Biblioteca

No va trepitjar una biblioteca pública fins que no va tenir tretze o catorze anys. Al poble, la biblioteca pública estava a la plaça de l'església i ella, amb els pares, els quatre avis i el germà i la germana més petits, vivia en un barri obrer, a l'extra-radi, separat físicament per la Nacional II. Una Nacional II que separava les cases i les classes, també. Cada dia, si més no fins que a algú se li va acudir la idea de fer un pas soterrat, la mare, o el pare, agafada de la mà, la travessaven la carretera, amb els cotxes passant sense res que els aturés i el tràilers carregats que baixaven sense frens del coll d'El Bruc, per poder anar a col·legi. Després, el pare o la mare, retornaven al negoci, no sense abans quedar-se una estona mirant la nena amb les trenes morenes, l'uniforme blau marí, els genolls pelats i la cartera pesada, que s'allunyava cap al centre de la vila on hi havia les escoles. Al descampat d'abans de les primeres cases del poble, que es com en deien de la vila més antiga, sempre corria. El cas és que sempre corria com si l'empaités algú o com si corrent, aquella feina tan angoixant de ser petita i anar a les monges, es pogués acabar abans. El poble era per a ella això: córrer fins a l'escola, córrer cap a casa, sant tornem-hi a migdia i a la tarda també. Als nou anys hi va afegir un tram més a la sortida de l'escola, quan feia bo i el dia allargava va començar a anar a costura: fer-se el davantal, el coixinet de les agulles, una bossa de pa i aprendre a fer traus, sobrefilar, fer repunts, punxar-se els dits amb les agulles i saber que no la deixarien tocar la màquina de cosir. Per això va ser una aventura efímera.

La nena sabia que hi havia una biblioteca pública perquè algunes de les nenes de la classe a monges, les que vivien al poble, hi anaven a llegir còmics de Babar i llibres de "los Hollister", i li ho deien així, en castellà i amb hac aspirada, com si sabessin anglès i les aventures fossin més aventures només perquè els protagonistes tenien una hac aspirada al nom. Ella era conscient de què no hi podia anar a aquesta meravellosa biblioteca de l'hac aspirada sobretot perquè, quan sortia de l'escola, havia de córrer a ajudar al negoci familiar a migdia, i a la tarda, si no hi havia feina, prenia el berenar que la mare ja li havia preparat, jugava una estona al carrer sense asfaltar i se n'anava a casa amb el seus amics pirates a les jungles i les illes de Malàisia, amb un senyor boig que anava amb escuder pel món, amb un home blanc que va viure set anys en un lloc que en deien Tibet, amb un venecià que es passejava per Àsia trobant meravelles infinites, amb en un tal Jordi que feia d'aprenent de venedor en unes revistes molt velles que havia trobat per casa -i que l'avi matern aprofitava per ensenyar-li català-, amb el llibre de ciència que li havia regalat el pare i tot de descripcions meravelloses de paraules -orquesta (volia estudiar música) Descartes, máquina, anarquismo (l'avi patern n'hi havia parlat fluixet, que era de la CNT), bicicleta ...- que hi havia rere els lloms, una mica inquietants, d'una enciclopèdia de color negre que, després, va saber que era famosa.

Anys a venir va anar a la biblioteca pública, ja podia travessar sola i havien posat semàfors i tot a la Nacional II, però mai s'hi va sentir del tot còmoda, se sentia massa exposada, massa vista, massa mirada, se l'obligava a seure com cal, a mantenir silenci, a no menjar, a no comentar amb el germà, que també tenia el seu llibre, això o allò del Gran Khan, i perquè, o sobretot, els seus llibres eren seus, i de ningú més, i ella el que volia era llevar-se o passar-hi pel davant, veure'n el títol i saber que allí, a Mompracem o a Troia, hi tenia els bons amics, i tigres.