Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 6 de juny de 2013

El conte d'en Joan Sense Por

En Joan Sense Por era un heroi valent i agosarat -i probablement pagà- que no sabia el que era la por. En Joan Sense Por brillava i excel·lia en tot allò que emprenia, perquè la seva manca de por el feia afrontar qualsevol dificultat amb el convenciment que la podria guanyar. Tothom deia que en Joan Sense Por era un enze, -i probablement pagà- només perquè res aconseguia espantar-lo. Finalment, en Joan Sense Por, gràcies a la seva manca de por, va aconseguir la mà de la Princesa, -altrament dit braguetassu- i aquesta, enlluernada per la valentia -i probablement el paganisme- d'en Joan Sense Por, s'hi va casar sense pensar-s'ho dues vegades. Malauradament la dolça -i probablement cristiana- princesa no podia suportar viure al costat d'algú que fos tan distint a la resta dels humans i per això es va proposar que el seu valent -i probablement pagà- marit conegués la por. Així la bella -i probablement cristiana- princesa li preparà un parany per mitjà d'uns peixos de colors al valent -i probablement pagà- Joan Sense Por.

Així, s'acaba el conte, de la manera ridícula i absolutament inversemblant que s'acaben els contes, amb una pretesa moral, que converteix els ídols bells, valents i brillants -i probablement pagans-, en éssers ridículs, mediocres, indignes -i probablement no pagans- que s'igualin a la resta. Així, neutralitzant allò que no som la majoria, aconseguim sentir-nos millor.

I què els va passar a en Joan Sense Por el Pagà i la Dolça Princesa la Cristiana? Doncs que ell va conèixer la por i, d'ençà aleshores, té atacs d'angoixa perquè té por de tenir por. La Dolça Princesa la Cristiana finalment ja té el que volia, el millor heroi -i probablement pagà- del regne al qual, gràcies a uns peixos de colors -perfectament imbècils- aconseguí sotmetre i humiliar. I, no cal dir, la Dolça Princesa, la Cristiana, ara el menysprea el suficient per a mantenir-se casada amb ell, altrament ho hagués considerat impossible.

Moral: la por se la van inventar els psiquiatres -probablement cristians- per aconseguir clientela entre les persones -probablement paganes- sense por. Perquè el pitjor no és tenir por a alguna cosa, és tenir por a la por.

I conte contat, conte acabat.

4 comentaris:

  1. Es veu que la fabriqueta de la por no s'ha aturat d'ençà els temps de l'emperador Tiberi; quan s'estengué per Roma la notícia de la mort del déu Pan -un mig cabró, superdotat i molt de la gresca pagana (que li preguntin a les nimfes)-. Tanta fou la por que així va néixer "el pànic"...
    Sort que el Tiberi era una mena Rajoy i va córrer a sortir per la TV romana per anunciar que era un fals rumor, com uns "hilillos de plastilina".

    ResponElimina
  2. En algun moment de la (pre)història es va inventar la parla, el foc, es va veure que si et tapaves no tenies tant fred, i totes aquestes coses. També en aquelles èpoques algú es devia inventar la por, i fins avui l'hem estat fent servir per mantenir els altres a ratlla. No falla mai, és una eina molt útil. I així vivim tots, amb el culet ben premut, però obedients.

    ResponElimina
  3. la por va trucar a la porta, algú va anar a obrir, no hi havia ningú...
    M.L.King

    ResponElimina
  4. Déu n'hi do la princesa cristiana aquesta, jo crec que el Joan sense por tornarà a no tenir por (tot és reversible menys la mort, no?) i la convertirà a ella, al tiempo!

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!