dissabte, 22 de desembre del 2018
dimecres, 19 de desembre del 2018
Diari de bord. Data estelar: 191218. Dia 76
dijous, 13 de desembre del 2018
Menys estrès, menys hagstags
“FIESTA MAYOR DEL PARALELO (durant uns quants anys la FM del Poble-sec era del Paral·lel). Sábado, noche, concierto por la Banda Municipal. Dirección Mtro. Bonell. programa español (T. Olímpia). Se reservan invitac. oficinas de la Comisión.”
“Capitulación sin condiciones”, dice Roosevelt refiriéndose a Italia” i“La Cruzada contra el comunismo. Duros combates defensivos en Orel, terminados para los alemanes” des del “Guartel General del Fuhrer” iabans de l’anunci de “Barachol contra la sarna” i “Dolores de muelas se quitan con dentil Foskalia”.
diumenge, 9 de desembre del 2018
més #putoshastags
què estaré tramant?
ai ai ai
Hastag #putosfiltres
divendres, 7 de desembre del 2018
Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó d'Oriol Junqueras
d'aquí |
dijous, 6 de desembre del 2018
La clau de Junichiro Tanizaki
d'aquí |
"1 de gener
Aquest any que encetem començaré a escriure sobre un tema que sempre m'havia guardat de tractar en aquest diari. Fins ara havia evitat de dir res sobre la relació que antinc amb la meva dona i sobre la nostra vida sexual per por que ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués. Ara bé, com que estic segur que sap perfectament en quin claix del despatx amago el diari, he decidit que d'ara endavant ja no em preocuparé de si el llegeix o no."
diumenge, 2 de desembre del 2018
Diari de bord. Data estelar: 021218. Dia 59
dimarts, 20 de novembre del 2018
L'acusació de Bandi
d'aquí |
Al lectorCinquanta anys en aquesta terra del Nordtot vivint com un autòmattot vivint com un humà sotmès al jouhe escrit aquestes històriesno encoratjat pel talentsinó per la pura indignacióno amb tinta i plomasinó amb els ossos xops de sang i de llàgrimes.
Les meves històriessón àrides com el desertrudes com una prada salvatgeferides com un invàlidtosques com eines de pedra.
Lector,et prego que llegeixis els meus mots!Bandi
Bandi. L'acusació. Relats prohibits de Corea del Nord. Barcelona, 2017. Edicions del Periscopi
divendres, 9 de novembre del 2018
Diari de bord. Data estelar: 091118. Dia 36
dimarts, 6 de novembre del 2018
Matar De Gaulle d'en Joan Daniel Bezsonoff
d'aquí |
"La senyora Marie-Thérèse també participava en les activitats d'un club. hi organitzaven excursions fins a Chartres o als penya-segat de Normandia. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de François Deguelt, Jacqueline François i Jean-Claude Pascal, aquell minyó tan ben educat i tan elegant. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, explicaven acudits. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint, però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.
- I tu, Anatole? Com va la bota?
- Com la sabata, tia. Tot m'iria prou bé si De Gaulle hagués pas decidit d'abandonar l'Algèria ...
- Comencis pas a me parlar de política ... Ja sabes que m'interessa pas cap bri."
diumenge, 4 de novembre del 2018
Diari de bord. Data estelar: 041118. Dia 31
dissabte, 3 de novembre del 2018
Jerusalem de Gonçalo M. Tavares
d'aquí |
"En temps de guerra, la necessitat primària d'alimentació va quedar en un segon pla. Com si existissin altres feines més urgents; en aquest cas, no morir. No morir era més important, més urgent, que menjar. Puc menjar més tard, no puc evitar morir més tard. I aquesta urgència en relació a les armes feia tolerable l'apetit de l'estómac, una cosa ara impossible d'acceptar."
