Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 24 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 240417. Dia 157

Dissabte 220417 - 9:31 hora local

Hola fill, t'he enviat un llibre per e-correu. Mira a veure si te'l pots descarregar, perquè m'estic fent la lia un pitxu :_(

Diumenge 230417 - 22:08 hora local

L'has pogut baixar?

Dilluns 240417 - 08:15 hora local

(ves a saber quin coi d'hora és a Hanoi, ara)

- Sí, sí. X cert mare, hi ha alguna assegurança mèdica q encara m'estimi?

(ja hi tornem!)

- Què et passa?

- No ho sé, pixo molt i transparent ni que no begui massa. Crec q una infecció als ronyons x lo q he llegit.

- Tens febre?

- No

- A veure, la mútua, fins que no tornis a entrar a Ñ no es fa càrrec de tu. Són 90 dies fora. Però hi ha el Racc. El que no sé és si també et fa el seguiment mèdic o només les urgències d'accidents.

- Puc tirar-me per les escales.

- Ha! Hauries d'anar a algun centre mèdic. Pagant. Mira-t'ho i si et falten calés ens ho dius.

- Ara miraré a veure q tal i demà hi aniré, q avui ja hem tingut prou feina amb la visa mongola.

- Mongòlia?

- Però b, hochimin segur q va instaurar una sanitat pública i gratuïta, no? Sí, Mongòlia, aquell tros de desert entre Xina i Rússia, bé l'haurem de creuar x anar cap a Europa.

- Ho Chi Minh va instaura una puta sanitat vietnamita. Vaja, abracadabra pota de cabra i, sempre pels vietnamites. Els que teniu els ulls rodons a pagar.

- Ben fet q va fer, ni q em putegi. XD

- Beu molta aigua, si pot ser sense contaminar i mira d'anar a algun metge, però ves amb compte, si ensumen europeu ensumaran dòlars.

- Si ens ensumen potser es desmaien.

- Hahaha! Si et trobes pitjor mira de contactar amb el Racc per telèfon, mira a la web. Per cert, mola oi, Hanoi? (rodolí)

- Sí, b no som fans de les grans ciutats, xo Vietnam en general està molt b. Bastant millor q Laos.

- A mi em va fascinar Vietnam. Laos què tal? no era maco?

- B, al nord algunes zones si, xo no massa grans i plenes de turistes. Vam estar bastant per zones rurals perdudes i allà la gent era maca, xo bastant pobre. B, és el país més pobre d'Àsia. Bàsicament hem menjat arròs blanc durant l'últim mes i instant noodles. Sovint crus. XD

- Home, potser tens alguna cosa d'aquestes orientals. Truca al Racc, ho has de fer tu.

- No puc enviar un e-mail?

- Has de trucar. De tota manera ves al metge i si convé t'enviem diners. I prova de menjar carn.

- No tranqui, si la meva targeta no va des del principi del viatge, la Hanna pot pagar i ja us diré.

- Fill meu, t'estimo com no ho pots imaginar, però ets un desastre. Ves-nos tenint al dia, a veure si hauràs agafat disenteria o alguna d'aquestes marranades tropicals.

- D'acooooooord.

dijous, 20 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 200417. Dia 153

Dilluns passat:
- Eo fill, què tal? Per on pareu? Tot bé? Una pregunta: si et vull regalar un e-book el podràs baixar per la teva adreça de gmail? T'envio una foto de ton germà amb la primera ampolla de cervesa feta a casa de l'any!

Avui:

- Ei! acabem d'entrar a Vietnam! Ens ha adoptat un tio molt guai, així que avui dormim a un hotel. Hem creuat Laos bàsicament caminant per les muntanyes, per això no teníem wi-fi. Guardeu-me birra, suposo que en tres o quatre mesos estaré per allà. I el llibre me'l pots enviar a l'e-mail, sí!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVIII)

La Maria Rosa feia una vida d'allò més regular. Es llevava a dos quarts de set, es dutxava i es vestia. A les set baixava a esmorzar -aleshores era quan jo arribava-, un suc de fruita, un got de llet i cafè i una torrada amb formatge de règim -gairebé mai havia vist que canviés. Ho sabia perquè era ella que li comprava el menjar a la botiga d'Esparreguera, tot i que ara, que havien obert el Bonadespesa al poble, ja no li feia tant la compra. Set talls de formatge baix en greix cada setmana, tres enciams, tomàquets, api, porros i fruita variada -millor meló que cap altra cosa-, i la resta la duia ella de Barcelona.

Un cop esmorzada li donava instruccions de si volia que aquell dia planxés o fes els banys a fons o els armaris de la cuina. Li deixava els diners per si havia d'anar a comprar i se n'anava amb el cotxe cap a la feina. Li pagava per setmanes, sense fallar mai, i no regatejava quan li demanava un augment del preu de les hores.

