Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 29 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 290517. Dia 192

Missatge únic:

ei mare! som a Ulaanbaatar, en dos dies agafem el transiberià cap a Moscou

dijous, 25 de maig de 2017

Títol

De tant en tant -potser encara trobaria algun apunt similar- m'agafa per imaginar-me els títols dels llibres que mai no escriuré. Ara, que em toca demostrar al professor que sé què és el que han escrit tot de barbuts sobre el pensament humà, me n'adono d'unes quantes mancances en aquest camp. Per tant, us passo els títols dels assajos -m'he canviat de bàndol- que algun dia perpetraré.

- Ontologia amb fogots, el foc intern i l'ésser.

- Epistemologia del mal de queixal amb fogots, també. Es possible concentrar-se amb tant de foc intern?

- La maduresa femenina: càstig o venjança?

- La transparència és un grau.

- El sobrepès, el cortisol, la dieta i el gat Nietzsche.

- No és sobrepès, és la torna.

. Els bolquers de la iaia i com és que encara no n'he de portar al rebuig els de cap nét? Carta als fills.

Bé, ja tinc gran part de l'obra feta, ara només em cal desenvolupar els títols. Càsum sant Foucault!

dilluns, 22 de maig de 2017

Tant li fot LXXIII

L'administració, el monstre burocràtic destinat a l'evasió de la responsabilitat.

dimecres, 17 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 170517. Dia 180

Arriba un missatge de Whatsapp del meu fill gran, el normal (?)

Marc: Hola mare                       

Marc: M'ha escrit la hana                       
 
Marc: Que està amb el jordi al nord de mongolia en una granja i tot ok però no tenen internet                  
 
Jo: Ah!  Molt bé doncs
                       
Jo: No t'ha dit cap lloc en concret?
                       
Marc: Nop

Miro el Google Maps i demano la distància entre casa nostra i Ulan Bator, Mongòlia -és que des de casa nostra a "una granja al nord" no em dóna resultats. En cotxe trigaríem 116 hores sense trànsit -en una ruta amb peatges, que travessa diversos països (oh!) i your destinations is in a different time zone-, en avió són 11 hores i 45 minuts des de 771 € -caram! quanta informació!-, aquí imagino que no compta el temps que em faria perdre el senyor Millo al Prat, i hi ha 9.573 kilòmetres per carretera.

També el Maps em proporciona algunes dades accessòries:

"Dades breus

Ulan Bator o Ulaanbaatar és la capital de Mongòlia. Està situada al nord del país, lleugerament a l'est del centre de Mongòlia, prop del riu Tuul, en una vall al peu del mont Bogdo Uul que està declarat Patrimoni de la Humanitat.Viquipèdia
  • Altitud:
    • 1.350 m
  • Àrea:
    • 4.704 km²

Hotels

3 estrelles i 73 € de mitjana,5 estrelles i 257 € de mitjana"

Faig una repassada pel mapa del nord de Mongòlia. A part que els noms estan escrits en ciríl·lic, ganes de tocar el potet per part del patró del meu avi matern que nomia Ciril, Cirilo al més pur estil Decret de Nova Planta, veig tot de iurtes, aquelles tendes rodones que ara estan de moda entre els bohos de per aquí. Molt de l'estil del meu fill petit, camp per córrer, vent a la cara i pocs horaris. Estarà bé, no en dubto.

dimarts, 16 de maig de 2017

Es pon el sol (XXXII)

La Sió surt de la casa amb el cotxe per anar al poble ...

Més o menys tinc escrit fins aquí, perquè és un vell text al que li vaig dedicar una setmana d'atur ara ja fa ves a saber quan, del temps de les impressores d'agulles! Que això, avui, ja és dir molt. Fins i tot he hagut de canviar coses perquè encara no hi havia telèfons mòbils!

I és que, la veritat, volia provar què és això d'escriure de debò, això de seure, cada dia, i ficar el nas a la vida dels altres, encara que siguin inventats. Perquè, encara que sembli suat, un cop te'ls inventes prenen cos i, manta vegades, fan el que els dóna la gana a ells, no pas a tu, que d'entrada et penses que seràs Déu, així, amb majúscules, i veus com els homenets i les donetes als qui has donat l'alè de vida, et fan pam i pipa des de la pantalla.

I què si la Sió és una protagonista massa tòpica! El millor que té és que és una dona, una dona que tria? No pas, una dona que prova de triar, encara que se'n surt poc, perquè tampoc és que tingui gaire personalitat, per no parlar ja d'intel·ligència. Ella fa el que pot, però tinc la sensació que no ha llegit prou llibres de lladres i serenos i això d'investigar tampoc és tan fàcil com sembla a les pel·lícules, que tot va a velocitat del llamp. M'hagués agradat que fos una Humphrey Bogart del XXI i sense penis, però per copiar segons què cal tenir un talent que, reconeguem-ho, no tinc.

A més, les mentides podrides de la nostra realitat, que veiem un CSI qualsevol i ja ens creiem que som en Grishom, entomologia i mirmecologia incorporades, i ens empassem qualsevol merda que ens vulguin vendre, només perquè els quadra el guió. Imagina que, en aquell temps que vaig fer de detectiu per una advocada -no us penséssiu pas, la meva vida era una orella enganxada al telèfon i piles d'expedients-, un senyor pretenia que trobés un autobús, que sembla que li havia donat un cop, anant a casa seva a prendre mostres de pintura vermella de la carrosseria del seu cotxe: "segur que al laboratori poden dir de quin autobús és i, sinó, vagi a mirar els autobusos a veure quin un duu una ratllada". Per l'amor de Déu! De debò? Us imagineu la Clídice, bé, en aquest cas la Montserrat, anant a Barcelona i demanant-li al cap de TMB que em posi tots els autobusos en línia per "si algun té alguna rascada?". Gairebé me'n vénen temptacions, només per com podria ser de delirant. Per no parlar del cas que volien que trobés una vaca gallega que havia tingut la mala idea d'ensopegar amb el seu quatre per quatre, o quan vaig haver d'esclarir com havia estat l'accident entre un automòbil i una barca - si una barca- a la Gran Via de Madrid, o ... bé, m'estic desviant del tema.

El cas és que d'entrada vaig voler fer el que fa tothom, i totdon, vaig començar per una protagonista, la Maria Rosa, que en realitat no hi era, i que tampoc era massa interessant, aquestes germanes, tristes i avorrides, amb pares que fan crusserus, també tristos i avorrits, no hi ha per on agafar-les. Va ser un dels molts errors.

Això sí, vaig fer un calendari, vaig anar a mirar localitzacions. Fet i fet, podríem afirmar que jugava, però que no m'ho vaig creure mai del tot. Em va distreure molt això d'inventar personatges diferents, com si tingués una pila de Mr. Potato's family i anés posant un nas aquí, una orella allà, bigoti? no, avui no es porten els bigotis, ara, t'has de deixar barba de dos dies o fer-te hipster i dur elàstics, bé, doncs, rasurat, considerant que el Josep Fuster de Ribot és de per damunt de la Diagonal i encara es vesteix amb polos - manes! quin acudit creure que un polo és elegant! no entendré mai els homes- i també em va sortir deixatat, un sang d'orxata que això no hi ha qui ho arregli. Persones -personatges?- provant de viure vides de debò, fent veure que s'ho passen d'allò més bé quan, en realitat, tot plegat fa tuf de cartró pedra.

Calla, que el meu bon amic Jordi, al paradís dels cinèfils sigui, diria: nena, se t'ha colat l'inconscient aquí, adorador com era de la psiconàlisi. I sí, segur que sí. Recordo vells temps, quan encara volia ser escriptora de les de veritat, quan encara tenia tots els llibres d'aventures que havia llegit bategant en el meu cap - molts Salgaris, potser massa, de fet tots, que ens els va regalar el pare-, era a l'època de l'escorrialla hippy, i tothom anava a l'Índia perquè havien de tenir vivències, que sinó tenies vivències no podies escriure ni un borrall. I, és clar, les meves vivències són les capaces de donar vida a algú com la Natàlia, verge santa del Roser!, quina altra bleda assolellada! És clar que quan ho vaig escriure tampoc havia passat el terratrèmol del Perú, ni havia estat a l'Àfrica, ni a la Conxinxina, però no sé si hagués canviat res, el que val val, i el que no ... bé, aquesta última part encara no la tinc resolta.

De tots els personatges, el que més em va agradar és el Pau, el que troba el cadàver, perquè a ell només li preocupa la collita, i això m'ho sé, que vinc de família pagesa i encara ara faig hort. Lo pare era de Penelles, a la Noguera, i la mare d'Almacelles, al Segrià. I bé, strictu senso, cap dels dos ha estat mai pagès, que el pare va estudiar a Barcelona i van acabar casant-se a Esparreguera, on després vam néixer els meus germans i jo, però, els quatre avis si que n'eren de pagesos. Bé, aquí tampoc l'encerto, tres avis, o sigui els pares del meu pare i el pare de la meva mare si, la mare de la mare, la padrina Dolors, era una noia de casa bona, filla d'un sabater, però mai li va fer mandra arromangar-se, això sí.