dilluns, 22 d’octubre del 2018
La veritable vida d'en Sebastian Knight de Vladimir Nabokov
d'aquí |
"Havien passat dos mesos des de la mort d'en Sebastian quan vaig començar aquest llibre. Sé perfectament com hauria odiat que em posés sentimental, però no puc evitar dir que l'afecte que li vaig tenir tota la vida, que d'una manera o altra sempre s'havia vist trinxat o frustrat, en aquell moment es va renovar amb una flamarada d'intensitat emocional que va convertir la resta d'assumptes de la meva vida en siluetes parpellejants."
dissabte, 13 d’octubre del 2018
Diari de bord. Data estelar: 131018. Dia 9
dilluns, 8 d’octubre del 2018
Diari de bord. Data estelar: 081018. Dia 4
divendres, 24 d’agost del 2018
Tant li fot LXXXIII
El problema no és enganyar la teva parella, el problema és amb qui.
De converses xuclant gel i llimona
dijous, 26 de juliol del 2018
La uruguaya de Pedro Mairal
d'aquí |
"Luquitas, vos quisiste ser médico alguna vez y quedaste por el camino -me susurró la tribuna contraria, el coro griego que siempre viaja conmigo-, largaste en primer año, ¿te acordás? Sí, ¿y?, ¿qué tiene que ver? Y ahora un médico se coge a tu mujer. Qué ironía. El gran guionista lo hizo otra vez. Qué golazo te metieron, padre. Al ángulo. Estás como el arquero en el aire oyendo la pelota rebotar en la red. Duele, duele, pero ya pasará. Te voy a recetar una crema para que te apliques en el área repijoteada, la zona endogárchica, la irritación jermupirática, es excelente, te disminuye la córnea craneana, cura la ciervatitis crónica, desata el nudo cornudeano ... Vas a ver. Vas a andar bien. Respirá hondo por favor, bajate un poco más el pantalón ... Ahí está, ¿viste que no dolió?"
dimecres, 25 de juliol del 2018
Fukushû suruwa wareniari de Shôhei Imamura
dimarts, 24 de juliol del 2018
Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà de Zhang Yimou
dimarts, 17 de juliol del 2018
El saben aquèl que diu ...
Tot i que no dubto que, amb qui esmorzava jo, hagués xalat d'allò més.
dijous, 12 de juliol del 2018
Soshite chichi ni naru d'Hirokazu Kore-Eda
dimarts, 10 de juliol del 2018
El nebot de Wittgenstein d'en Thomas Bernhard
Editorial Flâneur |
"Durant un segle els Wittgenstein van fabricar armes i màquines fins que al final de tot van engendrar en Ludwig i en Paul, el cèlebre filòsof que va marcar una època i el boig que almenys a Viena no era menys cèlebre o potser just allà encara era més cèlebre, que en el fons era igual de filosòfic que el seu oncle Ludwig, com a l'inrevés el filosòfic Ludwig estava tan boig com el seu nebot Paul, l'un, en Ludwig, havia convertit la seva filosofia en la seva celebritat, l'altre, en Paul, la seva bogeria. L'un, en Ludwig, potser era més filosòfic, l'altre, en Paul, potser era més boig, però possiblement ens pensem que un Wittgenstein, el filosòfic, era el filòsof només perquè va passar a paper la seva filosofia i no la seva bogeria, i que l'altre, en Paul, era un boig perquè va reprimir la seva filosofia i no la va publicar i només va exhibir la seva bogeria. Tots dos eren persones absolutament extraordinàries i cervells absolutament extraordinaris, l'un va publicar el seu cervell, l'altre no. Fins i tot podria dir que l'un va publicar el seu cervell, l'altre va practicar el seu cervell. I on hi ha la diferència entre el cervell publicat i que es publica contínuament i el cervell practicat i que es practica contínuament?"
