Al pare i la mare que em van configurar
I va ser quan em vaig perdre per Mycn 18 on tots els principis i els finals són al mig
El vell Nyec-nyec, l'únic estadant de cal Benet del Rec, és
d'aquells vells que fa anys que es van aturar en una edat fixa,
indesxifrable. Menut i escàs, d'ossada prima, amb la pell colrada de
treballar al defora, ningú li sap si té cabell o no, perquè és
dels que encara duu boina i, atenent el seu estat, de ben segur que
no se la treu ni per dormir, talment com si fos un apèndix més de
la seva anatomia. No queda al poble cap persona que recordi el seu
nom de fonts, que podria ben bé ser Joan, Josep, Miquel i, fins i
tot, Benet. Però a cal Benet del Rec només hi queda el vell
Nyec-nyec, sol i conco, i ja ningú no fa esment del nom de l'antiga
masia que, hores d'ara, vella i atrotinada, ja és coneguda com a cal
Vell Nyec-nyec.
Ja hem dit que el vell Nyec-nyec és fadrí i fa tants d'anys que
viu amb si mateix, que només alguns dels vilatans, els més vells,
li recorden la mare, una doneta que passava com una ombra pàl·lida
i resignada, amb cara d'angúnia perpètua, de tal manera que la
majoria pensa que es devia consumir amb el nyec-nyec constant del seu
fill. El pare, mort quan el vell era un infant de bolquers, que en va
ser un dia, era encara més llunyà i carlí, i ja no quedava ningú
que en mantingués el record. Només un daguerreotip polsegós, d'un
militar amb boina, suposadament vermella, al damunt de la calaixera
de la sala de cal Benet del Rec, en testimoniava la seva existència.
I el vell, de tant en tant, li treu la pols d'una manotada remugant
ves a saber quines lletanies sobre el pare absent. Perquè això sí
que ho poden certificar tots els estadants del bonic poblet osonenc
de Santa Maria de Figacols, el vell Nyec-nyec és un nyec-nyec de
cap a peus. Mai no li sentiràs res ben fet, cap alegria, ni tan sols
alguna conformitat. Mai no reconeixerà cap mèrit que no siguin els
d'ell mateix. El cas és queixar-se, de tot i de tothom. El món,
sencer, viu en permanent conxorxa contra ell, i ell, pobre heroi
desconegut, carrega amb les misèries del món sencer sobre les seves
espatlles.
El vell Nyec-nyec es lleva amb l'alba cada dia del món, com ha fet
tots els anys que recorda de la seva existència i, a les fosques, es
vesteix amb la roba que ha deixat plegada el dia abans en una cadira
al costat del llit. No en desvetllarem la intimitat per mor de
no descobrir si la boina la duu posada en llevar-se, o no. El primer
déu-vos-guard d'aquest home és queixar-se del mal d'ossos i del
cruiximent que pateix després de dormir. Després de calçar-se, per
la vella escala gemegosa i, a les fosques, baixa a la cuina. A baix,
encén la bombeta que amb prou feines il·lumina la taula escantonada
de fòrmica de color verd i pren, tots els dies, una magdalena sucada
en un got de llet i cafè. El vell Nyec-nyec no escriurà mai res
sobre el temps perdut, no el perd mai ell, i no s'estarà de comentar
en veu alta, adreçant-se al rellotge de paret, o al calendari de
l'any cinquanta-set, com n'eren de bones les magdalenes d'abans, no
pas com les d'ara que tot sembla fet de plàstic. Un cop torcada la
boca, ficat el got a estovar dins la pica i apujats els pantalons en
un gest automàtic, passarà per la comuna a fer la feina que
pertoca. Després, sortirà al defora i, si fa bo, es queixarà de la
manca de pluja, si plou, de com quedaran negats els camps i, si fa
fred, triarà entre les nombroses, possibilitats que se li brinda, des
del seu reuma fins a com n'és de dolent per als animals, sobretot
les gallines que no ponen, o per als fruiters, que els ametllers ja
no faran la flor a temps, a les oliveres se'ls retirarà la saba, com
una mena de menopausa olivarera i encara haurà d'anar a comprar
aquests requisits al supermercat, que ves a saber d'on surt tot allò
que hi venen. Imagineu si, tot just s'ha llevat, ha pres un mos i ha
sortit al carrer, ja s'ha queixat de tot el que ha pogut i més,
quina mena de dia anirà desgranant aquest bon home. No és pas
perquè sí que li diuen el vell Nyec-nyec.
Munyirà les dues vaques, que no li fan prou llet i al costat de la
lletera esperarà el camió de la cooperativa que li compra, més per
fer-li un favor, per suggeriment de l'alcalde, i que, si hem de fer
cabal al vell Nyec-nyec, sempre l'estafa en la graduació, com si, de
sobte, l'aigua de l'aixeta de l'estable pogués aportar algun
nutrient extra. El conductor del camió ja en té un bon tip d'aquest
vell rondinaire, però sempre que en parla amb el seu cap aquest li
diu que tiri, que si la graduació és massa baixa ja en faran llet
descremada, però que no deixi de passar per cal vell Nyec-nyec i
recollir-li la lletera.