On era? ah! sí, amb en Pau de cal Roig, potser aquest va ser l'únic personatge absolutament honest de tots. Al cap i a la fi jo no he viscut cap assassinat, no compta quan vaig veure com omplien de ganivetades un home al Perú, perquè ho vaig veure des d'un cotxe i això és com si ho veiés pel televisor. És el que fa el televisor, és el que fan les finestres, que sembla que les coses no passin ben bé d'aquella manera, que aquell vidre, tan fràgil i transparent, ens protegeix de la contaminació de la consciència i, és clar, si rere un vidre ens sentim igual que quan jugàvem de petits i pujàvem al pedrís tot dient: xic-xac casa! i estàvem salvats, és normal que l'empatia brilli per la seva absència. Però en Pau és pagès, i vaig créixer escoltant històries de pagès, i abans de morir el meu pare em va encomanar que plantés tomaqueres i jo ho he fet -tot i que he hagut de guiar-me per un vídeo del Youtube, que sembla que per generacions de pagesos que tinguis al darrera, no compta-, i això, el plantar tomaqueres i, el que és més fort, collir-ne i menjar-ne, ja deu comptar com a una mica pagesa, no?

També em va fer riure la Sònia, l'amant xoni del xulopiscines de l'ex de la Maria Rosa. Estic convençuda que a en Joan, l'ex, li fan pudor els peus, duu sempre l'americana rebregada, i les dents brutes. A la Sònia me la vaig imaginar amunt i avall, amb les seves dèries i absurditats i sí, em va divertir maltractar-la una mica.

Els capítols del bar, amb el periodista i l'Antonio, el fillol de cal Gitano, van ser un invent posterior, perquè d'alguna manera havia de recapitular, aquesta és la part més blogaire, més adequada al medi on em moc i, per un instant em vaig veure temptada de resoldre el perquè l'Antonio -que s'assembla terriblement al meu professor de joieria, tot i que ell, el meu professor és un bon home casat i afillat i molt simpàtic-, ho sabia tot del cas. Va ser un ferm candidat a ser l'assassí, qui en sap tant, normalment és aquell que en pot saber perquè hi era. 

Però ara ja estava en fase d'avorriment i, què voleu que us digui, això és com en el bàsquet, que la primera idea és la bona, sinó ja et veus rectificant a l'aire i, o ets Magic Johnson, o perds la pilota i acabes rebent una esbroncada. L'assassina de la Maria Rosa, perquè va ser un assassinat amb premeditació i traïdoria, va ser la Pepita Sánchez. En la Pepita també trobaríem trets coneguts, però aquí no diré ni piu per allò de ser políticament correcta, i reconec que, malgrat que els seus motius per matar la Maria Rosa ens podien semblar estúpids, perquè la dona no s'ha adonat mai que els demés també pensen, poc i malament, però també pensen, i que, per tant, ella no ho ha d'arreglar tot. D'aquestes en trobem a cabassos en el món i, és clar, la cosa sempre s'embolica, normalment tirant cap el caire de l'absurd i el ridícul, només cal posar un telenotícies últimament i veiem amants assassines, mares superiores delirants i una realitat en la qual diries que hi ha un guionista tarat que ens va marcant les estupideses que perpetrem, dia sí i dia també.

I perquè ningú no en va dir ni piu? És evident que ho van veure, tots van convergir en el lloc i el moment. La veritat és que a tothom ja li estava bé que la Maria Rosa desaparegués. Només era una nosa. La vella va continuar amb la seva vida, amb el convenciment que havia defensat allò que tant li havia costat de guanyar. La Natàlia se'n sentia de debò i és, potser, la més innocent, però sempre estaria al costat de la seva mare, d'això no cal dubtar-ne. En Josep? Sí, és clar, era el seu amant, però li feia una mica de por i, què vols, tampoc volia perdre tot el que tenia seguint casat amb la Natàlia. No cal dir que a en Joan se li solucionaven un munt de problemes amb la mort de la seva ex-dona, i la Sònia havia desitjat mil vegades veure-la morta, sabia, intuïa, que ella no era prou per a en Joan, i la Maria Rosa era el seu recordatori, perquè, per grisa que ens pugui semblar a nosaltres, la realitat mai és una, perquè en aquesta Terra hi ha molts universos. La Sió, al final, potser hauria resolt el cas, però ves a saber si l'hagués pogut provar i, de totes totes, hagués hagut de marxar cap a la posta de sol sense massa futur ni massa res.

O sigui que us dec una disculpa, ves a saber si mai me n'hagués sortit d'escriure llibres, no puc presumir d'haver-ho intentat gaire, potser és perquè, com ma mare, m'agrada viure endavant i, quan miro cinc minuts enrere, tot em sembla terriblement caducat. Per això m'ho passo millor ara amb Foucault, Derrida, Deleuze i tota aquesta penya, que flipes sempre amb els barbuts que es passen la vida dient-te com som la humanitat, o com hauríem de ser, i constatant que, fins i tot ara, no n'hi ha cap que tingui en compte la realitat des d'una perspectiva menopàusica -ja m'agradaria veure algun d'aquests barbuts filosofant enmig d'un fogot-, o, potser millor, on millor estic és, tot l'any, envoltada de bosc, fent bona aquella dita d'una joventut pretèrita que vaig viure: compra't un duro de bosc i perd-te. I que de gust que em perdo quan puc! Això sí, amb un llibre a la motxilla. Afortunadament n'hi ha que en saben d'escriure.


dimecres, 10 de maig de 2017

Reencarnacions miserables d'Olga Xirinacs

Tinc alguns escriptors icona i una d'elles és l'Olga Xirinacs. No tinc, encara, tots els seus llibres, però el plaer també està en l'espera. Tanmateix, si mesclem l'Olga, Sant Jordi i la possibilitat de comprar una novetat, et voilà, ja tenim mitja feina feta. Només queda esperar el correu -via reemborsament, sí- i encetar la lectura.

del blog de l'Olga

Xirinacs, Olga. Reencarnacions miserables. Tarragona, 2017. Arola editors.

Eusebius Frank mor i aquí comença la seva història, bé, la seva no ben bé, perquè Eusebius Frank només és un cos més de la baula de cosos en els que es va reencarnant l'ànima Eusebius. La seva aventura és tarragonina i universal, com cal que siguin les bones històries i naveguem per l'especial sentit de l'humor de l'autora, sempre inserida en la nostra realitat, així com també fem incursions en el passat mitjà i llunyà.

Solc prendre notes breus quan llegeixo, notes amb les quals no tinc la pretensió d'atabalar-vos, però he de dir que he repetit una paraula contínuament: elegant. L'Olga és una escriptora impressionant i, sobretot, elegant. Cada vegada que enceto un llibre seu, la temptació és preguntar-me: on em farà viatjar ara? Perquè els viatges de debò, no són els que compres a cap agència, sinó els que pots fer pel temps, l'espai, la cultura i el dedins dels personatges.

Absolutament recomanable.

dimarts, 9 de maig de 2017

Es pon el sol (XXXI)

Amb un got de llet de soja calenta a la mà -pobre substitut del got de llet de vaca calenta que es pren ella, però que a la casa de la seva germana carregada de punyetes no n'hi ha-, la Sió repassa la llista de tasques que s'ha proposat dur a terme.

Primer pensa que li cal anar al lloc precís dels fets. Ho hauria de fer avui i, sobretot, havia d'intentar parlar amb la persona que va trobar el cos de la seva germana. Després es proposa fer la mateixa ruta que solia fer ella. No sap ben bé a què treu cap, però pensa que no serà sobrer. La bicicleta no hi és i tampoc la vol, no se'n refia gaire de les màquines, ho farà a peu.

També li cal parlar amb els veïns, sobretot ara que sap l'assumpte de la seva germana amb en Josep de Ribot. El que no veu clar és com ho enfocarà, ves a saber si la Natàlia, la seva dona ho sap o no.

Les joies! ha de comprovar-les, ha de mirar si hi són les de la família. Aquest punt, que tot sigui dit li fa molta mandra, el deixarà per més endavant, potser quan arribin els seus pares. Sa mare, de ben segur, que sabrà què cal trobar i si falta alguna cosa.

Una altra mandra infinita per a la Sió és el club de golf. No hi aniria, però falten els pals. I, finalment, el fang.

Sió, ets una paranoica, ja em diràs que té d'estrany que un cotxe porti fang a les rodes? Malgrat tot, fa uns dies que no havia plogut, fins ahir. Les carreteres estaven seques quan va passar tot, i els camins del bosc? Potser queden bassals per on passava la seva germana i feia deu dies que havia estat plovent a bots i barrals.

Es mira la llista amb la sensació d'estar fent el ridícul. A què juga?

dilluns, 8 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 080517. Dia 171

D'ahir

- Totiiii, ja has trobat en Gengis Khan? Què tal tot?

- Ieps! estem a ulan bator! tot genial si, intentarem fer la visa russa aqsts dies i adespres ens en anirem a les muntanyes. mongolia sembla molt guai d moment.

- Perfecte! Et trobes bé?

- si si genial

- Millor. Ves-nos dient el què.