dilluns, 9 de juliol del 2018
An de Naomi Kawase
divendres, 6 de juliol del 2018
Instrumental de James Rhodes
d'aquí |
Ya sé que para algunas personas ésta no será una frase muy prometedora. Pero si quitáis la palabra <<clásica>>, a lo mejor ya no está tan mal. Puede incluso que entonces pase a ser comprensible. Porque entonces, gracias a la plabra <<música>>, tendremos algo universal, algo emocionante, algo intangible e inmortal."
dijous, 5 de juliol del 2018
Tot Messi. Exercicis d'estil d'en Jordi Puntí
d'aquí |
"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-. Després, si el noi no s'aixeca immediatament, si es rebrega per terra de dolor, arriba aquell silenci dens, que converteix l'estadi en una campana de vidre. Deu segons més i allò ja és un funeral d'estat."
dilluns, 11 de juny del 2018
Manual de recerca en Ciències Socials de Raymond Quivy et al
d'aquí |
dilluns, 4 de juny del 2018
Tant li fot LXXXII
dijous, 31 de maig del 2018
Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da d'Hong Sangsoo
dimecres, 30 de maig del 2018
Kiseki d'Hirokazu Kore-Eda
dimarts, 29 de maig del 2018
Snowpiercer de Bong Joon-ho
dilluns, 28 de maig del 2018
L'ordre del dia d'Éric Vuillard
d'aquí |
"Aquest és doncs el nom autèntic del Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d'ell els seus fills i els fills dels seus fills s'asseuran al tron. Perquè el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s'agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l'estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores, els nostres productes de neteja, les nostres ràdios despertador, l'assegurança de la nostra llar, la pila del nostre rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses. El nostre dia a dia és el seu. Ens cuiden, ens vesteixen, ens il·luminen, ens transporten per les carreteres del món, ens bressolen. I els vint-i-quatre paios presents al palau del president del Reichstag, aquell 20 de febrer, no són res més que els seus mandataris, el clergat de la gran indústria; són els sacerdots de Ptah. I s'estan allà impassibles, com vint-i-quatre calculadores a les portes de l'infern."
dimarts, 22 de maig del 2018
Tant li fot LXXXI
No acceptar la derrota en una batalla és no aprendre a guanyar les guerres.
dimarts, 8 de maig del 2018
Diari de bord 2. Data estelar: 080518. Dia 7
Avui m'havia sentit la reina de l'univers fent l'etapa completa i en molt poques hores. Les cames responen la mar de bé fins a Santo Domingo de la Calzada. Fins i tot he visitat les gallines de la catedral i m'he enfilat a les defenses. Però hi havia quelcom que no em quadrava i he anat al centre mèdic. Bé, o quatre dies al pairo esperant que el meu peu dret es recuperi -la dreta sempre és el problema, arreu- o prenc un autobús que surt a la 1:20 de la matinada cap a l'Estació del Nord de Barcelona.
Barcelona sempre és la resposta correcta. Imagino que l'any vinent Santo Domingo de la Calzada i les seves gallines continuaran al mapa. Ha estat divertit.
dilluns, 7 de maig del 2018
Diari de bord 2. Data estelar: 070518. Dia 6
Avui he tingut la força moral per posar-me el calçat i he caminat només 18 dels 28 quilòmetres que em tocaven. Després, en un ata d'intel·ligènia agut, he pres un autobús fins a Najera, final d'etapa.
Najera és el primer poble que m'ha agradat de debò, si al damunt l'ajoarriero no l'haguessin fet amb salsa de tomàquet Solís, hagués estat perfecte.
Personatges? Els de sempre, afegim-hi un oriental, algun català (fuig!) i un noi irlandès que m'ha assegurat que al seu país ningú ha llegit mai Joyce.
Jo insistiré, però, ara ja ho he encetat. Que no sigui dit.
Repòs i bons desitjos per demà.
