de la Wiki
En James Ferdinand Knight,
Jamie per la seva mare, “tu”, “cosa” o “imbècil” per la
resta de la població, hagués volgut tenir amics que li fessin broma
i li diguessin JFK, però en James Ferdinand Knight no tenia amics.
No va ser a temps
d'esquivar-lo i l'obre-fàcil li va fer un petit trau a la templa
d'on va rajar una gota de sang. No va mirar cap al volum de roba
d'abric on vivia permanentment la seva mare, damunt del llit. Va
fugir corrents, posant-se les botes mentre gairebé queia pels dos
graons damunt la neu. Va haver d'acabar de lligar-se els pantalons,
la camisa, l'anorac, tot a fora, a -30ºC, que era la temperatura
normal que hi feia a Steele Creek, prop de Fairbanks, Alaska, a
l'hivern. I va sortir corrents i ensopegant en la neu cap a la feina,
al bar del poble, on feia d'escarràs fregant plats i vàters, a
vegades amb el mateix drap i en ordre aleatori.
Abans va passar pel caixer
automàtic de la plaça per actualitzar la llibreta. Poc a poc, veia
com els seus estalvis, si bé minsos, anaven creixent i l'acostaven
al seu somni: marxar d'aquell cau per anar cap al sud i fer realitat
la seva vocació.
Va desar la llibreta
curosament a la butxaca de l'anorac i va tornar a ficar els dits,
gairebé congelats, dins la manyopla, s'ajustà els cordills de la
caputxa i enfilà cap a Joe's, amb els seus quatre clients habituals
menjant mongetes amb cansalada i bevent whisky sense parar. El metà
en l'aire dens del bar superava el CO2 de les cigarretes, però
tampoc és que ho notés gaire, el seu tracte intestinal estava
perfectament adaptat a l'ambient.
En entrar per la porta del
darrere va trobar en Henry, l'amo, que havia comprat el Joe's en un
rampell d'optimisme i que no es va veure en cor de canviar-li el nom,
en la seva primera renúncia que el va dur a llanguir en aquest racó
de món.
En James Ferdinand Knight,
al que els amics, si n'hagués tingut, li haguessin dit JFK fent-li
broma, assentí amb el cap i, en un moviment ràpid, s'esmunyí cap
dins del vestidor, pudent i gelat, per treure's la roba i posar-se el
davantal llardós. Començava la seva jornada laboral. Va agafar
l'escombra i anà cap el local. En aquella hora del matí gairebé no
hi havia clients, en Henry ho aprofitava per obrir llaunes de
mongetes i abocar-les en una cassola, mentre fregia cansalada amb la
cigarreta sempre a la boca, li agradava veure quant li durava la
cendra sense caure-li on fos. En Henry li havia explicat la teoria de
com, en un bar, sempre hi havia d'haver un tall de cansalada a la
planxa fent-se perquè l'olor atrauria la clientela. En James
Ferdinand Knight pensava que potser en un clima més càlid i amb més
població potser sí que era una bona teoria, però això era Steele
Creck i estaven a -30ºC.
Va escoltar com un tràiler
aparcava fora. Va sonar el dring de la porta i una ombra es va
retallar la llinda. Era alt i gros, com la majoria d'homes de per
aquí, però no era d'aquí. Un pèl-roig barbut, d'edat indefinida i
amb veu de tro va entrar i va saludar alegrement. Era evident que era
foraster, aquí ningú saludava alegrement.
I en Henry, com si per fi
algú li permetés fer el paper que s'havia atorgat en comprar el
Joe's de manera excessivament optimista, va sortir de la cuina
posant-se el drap al muscle i somrient.
Podríem dir que era el
lloc indicat, potser perquè no n'hi havia cap més de lloc. El
foraster va seure a la barra i en Henry, sense preguntar, li va posar
un got al davant i l'ampolla de whisky, després va desaparèixer
rere la cortina cap a la cuina per abocar mongetes i cansalada en un
plat que havia netejat en James Ferdinand Knight, no sabem si abans o
després de netejar el WC.
El pèl-roig va fer moure
les barres amb entusiasme, ja és ben cert que el greix de porc ho
millora tot. En un tres i no res va tenir enllestit el plat i va
començar amb el pastís de poma que en Henry li havia posat al seu
davant, sense ni demanar-li si en volia, amb un núvol de nata, o de
crema d'afaitar que mai se sap.
Mentrestant, en James
Ferdinand Knight romancejava, amb l'escombra al voltant d'aquell home
que se li afigurava portava la seva salvació. Després d'un rot i
un altre whisky d'un glop, l'home va demanar el compte. En James
Ferdinand Knight va córrer al magatzem, es va treure el davantal
llardós i va córrer a l'aparcament mentre es posava l'anorac.
No va haver d'esperar
gaire que el pèl-roig ja sortia cordant-se la cremallera de la seva
armilla de buata i s'adreçava al camió.
El barbut pèl-roig se'l
va mirar dubtós.
I on creus que vaig?
No ho sé, on sigui
m'està bé si és lluny d'aquí.
Baixo cap a Utah, en
tens prou?
I tant! És perfecte!
Doncs puja!
Un cop dalt del camió el
pèl-roig es va presentar.
El somriure de satisfacció
d'en James Ferdinand Knight en veure la cara d'admiració d'en
Frankie va fer que a la vida d'en -ara ja- JFK hi brillés el sol més
radiant. Les gairebé 50 hores que els quedaven de ruta, li van
semblar un ritus iniciàtic per a la seva nova existència.
