"Però tornem al Papitu i al fumut Tercer Acte.
El gran canvi, la gran revolució paradigmàtica del nostre Papitu, es va produir quan un individu, després de 998.000 anys, va intentar explicar una història, fos de ficció o ficcional, sobre un suport que la fixava per escrit. Allò va canviar-ho tot. Tot! Perquè aquest primer escriptor va fer una descoberta, desagradabilíssima: que ell no podia explicar la història (per escrit) tal com l'hi havien explicat a ell (oralment). I no podia perquè quan intentava escriure-la, fixar-la, perdia el sentit pel fet mateix que l'escrivia. Explicar un relat escrivint no era el mateix que fer-ho parlant. Per què? Per un factor humà bàsic que ja hem vist: que el lector no estava present. No hi participava. La literatura oral és presencial. Autor i lector, en canvi, ja no es miraven als ulls, no ballaven plegats, no es comunicaven la història amb el cos, i la pell del cos; no reien i s'emborratxaven junts, no abdicaven i es desentenien alhora de la història narrada. En la literatura escrita, eminentment solitària, el lector espera una conclusió lògica i una satisfacció psicològica final. i com es diu aquest final en termes papitoides? Ho heu endevinat: Segon Gir narratiu."
Sánchez Piñol, Albert. Les estructures elementals de la narrativa. Barcelona, 2020 (2). Ed. La Campana.
Catalogació: pot un llibre d'a priori teoria de la narrativa enganxar-te com un de narrativa, és clar que sí, si fa servir estructures elementals de la narrativa ^^ Després ja no llegeixes ni mires cap pel·lícula amb els mateixos ulls.