Mentre travessi Mongòlia i no arribi a cap frontera podrem reposar uns dies. Espero.

dimecres, 3 de maig de 2017

Diari de bord. Data estelar: 030517. Dia 166

Dijous passat:

- Com estàs?

Diumenge a les 8:23

- bb. tot b. x cert el llibre mha agradat :) merci!

- Me n'alegro, en Cabré escriu molt bé. Encara a Hanoi?

- no, estem al nord ara, daqi poc creuarem cap a xina. x cert, a xina el fb no va, i no se si el gmail. potser estic un temps amb poca comunicacio

- On sou?

- xo dont worry, en un mes estarem a mongolia ... on hi ha wifi a tot arreu xdd. a ha giang

- És una passada el paisatge, oi? Hi ha Hmong?

- pernil?

-  Els Hmong són una ètnia de les muntanyes.

- ni idea acabem darribar

- Ah! Hi ha els Dao, els Hmong ... Vesteixen tradicional, amb robes negres. Pernil diu XDDDD. Vam estar molt a prop teu, a Lao Cai i Sa Pa, Ha Giang és més al nord. Aquí vam menjar aquell arrós dins el bambú tan bo que et vaig dir. Quan entreu a la Xina?

- em apres a cuinar amb bamboo, ens vem fer uns noodles quan estavem a thailandia. 4 dies.

- Anireu cap a Xangai, Beijing?

- et deixo q la hanna mirara el seu fb, una abraçada. no, cap al salvatge oest a buscar muntanyes.

- Guai, un petó. Mira de dir-nos alguna cosa. T'envio una foto del camp d'oliveres de Can Sant Joan, amb l'herba, les roselles i Montserrat al fons. Perquè no te n'oblidis.

Dimarts, a les 4:30 sentim el clinc de nou missatge. Sembla que no els deixen entrar a la Xina per motius, a priori, espuris. Ens demana si li podem comprar vol Hanoi-Ulan Bator, escala Hong Kong, que ja ens ho pagarà.

Dimarts: 9:10

- Bon dia fill. Teòricament has de tenir la reserva al teu correu.

- val, merci mare! putus xinos ...

- Ja se sap, la paranoia comunista XDDDDD

- b, la mateixa q te usa, xo q no t vietnam

- Sí noi, em sap greu perquè us heu perdut un viatge xulo.

- ja b, feia gracia tornar x terra tot el viatge. i xina ha d ser curios, crec q ens sera molt dificil aconseguirne una visa un altre cop. ha estat graciós quan ens han tornat a vietnam i els oficials vietnamites ens han repetit 10 cops q a vietnam som benvinguts XD.

- Els vietnamites són simpàtics i odien els xinesos. Per què no heu pogut entrar?

- home, no era cosa d broma, no va ser un no entreu i ja sta. interrogatoris gravats en camera, sessió de fotos, empremtes, tot el contingut d tablet i mobil descarregat als seus sistemes. ahir ens van tenir 12 h d preguntes.

- Seriosament? I per què? Vau fer res o vau dir res?

- tenir barba, haver estat a turquia, portar un machete, no tenir un itinerari clar, haver estat cooperant en una associació a turquia!

- Home, lo del matxet ... Això dels terroristes islamistes els té histèrics.

- va ser curios, q despres de les 12h d preguntes i deixarlos clar q no soc musulma, ens van portar a sopar i encara em van preguntar si menjava porc o no. no es creien res de lo q els hi deiem XDDD

- Potser es pensaven que eren Sherlock Holmes i t'atraparien per aquí.

- si b, al final ens van dir q no podiem entrar i ens van cancelar la visa q haviem fet a laos, i quan vam preguntar qin era el motiu no ens el van saber donar. by chinese law.

- Es van cagar a les calces. Si us deixen entrar i hi ha un atemptat pringarien ells. La universalitat de la burocràcia. Per això sempre m'he negat a ser funcionària, vull tenir l'oportunitat d'equivocar-me i pagar pels meus errors.

- jeje b almenys ens van pagar el sopar i un hotel bastant pijo x la nit.

- No deixeu de ser europeus i la Hanna rossa i alemanya. Esteu condemnats a vagar pels països "escoria", res d'imperis XDDD

- aixo sembla, xo b, a limperi de gengis kahn crec q si ens hi deixaran entrar, tot i q esta una mica decaigut crec.

- Decaigut?

- b, no se jo sia mongolia se li pot dir imperi ara mateix.

- Imperi miner pel que sembla, a més ara està de moda anar-hi. Uns ens diuen que està molt contaminat per la mineria, d'altres, els pijo-progres hi van. T'he e deixar que tinc una reunió. Espero no haver-la esguerrat amb els bitllets. Un petonàs.

- un petoo i merci!

- De res.

No li ho he volgut dir, però si hagués arribat a la Xina amb un paquet turístic, i no amb motxilla, no dubto que l'haguessin deixat passar. Pels buròcrates, l'hàbit sempre fa el monjo.

dimarts, 2 de maig de 2017

Es pon el sol (XXX)

La tarda amb la Conxita l'ha deixat baldada, ja no li queda esma per a res. S'escalfa un got de llet i, tot i que encara no són les vuit del vespre, es colga al llit i triga ben bé poc a adormir-se profundament.

Es desperta estranyada, per un moment no sap on és, no entra llum per les finestres tot i que té els porticons oberts. Mira l'hora al mòbil, són les cinc. El món exterior comença a despertar-se en aquella hora màgica que sempre li ha agradat.

Es vesteix, es tapa amb un jersei gruixut, pren una poma de la cuina i se'n va al carrer. Hi ha humitat i fa fred però, com què no bufa el vent, no és gens desagradable. Una munió d'ocells comença a refilar angoixadament per la conquesta del seu territori. Sempre li ha semblat terrible que tanta bellesa contingués una història tan dramàtica, la lluita aferrissada per la supervivència.

Són els mecanisme de la vida que sempre l'han entusiasmat. Què és el que fa que continuem malgrat la tristor, malgrat el desànim? No ho sap, però intueix que hi ha éssers destinats a viure malgrat tot, i d'altres destinats a morir, malgrat ells mateixos, talment com una tragèdia grega.

El destí fatal o les lleis naturals han provocat la mort de la seva germana? O algú ha influït en trasmudar aquest destí? Potser sí que havia de morir perquè, d'alguna manera, ja era morta.

Tot i que camina sola envermelleix fins a l'arrel dels cabells davant d'aquest pensament sense misericòrdia, però sempre ha cregut que algú que, com la seva germana, vivia només per a ella mateixa, en realitat, no vivia.

El sol comença a insinuar-se i a tenyir la muntanya de tons rosats. La terra, regada abundosament la nit anterior, deixa sentir mil aromes, molts dels quals no es capaç de reconèixer, però la fan sentir bé. No ho vol, però gairebé se sent feliç.

Avui no hi ha boires, i la Sió creu que això ha de significar alguna cosa. Ha de recollir més dades, té massa preguntes al seu cap i li cal trobar les respostes.

Se'n torna a la casa, es canvia el calçat moll i decideix que el que més li convé en aquells moments, de debò, és un bon esmorzar, del de pa amb tomàquet. Per sort hi ha pa al congelador. Després de menjar ha de decidir en quina direcció continuarà investigant, no es pot perdre anant amunt i avall sense mètode.

dijous, 27 d’abril de 2017

Pedir lo imposible de Slavoj Zizek

d'aquí

Els estudis sempre t'acaben portant a camins interessants, en aquest cas al filòsof, crític cultural i psicoanalista eslove Slavoj Žižek. Lacan i marxime amb un currículum que cal consultar a la Viquipèdia, i del qual n'hagués fet més de quaranta cites. Més interessant com més n'abomina l'statuo quo, és una estrella mediàtica i, en aquest llibre, perfectament intel·ligible, i en format entrevista, podem veure exposades gran part de les seves teories, si bé, és clar, de forma força reduïda. Però per començar a tastar no està gens malament.


Zizek, Slavoj. Pedir lo imposible. Madrid, 2014. Digital. Akal

"... algo muy importante está cambiando -no sé cómo formularlo- en la manera en que los líderes políticos funcionan hoy día. Creo que la vieja figura del líder magistral, que conserva cierta dignidad, está despareciendo. Hasta Putin toma buena nota de ello. En un acto de beneficencia, Putin puede tocar el piano y cantar "Blueverry Hill". Pregunté a un amigo que le sigue de cerca y me dijo que todo está planeado, igual que cuando parece perder la calma y dice palabras soeces. Sabe que eso le hace popular. Algo está cambiando aquí, incluso en las características del nuevo modelo de dirigente político.

[...]

La ironía es que el dogma marxista tradicional -los medios de producción cambian más rápidamente que las relaciones de producción- es realmente la mejor manera de explicar la caída del comunismo. Esto también se puede ver muy bien en el guion seguido por la economía comunista en Alemania del Este.

[...]

Con Corea del Norte, lo que me gustaría seria hacer una interpretación de todo esto que no fuera racista, porque una típica respuesta europea seria, "ya, ya, los coreanos sois primitivos. He ahí la respuesta". No, yo no lo creo así. Creo que está relacionado con el carácter específico de lamanera comunista de hacer las cosas, que nos puede hacer llegar implícitamente a la verdadera dimensión. Y esta clase de dimensión religiosa ya se ha visto antes con Mao y Stalin.