Temps d'espera en un parc
diumenge, 6 de maig del 2018
Diari de bord 2. Data estelar: 060518. Dia 5
Avui tampoc m'he pogut calçar a causa de la ferida del peu. Prenc el bus fins a Logronyo amb un noi brasiler, enginyer de ferrocarrils de 30 anys. La seva dona ha seguit a peu, ell té els genolls fets pols Em sento forta només havent de parar per culpa d'una ferida. Parlem de Lula, de la cosa pública i de la seva curiosa teoria de què el camí només el fa gent d'esquerres, perquè està convençut que un capitalista mai passaria pels inconvenients que passem nosaltres. No sé que pensar, sobretot perquè no m'agrada fer-me l'espavilada davant d'una persona jove. Ja està bé que reflexioni i afaiçoni el seu pensament.
Aconsegueixo una habitació barata a Logronyo, que està a petar de gent. Mentre me la preparen vaig a provar de dinar. Aquest és el paradís de les "tapas" i jo sóc la persona més anti-tapas que he conegut mai. M'agrada menjar asseguda i, tot i que no em desagrada menjar variat, quan veig totes aquelles bombes calòriques fregides entro en col·lapse i no me'n surto. Malauradament tots els restaurants tenen el menjador a vessar. Finalment, en un del carrer Portales, les dues noies que el porten em tenen misericòrdia i m'entaforen entre dos torns, a canvi hauré de fer el cafè a la barra. Cap problema.
A fora no s'hi pot estar de calor, com fa dos dies no s'hi podia estar de fred, per això agraeixo estar dins, amb una parella anciana que demanen un vermut blanc i un vermut negre i, després, se'l barregen a la taula. No sé si sóc capaç de comentar una cosa tan absurda, però ja se sap, els gustos són com el cul, cadascú el seu. I aquests dos fan cara de compartir ... els gustos, de fa anys i panys.
Al moment que la cambrera engega l'aire condicionat entra Lev Tolstoi per la porta, i juro que encara no he arribat a la meitat de la copa de verdejo. Un ancià alt i amb barba blanca, una cassaca baldera que voleia i els pantalons ficats per dins d'unes botes de neu, mentre Slowhand toca Tears in Heaven i una mare amb els cabells empobrits per l'estrés -o no, potser és genètic- desa un bolquer en una bossa i dues àvies es barallen per petonejar la seva criatura que ploriqueja aviciada.
Tots els plats porten all. Tolstoi decideix menjar fora, a ple sol, i la taula on hi ha el bebè, plena de gent ja prou gran, celebren la seva felicitat de tenir, potser per fi, una criatura que signifiqui el seu compromís familiar.
Dutxa i repòs. Afortunadament a migdia he pogut caçar alguns grafits. Hi ha un tal Mosca que m'ha agradat prou. Després de tanta gentada ja no crec que tingui humor per tornar a provar de sopar. Beure aigua també alimenta, algun dia. Al protagonista de Gana, de Knut Hamsun, era l'únic que l'alimentava dia rere dia. Veig que veure el zombi d'un gegant de les lletres russes a Logronyo m'ha noquejat.
À demain.
dissabte, 5 de maig del 2018
Diari de bord. Data estelar 050518. Dia 4 (bis)
Ja em disculpareu, això és un filó. Al pati, al davant de la roba estesa es comença a congregar la comunitat. Brasilers, francesos, coreans. Una brasilera amb veu de cassalla i que no para de fumar, ensenya les fotos dels seus fills a una coreana que s'ha posat un vestit. Un dels coreans beu una cervesa rere una altra mentre fa estiraments. Em pregunto si això té relació, o no. A la cuina, un alemany molt xiroi, talla ceba per guisar algun plat. Per a mi que es creu un xef italià, amb tant d'escarafall. A la llitera del meu davant una dona californiana plena de nafres als peus. Provo d'ajudar-la amb els meus remeis -això és un clàssic, tothom sempre treu la farmaciola a la mínima-, només parla anglès.
