 4 dies.

- Anireu cap a Xangai, Beijing?

- et deixo q la hanna mirara el seu fb, una abraçada. no, cap al salvatge oest a buscar muntanyes.

- Guai, un petó. Mira de dir-nos alguna cosa. T'envio una foto del camp d'oliveres de Can Sant Joan, amb l'herba, les roselles i Montserrat al fons. Perquè no te n'oblidis.

Dimarts, a les 4:30 sentim el clinc de nou missatge. Sembla que no els deixen entrar a la Xina per motius, a priori, espuris. Ens demana si li podem comprar vol Hanoi-Ulan Bator, escala Hong Kong, que ja ens ho pagarà.

Dimarts: 9:10

- Bon dia fill. Teòricament has de tenir la reserva al teu correu.

- val, merci mare! putus xinos ...

- Ja se sap, la paranoia comunista XDDDDD

- b, la mateixa q te usa, xo q no t vietnam

- Sí noi, em sap greu perquè us heu perdut un viatge xulo.

- ja b, feia gracia tornar x terra tot el viatge. i xina ha d ser curios, crec q ens sera molt dificil aconseguirne una visa un altre cop. ha estat graciós quan ens han tornat a vietnam i els oficials vietnamites ens han repetit 10 cops q a vietnam som benvinguts XD.

- Els vietnamites són simpàtics i odien els xinesos. Per què no heu pogut entrar?

- home, no era cosa d broma, no va ser un no entreu i ja sta. interrogatoris gravats en camera, sessió de fotos, empremtes, tot el contingut d tablet i mobil descarregat als seus sistemes. ahir ens van tenir 12 h d preguntes.

- Seriosament? I per què? Vau fer res o vau dir res?

- tenir barba, haver estat a turquia, portar un machete, no tenir un itinerari clar, haver estat cooperant en una associació a turquia!

- Home, lo del matxet ... Això dels terroristes islamistes els té histèrics.

- va ser curios, q despres de les 12h d preguntes i deixarlos clar q no soc musulma, ens van portar a sopar i encara em van preguntar si menjava porc o no. no es creien res de lo q els hi deiem XDDD

- Potser es pensaven que eren Sherlock Holmes i t'atraparien per aquí.

- si b, al final ens van dir q no podiem entrar i ens van cancelar la visa q haviem fet a laos, i quan vam preguntar qin era el motiu no ens el van saber donar. by chinese law.

- Es van cagar a les calces. Si us deixen entrar i hi ha un atemptat pringarien ells. La universalitat de la burocràcia. Per això sempre m'he negat a ser funcionària, vull tenir l'oportunitat d'equivocar-me i pagar pels meus errors.

- jeje b almenys ens van pagar el sopar i un hotel bastant pijo x la nit.

- No deixeu de ser europeus i la Hanna rossa i alemanya. Esteu condemnats a vagar pels països "escoria", res d'imperis XDDD

- aixo sembla, xo b, a limperi de gengis kahn crec q si ens hi deixaran entrar, tot i q esta una mica decaigut crec.

- Decaigut?

- b, no se jo sia mongolia se li pot dir imperi ara mateix.

- Imperi miner pel que sembla, a més ara està de moda anar-hi. Uns ens diuen que està molt contaminat per la mineria, d'altres, els pijo-progres hi van. T'he e deixar que tinc una reunió. Espero no haver-la esguerrat amb els bitllets. Un petonàs.

- un petoo i merci!

- De res.

No li ho he volgut dir, però si hagués arribat a la Xina amb un paquet turístic, i no amb motxilla, no dubto que l'haguessin deixat passar. Pels buròcrates, l'hàbit sempre fa el monjo.

dimarts, 2 de maig de 2017

Es pon el sol (XXX)

La tarda amb la Conxita l'ha deixat baldada, ja no li queda esma per a res. S'escalfa un got de llet i, tot i que encara no són les vuit del vespre, es colga al llit i triga ben bé poc a adormir-se profundament.