El vell Nyec-nyec, empipat amb el xofer per haver-se hagut d'esperar
un dia, o per haver passat massa d'hora un altre, netejarà l'estable
reganyant sobre el dolor d'articulacions, els posarà farratge a les
vaques, sortirà a collir els ous -quan n'hi ha-, que aquestes
gallines que es fan ara són desnerides i de mala mena, n'hauran fet
pocs, i cap de dos rovells murmurarà amb recança, atès que, per a
ell, un ou de dos rovells és una llaminadura, i és clar que ja són gallines velles que tothom sap que, de dos rovells, només en fan les joves, escamparà el blat de
moro pel galliner i omplirà la menjadora de pinso. De conills no que
no en té, que ja fa anys que se'ls va treure perquè només li
donaven mals de caps i tampoc no té gos, només de pensar en algú,
o en alguna bèstia, que el pugui fer somriure de natural, el vell
Nyec-nyec ja pateix un sobreeiximent de la fel. Per dinar collirà
alguna col de l'hort i se la cruspirà bullida, i passada per la
paella, amb una mica de cansalada, d'aquesta tan disgustada que venen
ara, que ja només en venen de viada, que la del coll ja no se'n
troba, perquè ja fa temps que tampoc no té porcs, que donaven massa
feina.
No pararà quiet en tot el dia el vell Nyec-nyec, ningú no el
destorba, ningú no gosarà i, per tant, se la passa feinejant, ara
reparant el galliner, ara fangant un tros de l'hort, ara preparant
les canyes per a les tomaqueres, fins al vespre que soparà la col
que ha sobrat de migdia -ves, tant li fa!- i una truiteta ben cuita.
En acabat, si és al bon temps, prendrà la mangala i s'arribarà a
la plaça del poble, a prendre la fresca al banc del costat de la
font, i ai de qui gosi seure on no toca!
Fa anys i panys que aquest és el seu natural, com fa anys i panys
que, a poc de seure, se li apropa la vella Nyeu-nyeu i li pregunta si
està ocupat el lloc al seu costat. Ell, com si més aviat fos una
molèstia, diu que no i es queda mirant cap a una altra banda, amb
les dues mans aplegades en l'empunyadura de la mangala, mentre la
Nyeu-nyeu, amb cara de fingida sorpresa, seu al seu costat amb posat
de gata maula.
Festegen! Se li va acudir dir a algú al principi dels temps, quan
la vella Nyeu-nyeu va anar a seure al costat d'el vell Nyec-nyec.
Però han passat els anys i tot continua igual, per la qual cosa la
gent ja considera que el vell Nyec-nyec i la vella Nyeu-nyeu són una
peça més del mobiliari de la plaça. La font, els quatre bancs, els
plàtans ufanosos i els dos vells asseguts, ell mirant enllà,
assegut eixarrancat a la punta del banc, ella ben recollida, amb la
mirada baixa i les mans al damunt del davantal, o fent alguna labor
de ganxet.
I és que la vella Nyeu-nyeu sempre duu davantal, perquè una dona
sense davantal o és malfeinera, o bruta, o gandula i la vella
Nyeu-nyeu no permetrà mai que la qualifiquin en cap d'aquestes
categories. Això sí, el davantal amb què baixa a prendre la fresca
al costat del vell Nyec-nyec, no és pas el que duu a la cuina, que
sempre pot haver rebut algun esquitx d'oli, ni és pas el davantal de
cosir, amb el didal i el coixinet de les agulles dins la butxaca, ni
el d'anar a comprar, més senzill, però impol·lut. Per als vespres,
la vella Nyeu-nyeu es posa el davantal de mudar, un de molt bufó,
segons els paràmetres d'una vella fadrina, amb tot de pètals de
rosa brodats a la butxaca de la falda, on duu les claus de casa, i
amb unes inicials brodades a la butxaqueta del pit, on guarda el
rellotge de polsera, que gairebé mai no porta posat perquè, com
tothom sap, una dona com cal, amb la feinada que té a casa no pot
pas dur un rellotge de polsera posat, que, amb una mica d'aigua, es
pot fer malbé. A més, el rellotge que duu la vella Nyeu-nyeu a la
butxaqueta de les inicials, que, de tan florides i recaragolades
ningú no sap distingir, és un petit bibelot amb filigrana d'or del
qual, corre la brama, que és un regal d'un sergent de carrabiners
mostatxut del temps d'abans de la guerra.
La vella Nyeu-nyeu, encara amb el davantal de cuina, haurà bullit
unes bledes -de les de penca ampla, que demanarà a la botiga
envermellint fins l'arrel dels cabells, com si la mida tingués cap
importància, de la penca, és clar-, i es farà una truiteta d'un ou
-que no té vergonya ni qui se la menja ni qui la cou, com li diria
la seva germana, que sembla que la senti ara mateix-, i sopa asseguda
en un racó de la taula de la cuina, perquè, ves quina necessitat hi
ha de parar taula per a ella tota sola.