Tornava a la tarda, sobre les quatre, es canviava i se n'anava amb la bicicleta. Això ho sabia perquè li ho havia explicat ella i, perquè ja se sap, això és tan petit!

Mentre la Conxita xerra, han pujat a l'habitació de la Maria Rosa. La Sió ha obert l'armari i va separant peces de roba en una pila damunt la moqueta del vestidor. Pantalons d'esport -les dues germanes gastaven la mateixa talla-, camises, alguns jerseis, una levita de pell i un parell de bosses de mà. L'abric de visó, que la repugna d'allò més, el separa per la seva mare, i la jaqueta de pell de guineu, tres o quatre bruses i dos vestits jaqueta els ofereix a la Conxita. Totalment torbada, i encantada, la Conxita no s'atreveix a acceptar-ho perquè ho troba massa car.

- Vols dir, Sió? Segur que la teva mare no ho trobarà a faltar?

- No pateixi Conxita, estic segura que la meva germana ho voldria així. Sempre deia que n'estava molt de vostè, que era molt polida i de tota confiança, o sigui que estic convençuda que això hagués estat el que ella hauria volgut.

No s'havia posat vermella en dir aquella mentida, encara que ningú podia dir que ho fos. La Conxita acaricia amb goluderia mal dissimulada la pell de guineu, fins i tot s'ha permès unes llagrimetes d'emoció. La Sió sap que podrà comptar amb ella sinó la vessa amb algun comentari, i decideix fer una provatura i li pregunta, mentre va remenant calaixos distretament:

- Senyora Conxita, el dia que va passar l'accident - fa una pausa mentre tria cinturons que ha tret del calaix de dalt de la calaixera d'antiquari- sap si va venir algú a veure la meva germana?

La Conxita s'està prenent seriosament la pregunta, parada al mig de l'estança, als peus del llit, de cara al vestidor i amb la jaqueta de guineu a la mà -sembla que no se'n pugui desprendre.

- Ai, Sió, filla meva! i com vols que ho sàpiga jo, si a les deu del matí ja era fora! Cada dia, bé, els dies que feia els armaris de la cuina no, que marxava a les dotze, però mai hi era la teva germana quan jo me n'anava. Aquest dia vaig marxar a les deu, com sempre, i ja no la vaig veure més, pobreta.

Sospirà i s'assegué un moment al descalçador dels peus del llit, amb la guineu a la falda.

- I, els caps de setmana, vostè també venia?

- No, i ara! els caps de setmana jo faig festa. Bo es posaria el meu home si treballés els caps de setmana!

- Així, doncs, tampoc sap si la meva germana dinava aquí?

Intentava seguir mantenint el to pausat i casual, mentre feinejava dins el vestidor plegant roba i afegint-la a alguna de les piles.

- No, no dinava mai aquí, pel que jo sé no en sabia gaire de cuinar. Ai! perdona, no ho volia dir això.

- No passa res, ja ho sabia això, però, per casualitat, no sabria pas on dinava?

La Conxita posa cara de criatura que se sap la resposta davant el mestre.

- Al club de golf, és clar!

- Al club de golf? No sabia que n'hi hagués cap aquí?

- I no n'hi ha cap, aquí només tenim el tennis, bé ara en diuen el paddle, que van canviar d'amos i ho van fer de més d'upa. El club de golf és a un poble prop d'aquí, a Sant Esteve. Ella hi anava a dinar i a fer una partida, o com es digui això que fan.

- I hi anava sola?

El silenci fa que la Sió tregui el cap per la porta del vestidor. La Conxita sembla molt interessada en un filet que surt d'una costura de la jaqueta de guineu. Fa cara de preocupada, com si hagués trobat la tara en un producte de la pila de saldos. La Sió insisteix, veu que allí hi ha quelcom d'interessant. Si la Maria Rosa es veia amb algú, el més probable és que ho fes els caps de setmana.

- De debò Conxita, si sap qui era m'ho ha de dir, pot ser important, sap?

S'asseu al seu costat, la Conxita s'enfutisma per moments, no li sembla bé parlar a una mestressa d'una altra, encara que sigui morta, perquè sempre s'acaba corrent la veu i pot perdre alguna feina.

- Important per a què? La Maria Rosa és morta, ves. Tant li fa amb qui es veiés, no?

Aixeca els ulls plorosos i mira la Sió a la cara, amb l'esperança de què no segueixi posant-la en aquell compromís. Ni per totes les guineus del bosc es jugaria la feina.

- Bé, Conxita, els mossos m'han deixat entreveure que la mort de la meva germana no estava del tot clara i, també voldria conèixer la gent que ella coneixia, per saber-ne més.

- Què dius ara, Sió! Que potser no va ser un accident? D'on les treus aquestes idees? A més, no em puc creure pas que el senyor de ... -es posa tota vermella i tanca la boca sorrudament.

