Veig que ja fa 96 dies que el nostre petitó (recordem, 29 anys, 1,75m, 70 kg, i barba llarga) es fora de casa, a Thessaloniki, rera l'assumpte del seu amic sirià i, suposo, altres afers que no ens explica, ni cal. La comunicació sempre ha estat del tipus: "ei, fill, què tal?", "tot bé, mare", amb la freqüència d'un cop cada quinze dies. De tant en tant son pare diu que veu que s'ha connectat a la Xarxa, el que vol dir que, com a mínim, el seu aparell electrònic està viu. Amb els anys ja hem anat fent a aquest ritme i, fet i pastat, està bé, és la seva vida i la viu ell. Poques coses els he explicat jo als meus pares i estàvem més a prop.
Ahir vespre va ser més explícit:
- Pares, estaré fora de cobertura uns dies, me'n vaig a la muntanya, al mont Olimp.
- Ok, fill, records a Zeus. I ves amb compte!
I és que, l'última frase, quan et neix un fill, ja te la insereixen de sèrie.
Un fill, o qualsevol que et diu que va a fer una cosa que no et fa gràcia, o que penses que pot ser perillosa. Però és que amb el vostre és que us podríeu gravar la veu i inserir-la a totes les converses, sempre aplica.
ResponEliminaEl millor dels fills d'aquest tipus és que t'ajuden a ser una persona més tranquil·la, a estar més alerta al món i t'ho ben asseguro, són molt més divertits. Però, shhht! no li ho diguis!
Elimina