A la vella Nyeu-nyeu no la destorba ningú en tot el dia, fins al
moment que veurà arribar el vell Nyec-nyec a la plaça, mig amagada
rere les cortines de ganxet del primer pis de casa seva, ca la
Nyeu-nyeu -abans coneguda com ca la Quima modista-, després d'haver
passat la tarda cosint o fent ganxet i sopat les bledes. Que no la
molestin no l'importa gaire, perquè sempre hi ha feina d'agulla en
una casa, quan no cal sargir un llençol, potser cal fer-se un
davantal nou, o provar de fer aquelles cortines que ha vist en una
revista a l'aparador de cal Gepet dels diaris. No l'ha comprada, és
clar, quina excentricitat no fora. Ha memoritzat les cortines en
passar-hi cada dia, quan va a comprar el llonguet al forn de la
Bàrbara.
Mentre cus o fa labor, veu la novel·la al televisor, una que fa
temps que fan, d'aquestes d'època, en una cadena en castellà,
perquè les novel·les que fan a TV3 sempre són massa modernes i
escandaloses per al seu gust. I, no ho confessarà mai, però enmig
de veure la sèrie -que és com en diuen ara de les novel·les de
tota la vida-, ha fet una capcinada de deu minuts, un quart, potser.
I és que, a migdia, menja una mica més que no pas de vespre: un
grapat d'arròs bullit, una cuixa de pollastre a la planxa -peix no,
que va massa car- i un iogurt. El metge li fa menjar el iogurt per
als ossos i la Nyeu-nyeu defensa la teoria que aquest extra l'enfita
i li fa venir son.
Perquè durant tot el matí, que només menja per esmorzar una
taronja i un rosegó que li ha sobrat del llonguet del dia abans,
tresca per la casa feinejant sense gens de mandra, i es fa el llit,
treu la pols, es vesteix la faldilla negra de drap, les mitges, les
espardenyes lligades, la brusa grisa amb els botons de perla cordada
fins a l'últim botó i el davantal d'anar a comprar, pren les claus,
el moneder i no s'oblida mai del rellotget de filigrana d'or, que
consultarà al forn, als queviures i a la fruiteria mentre exclama:
Caram! Sí que és tard! Marxo que si no, avui, no acabaré
la feina. I paga, i surt apressada com si tingués un mas i
cinquanta mossos a qui hagués d'alimentar.
Ja és costum que, cada dia, quan fa això, les altres dones es
miren i somriuen malicioses. La vella Nyeu-nyeu és una fadrina
vella, d'aquelles que sembla aturada en una edat indesxifrable, i
tampoc no té família. Si més no aquí, a Santa Maria de Figacols.
Els pares ja fa anys que són morts, marrits i tristois després del
calvari passat amb l'enrenou del carrabiner mostatxut i la germana,
ai las! la germana, una noia frescassa i eixerida que era a qui,
veritablement, el dels bigotis havia regalat el bibelot de filigrana
d'or.
La vella Nyeu-nyeu prou que l'havia volgut per a ella, el rellotge i
el militar, i potser no pas en aquest ordre, però ell ni s'havia
fixat en la seva existència, tan poca cosa i amb aquell posat
garneu, sempre ullant de gairell. D'aquí el malnom, perquè ella no
va parar fins que a casa es va muntar un bon sarau per la relació de
la germana. I és que els pares, gent respectable com la que més,
poc podien acceptar com a gendre un militar d'aquests de pega que ves
a saber d'on havia sortit.
No es pot dir que la vella Nyeu-nyeu guanyés gran cosa en la
contesa, excepte el rellotget que exigí a la germana en pagament
per, suposadament, haver-li fet costat. Perquè la mossa, l'altra,
tota fogots i amb poc magí, es deixà prenyar i hagueren de fer un
casament d'amagatotis i anar a viure a la Garrotxa, on ell havia
demanat el trasllat, a casa d'uns parents de lluny, perquè ningú no
s'entretingués comptant els mesos i considerant que, o bé no
quadraven els comptes, o els sis-mesons ara sortien d'allò més
refets.
D'aquella feta però, la Isabel, la germana de la vella Nyeu-nyeu,
ja no tornà al poble. Va trencar totes les relacions amb la família,
va venir la guerra, li van matar el dels bigotis i ella, i el fruit
del seu arravatament, van fugir a França i mai més no se'n va
cantar ni gall ni gallina a Santa Maria de Figacols. Això sí, la
Nyeu-nyeu, no s'està mai d'insinuar, mentre consulta consirosa el
rellotge de filigrana d'or, que, en realitat, a qui volia el sergent
era a ella i que, per això, sa germana, desesperada, s'havia fet
prenyar i havia dut la desgràcia a ca la Quima modista, ara ja,
d'anys, ca la vella Nyeu-nyeu.