Es desperta estranyada, per un moment no sap on és, no entra llum per les finestres tot i que té els porticons oberts. Mira l'hora al mòbil, són les cinc. El món exterior comença a despertar-se en aquella hora màgica que sempre li ha agradat.

Es vesteix, es tapa amb un jersei gruixut, pren una poma de la cuina i se'n va al carrer. Hi ha humitat i fa fred però, com què no bufa el vent, no és gens desagradable. Una munió d'ocells comença a refilar angoixadament per la conquesta del seu territori. Sempre li ha semblat terrible que tanta bellesa contingués una història tan dramàtica, la lluita aferrissada per la supervivència.

Són els mecanisme de la vida que sempre l'han entusiasmat. Què és el que fa que continuem malgrat la tristor, malgrat el desànim? No ho sap, però intueix que hi ha éssers destinats a viure malgrat tot, i d'altres destinats a morir, malgrat ells mateixos, talment com una tragèdia grega.

El destí fatal o les lleis naturals han provocat la mort de la seva germana? O algú ha influït en trasmudar aquest destí? Potser sí que havia de morir perquè, d'alguna manera, ja era morta.

Tot i que camina sola envermelleix fins a l'arrel dels cabells davant d'aquest pensament sense misericòrdia, però sempre ha cregut que algú que, com la seva germana, vivia només per a ella mateixa, en realitat, no vivia.

El sol comença a insinuar-se i a tenyir la muntanya de tons rosats. La terra, regada abundosament la nit anterior, deixa sentir mil aromes, molts dels quals no es capaç de reconèixer, però la fan sentir bé. No ho vol, però gairebé se sent feliç.

Avui no hi ha boires, i la Sió creu que això ha de significar alguna cosa. Ha de recollir més dades, té massa preguntes al seu cap i li cal trobar les respostes.

Se'n torna a la casa, es canvia el calçat moll i decideix que el que més li convé en aquells moments, de debò, és un bon esmorzar, del de pa amb tomàquet. Per sort hi ha pa al congelador. Després de menjar ha de decidir en quina direcció continuarà investigant, no es pot perdre anant amunt i avall sense mètode.

dijous, 27 d’abril de 2017

Pedir lo imposible de Slavoj Zizek

d'aquí

Els estudis sempre t'acaben portant a camins interessants, en aquest cas al filòsof, crític cultural i psicoanalista eslove Slavoj Žižek. Lacan i marxime amb un currículum que cal consultar a la Viquipèdia, i del qual n'hagués fet més de quaranta cites. Més interessant com més n'abomina l'statuo quo, és una estrella mediàtica i, en aquest llibre, perfectament intel·ligible, i en format entrevista, podem veure exposades gran part de les seves teories, si bé, és clar, de forma força reduïda. Però per començar a tastar no està gens malament.


Zizek, Slavoj. Pedir lo imposible. Madrid, 2014. Digital. Akal

"... algo muy importante está cambiando -no sé cómo formularlo- en la manera en que los líderes políticos funcionan hoy día. Creo que la vieja figura del líder magistral, que conserva cierta dignidad, está despareciendo. Hasta Putin toma buena nota de ello. En un acto de beneficencia, Putin puede tocar el piano y cantar "Blueverry Hill". Pregunté a un amigo que le sigue de cerca y me dijo que todo está planeado, igual que cuando parece perder la calma y dice palabras soeces. Sabe que eso le hace popular. Algo está cambiando aquí, incluso en las características del nuevo modelo de dirigente político.

[...]

La ironía es que el dogma marxista tradicional -los medios de producción cambian más rápidamente que las relaciones de producción- es realmente la mejor manera de explicar la caída del comunismo. Esto también se puede ver muy bien en el guion seguido por la economía comunista en Alemania del Este.

[...]

Con Corea del Norte, lo que me gustaría seria hacer una interpretación de todo esto que no fuera racista, porque una típica respuesta europea seria, "ya, ya, los coreanos sois primitivos. He ahí la respuesta". No, yo no lo creo así. Creo que está relacionado con el carácter específico de lamanera comunista de hacer las cosas, que nos puede hacer llegar implícitamente a la verdadera dimensión. Y esta clase de dimensión religiosa ya se ha visto antes con Mao y Stalin.