[...]

Considero que esta tendencia hacia la monarquía tiene algo que ver con la manera en que el comunismo reaccionó a su decadencia."

[...]

... Así que la comuputación en la nube ofrece al usuario individual una libertad de elección sin precedentes, pero esta libertad de elección ¿no está sostenida por la elección inicial de un proveedor respecto al que cada vez tenemos menos libertad?

Por poner un ejemplo evidente, resulta espantoso que Apple hiciera un trato con Rupert Murdoch que permitía que las notícias de la nube de Apple estuvieran suministradas por el imperio mediático de Murdoch. La notícias que se reciban en los iPhones serán las notícias de Murdoch. Esto es un problema. Internet me interesa, utilizando una frase pasada de moda, como "un campo de la lucha de clases". La lucha se ha estado produciendo allí desde el principio, Steve Jobs no era mejor que Bill Gates. Ahora descubro que era incluso peor. Está claro cómo manipulaba con estas máquinas. Pura manipulación.

Como puede que sepas, la primera generación de iPods no poseía ninguna funcionalidad de teléfono ni disponía de ocnexión USB. Después de hablar con gente relacionada con Apple, me quedó claro que Jobs sabía que esa primera versión se iba a vender bien y quería que la gente comprara la segunda generación inmediatamente después. Es bastante horrible."

dimarts, 25 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXIX)

- Conxita, aquesta jaqueta li ve que ni feta a mida! Ara m'interessaria que em fes un favor, és una rucada però, com què no vull tenir problemes amb el meu ex-cunyat, que és el nou amo de la casa ... i tinc permís per endur-me el que em sembli, és clar ... però ja sap com és en Joan ...

- Sí, i tant filla! amb la marranada que li va fer a la teva germana i, a més, no és un senyor, se'l fa, però no ho és ...

La guineu deu tenir poders, pensa la Sió, perquè la prudent de la Conxita s'hagi despenjat d'aquesta manera.

- Doncs, bé, aniria bé que féssim una ullada per la casa, a veure si hi és tot, no ho sé, que no faltés alguna cosa de la meva família i després jo no me'n recordés de demanar-li.

La Conxita es treu la jaqueta amb una certa recança.

- D'acord, doncs, som-hi!

Fa un tomb per l'habitació i diu que no hi troba a faltar res.

- De les joies no ho sé perquè sempre les tenia tancades a la caixa forta.

- No pateixi, això ja ho miraré amb la pòlissa de l'assegurança.

A l'habitació de convidats tot està en ordre, igual que a les golfes. La felicita per haver-s'hi instal·lat, és l'habitació més normal de la casa, les altres dues tenen massa fums. Baixen al pis de sota. A la cuina i la sala tot està correcte, al garatge sembla que tot està bé.

- És normal que el cotxe tingui fang a les rodes, Conxita?

La dona se n'estranya, la Maria Rosa només anava de Barcelona a Collbató i a l'inrevés, per tot arreu per on passava estava asfaltat i no li agradava anar en cotxe per la muntanya, si ho feia sempre passava per un rentat de cotxes abans d'entrar-lo al garatge.

- Sí que és estrany.

Després, al despatx, tot ho troba al seu lloc, i al vestidor, es fa difícil de dir, després d'haver estat mirant la roba elles dues. Mira el guarda-roba de l'entrada i es queda pensativa.

- Hi falten els pals.

- Els pals? Quins pals?

- Els de golf, aquelles coses que van dins una bossa i que porten tots els rics amunt i avall a les pel·lícules.

- Què els tenia aquí?

- Sí, sempre. La Maria Rosa era molt ordenada i sempre els he vistos dins d'aquest armari.

- Però no podria haver-los deixat en una altra banda, no hem mirat el maleter del cotxe.

Van a mirar als armaris del garatge i al maleter. Tornen a fer una ullada per tota la casa, però no troben els pals de golf.

- És molt important, oi? pel cas vull dir ... -La Conxita ja se sent ficada en una novel·la de misteri.

- No ho sé, però és estrany, no? Potser se'ls va deixar al club de golf?

- No, això si que no. Sempre li deia que ves quines ganes d'anar amunt i avall amb aquella baluerna, que pesava com un mort ... perdó - envermelleix.

- No hi pateixis, segueix.

- Doncs això, que la teva germana sempre deia el mateix, que li havien costat un munt de diners i que millor que a casa no estaven.

- Doncs ara no hi són.

La Sió es pregunta quina importància pot tenir que hi siguin o no els pals de golf, però la molesta molt la seva absència. És incongruent i no suporta les incongruències. S'ho haurà d'anotar a la llista.

1. Comprovar les joies.
2. Club de golf.
3. Josep de Ribot.
4. Pals de golf.
5. Fang?

dilluns, 24 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 240417. Dia 157

Dissabte 220417 - 9:31 hora local

Hola fill, t'he enviat un llibre per e-correu. Mira a veure si te'l pots descarregar, perquè m'estic fent la lia un pitxu :_(

Diumenge 230417 - 22:08 hora local

L'has pogut baixar?

Dilluns 240417 - 08:15 hora local

(ves a saber quin coi d'hora és a Hanoi, ara)

- Sí, sí. X cert mare, hi ha alguna assegurança mèdica q encara m'estimi?

(ja hi tornem!)

- Què et passa?

- No ho sé, pixo molt i transparent ni que no begui massa. Crec q una infecció als ronyons x lo q he llegit.

- Tens febre?

- No

- A veure, la mútua, fins que no tornis a entrar a Ñ no es fa càrrec de tu. Són 90 dies fora. Però hi ha el Racc. El que no sé és si també et fa el seguiment mèdic o només les urgències d'accidents.

- Puc tirar-me per les escales.

- Ha! Hauries d'anar a algun centre mèdic. Pagant. Mira-t'ho i si et falten calés ens ho dius.

- Ara miraré a veure q tal i demà hi aniré, q avui ja hem tingut prou feina amb la visa mongola.

- Mongòlia?

- Però b, hochimin segur q va instaurar una sanitat pública i gratuïta, no? Sí, Mongòlia, aquell tros de desert entre Xina i Rússia, bé l'haurem de creuar x anar cap a Europa.

- Ho Chi Minh va instaura una puta sanitat vietnamita. Vaja, abracadabra pota de cabra i, sempre pels vietnamites. Els que teniu els ulls rodons a pagar.

- Ben fet q va fer, ni q em putegi. XD

- Beu molta aigua, si pot ser sense contaminar i mira d'anar a algun metge, però ves amb compte, si ensumen europeu ensumaran dòlars.

- Si ens ensumen potser es desmaien.

- Hahaha! Si et trobes pitjor mira de contactar amb el Racc per telèfon, mira a la web. Per cert, mola oi, Hanoi? (rodolí)

- Sí, b no som fans de les grans ciutats, xo Vietnam en general està molt b. Bastant millor q Laos.

- A mi em va fascinar Vietnam. Laos què tal? no era maco?

- B, al nord algunes zones si, xo no massa grans i plenes de turistes. Vam estar bastant per zones rurals perdudes i allà la gent era maca, xo bastant pobre. B, és el país més pobre d'Àsia. Bàsicament hem menjat arròs blanc durant l'últim mes i instant noodles. Sovint crus. XD

- Home, potser tens alguna cosa d'aquestes orientals. Truca al Racc, ho has de fer tu.

- No puc enviar un e-mail?

- Has de trucar. De tota manera ves al metge i si convé t'enviem diners. I prova de menjar carn.

- No tranqui, si la meva targeta no va des del principi del viatge, la Hanna pot pagar i ja us diré.

- Fill meu, t'estimo com no ho pots imaginar, però ets un desastre. Ves-nos tenint al dia, a veure si hauràs agafat disenteria o alguna d'aquestes marranades tropicals.

- D'acooooooord.

dijous, 20 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 200417. Dia 153

Dilluns passat:
- Eo fill, què tal? Per on pareu? Tot bé? Una pregunta: si et vull regalar un e-book el podràs baixar per la teva adreça de gmail? T'envio una foto de ton germà amb la primera ampolla de cervesa feta a casa de l'any!

Avui:

- Ei! acabem d'entrar a Vietnam! Ens ha adoptat un tio molt guai, així que avui dormim a un hotel. Hem creuat Laos bàsicament caminant per les muntanyes, per això no teníem wi-fi. Guardeu-me birra, suposo que en tres o quatre mesos estaré per allà. I el llibre me'l pots enviar a l'e-mail, sí!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVIII)

La Maria Rosa feia una vida d'allò més regular. Es llevava a dos quarts de set, es dutxava i es vestia. A les set baixava a esmorzar -aleshores era quan jo arribava-, un suc de fruita, un got de llet i cafè i una torrada amb formatge de règim -gairebé mai havia vist que canviés. Ho sabia perquè era ella que li comprava el menjar a la botiga d'Esparreguera, tot i que ara, que havien obert el Bonadespesa al poble, ja no li feia tant la compra. Set talls de formatge baix en greix cada setmana, tres enciams, tomàquets, api, porros i fruita variada -millor meló que cap altra cosa-, i la resta la duia ella de Barcelona.