- Conxita, m'ho dirà oi qui és aquest senyor? Vostè el coneix, oi?

La Conxita se sent acorralada. S'abraça a la pell cercant algun tipus de complicitat amb la certesa que ja ha badat massa la boca i que tant se val, ja ha perdut. La Maria Rosa ja no la pot despatxar per haver xerrat, els de Ribot no són clients seus i, a més, li té molta mania al pet bufat de la vella. La Sió li cau bé, se la veu amable i generosa -prem una mica més la jaqueta, la durà al casament del seu nebot, d'aquí a quinze dies, apa quina cara farà la seva cunyada quan la vegi ...

 - Conxita! què no em sent?
- Ai, sí! quin espant! perdona Sió, estava pensant, és que, saps? a mi em fa molta angúnia dir mal de ningú, però, és clar, això no és com criticar, oi? al cap i a la fi m'ho va dir la teva germana un dia que se sentia trista perquè havia agafat el grip i jo la vaig venir a cuidar, i ell estava aquí ... fent visita, com si diguéssim. Però se'n va anar tot seguit que vaig arribar jo i em va dir: cuidi-me-la bé, eh? i jo vaig pensar: té, mira, és prou bon mosso, però això són ganes d'embolicar la troca, veïns com són, i aleshores la Maria Rosa m'ho va dir i em va pregar que no ho digués a ningú, que ell encara no s'havia decidit a deixar la dona. I jo li vaig dir que s'estigués tranquil·la, que poca feina tindria si fos una bocamolla, amb la feinada que tinc! com si em pogués dedicar a anar d'un lloc a l'altre explicant la vida de la gent, ningú em voldria per treballar ...

- Conxita!

- Ai, sí, perdona Sió, però això ja t'ho he dit abans, era en De Ribot, en Josep De Ribot, el veí, l'home de la senyoreta Natàlia, el gendre d'aquell poll ressuscitat de Donya Pepi.

La Sió es queda badant mirant la Conxita, que ara, ja alliberada del terrible secret, s'emprova davant el mirall del vestidor, la jaqueta de pell de guineu.

Així que era el sopes d'en De Ribot? No el coneix pas massa, a més del funeral, potser s'han vist un parell de cops. Li sembla un pobre noi ric, sense massa sang, però com més hi pensa, més natural ho troba. No se'ls veia massa feliços a ell i la dona, probablement sigui un matrimoni de conveniència, un "arreglu", que diria la seva àvia si fos viva. I la Maria Rosa necessitava algú que la fes sentir admirada, després del numeret del seu home amb la secretària a la que, per cert, no ha vist gens. Ho preguntara al seu ex-cunyat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Ple de buit

Trenta llamps convergeixen en el botó de la roda;
i d'aquesta part, en la qual no hi ha res, depèn la utilitat de la roda.
L'argila es modela en forma de vasos
i justament per l'espai on no hi ha argila
és per on podem usar-los com a vasos.
Obrim portes i finestres a les parets d'una casa,
i per aquests espais buits podem utilitzar-la.
Així, doncs, d'una banda trobem benefici en l'ésser;
de l'altra, en el no-ésser.

Lao-Tse, Tao-Tê-Ching (Llibre del camí recte)

dimarts, 11 d’abril de 2017

Tant li fot LXXII

Quan un anunci d'una beguda gasosa, que ningú no ha vist i del qual molts en parlen, banalitza conceptes com la solidaritat, la consciència política, la justícia, la reivindicació de drets, l'autoritat, etc., com solen fer la majoria d'anuncis d'ara amb suposat missatge social -d'ençà de la "chispa de la vida" tots hi tendeixen-, podem concloure que estem parlant, literalment, d'ideologia de llauna.

Ja se sap, ni punt de comparació a la ideologia feta a casa!

#quilòmetrezero

dilluns, 10 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 100417. Dia 143


Hola mare! com sempre tot esta com cal i mho estic passant b. Fa uns dies vem anar a vientiane a tramitar la visa xina, i mentre esperem x a recollirla estem vivint a un temple budista a uns 50km, daqi dos dies lanirem a recollir i començarem a tirar cap a vietnam. Els monjos budistes son els putos amos, ens acullen quasi sempre i ens cuiden prou b, molt b. Espero q x casa tot b, una abraçada!

(inter nos, els budistes seran els putos amos, però alguna cosa no quadra, perquè quan passa per casa arrasa amb els bistecs)

dimarts, 4 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVII)

El garatge té la porta tancada, però no amb clau. El cotxe es allí, amb les claus al pany. Ho troba estrany, la seva germana, tan maniàtica amb l'ordre, s'hauria deixat les claus al pany del cotxe? Pel poc que sap, no havia fet res anormal aquell dia i observa que el tot-terreny té les rodes plenes de fang. Té raó la policia? Sembla evident que hi ha coses que no quadren, però és segur que ella tampoc coneixia tan bé la seva germana i se'n veu un munt d'intentar treure'n l'aigua clara.

