Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 18 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVIII)

La Maria Rosa feia una vida d'allò més regular. Es llevava a dos quarts de set, es dutxava i es vestia. A les set baixava a esmorzar -aleshores era quan jo arribava-, un suc de fruita, un got de llet i cafè i una torrada amb formatge de règim -gairebé mai havia vist que canviés. Ho sabia perquè era ella que li comprava el menjar a la botiga d'Esparreguera, tot i que ara, que havien obert el Bonadespesa al poble, ja no li feia tant la compra. Set talls de formatge baix en greix cada setmana, tres enciams, tomàquets, api, porros i fruita variada -millor meló que cap altra cosa-, i la resta la duia ella de Barcelona.

Un cop esmorzada li donava instruccions de si volia que aquell dia planxés o fes els banys a fons o els armaris de la cuina. Li deixava els diners per si havia d'anar a comprar i se n'anava amb el cotxe cap a la feina. Li pagava per setmanes, sense fallar mai, i no regatejava quan li demanava un augment del preu de les hores.

Tornava a la tarda, sobre les quatre, es canviava i se n'anava amb la bicicleta. Això ho sabia perquè li ho havia explicat ella i, perquè ja se sap, això és tan petit!

Mentre la Conxita xerra, han pujat a l'habitació de la Maria Rosa. La Sió ha obert l'armari i va separant peces de roba en una pila damunt la moqueta del vestidor. Pantalons d'esport -les dues germanes gastaven la mateixa talla-, camises, alguns jerseis, una levita de pell i un parell de bosses de mà. L'abric de visó, que la repugna d'allò més, el separa per la seva mare, i la jaqueta de pell de guineu, tres o quatre bruses i dos vestits jaqueta els ofereix a la Conxita. Totalment torbada, i encantada, la Conxita no s'atreveix a acceptar-ho perquè ho troba massa car.

- Vols dir, Sió? Segur que la teva mare no ho trobarà a faltar?

- No pateixi Conxita, estic segura que la meva germana ho voldria així. Sempre deia que n'estava molt de vostè, que era molt polida i de tota confiança, o sigui que estic convençuda que això hagués estat el que ella hauria volgut.

No s'havia posat vermella en dir aquella mentida, encara que ningú podia dir que ho fos. La Conxita acaricia amb goluderia mal dissimulada la pell de guineu, fins i tot s'ha permès unes llagrimetes d'emoció. La Sió sap que podrà comptar amb ella sinó la vessa amb algun comentari, i decideix fer una provatura i li pregunta, mentre va remenant calaixos distretament:

- Senyora Conxita, el dia que va passar l'accident - fa una pausa mentre tria cinturons que ha tret del calaix de dalt de la calaixera d'antiquari- sap si va venir algú a veure la meva germana?

La Conxita s'està prenent seriosament la pregunta, parada al mig de l'estança, als peus del llit, de cara al vestidor i amb la jaqueta de guineu a la mà -sembla que no se'n pugui desprendre.

- Ai, Sió, filla meva! i com vols que ho sàpiga jo, si a les deu del matí ja era fora! Cada dia, bé, els dies que feia els armaris de la cuina no, que marxava a les dotze, però mai hi era la teva germana quan jo me n'anava. Aquest dia vaig marxar a les deu, com sempre, i ja no la vaig veure més, pobreta.

Sospirà i s'assegué un moment al descalçador dels peus del llit, amb la guineu a la falda.

- I, els caps de setmana, vostè també venia?

- No, i ara! els caps de setmana jo faig festa. Bo es posaria el meu home si treballés els caps de setmana!

- Així, doncs, tampoc sap si la meva germana dinava aquí?

Intentava seguir mantenint el to pausat i casual, mentre feinejava dins el vestidor plegant roba i afegint-la a alguna de les piles.

- No, no dinava mai aquí, pel que jo sé no en sabia gaire de cuinar. Ai! perdona, no ho volia dir això.

- No passa res, ja ho sabia això, però, per casualitat, no sabria pas on dinava?

La Conxita posa cara de criatura que se sap la resposta davant el mestre.

- Al club de golf, és clar!

- Al club de golf? No sabia que n'hi hagués cap aquí?