Ho rumio, tots, poc o molt xampurregem anglès o espanyol, els que no xampurregen res, només parlen una llengua, són els fills dels tres imperis colonialistes per excel·lència: angloparlants, francòfons i castellanoparlants. Aquests només parlen o el seu idioma i t'adaptes, o l'idioma d'un dels altres dos. Saber anglès et pot obrir moltes portes de feina, d'aeroports, d'algun hotel, però pel poc que he observat en quatre continents, l'anglès, com el francès o el castellà, no t'obre la porta a cap de les cultures que visitis. I és que hi ha coses que només s'expressen en la llengua en què han estat creades, quan canvies de llengua canvies de paradigma i de manera de veure el món, i res té el mateix sabor. És com anar a París a menjar seques amb botifarra i pa amb tomàquet, que sí, que són molt bones, però no té ni cap ni peus ooure's per no aprendre.
I ara ja paro, que això és un filó.
Diari de bord 2. Data estelar: 050518. Dia 4
M'he llevat amb el petit plaer que proporciona saber que avui faràs "trampes". He esmorzat una mica bé, per cinc euros la cosa quedava coixa per la banda dels sucs i del tall, inexistent. Ja em diràs amb què es menja el pa aquí, amb muesli?
Calçada amb les xancletes, encara no hi ha ovaris de posar-se el calçat reglamentari, he passejat per Estella. No sé perquè però porto quatre dies pensant-me que sóc a Camprodon. Res, coses meves. He anat a comprar un bitllet d'autobús que em durà a Los arcos, el proper poble final de tram. En Simone, un noi italià la mar de simpàtic -ara me n'adono que gairebé només acabo parlant amb nois de l'edat dels meus fills-, em va preguntar que perquè volia acabar el tram. Li vaig dir que és perquè és on hi havia més gent i més diferent, així tenia més on mirar. A veure si al final, volent fugir de la gent, només estava provant de trobar gent més diferent!
A Los arcos, amb obra feta pel Felip V (ecs), em fico en l'alberg municipal. Sóc la segona, al darrera d'un sard i al davant d'uns d'Easo. L'alberg el porten una parella en la setantena que, pel que parlen o són alemanys estranys o holandesos força normals. Ahir vaig conèixer una dona de Sud-Àfrica que tenia un accent força boër i aquests dos me la fan recordar. Ara, on escric amb el meu fantàstic teclat plegable amb blutut i el mòbil, apareix un matrimoni japonès que sembla que tingui mil anys (o dos mil) i que em fan recordar el meu admirat Basho.
Una noia australiana, gallegs i més italians, que semblen una pesta -per variar-, els coreans de sempre i imagino que els bessons nòrdics apareixeran aviat, al seu pas idèntic, com si fessin un ballet, apareixeran d'un moment a l'altre, tots plegats em fan creure que m'he afegit a un circ. Fet i fet, ara que estic escrivint al menjador, mirant per la finestra, confesso que estic esperant veure aparèixer algú fent malabars i un elefant.
...
No, aquests encara no arriben.
Vaig a visitar l'Ulysses.
dijous, 3 de maig del 2018
Diari de bord 2. Data estelar 040518. Dia 3 (endarrerit)
El camí és llarg. Allà, lluny, els escocesos caminen amb les faldilles voleiant, com un grup de col•legiales massa altes, massa rosses, massa calbes i amb els panxells massa grossos. Un d'ells té varices prominents, espero que s'ho estigui tractant. Al meu davant unes coreanes talla xs. Ens passen dos nòrdics de dos metres. Al darrera ve una colla d'italians passejant el tòpic, xerren, criden i gesticulen. Això és el més a prop que he estat del bar d'Star Wars. Em sento Solo (sempre he volgut ser Solo, la de les ensaimades a les orelles em semblava massa figa-flor).
Després ens anem perdent, un suís que em parla del procés, un anglès, William, que no me'n parla, ni falta que em fa, un alemany, una parella holandesa en la seixantena, massa dones com jo que ens pensem que tenim vint anys menys, i dones com érem nosaltres vint anys enrera. L'àcid làctic em visita i comencen els penjaments i s'alenteix la caminada. Al taló dret una bombolla creix, madura i explota "en aquella alegria, xe" (no accentuo el xe per allò de què els que el diuen es barallen entre oberta o tancada, el meu avi la feia oberta).
