Matí, Martorell, Hospital Comarcal, Mamografia. Un xicot i una mossa joves, somrients i amables. Em demanen l'alçada, 1,65, el pes: no el sé. No s'ho creuen però és veritat, el meu barem és cabre-hi als pantalons. Calculem, entre els tres, uns 75 kg. No, no estic prima. El xicot em manipula els pits per ser premuts en la màquina de rajos X. No em fa sentir incòmoda, només l'espera de la pressió sobre el pit em fa angúnia. Ells volen plànyer-me. Els dic que pitjor seria si fos un home d'aquests de pectorals durs de gimnàs. N'hem tingut, em diuen. És complicadíssim fer-los la prova. S'acaba, ja m'enviaran els resultats. És una prova de rutina. Estaré tot el dia amb la nosa als pits. Al bar del davant de l'hospital una cambrera serveix dos cafès amb llet amb got llarg. Mentre camina cap a la taula aconsegueix gratar-se el nas. Al pas de vianants una dona musulmana fa servir el mocador per aguantar-se el mòbil i anar amb les mans lliures.
Ara ja pot passar el que vulgui, jo ja he aprofitat el dia.
No puc parlar perquè no m'he fet mai aquesta prova, però em sembla molt menys invasiva que d'altres que es fan per altres tipus de càncers, i encara que aquesta és preventiva, que no te l'has de fer quan hi ha sospita, sinó 'per si de cas'.
ResponEliminaFa anys que me la faig, és pura rutina, i que duri, per això, la resta, també :)
Elimina