[...]

Considero que esta tendencia hacia la monarquía tiene algo que ver con la manera en que el comunismo reaccionó a su decadencia."

[...]

... Así que la comuputación en la nube ofrece al usuario individual una libertad de elección sin precedentes, pero esta libertad de elección ¿no está sostenida por la elección inicial de un proveedor respecto al que cada vez tenemos menos libertad?

Por poner un ejemplo evidente, resulta espantoso que Apple hiciera un trato con Rupert Murdoch que permitía que las notícias de la nube de Apple estuvieran suministradas por el imperio mediático de Murdoch. La notícias que se reciban en los iPhones serán las notícias de Murdoch. Esto es un problema. Internet me interesa, utilizando una frase pasada de moda, como "un campo de la lucha de clases". La lucha se ha estado produciendo allí desde el principio, Steve Jobs no era mejor que Bill Gates. Ahora descubro que era incluso peor. Está claro cómo manipulaba con estas máquinas. Pura manipulación.

Como puede que sepas, la primera generación de iPods no poseía ninguna funcionalidad de teléfono ni disponía de ocnexión USB. Después de hablar con gente relacionada con Apple, me quedó claro que Jobs sabía que esa primera versión se iba a vender bien y quería que la gente comprara la segunda generación inmediatamente después. Es bastante horrible."

dimarts, 25 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXIX)

- Conxita, aquesta jaqueta li ve que ni feta a mida! Ara m'interessaria que em fes un favor, és una rucada però, com què no vull tenir problemes amb el meu ex-cunyat, que és el nou amo de la casa ... i tinc permís per endur-me el que em sembli, és clar ... però ja sap com és en Joan ...

- Sí, i tant filla! amb la marranada que li va fer a la teva germana i, a més, no és un senyor, se'l fa, però no ho és ...

La guineu deu tenir poders, pensa la Sió, perquè la prudent de la Conxita s'hagi despenjat d'aquesta manera.

- Doncs, bé, aniria bé que féssim una ullada per la casa, a veure si hi és tot, no ho sé, que no faltés alguna cosa de la meva família i després jo no me'n recordés de demanar-li.

La Conxita es treu la jaqueta amb una certa recança.

- D'acord, doncs, som-hi!

Fa un tomb per l'habitació i diu que no hi troba a faltar res.

- De les joies no ho sé perquè sempre les tenia tancades a la caixa forta.

- No pateixi, això ja ho miraré amb la pòlissa de l'assegurança.

A l'habitació de convidats tot està en ordre, igual que a les golfes. La felicita per haver-s'hi instal·lat, és l'habitació més normal de la casa, les altres dues tenen massa fums. Baixen al pis de sota. A la cuina i la sala tot està correcte, al garatge sembla que tot està bé.

- És normal que el cotxe tingui fang a les rodes, Conxita?

La dona se n'estranya, la Maria Rosa només anava de Barcelona a Collbató i a l'inrevés, per tot arreu per on passava estava asfaltat i no li agradava anar en cotxe per la muntanya, si ho feia sempre passava per un rentat de cotxes abans d'entrar-lo al garatge.

- Sí que és estrany.

Després, al despatx, tot ho troba al seu lloc, i al vestidor, es fa difícil de dir, després d'haver estat mirant la roba elles dues. Mira el guarda-roba de l'entrada i es queda pensativa.

- Hi falten els pals.

- Els pals? Quins pals?

- Els de golf, aquelles coses que van dins una bossa i que porten tots els rics amunt i avall a les pel·lícules.

- Què els tenia aquí?

- Sí, sempre. La Maria Rosa era molt ordenada i sempre els he vistos dins d'aquest armari.

- Però no podria haver-los deixat en una altra banda, no hem mirat el maleter del cotxe.

Van a mirar als armaris del garatge i al maleter. Tornen a fer una ullada per tota la casa, però no troben els pals de golf.