Un cop esmorzada li donava instruccions de si volia que aquell dia planxés o fes els banys a fons o els armaris de la cuina. Li deixava els diners per si havia d'anar a comprar i se n'anava amb el cotxe cap a la feina. Li pagava per setmanes, sense fallar mai, i no regatejava quan li demanava un augment del preu de les hores.

Tornava a la tarda, sobre les quatre, es canviava i se n'anava amb la bicicleta. Això ho sabia perquè li ho havia explicat ella i, perquè ja se sap, això és tan petit!

Mentre la Conxita xerra, han pujat a l'habitació de la Maria Rosa. La Sió ha obert l'armari i va separant peces de roba en una pila damunt la moqueta del vestidor. Pantalons d'esport -les dues germanes gastaven la mateixa talla-, camises, alguns jerseis, una levita de pell i un parell de bosses de mà. L'abric de visó, que la repugna d'allò més, el separa per la seva mare, i la jaqueta de pell de guineu, tres o quatre bruses i dos vestits jaqueta els ofereix a la Conxita. Totalment torbada, i encantada, la Conxita no s'atreveix a acceptar-ho perquè ho troba massa car.

- Vols dir, Sió? Segur que la teva mare no ho trobarà a faltar?

- No pateixi Conxita, estic segura que la meva germana ho voldria així. Sempre deia que n'estava molt de vostè, que era molt polida i de tota confiança, o sigui que estic convençuda que això hagués estat el que ella hauria volgut.

No s'havia posat vermella en dir aquella mentida, encara que ningú podia dir que ho fos. La Conxita acaricia amb goluderia mal dissimulada la pell de guineu, fins i tot s'ha permès unes llagrimetes d'emoció. La Sió sap que podrà comptar amb ella sinó la vessa amb algun comentari, i decideix fer una provatura i li pregunta, mentre va remenant calaixos distretament:

- Senyora Conxita, el dia que va passar l'accident - fa una pausa mentre tria cinturons que ha tret del calaix de dalt de la calaixera d'antiquari- sap si va venir algú a veure la meva germana?

La Conxita s'està prenent seriosament la pregunta, parada al mig de l'estança, als peus del llit, de cara al vestidor i amb la jaqueta de guineu a la mà -sembla que no se'n pugui desprendre.

- Ai, Sió, filla meva! i com vols que ho sàpiga jo, si a les deu del matí ja era fora! Cada dia, bé, els dies que feia els armaris de la cuina no, que marxava a les dotze, però mai hi era la teva germana quan jo me n'anava. Aquest dia vaig marxar a les deu, com sempre, i ja no la vaig veure més, pobreta.

Sospirà i s'assegué un moment al descalçador dels peus del llit, amb la guineu a la falda.

- I, els caps de setmana, vostè també venia?

- No, i ara! els caps de setmana jo faig festa. Bo es posaria el meu home si treballés els caps de setmana!

- Així, doncs, tampoc sap si la meva germana dinava aquí?

Intentava seguir mantenint el to pausat i casual, mentre feinejava dins el vestidor plegant roba i afegint-la a alguna de les piles.

- No, no dinava mai aquí, pel que jo sé no en sabia gaire de cuinar. Ai! perdona, no ho volia dir això.

- No passa res, ja ho sabia això, però, per casualitat, no sabria pas on dinava?

La Conxita posa cara de criatura que se sap la resposta davant el mestre.

- Al club de golf, és clar!

- Al club de golf? No sabia que n'hi hagués cap aquí?

- I no n'hi ha cap, aquí només tenim el tennis, bé ara en diuen el paddle, que van canviar d'amos i ho van fer de més d'upa. El club de golf és a un poble prop d'aquí, a Sant Esteve. Ella hi anava a dinar i a fer una partida, o com es digui això que fan.

- I hi anava sola?

El silenci fa que la Sió tregui el cap per la porta del vestidor. La Conxita sembla molt interessada en un filet que surt d'una costura de la jaqueta de guineu. Fa cara de preocupada, com si hagués trobat la tara en un producte de la pila de saldos. La Sió insisteix, veu que allí hi ha quelcom d'interessant. Si la Maria Rosa es veia amb algú, el més probable és que ho fes els caps de setmana.

- De debò Conxita, si sap qui era m'ho ha de dir, pot ser important, sap?

S'asseu al seu costat, la Conxita s'enfutisma per moments, no li sembla bé parlar a una mestressa d'una altra, encara que sigui morta, perquè sempre s'acaba corrent la veu i pot perdre alguna feina.

- Important per a què? La Maria Rosa és morta, ves. Tant li fa amb qui es veiés, no?

Aixeca els ulls plorosos i mira la Sió a la cara, amb l'esperança de què no segueixi posant-la en aquell compromís. Ni per totes les guineus del bosc es jugaria la feina.

- Bé, Conxita, els mossos m'han deixat entreveure que la mort de la meva germana no estava del tot clara i, també voldria conèixer la gent que ella coneixia, per saber-ne més.

- Què dius ara, Sió! Que potser no va ser un accident? D'on les treus aquestes idees? A més, no em puc creure pas que el senyor de ... -es posa tota vermella i tanca la boca sorrudament.

- Conxita, m'ho dirà oi qui és aquest senyor? Vostè el coneix, oi?

La Conxita se sent acorralada. S'abraça a la pell cercant algun tipus de complicitat amb la certesa que ja ha badat massa la boca i que tant se val, ja ha perdut. La Maria Rosa ja no la pot despatxar per haver xerrat, els de Ribot no són clients seus i, a més, li té molta mania al pet bufat de la vella. La Sió li cau bé, se la veu amable i generosa -prem una mica més la jaqueta, la durà al casament del seu nebot, d'aquí a quinze dies, apa quina cara farà la seva cunyada quan la vegi ...

 - Conxita! què no em sent?
- Ai, sí! quin espant! perdona Sió, estava pensant, és que, saps? a mi em fa molta angúnia dir mal de ningú, però, és clar, això no és com criticar, oi? al cap i a la fi m'ho va dir la teva germana un dia que se sentia trista perquè havia agafat el grip i jo la vaig venir a cuidar, i ell estava aquí ... fent visita, com si diguéssim. Però se'n va anar tot seguit que vaig arribar jo i em va dir: cuidi-me-la bé, eh? i jo vaig pensar: té, mira, és prou bon mosso, però això són ganes d'embolicar la troca, veïns com són, i aleshores la Maria Rosa m'ho va dir i em va pregar que no ho digués a ningú, que ell encara no s'havia decidit a deixar la dona. I jo li vaig dir que s'estigués tranquil·la, que poca feina tindria si fos una bocamolla, amb la feinada que tinc! com si em pogués dedicar a anar d'un lloc a l'altre explicant la vida de la gent, ningú em voldria per treballar ...

- Conxita!

- Ai, sí, perdona Sió, però això ja t'ho he dit abans, era en De Ribot, en Josep De Ribot, el veí, l'home de la senyoreta Natàlia, el gendre d'aquell poll ressuscitat de Donya Pepi.

La Sió es queda badant mirant la Conxita, que ara, ja alliberada del terrible secret, s'emprova davant el mirall del vestidor, la jaqueta de pell de guineu.

Així que era el sopes d'en De Ribot? No el coneix pas massa, a més del funeral, potser s'han vist un parell de cops. Li sembla un pobre noi ric, sense massa sang, però com més hi pensa, més natural ho troba. No se'ls veia massa feliços a ell i la dona, probablement sigui un matrimoni de conveniència, un "arreglu", que diria la seva àvia si fos viva. I la Maria Rosa necessitava algú que la fes sentir admirada, després del numeret del seu home amb la secretària a la que, per cert, no ha vist gens. Ho preguntara al seu ex-cunyat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Ple de buit

Trenta llamps convergeixen en el botó de la roda;
i d'aquesta part, en la qual no hi ha res, depèn la utilitat de la roda.
L'argila es modela en forma de vasos
i justament per l'espai on no hi ha argila
és per on podem usar-los com a vasos.
Obrim portes i finestres a les parets d'una casa,
i per aquests espais buits podem utilitzar-la.
Així, doncs, d'una banda trobem benefici en l'ésser;
de l'altra, en el no-ésser.

Lao-Tse, Tao-Tê-Ching (Llibre del camí recte)

dimarts, 11 d’abril de 2017

Tant li fot LXXII

Quan un anunci d'una beguda gasosa, que ningú no ha vist i del qual molts en parlen, banalitza conceptes com la solidaritat, la consciència política, la justícia, la reivindicació de drets, l'autoritat, etc., com solen fer la majoria d'anuncis d'ara amb suposat missatge social -d'ençà de la "chispa de la vida" tots hi tendeixen-, podem concloure que estem parlant, literalment, d'ideologia de llauna.

Ja se sap, ni punt de comparació a la ideologia feta a casa!