Van anar per la carretera
sense gairebé parar. En Frankie era un home loquaç i ara feliç de
tenir companyia, pel que va pagar els àpats i els motels de la ruta.
En JFK reia i ho admirava tot com un infant que acaba de sortir al
món. Totes les anècdotes d'en Frankie li van semblar genials i li
ho va dir, i els paisatges eren espectaculars, el món li somreia,
gran, enorme, meravellós i en moviment.
Van creuar el Yukon, la
Colúmbia Britànica, Alberta, Montana, Idaho i, tot just entrar a
Utah, a Eden, un poblet de només 600 habitants, en Frankie va tenir
un infart, assegut a l'enèsima barra de bar mentre endrapava
mongetes i cansalada. En JFK es va quedar sol a Eden, encara que
tampoc es va sentir especialment trist. Al cap i a la fi, en Frankie
no era parent seu i ell ja havia arribat prou lluny com per sentir-se
feliç. Una ambulància s'havia endut en Frankie a Salt Lake City i
ell ho aprofità per remenar la cabina del camió i quedar-se tot el
que hi va trobar de valor, abans ja li havia regirat les butxaques mentre esperava l'ambulància. La caixa del camió no la va obrir, no sabia que
transportava en Frankie, però tampoc volia embolics amb
l'asseguradora que, de ben segur, apareixeria a cercar la mercaderia.
Amb uns quants centenars
de dòlars, un anell de casat i un telèfon mòbil gairebé nou, en JFK va tornar al bar
d'Eden. L'Eden's bar s'hauria pogut dir Joe's, o Harry's, o Frankie's, o Eddie's o el que volguessis, tots amb la barra d'acer inoxidable que netejava
un home d'edat indefinida amb una baieta grisosa, o amb una noia
massa pintada que mastegava xiclet. Els tamborets dels anys cinquanta
que havien conegut millors èpoques i unes taules i cadires de
fòrmica imitació fusta.
L'Eden's el portava un
Joe, o Harry, o Frankie, o Eddie, tampoc era que l'importés gaire.
Li va demanar feina amb l'excusa que en Frankie li n'havia promès en arribar a Utah i s'havia quedat penjat a causa de l'infart.
Al final, el que ell volia era un sostre gratuït, pel que el jaç
que li va oferir el propietari, a l'habitació de les escombres, li
va semblar el paradís.
En JFK només s'havia de
llevar abans de les 9 del matí, escombrar i fregar i netejar la
barra, els gots i el vàter i, tot això, ja ho sabia fer, fins i tot amb un sol
drap. Després podia vagarejar pel poble fins l'hora de tancar,
perquè l'Eden's, ara ja enfilant cap a la primavera, no tenia gaire
clientela. Es notava el canvi de latitud i les pistes de Powder
Mountain ja romanien tancades.
Matava l'estona coneixent
l'entorn, que era d'una natura exuberant, amb muntanyes on, a
l'hivern, s'hi esquiava. Era el país, o el paradís, dels mormons li
van dir i en JFK no sabia massa ben bé que eren els mormons, li
sonava a religió estranya, però d'on ell venia l'única religió
possible era no rebre massa cops. El que sí que veia en les seves
passejades era que les dones es trobaven cada tarda a l'església, en
grup, i li arribava el so de cançons i murmuris de resos.
Finalment es va decidir, era l'hora de fer realitat el seu somni, la seva veritable vocació. Es va aixecar del banc de la plaça, va sentir un crec en trepitjar una larva de Dynastes grantii, però no en va fer gaire cabal.
A la botiga d'abastaments del poble també hi venien roba, era
imprescindible que canviés el seu vell anorac i els pantalons, que
de no ser rentats, ja caminaven sols. Va sortir de la botiga amb un
somriure de satisfacció, amb roba nova se sentia mudat, malgrat que
els cabells, llargs i ronyosos, no acompanyaven gaire el conjunt, i
que pudia més que una guilla, ell tampoc n'era conscient.
Era l'hora de les dones a
l'església i s'hi va adreçar. Va entrar amb precaució al temple.
Les dones estaven feinejant amunt i avall, semblava que preparaven
alguna festa perquè preparaven unes taules llargues plenes de
menjar. En JFK es va plantar enmig de la sala i va cridar:
Es va obrir la gavardina,
a sota anava conill, amb els camals dels texans retallats i lligats maldestrament amb un cordill que havia arrencat d'un sac d'arròs que ara s'escampava pel magatzem de l'Eden's. Va sentir que es reivindicava, que triomfava,
somreia d'orella a orella, feliç, realitzat. Les dones, passat els
primers segons d'estupor van fer un crit a l'hora. En JFK vivia en
una món bombollejant, de bombolles de colors que esclataven al seu
entorn, molt semblant a una borratxera, per això no se'n va adonar
com les dones se li van tirar al damunt, algunes amb posts de fusta
que es feien servir per fer els bancs del convit, i que, en menys de
cinc minuts el van deixar ensangonat i en coma.
A l'hospital de
beneficència de Salt Lake City hi tenien una sala dels que ja no es
despertarien mai més. Als peus del llit d'un d'ells, les infermeres
li deien “el president”, hi posava les sigles JFK. El respirador
artificial feia el seu soroll regular. Ara ja només calia que la
natura fes el seu camí, en forma d'apagada de llum, o d'ensopegada
de la infermera, perquè tot acabés tenint algun sentit.