- I no n'hi ha cap, aquí només tenim el tennis, bé ara en diuen el paddle, que van canviar d'amos i ho van fer de més d'upa. El club de golf és a un poble prop d'aquí, a Sant Esteve. Ella hi anava a dinar i a fer una partida, o com es digui això que fan.

- I hi anava sola?

El silenci fa que la Sió tregui el cap per la porta del vestidor. La Conxita sembla molt interessada en un filet que surt d'una costura de la jaqueta de guineu. Fa cara de preocupada, com si hagués trobat la tara en un producte de la pila de saldos. La Sió insisteix, veu que allí hi ha quelcom d'interessant. Si la Maria Rosa es veia amb algú, el més probable és que ho fes els caps de setmana.

- De debò Conxita, si sap qui era m'ho ha de dir, pot ser important, sap?

S'asseu al seu costat, la Conxita s'enfutisma per moments, no li sembla bé parlar a una mestressa d'una altra, encara que sigui morta, perquè sempre s'acaba corrent la veu i pot perdre alguna feina.

- Important per a què? La Maria Rosa és morta, ves. Tant li fa amb qui es veiés, no?

Aixeca els ulls plorosos i mira la Sió a la cara, amb l'esperança de què no segueixi posant-la en aquell compromís. Ni per totes les guineus del bosc es jugaria la feina.

- Bé, Conxita, els mossos m'han deixat entreveure que la mort de la meva germana no estava del tot clara i, també voldria conèixer la gent que ella coneixia, per saber-ne més.

- Què dius ara, Sió! Que potser no va ser un accident? D'on les treus aquestes idees? A més, no em puc creure pas que el senyor de ... -es posa tota vermella i tanca la boca sorrudament.

- Conxita, m'ho dirà oi qui és aquest senyor? Vostè el coneix, oi?

La Conxita se sent acorralada. S'abraça a la pell cercant algun tipus de complicitat amb la certesa que ja ha badat massa la boca i que tant se val, ja ha perdut. La Maria Rosa ja no la pot despatxar per haver xerrat, els de Ribot no són clients seus i, a més, li té molta mania al pet bufat de la vella. La Sió li cau bé, se la veu amable i generosa -prem una mica més la jaqueta, la durà al casament del seu nebot, d'aquí a quinze dies, apa quina cara farà la seva cunyada quan la vegi ...

 - Conxita! què no em sent?
- Ai, sí! quin espant! perdona Sió, estava pensant, és que, saps? a mi em fa molta angúnia dir mal de ningú, però, és clar, això no és com criticar, oi? al cap i a la fi m'ho va dir la teva germana un dia que se sentia trista perquè havia agafat el grip i jo la vaig venir a cuidar, i ell estava aquí ... fent visita, com si diguéssim. Però se'n va anar tot seguit que vaig arribar jo i em va dir: cuidi-me-la bé, eh? i jo vaig pensar: té, mira, és prou bon mosso, però això són ganes d'embolicar la troca, veïns com són, i aleshores la Maria Rosa m'ho va dir i em va pregar que no ho digués a ningú, que ell encara no s'havia decidit a deixar la dona. I jo li vaig dir que s'estigués tranquil·la, que poca feina tindria si fos una bocamolla, amb la feinada que tinc! com si em pogués dedicar a anar d'un lloc a l'altre explicant la vida de la gent, ningú em voldria per treballar ...

- Conxita!

- Ai, sí, perdona Sió, però això ja t'ho he dit abans, era en De Ribot, en Josep De Ribot, el veí, l'home de la senyoreta Natàlia, el gendre d'aquell poll ressuscitat de Donya Pepi.

La Sió es queda badant mirant la Conxita, que ara, ja alliberada del terrible secret, s'emprova davant el mirall del vestidor, la jaqueta de pell de guineu.

Així que era el sopes d'en De Ribot? No el coneix pas massa, a més del funeral, potser s'han vist un parell de cops. Li sembla un pobre noi ric, sense massa sang, però com més hi pensa, més natural ho troba. No se'ls veia massa feliços a ell i la dona, probablement sigui un matrimoni de conveniència, un "arreglu", que diria la seva àvia si fos viva. I la Maria Rosa necessitava algú que la fes sentir admirada, després del numeret del seu home amb la secretària a la que, per cert, no ha vist gens. Ho preguntara al seu ex-cunyat.

1 comentari:

ràpid, que el món s'acaba!