Intencions

Quan Buda és un senyor dentut, no puc privar-me d'imaginar-me'l explicant les seves ensenyances parlant "zopez" i, és clar, el món passa a tenir una altra dimensió. A Hanoi em va costar molt fer cara seriosa, a Hanoi i a arreu on hi ha pompositat.

Quan vaig obrir aquest blog, tot deixant a la deriva la nau d'Un tel als ulls, va ser al mateix moment que vaig entrar en el món de la política activa, tot no pot ser alhora. El món s'acaba només va pretendre, i pretén, ser un blog de notes, una llista útil, per a mi, de llibres i pel·lícules -si no ho tinc a mà acabo comprant repetit-, un espai d'aforismes que Tant li foten a algú i un foradet en una paret per on fer una ullada, gens acadèmica, a obres que m'interessen i que, potser, algú, a partir d'aquí, tibarà del fil i ho farà cent vegades millor que no pas jo. Una mica com fer de "passallibres" (bookcrossig o filmcrossing) virtual. També, no cal dir, per tenir memòria de les poques traces que m'arriben de les aventures de mon fill petit i algunes notes amb pretensió literària que, d'altra manera, es quedarien, com tantes, en un calaix o una llibreta.

També li agraeixo a aquesta aventura l'haver-me donat un punt de fuga quan vaig patir un episodi de depressió, quan només podia expressar els meus mals mitjançant les meves vinyetes naïf perquè no em sortien les paraules. Les persones com jo sempre treballem amb paper i llapis al costat, quan parlem amb algú, necessitem el suport gràfic per acabar d'expressar qualsevol idea. De ben segur que hi deu haver una etiqueta per a això, tant li fa, a mi i a mon pare sempre ens ha salvat la vida, el pare ho feia i jo ho faig, a tota hora i sempre ens ha demostrat la seva utilitat. El pare, com jo mateixa, no llegia "seguit", quan llegim seguit no entenem els textos perquè el nostre cervell "se'n va", necessitem sempre el suport gràfic, llegia, llegim, saltant pel text, com si ens sobressin moltes paraules. He de dir que, manta vegades, sobren, però no em feu gaire cas, qui sóc jo?

Aquí és on vinc: qui sóc jo? Ningú, afortunadament. Només algú que, quan veu alguna cosa que l'entusiasma es mor de ganes de dir-li al primer que passa pel costat: Guaita què fan ara!