1
Era
dimarts i ja en tenia un tip de la feina. El divendres es veia lluny,
molt lluny, i la Noemí no tenia gaire clar en quin estat arribaria al
cap de setmana. Asseguda al davant de la pantalla de l’ordinador, amb
piles de fulls a banda i banda, mirava amb rancúnia la porta del despatx
del seu cap, imaginant que algun fet extraordinari la salvés d’haver de
suportar ni un minut més la tirania de l’haver de treballar per calés.
Com
què no venia cap àngel exterminador, malgrat que la finestra que donava
al carrer estava oberta, va decidir, resignadament, ficar-se de cap a
la feina. Havia d’anar seguint les instruccions manuscrites que el
senyor Calsina havia deixat dins de cada expedient. Era advocat i duia
casos penals, pel que no resultava gaire agradable anar obrint
expedients i haver de llegir declaracions, veure atestats i fotografies a
quina més repugnant. El primer expedient que va prendre, Ramon P.J.,
assassinat, robatori, extorsió, quina meravella!
2
Va
anar al guardarropia de la discoteca a buscar la jaqueta per poder
sortir a fumar a la terrassa. Als vespres ja refrescava i només per això
la Noemí s’estava plantejant deixar de fumar. Fora només hi havia un
home, era d’hora i es van saludar amb un gest amb el cap. Ella, però, no
es va allunyar gaire, ja l’havia vist a dins i tenia la intenció de
travar-hi conversa.
- Tens foc? – la noia duia la cigarreta prop dels llavis mentre s’adreçava al tipus.
- I tant! – respongué l’home que, mentre cercava l’encenedor la repassava de cap a peus.
La
Noemí fou conscient d’aquesta inspecció, i veié una guspira d’aprovació
en els ulls d’aquell home que tampoc no estava gens malament. Exhalà el
fum de la primera pipada amb satisfacció.
- Em dic Noemí.
- Jo Ramon.
3
La
pila de la taula del despatx no baixava mai, realimentada per nous
expedients que el senyor Calsina no parava d’encolomar-li. Si fos per la
feina rai, el problema era el mal humor constant, els crits, les
humiliacions repetides. Aquell podrit era un maltractador que mereixia
més la presó que no pas els seus clients.
Va sonar l’intèrfon i premé el botó que tenia al damunt de la taula. Era el timbre de la porta del carrer.
- Si?
- El despatx del senyor Calsina?
- Sí, ja l’obro.
L’escala
estava tan silenciosa que se sentí la porta de baix, malgrat que
estaven en un tercer sense ascensor, i unes passes que pujaven. La porta
s’obrí i la Noemí somrigué al client mentre prenia el telèfon per
avisar el senyor Calsina que la visita que esperava ja havia arribat.
- El senyor Calsina el rebrà ara mateix senyor P.J.
- Gràcies Noemí.
La porta del despatx s’obrí i en Calsina s’adreçà directament al seu client:
- Passa, passa Ramon!
La Noemí s’aixecà de la cadira i aprofità que el seu cap encara no havia entrat al despatx.
- Senyor Calsina, li sembla bé que vagi ara a correus?
- Fes, fes Noemí, però no triguis gaire, que ja ens coneixem.
La
Noemí va fer que si amb el cap, dòcilment. Prengué la carpeta i sortí
del pis. Comprovà a l’ull de l’escala que no pujava ni baixava ningú i
baixà decidida, amb una certa alegria, potser perquè per una estona no
estaria al despatx. Anà a correus amb parsimònia i, mentre tornava pogué
veure la silueta d’un home que sortia de l’edifici i encenia una
cigarreta. De lluny li semblà en Ramon P.J., però no ho podia assegurar,
l’home desaparegué caminant amb calma.
Enfilà
escales amunt, sense apressar-se per no perdre l’alè, se sentia una
ràdio en algun dels pisos i feia olor de cera de mobles i verdura
bullida. Al replà, la porta del despatx estava entreoberta, l’obrí del
tot i demanà en un to un pèl massa alt:
- Senyor Calsina?
S’adreçà al despatx del senyor Calsina i repetí la demanda.
- Senyor Calsina?
En
Calsina jeia al damunt de la seva taula amb els ulls esbatanats. Els
expedients xops de la sang que encara s’escolava per un tall repugnant
de la seva gola i degotava fins la catifa ratada. La Noemí s’aclarí la
gola i feu un crit esfereïdor. Sortí corrents a l’escala demanant
socors. Ningú aparegué als replans, només notà que la ràdio ja no
s’escoltava.
Baixà
corrents al carrer i corregué a la placeta on sempre hi havia un
policia municipal. El prengué del braç, cridant amb incoherència i el
feu pujar al pis. Aleshores tot va començar a funcionar segons unes
normes que no controlava, el policia feu una trucada i la feu seure en
una cadira en un racó del despatx, d’on no es pogués veure el cadàver.
Quan van venir els policies d’homicidis, el mateix municipal va baixar
al bar de sota per dur-li una til·la ben calenta.
La
Noemí es mantenia en el seu racó, somicant calladament. Es va prendre
la til·la obedient. Després la van pujar en un cotxe de la policia fins
una comissaria on li van prendre declaració. Un cop fets els tràmits li
van dir que l’acompanyarien a casa. Es va deixar dur. Un cop a casa, es
va dutxar, tranquil·lament. Es posà roba còmoda i començà a fer el sopar
per a dos. Sonà el timbre.
- Sí?
- Sóc en Ramon.
- Ja t’obro.