 |
| Dolors Biosca i Gili, Ciril·li Tomàs i Albalat |
El 14 de febrer de fa trenta-quatre anys, pels vols de les 9 del matí i dotze dies abans de casar-me, va morir la meva àvia Dolors, la padrina. No sé perquè cap d'aquestes dues paraules, ni àvia -del llatí-, ni padrina, no me la defineixen, en canvi, la paraula anglesa grandmother és, de totes, la que em sembla més adequada. La paraula francesa grand-mère, també s'hi adiu. Amb la meva mare, la seva filla, sempre que en parlem d'ella en diem "la mama", perquè ma mare i jo hem estat més germanes que mare i filla. La meva gran mare, o mare gran, em va criar, ens va criar, em va educar, ens va educar, em va transmetre valors, ens els va transmetre i, després de trenta-quatre anys, i malgrat que no era un encant de dona, encara la trobo a faltar cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
ràpid, que el món s'acaba!