#quilòmetrezero

dilluns, 10 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 100417. Dia 143


Hola mare! com sempre tot esta com cal i mho estic passant b. Fa uns dies vem anar a vientiane a tramitar la visa xina, i mentre esperem x a recollirla estem vivint a un temple budista a uns 50km, daqi dos dies lanirem a recollir i començarem a tirar cap a vietnam. Els monjos budistes son els putos amos, ens acullen quasi sempre i ens cuiden prou b, molt b. Espero q x casa tot b, una abraçada!

(inter nos, els budistes seran els putos amos, però alguna cosa no quadra, perquè quan passa per casa arrasa amb els bistecs)

dimarts, 4 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVII)

El garatge té la porta tancada, però no amb clau. El cotxe es allí, amb les claus al pany. Ho troba estrany, la seva germana, tan maniàtica amb l'ordre, s'hauria deixat les claus al pany del cotxe? Pel poc que sap, no havia fet res anormal aquell dia i observa que el tot-terreny té les rodes plenes de fang. Té raó la policia? Sembla evident que hi ha coses que no quadren, però és segur que ella tampoc coneixia tan bé la seva germana i se'n veu un munt d'intentar treure'n l'aigua clara.

La caldera de gasoil està en un racó, al davant d'un dipòsit de combustible monstruós, senyal del caràcter previsor de la Maria Rosa. Per sort, és un d'aquests models plens de dibuixos que faciliten l'encesa. Després obre la porta del garatge per entrar el seu cotxe, hi cap de sobres.

Quan està acabant de maniobrar, una ombra s'interposa al llum de la porta. Surt d'una revolada i espanta la senyora Conxita que no s'esperava pas aquesta reacció.

- Hola! La seva germana sempre la deixava oberta sap? Tan endreçada que era i tanta mandra que li feia tancar el garatge. Sóc la Conxita, la dona de fer feines, i vostè deu ser la senyoreta Sió, oi?

- Sí, senyora Conxita, sóc la Sió, res de senyoreta, i de tu si us plau. Anem a la cuina a fer un cafè? Així em podrà explicar coses de la meva germana.

Manté el vostè i el tractament amb la dona de fer feines, malgrat que li exigeix que la tutegi, sense adonar-se'n que així manté la distància de classe de forma instintiva.

Es dirigeixen a la cuina i la senyora Conxita insisteix en què segui, ella farà el cafè.

- No pateixis Sió, el faig molt bo i, a més, jo sé on són les coses -riu una mica-, em conec aquesta casa fins l'últim racó.

La Sió seu, obedient, per costum, a la mateixa cadira que ha fet servir per dinar. A la cuina sempre ha obeït quan una dona li ha donat ordres. Per la finestra veu la muntanya com va desapareixent sota un núvol fosc que també s'empassarà la casa al cap de poca estona. Aleshores se sent agraïda a l'olor de cafè, la calefacció i la xerrameca d'aquella dona d'uns quaranta, baixeta i grassona, que sembla que l'hagi adoptada com a un gos perdut. Hi ha persones amb un sentit especial per la desemparança. De ben segur que la Conxita té gats i gossos recollits, que els seus fills han trobat perduts i, potser, fins i tot algun periquito que algú s'hagi volgut treure del davant. El cafè la deixondeix, el seu estimulant preferit.

- Miri Conxita, no sé si vostè sap que fa molt de temps que la meva germana i jo no ens tractàvem pas massa ...

- Ja se sap -somriu i la justifica mentre treu la pols dels fogons amb un drap que ha tret del segon calaix de la calaixera, sota el dels coberts-, hi ha una edat en què la feina i els compromisos et priven de la família i, és clar, no et pots passar el dia pendent de tantes coses!

- Bé, doncs, això és ben bé el que ens passava a la Maria Rosa i a mi, només ens vèiem per Nadal i algun altre dia escadusser, a Barcelona, i ara em trobo que no sé gairebé res d'ella -per un instant cedeix a la tristor-, i que és massa tard per saber-ne res - es refà, amb un gest del cap i torna a mirar a la Conxita. Estic convençuda que si algú la coneixia més que ningú aquesta deu ser vostè.

La senyora Conxita enrogeix una mica, al plaer s'hi afegeix, també, una certa consciència responsable.

- Oh! bé, Sió, de fet ... sí, jo crec que una mica sí. No és que parléssim gaire la Maria Rosa i jo, però és clar, quan li fas la casa a una persona, bé, ja m'entens, oi? Doncs això, que quan vas cada dia a una casa, doncs aprens com funciona tot i també una mica d'allò que en diuen la psicologia de la gent. Això ho vaig veure l'altre dia en un programa de la tele, saps? Hi havia un home amb uns ulls que feien por i ...

- Sí, sí, perdoni. Però, com comprendrà, el senyor dels ulls de la tele no és que m'interessi pas massa, sap? Em podria parlar del que solia fer la meva germana normalment?

dilluns, 3 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 030417. Dia 136

Del dijous passat:

- ei mare! acaben dentrar a laos, jo la hanna i el segura! camí cap a xina. encara tens el dit embenat?

- Ja heu estat a Cambodja i Vietnam????

- no, cambodia ens la saltarem, i a vietnam hi anirem daqi dos o tres setmanes, dallà creuarem a xina.

- Ja vindria! Per on esteu de Laos?

- a loest d vientane.

- Tot us va bé, però? De l'operació estàs bé?

- sisi, tot genial

- Si passes del Vietnam a la Xina per Laocai, relativament a prop hi ha Sapa, a les muntanyes. Allí vam menjar arròs blanc dins de bambú, com si fos una carmanyola, que era una passada de bo. Prova de trobar-ne! Petons del pare.

- petots per tots!


(ui si mai té fiiiiillssssss, els penso ensenyar tot això i explicar-los quatre cosetes més ^^)

dijous, 30 de març de 2017

Cita

"Hay épocas en las que el hombre racional y el hombre intuitivo caminan juntos; el uno angustiado ante la intuición, el otro mofándose de la abstracción; es tan irracional este último como poco artístico el primero. Ambos ansian dominar la vida: éste sabiendo afrontar las necesidades más imperiosas, mediante la previsión, la prudencia y la regularidad, aquél, como un héroe desbordante de alegría, sin ver sus propias necesidades y sin tomar como real nada más que la vida disfrazada en la apariencia y la belleza. Allí donde el hombre intuitivo, como, por ejemplo, en la Grecia más antigua, maneja sus armas de manera más potente y victoriosa que su contrario, puede, en circunstancias favorables, formarse una cultura y establecerse el dominio del arte sobre la vida; esa ficción, esa negación de la indigencia, ese brillo de las intuiciones metafóricas y, en suma, esa inmediatez de la ilusión, acompañan a todas las manifestaciones de una vida semejante. Ni la vivienda, ni la forma de caminar, ni la indumentaria, ni la tinaja de barro revelan que ha sido la necesidad la que los ha creado: parece como si en todos ellos hubiera de expresarse una felicidad sublime y una serenidad olímpica y, en cierto modo, un juego con la seriedad. Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones únicamente con esta ayuda previene la desgracia, sin ni siquiera extraer algún tipo de felicidad de las abstracciones mismas, aspirando a estar lo más libre posible de dolores, el hombre intuitivo, manteniéndose en medio de una cultura, cosecha a partir ya de sus intuiciones, además de la prevención contra el mal, un flujo constante de claridad, jovialidad y redención que afluyen constantemente. Es cierto quem cuando sufre, su sufrimiento es más intenso; e incluso sufre con mayor frecuencia, porque no sabe aprender de la experiencia y una y otra vez tropieza en la misma piedra en la que ya ha tropezado anteriormente. Es tan irracional en el sufrimiento como en la felicidad, grita como un condenado y no encuentra ningún consuelo. ¡Cuán distintamente se comporta el hombre estoico ante las mismas desgracias, intruido por la experiencia y dominándose a sí mismo mediante conceptos! Él, que sólo busca habitualmente sinceridad, verdad, emanciparse de los engaños y protegerse de las sorpresas seductoras, ahora, en la desgracia, como aquél en la felicidad, lleva a cabo la obra maestra de la ficción; no presenta un rostro humano que se contrae y se altera, sino, por así decirlo, una máscara con digna simetria en los rasgos, no grita, ni siquiera lo más mínimo altera el tono de voz. Cuando todo un chaparrón descarga sobre él, se envuelve en su capa y se marcha,a paso lento, bajo la lluvia."

No sabia que Nietzsche coneixia la meva canalla! Bé, l'un? l'altre? I què en faig dels trets de l'un que veig en l'altre i de l'altre que veig en l'un?

dimarts, 28 de març de 2017

Es pon el sol (XXVI)

Volta per la casa i se n'adona de moltes coses del caràcter de la seva germana en les que no havia parat esment. La casa no és massa gran, la planta fa una creu amb el porxo orientat al Sud i la cuina al Nord -de ben segur que és molt trista a l'hivern- a l'Est el garatge i a l'Oest la sala menjador de dos nivells, amb uns grans finestrals que permeten veure la muntanya, aclaparant l'espai, un lavabo amb dutxa i, sota la cuina, baixant per una escala de caragol, un celleret. En una prestatgeria hi ha vins que semblen bons. La Sió hi fa una ullada, no hi entén gens ni mica en vins. Agafa una ampolla de vi blanc amb l'etiqueta més simpàtica que la dels altres -un criteri com un altre- i puja a la cuina, la fica a la nevera pensant que se'l beurà aquell vespre amb el pot de caviar iranià que ha vist a dins, al costat de pots de cogombrets i tàperes. Pel que sembla, la seva germaneta es cuidava d'allò més bé. Decideix continuar la passejada i anar a fer una ullada a l'estudi del porxo.