- És molt important, oi? pel cas vull dir ... -La Conxita ja se sent ficada en una novel·la de misteri.

- No ho sé, però és estrany, no? Potser se'ls va deixar al club de golf?

- No, això si que no. Sempre li deia que ves quines ganes d'anar amunt i avall amb aquella baluerna, que pesava com un mort ... perdó - envermelleix.

- No hi pateixis, segueix.

- Doncs això, que la teva germana sempre deia el mateix, que li havien costat un munt de diners i que millor que a casa no estaven.

- Doncs ara no hi són.

La Sió es pregunta quina importància pot tenir que hi siguin o no els pals de golf, però la molesta molt la seva absència. És incongruent i no suporta les incongruències. S'ho haurà d'anotar a la llista.

1. Comprovar les joies.
2. Club de golf.
3. Josep de Ribot.
4. Pals de golf.
5. Fang?

dilluns, 24 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 240417. Dia 157

Dissabte 220417 - 9:31 hora local

Hola fill, t'he enviat un llibre per e-correu. Mira a veure si te'l pots descarregar, perquè m'estic fent la lia un pitxu :_(

Diumenge 230417 - 22:08 hora local

L'has pogut baixar?

Dilluns 240417 - 08:15 hora local

(ves a saber quin coi d'hora és a Hanoi, ara)

- Sí, sí. X cert mare, hi ha alguna assegurança mèdica q encara m'estimi?

(ja hi tornem!)

- Què et passa?

- No ho sé, pixo molt i transparent ni que no begui massa. Crec q una infecció als ronyons x lo q he llegit.

- Tens febre?

- No

- A veure, la mútua, fins que no tornis a entrar a Ñ no es fa càrrec de tu. Són 90 dies fora. Però hi ha el Racc. El que no sé és si també et fa el seguiment mèdic o només les urgències d'accidents.

- Puc tirar-me per les escales.

- Ha! Hauries d'anar a algun centre mèdic. Pagant. Mira-t'ho i si et falten calés ens ho dius.

- Ara miraré a veure q tal i demà hi aniré, q avui ja hem tingut prou feina amb la visa mongola.

- Mongòlia?

- Però b, hochimin segur q va instaurar una sanitat pública i gratuïta, no? Sí, Mongòlia, aquell tros de desert entre Xina i Rússia, bé l'haurem de creuar x anar cap a Europa.

- Ho Chi Minh va instaura una puta sanitat vietnamita. Vaja, abracadabra pota de cabra i, sempre pels vietnamites. Els que teniu els ulls rodons a pagar.

- Ben fet q va fer, ni q em putegi. XD

- Beu molta aigua, si pot ser sense contaminar i mira d'anar a algun metge, però ves amb compte, si ensumen europeu ensumaran dòlars.

- Si ens ensumen potser es desmaien.

- Hahaha! Si et trobes pitjor mira de contactar amb el Racc per telèfon, mira a la web. Per cert, mola oi, Hanoi? (rodolí)

- Sí, b no som fans de les grans ciutats, xo Vietnam en general està molt b. Bastant millor q Laos.

- A mi em va fascinar Vietnam. Laos què tal? no era maco?

- B, al nord algunes zones si, xo no massa grans i plenes de turistes. Vam estar bastant per zones rurals perdudes i allà la gent era maca, xo bastant pobre. B, és el país més pobre d'Àsia. Bàsicament hem menjat arròs blanc durant l'últim mes i instant noodles. Sovint crus. XD

- Home, potser tens alguna cosa d'aquestes orientals. Truca al Racc, ho has de fer tu.

- No puc enviar un e-mail?

- Has de trucar. De tota manera ves al metge i si convé t'enviem diners. I prova de menjar carn.

- No tranqui, si la meva targeta no va des del principi del viatge, la Hanna pot pagar i ja us diré.

- Fill meu, t'estimo com no ho pots imaginar, però ets un desastre. Ves-nos tenint al dia, a veure si hauràs agafat disenteria o alguna d'aquestes marranades tropicals.

- D'acooooooord.