Una fucking cuca de llum man

Avui he acceptat sopar al pati de casa. Cal dir que no sóc gaire procliu a l'aire lliure al vespre perquè servidora, 0-, és com un repunyeter self-service pels mosquits. Tanmateix m'agrada el pati de casa, on hi planto tomaqueres i on em penso, una mica, com si fos la mare d'en Gerald Durell a Corfú. Tota la vida, macos, he volgut ser com la mare d'en Gerald Durrell a Corfú.

Planto tomaqueres per tres motius. El primer perquè m'ho va demanar el pare en el seu llit de mort. Quan ens vam despedir vam estar xerrant estona, i una de les últimes coses que em va dir va ser: no t'oblidis de plantar tomaqueres. I, servidora, com a bona filla, va plantar tomaqueres, encara que, fins aleshores, em podia considerar tan pagesa com un minipímer. Segon motiu pel que planto tomaqueres és perquè el meu professor de filosofia considerava que era imprescindible, i jo, hi ha coses que no discuteixo. I tercer, per un vici privat, tothom en té els seus: adoro els fractals, m'obsessionen i les tomaqueres, què voleu!, fractalegen.

Tanmateix, cal dir-ho tot, el pare també em va dir que calia fangar el petit tros de terra del pati de casa. Quan duia un metre quadrat de girar la terra vaig decidir que si havia de fangar, i aconseguir uns bíceps que ni el Xvarzeneguer dels nassos, la filla de ma mare se'n desdeia de la promesa feta al pare en el seu llit de mort, ergo, s'imposava una recerca bibliogràfica per tal d'escatir fórmules d'aconseguir que les tomaqueres fessin el seu fet sense haver de semblar una candidata a miss bíceps, categoria veterans, of course.

En aquestes va caure a les meves mans un llibre d'en Masanobu Fukuoka, un senyor japonès a qui alguns consideren el pare d'això anomenat permacultura o agricultura natural, que, calla, ves que no sigui una cosa d'aquestes que feien els nostres avis! El cas és que, segons el gran Fukuoka jo m'estalviava de cavar com si el món s'acabés i vaig començar a plantar tomàquets sense tocar gran cosa, permetent a les bestioles de nostrusinyó que campessin per ca meu, sobretot les del regne dels insectes i fent tot de cosetes per tal de intentar trobar un equilibri que, diuen, és la cosa més millor del món mundial perquè la cosa hortolana funcioni.

Avui, després de dos anys de collir tomàquets d'una mida considerable -a l'hivern planto bròquils i faves perquè diuen que aporten nitrogen al sòl, que és cosa bona per la tomatada- tot i sopant amb el parello, s'ha encès un llumet, un petit led enmig de la verdor.

Una cuca de llum!

Puc comptar els anys que feia que no veia una cuca de llum! I, finalment, li he dit al pare, habitant d'un núvol d'un cel en el que no crec: veus? me n'he sortit, una cuca de llum!

Una fucking cuca de llum man & happiness