L'estudi està molt endreçat, com tota la casa i la Sió ja comença a trobar-ho repel·lent. Un ordinador portàtil resta tancat damunt de l'escriptori, la bossa de mà de la Maria Rosa, el telèfon mòbil ... als prestatges hi té llibres tècnics, d'economia i publicitat, un tutorial d'un programa informàtic -en paper, avui?- i unes quantes novel·les, best-sellers americans. Comença a estar molt empipada per la banalitat aparent de la seva germana, ningú diria que són de la mateixa sang.

Al costat del tutorial hi ha un parell de fotografies, una dels seus pares el dia del trentè aniversari de casament, d'això ja fa una pila d'anys, i una fotografia d'ella i el seu ex, en Tomàs. Com és que encara la conservava? Pensa en com es veuen de joves i com n'era de bufó el seu ex ... Torna a la realitat. No toca res, fuig d'aquella habitació, encara que, tard o d'hora haurà de tornar i revisar-ho tot, però ara s'hi sent tancada. L'excés d'ordre sempre l'ha deprimit i no cal afegir més llenya al foc.

Puja al pis de dalt on hi troba una habitació de convidats, més aviat petita, i l'habitació principal, amb vestidor, sala de bany i un llit de mida olímpica. Obre els armaris per fer una ullada. No creu que trobi gaire peces de les que li vingui de gust quedar-se. La senyora Conxita, la dona de fer feines, de ben segur que farà l'agost en aquest armari. Ara que, no la veu anant a fregar amb una jaqueta Channel, però ella si que no se la quedarà. Potser serà millor que faci una primera repassada per si veu coses que pugui voler la seva mare.

Surt de l'habitació i s'enfila per una escala de fusta molt dreta. A dalt es troba en una mena d'estudi sota teulada on gairebé tot són finestres, hi ha una xemeneia, un sofà amb molts coixins i un televisor, un vell equip de música i força CD's. Decideix que, aquests dies, viurà aquí. És el lloc més adequat, dormirà a la chaise-longue. És senzillament perfecte.

- Sió, tu també ets banal. Deu ser genètic.

Sent un calfred i no pot evitar estremir-se. Per uns instants la superstició l'aclapara, com si notés alguna presència. Pels finestrals veu que el temps ha variat força. Rere la muntanya s'hi veuen uns núvols amenaçadors. Baixa al garatge a engegar la calefacció. No hi ha cap motiu perquè s'hagi de congelar. S'atura un instant al distribuïdor de la planta baixa. Se n'adona que no ha hagut d'obrir cap porticó, tots eren oberts d'ençà el dia de la mort de la seva germana. La fredor, la soledat, l'aclaparen. S'asseu a l'escala a plorar.

dilluns, 27 de març de 2017

Cita

"Si alguien esconde una cosa detrás de un matorral, después la busca de nuevo exactamente allí y, además, la encuentra, en esa búsqueda y en ese descubrimiento no hay, pues, mucho que alabar; sin embargo esto es lo que sucede al buscar y al encontrar la verdad dentro de la jurisdicción de la razón. Si doy la definición de mamífero y a continuación, después de examinar un camello, digo: he ahí un mamífero, no cabe duda de que con ello se ha traído a la luz una nueva verdad, pero es de un valor limitado; quiero decir, es antropomórfica de pies a cabeza y no contiene ni un solo punto que sea verdadero en sí, real y universalmente válido, prescindiendo de los hombres. El investigador de tales verdades tan sólo busca en el fondo, la metamorfosis del mundo en los hombres; aspira a una comprensión del mundo en tanto que cosa humanizada y consigue, en el mejor de los casos, el sentimiento de una asimilación. Del mismo modo que el astrólogo considera las estrellas al servicio de los hombres y en conexión con su felicidad y su desgracia, así considera un tal investigador que el mundo en su totalidad está ligado a los hombres; como el eco infinitamente repetido de un sonido primordial, el hombre, como la reproducción multiplicada de una imagen primordial, el hombre. Su procedimiento consiste en tomar al hombre como medida de todas las cosas, pero entonces parte del error de creer que tiene esas cosas ante sí de manera inmediata como objetos puros. Olvida, por lo tanto, que las metáforas intuitivas originales no són más que metáforas y las toma por las cosas mismas."

Nietzsche

No em direu que no n'hi ha per agafar un bol de crispetes!

Si, ja ho sé, no hi sóc tota (ara literalment), però cadascú ...

dimarts, 21 de març de 2017

Es pon el sol (XXV)

Aparca al carrer, no entra el cotxe al garatge perquè suposa que encara hi ha el 4x4 de la Maria Rosa. Agafa la capsa amb la mà esquerra, obre la porta i la deixa al rebedor. Torna cap el seu vell cotxe -aviat se l'haurà de canviar perquè és dels que s'han catalogat com a contaminants i no podrà entrar ni a casa seva- i pren la bossa amb els queviures que ha comprat per dinar. A la cuina s'asseu en una cadira, desembolica un entrepà i comença a menjar observant allò que l'envolta. No sap que és el que cerca, ni el que cercarà d'ara endavant, però necessita fer real el que ha passat, mirar arreu, emmagatzemar tot allò que torni la seva germana a les tres dimensions, tot allò que li faci comprendre el que, hores d'ara, sembla un absurd.

La cuina menjador, d'un fals estil rústic, està impol·luta, tot al seu lloc, només una fina capa de pols s'estén pel damunt dels mobles. Això la fa pensar en la dona de fer feines. La seva germana era una dona ocupada i, també, força al·lèrgica a les feines de casa, pel que no dubta que hi haurà algú al poble que devia venir amb regularitat.

Mentre obre la llauna de Pepsi passa a la sala i, en un calaix de la taula del telèfon, hi troba una agenda. Pensa en com de fantàstics són els tòpics, telèfon - taula - calaix -agenda, que ens simplifiquen d'allò més la feina.

Asseguda al sofà, i després de comprovar que la Maria Rosa vivia enmig d'una exposició permanent - res sembla fora del seu lloc- i veure també la fina capa de pols damunt els mobles, comença a fullejar l'agenda.

No hi ha massa telèfons, avui, amb els mòbils, la gent ja no sol anotar en paper els telèfons, però encara n'hi ha alguns, que deuen ser els de fa prou temps. Hi ha una anotació "Conxita (Collbató)" i pensa que, no perd res per provar.

Marca el número des del fix, és l'hora de dinar i de ben segur que hi ha algú. Una veu infantil, no endevina si de nen o nena, respon.

- Hola!

- Hola, què hi es la senyora Conxita?

- Sí. Mamaaaaaaaaaaaaa! et demanen al telèèèèèèèfuuuuuunnnn!

Se sent una veu llunyana, segurament a la cuina

- Pregunta qui demana, que ara vindré.

L'infant torna a adreçar-se-li.

- Qui ets?

- Sóc ...

- Digui? Perdoni, és que estic fregint les patates.

- Què és la senyora Conxita?

- Sí -la veu sona impacient, la Sió comença a patir per les patates-, qui demana?

- Miri, sóc la Sió Solà, la germana de la Maria Rosa Solà, vostè no serà pas per casualitat la senyora que l'ajudava aquí, a la torre?

Utilitza l'expressió ajudar, pensant que potser així li caurà millor a la dona. Avui, amb tanta correcció política, no saps mai ben bé com anomenar certes coses o certes feines i l'interessa molt tenir la confiança de la dona, no dubta que ha de ser una font d'informació imprescindible.

- Ah! sí, sóc jo senyoreta Solà. La seva germana, la pobra! ja me n'havia parlat de vostè -se la sent una mica atabalada, se la imagina al costat del telèfon, eixugant-se les mans al davantal i amb la criatura a tocar, pendent del que digui la seva mare. L'acompanyo en el sentiment, era tan bona! què la puc ajudar en res?

- Sí, miri, jo ara m'estaré uns dies a la torre i he d'empaquetar algunes coses, també he de donar algunes peces de roba i, la veritat, m'aniria molt bé si em pogués donar un cop de mà. Quan li sembla que podria venir?

La Sió pensa que algunes peces de roba de l'armari ben proveït de marques de la seva germana, de ben segur seran un bon esquer. Això i alguna paga extra. La seva interlocutora dubta uns instants consultant la seva agenda mental.

- Miri senyoreta Solà, Sió? Ai, sí, ja m'ho havia dit, que li aniria molt malament si passés avui? pels volts de les quatre? És que, sap? faig unes altres dues cases i tinc la setmana molt plena. Deixaré la nena a casa de ma mare i m'ho podré arreglar.

- Perfecte, doncs, l'espero d'aquí a dues hores.

