Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 2 de desembre de 2017

L'home de mar de Catherine Poulain

Havia de fer aquest apunt, però m'he posat els cascs i me n'he anat a la muntanya abans que no es fes fosc. L'hora era molt quieta, el vent ha parat i he pensat que tenia moltes ganes que nevés, però el cel, hores d'ara, no porta neu. Gràcies al vent, però, la muntanya té un relleu espectacular. El vent enerva, però s'endú les miasmes que fan el nostre món una mica més deplorable encara.


Amb el concert de Rammstein a Berlín el 1998 a les orelles he caminat amunt i avall per camins polsegosos. He rumiat que potser per això m'agraden tant els deserts, perquè quan tornes, la pedra seca que es desmembra sota les arrels de les oliveres et sembla un jardí esponerós. O potser perquè això de veure vida en un món sense aigua sempre m'ha fascinat.

Sempre que camino m'imagino tots els llibres que mai escriuré. Avui era una obra de teatre. Una família del precariat, víctimes de la pobresa energètica, malviuen en el pis de quaranta metres de lloguer antic de l'avi, que s'assembla a Totó, i que és víctima, ensems, de l'assetjament immobiliari. El pare té feina, però entre tots no arrepleguen ni mil euros al mes. La mare no s'assembla a la Sofia Loren, li falten dents del davant, i d'altres se li veuen corcades. El fill que ja té tretze anys, entra i surt, fent alguns negociets, i la filla de setze camina al damunt d'una cinta de córrer, com Christian Flake Lorenz en algun concert, amb unes ulleres de realitat virtual, viu a Matrix mentre fa de dinamo per a la família. De tant en tant, treu d'un microones crispetes, o fideus orientals Yatekomo, que xarrupa sense parar de caminar. I crida, o riu, o plora, totalment desconnectada dels altres.

Volia escriure teatre, però em vaig adonar que per a ser escriptora de teatre has de fer moltes més coses que no pas escriure. També volia escriure novel·les, i també vaig adonar-me'n que havia de fer més coses que no pas escriure. En la política passa una mica el mateix, és clar. Afortunadament, això últim, he sabut enfocar-ho amb data de caducitat.

Feia dies que no llegia ficció. No sé d'on va sortir aquest llibre. He pensat que probablement l'havia aconsellat l'Allau, però no he sabut trobar-ho al seu blog. Sort d'això, així m'he posat al dia dels seus apunts. Estic essent massa infidel al món blogaire, però no tinc més hores.

He llegit L'home de mar pensant tota l'estona amb l'Àgueda, amb els seus tatuatges, els seus gossos, la vodka i la cassalla, el gel, el nord, el mar, els vaixells ... La Lili, que no és l'Àgueda, se'n va de França a Alaska, però se'n va a buscar la vida per mitjà de posar-se al davant de la mort. Busca el món més cruel possible, el més dur. Però els herois d'aquest món, mentre beuen i fumen crac, escolten Tom Waits, massa romàntics, massa tous, massa paranys per a una dona que no vol caure en cap parany dels que ens fan caure a les dones.

d'aquí

Poulain, Catherine. L'home de mar. Barcelona, 2017.Edicions de 1984

Catalogació: m'ha recordat vells llibres del Dirty realism. És un bon llibre, encara que no sé d'on coi l'he tret.

1 comentari:

  1. El va recomanar l'Àgueda a Facebook, n'estic gairebé segur.

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!