La caldera de gasoil està en un racó, al davant d'un dipòsit de combustible monstruós, senyal del caràcter previsor de la Maria Rosa. Per sort, és un d'aquests models plens de dibuixos que faciliten l'encesa. Després obre la porta del garatge per entrar el seu cotxe, hi cap de sobres.

Quan està acabant de maniobrar, una ombra s'interposa al llum de la porta. Surt d'una revolada i espanta la senyora Conxita que no s'esperava pas aquesta reacció.

- Hola! La seva germana sempre la deixava oberta sap? Tan endreçada que era i tanta mandra que li feia tancar el garatge. Sóc la Conxita, la dona de fer feines, i vostè deu ser la senyoreta Sió, oi?

- Sí, senyora Conxita, sóc la Sió, res de senyoreta, i de tu si us plau. Anem a la cuina a fer un cafè? Així em podrà explicar coses de la meva germana.

Manté el vostè i el tractament amb la dona de fer feines, malgrat que li exigeix que la tutegi, sense adonar-se'n que així manté la distància de classe de forma instintiva.

Es dirigeixen a la cuina i la senyora Conxita insisteix en què segui, ella farà el cafè.

- No pateixis Sió, el faig molt bo i, a més, jo sé on són les coses -riu una mica-, em conec aquesta casa fins l'últim racó.

La Sió seu, obedient, per costum, a la mateixa cadira que ha fet servir per dinar. A la cuina sempre ha obeït quan una dona li ha donat ordres. Per la finestra veu la muntanya com va desapareixent sota un núvol fosc que també s'empassarà la casa al cap de poca estona. Aleshores se sent agraïda a l'olor de cafè, la calefacció i la xerrameca d'aquella dona d'uns quaranta, baixeta i grassona, que sembla que l'hagi adoptada com a un gos perdut. Hi ha persones amb un sentit especial per la desemparança. De ben segur que la Conxita té gats i gossos recollits, que els seus fills han trobat perduts i, potser, fins i tot algun periquito que algú s'hagi volgut treure del davant. El cafè la deixondeix, el seu estimulant preferit.

- Miri Conxita, no sé si vostè sap que fa molt de temps que la meva germana i jo no ens tractàvem pas massa ...

- Ja se sap -somriu i la justifica mentre treu la pols dels fogons amb un drap que ha tret del segon calaix de la calaixera, sota el dels coberts-, hi ha una edat en què la feina i els compromisos et priven de la família i, és clar, no et pots passar el dia pendent de tantes coses!

- Bé, doncs, això és ben bé el que ens passava a la Maria Rosa i a mi, només ens vèiem per Nadal i algun altre dia escadusser, a Barcelona, i ara em trobo que no sé gairebé res d'ella -per un instant cedeix a la tristor-, i que és massa tard per saber-ne res - es refà, amb un gest del cap i torna a mirar a la Conxita. Estic convençuda que si algú la coneixia més que ningú aquesta deu ser vostè.

La senyora Conxita enrogeix una mica, al plaer s'hi afegeix, també, una certa consciència responsable.

- Oh! bé, Sió, de fet ... sí, jo crec que una mica sí. No és que parléssim gaire la Maria Rosa i jo, però és clar, quan li fas la casa a una persona, bé, ja m'entens, oi? Doncs això, que quan vas cada dia a una casa, doncs aprens com funciona tot i també una mica d'allò que en diuen la psicologia de la gent. Això ho vaig veure l'altre dia en un programa de la tele, saps? Hi havia un home amb uns ulls que feien por i ...

- Sí, sí, perdoni. Però, com comprendrà, el senyor dels ulls de la tele no és que m'interessi pas massa, sap? Em podria parlar del que solia fer la meva germana normalment?

dilluns, 3 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 030417. Dia 136

Del dijous passat:

- ei mare! acaben dentrar a laos, jo la hanna i el segura! camí cap a xina. encara tens el dit embenat?

- Ja heu estat a Cambodja i Vietnam????

- no, cambodia ens la saltarem, i a vietnam hi anirem daqi dos o tres setmanes, dallà creuarem a xina.

- Ja vindria! Per on esteu de Laos?

- a loest d vientane.

- Tot us va bé, però? De l'operació estàs bé?

- sisi, tot genial

- Si passes del Vietnam a la Xina per Laocai, relativament a prop hi ha Sapa, a les muntanyes. Allí vam menjar arròs blanc dins de bambú, com si fos una carmanyola, que era una passada de bo. Prova de trobar-ne! Petons del pare.

- petots per tots!


(ui si mai té fiiiiillssssss, els penso ensenyar tot això i explicar-los quatre cosetes més ^^)