Penja l'aparell i se'n torna a la cuina. S'acaba l'entrepà i es menja una taronja. Després es dedica a tafanejar per la casa sense tocar res, talment com un visitant de museu. Actua deixant-se endur. El silenci, els brins de pols en els rajos de sol que entren per les finestres, la sensació d'irrealitat, de no ser ben bé ella mateixa qui estigui fent aquesta visita.

dissabte, 18 de març de 2017

Diari de bord. Data estelar; 180317. Dia 120

- Hola fill, k tal, tot bé?


- Hola pare! Molt be! ara estem en un temple budista amb la Hanna i una amiga seva, i anirem tirant cap a Bangkok i després segurament, Cambodia, Vietnam i Laos, abans de passar cap a Xina. per casa q tal tot? una abraçada!                       

- Per casa tot bé, una abraçada molt forta!!!

Imagino que, en temps no gaire pretèrits, ens comunicaríem per postal o telegrama. La brevetat, però, va amb la bèstia.

dimarts, 14 de març de 2017

Es pon el sol (XXIV). El despatx

El vent bufa ferotge entremig dels blocs de l'eixample, i això no fa estar de més bon humor la Sió que, nerviosa, omple una bossa d'esport amb quatre peces de roba. No cal que s'endugui gran cosa, Collbató no és gaire lluny, no és la selva amazònica i hi ha la roba de la seva germana, amb qui sempre s'havien intercanviat algunes peces. Amb dos jerseis, dues samarretes, uns texans de recanvi i la roba interior, amén del calçat de muntanya i les botes, en tindrà prou.

Ha tornat a telefonar a l'agència de viatges i li asseguren que estan fent tots els possibles per seguir la pista als seus pares, per tant els insisteix amb els números de telèfon, fix i mòbil i el correu electrònic per si hi ha cap novetat. Cada cop que pensa en com afrontarà el problema amb els seus pares es desespera, no voldria parlar-ne per telèfon, té al·lèrgia al telèfon, sobretot ara que ja no hi poden fer res, i l'entristeix profundament en com els afectarà la notícia.

Telefona al despatx de la seva germana, no sap si en saben res i, segurament s'han de recollir les seves pertinences. La secretària l'informa que pot passar quan vulgui, que ja estan al cas, i no s'ho pensa més, carrega la bossa al cotxe i es dirigeix a l'edifici d'oficines on treballava la seva germana a Les Corts.

L'empresa de publicitat de renom on treballava la Maria Rosa, ocupa tot l'entresòl. Ella havia començat com a administrativa, però quan va veure l'oportunitat, en temps de molta bonança econòmica, va passar a l'àrea comercial. Ara hi tenia despatx propi, una cartera de clients i una secretaria compartida amb altres dues executives. La Sió coneix la Núria, la secretària, d'haver-la vista alguna vegada quan havia anat a recollir-la per anar a dinar plegades i, quan la veu entrar, s'aixeca a fer-li un petó a cada galta i donar-li el condol mentre somiqueja una mica, no sap si per quedar bé o de debò. Les relacions laborals no sempre són el que semblen.

- Tranquil·la, no passa res Núria.

- Oh! Sió, però és que era tan bona!

La Sió calla, somriu lleument, consolant la secretària de la seva germana amb un parell de copets a l'esquena.

- Bé, no tinc gaire temps, em pots dir on és el seu despatx? voldria recollir les seves coses.

- Oh! sí, em sap greu, però en Montero, el cap, em va demanar que buidés l'oficina, després de la visita dels mossos, i jo ho he ficat en aquesta capsa -i assenyala una capsa no gaire gran, del costat de la seva taula-, es que havia d'entrar una nova comercial, els clients, saps? no els podíem deixar sense servei.

Pensa en com la secretària, de sobte, és empresa, i com la mort no pot parar ni un sol dia la maquinària de fer diners.

- No passa res, Núria, ja se que et sap greu, i no hi ha dret que et facin fer aquests papers. Dóna'm la capsa, hi és tot? Saps si els mossos s'han endut res?

- Oh! no, els mossos només van fer una ullada, però no es van endur res. Si necessites res més, ja ho saps, oi?

- No, gràcies Núria, ja me'n vaig. Però, bé, espera, sí, sí que em podries fer un favor. Suposo.

La Núria canvia la cara d'alleujament que havia fet després del consol de la Sió per una d'una lleu sospita. La Sió pensa, però, que no hi perd res demanant-ho, mai se sap i li cal recollir totes les peces per poder fer el trencaclosques. Vol veure l'agenda de la seva germana i saber totes les telefonades, que no fossin de feina, és clar, va dir avançant-se als peròs de la secretària, durant aquella setmana. La van repassar plegades, amb la Sió asseguda de gairell a la taula de la Núria, carregada amb la capsa a les mans, mentre obria els fitxers en pantalla.

- Oh! Sobretot que ningú no ho sàpiga, Sió! - li diu mentre parla en veu baixa i fa una ullada a banda i banda.

- No hi pateixis dona, gairebé totes són de feina i a mi, això no m'interessa, però aquesta, de dos dies abans de morir és d'en Joan, el seu ex, i aquesta? Aquesta és del mateix dia de la seva mort i diu que és personal, però no hi diu el nom.

- Oh! bé, aquesta, a veure, deixa'm pensar, això va ser ... ah! sí, era una dona, no em va donar el nom, em sembla que era una amiga, però no, no em va donar cap nom, si me'l donen sempre ho anoto aquí.

- Bé, d'acord, és igual, gràcies de tota manera. Adéu.

Surt del despatx ple d'ohs! i ahs! de la Núria, pensant en si aquesta última trucada voldria dir res. El vent s'ha apaivagat però la capsa, que tot i que fa embalum, no pesa massa, l'impedeix caminar com cal i l'obliga a aturar-se un parell de vegades per a agafar-la millor. Un cop carregada al cotxe, abans de sortir de l'aparcament, treu la seva llista i el bolígraf de propaganda.

Dos dies abans: telefona en Joan. Mateix dia: "amiga"?

No pot evitar sentir-se una mica ridícula escrivint aquestes coses, igual que un detectiu de novel·la de dos rals, però s'ha fet un propòsit i l'ha d'acomplir. Surt de l'aparcament i enfila la Diagonal cap a l'autopista.

dimecres, 8 de març de 2017

9 i 3/4 tercera

Ahir va fer una setmana que vaig prendre mal -m'encanta aquesta expressió!-, i una de les coses sobre les quals he rumiat molt ha estat en com el meu cos va reaccionar. He de dir que no he vessat ni una sola llàgrima i que només vaig fer escarafalls quan, hores més tard, li vaig dir al meu home que m'arrenqués l'esparadrap de la via, perquè jo no m'hi veia en cor, sóc molt covarda.

Des de l'instant zero de l'accident, després del primer crit de dolor, la sensació fou la d'una gran maquinària que es posa en marxa. Una maquinària que només existeix per aquesta comesa i que reposa, tranquil·la, com els bombers en el seu quarter, esperant el moment d'actuar.

Sabia que allò que m'estava passant feia molt de mal, però no me'n feia prou. Alguna cosa per dins meu -beneïda biologia-, estava treballant a marxes forçades per abocar al meu reg sanguini les potingues necessàries per suportar aquell dolor i estar alerta per prendre les decisions més adequades.

Tothom m'insistia en què havia de seure -m'estranya que ningú aparegués amb un pot de sals d'olor o Aigua del Carme-, però no podia, caminava amunt i avall, preguntava quan trigaria l'ambulància, buscava la jaqueta, la bossa, el telèfon ... em preocupava per qui recolliria la meva àrea de treball, provava de calmar la gent que m'envoltava mentre, amb l'altra mà, pressionava el dit perquè no sortís sang.

Un cop a l'ambulància, amb el dit en mans de la professional sanitària, la meva dèria va passar a endreçar les altres coses que em faltaven. Amb l'esquerra, vaig enviar una foto del dit al whatsapp de la meva família amb el missatge: "camí d'urgències", al meu home crec que el vaig trucar, o ell a mi, per organitzar la meva recollida. Un cop a l'hospital, mentre esperava a què em fessin radiografies -gairebé els demano que ho aprofitessin per fer-me una mamografia que em falta-, vaig enviar missatges a tres o quatre persones per organitzar la recollida d'una altra per a una reunió a la que hagués hagut d'assistir, li contestava a ma mare que sí, que fes el fotut favor de comprar-se l'entrada per anar a veure a la Cubana, i, un cop cosida, enviava còpia de l'informe mèdic als meus germans que es pensaven que estava de conya, mentre insistia a la meva acompanyant que segués perquè feia cara d'haver-se de desmaiar d'un moment a l'altre i feia broma amb el metge -un xicot molt guapo- que m'explicava que m'havia de tallar l'os i a veure com quedaria tot plegat, amenaçant-me de no fer servir anestèsia pel fet que sóc política. S'ho va repensar quan li vaig dir que "me estoy quitando".

I tot això gràcies a les beneïdes hormones. L'efecte d'eufòria amb l'adrenalina viatjant a la velocitat de la llum per les meves venes és molt difícil de reproduir. I entenc que se'n pot ser addicte, a la sensació, vull dir. Tot i que, com que sóc una dona gran de poble, la limitaré el màxim possible, després quedes baldada per un munt de dies i em temo que ja no estic per addiccions tant al límit.