Tot això provoca que arribi a Estella en un estat més que lamentable i m'entafori en el primer cau que em promet llit. El que porta l'alberg em canta les meravelles del pis inferior on hi ha la cuina i la sala comuna. Miro les escales i unes llàgrimes de desesperació em surten dels ulls. També m'explica com funcionen les habitacions a la sala superior. Torno a mirar les escales i ara ja no són llàgrimes, sóc Niagara Falls (bé, potser exagero una mica, amb el salt d'aigua de Vidrà ja faig). Aleshores veig com, lentament, una aura de llum i bondat va envoltant l'encarregat, conforme em canta les meravelles de la porta que hi ha al costat, habitació individual, bany propi, peu pla, tovalloles, llençols ... ara, a toro passat, no sé pas si li vaig veure una lira, o la vaig sentir, no ho sé pas.
Com què aquest apunt es endarrerit, us l'acabo avui
Em vaig arrossegar miserablement els dos metres i mig que em separaven del paradís, em vaig dutxar ... SOLA ... vaig anar al lavabo ... SOLA ... i vaig demanar una pizza de quatre formatges ... no, sola no, que vaig haver de caminar, en xancletes, el camí del Calvari, 300 metres a peu pla fins a la pizzeria. Vaig refer el Calvari que ara ja no ho semblava tant, fins a l'habitació, amb endolls a la tauleta de nit i wi-fi gratis, em vaig acotxar amb l'edredó i vaig estar veient pel·lícules absurdes fins que em va caure el cap de son.
L'Ulysses sempre pot esperar.
Diari de bord 2. Data estelar: 030518. Dia 2
Surto de Pamplona, em perdo, trobo una brasilera perduda, també, i deduïm que si estem les dues perdudes anem bé. I sí, anem bé.
Em parla del procés i de Lula. Més endavant la perdré. Un grup d'escocesos -si sis homes alts, rossos i amb faldilla de quadres són escocesos, estimat Watson- estan prenent un cervesa en un bar. Tòpic imprescindible i real. De l'edifici del davant surt una nena que va a col·legi amb uniforme amb faldilla ... escocesa. Motiu de comentaris i rialles per part dels originals.
Se m'ha fet una butllofa i paro en un banc amb uns coreans. Fa fred i comença a plovisquejar. Entro en un alberg a fer una cervesa, per allò de baixar la temperatura corporal i no notar tant el fred. Entra un israelià i demana llit i dinar. "Chicken or pork" li diu el veneçolà que porta l'alberg. "Fish" respon l'altre. Bé, imagino que així deuen començar les guerres. "Adiós", "shalom" i segueixo cap a Puente de la reina. M'he dutxat al costat de dos hongaresos, un cuiner italià i una dona sudamericana que no ha especificat origen. Tampoc és que l'hagi preguntat, però tothom anavia dient d'on era.
Ara buscaré un lloc on berenar un bistec, o una vaca sencera.
À demain.
dimarts, 1 de maig del 2018
Diari de bord 2. Data estelar: 020518. Dia 1
Ep! no ens confonguem, avui no és el cadell sinó jo que, acompanyada de mi mateixa, agafo un tren cap a Pamplona des d'on xano-xano, tota soleta, m'arribaré fins a Burgos si puc.
Necessito 10 dies per carregar-me les piles, i espero poder fer de soul-hunter i "aprendre dels que saben", conèixer o aïllar-me segons em plagui, i no dependre de ningú més que de mi mateixa i les meves cames.
Ja us ho aniré explicant si s'escau.
Tant li fot LXXX
En aquest nostre món l'heroïsme sempre va per barris.
L'estret camí de l'interior de Matsuo Bashô
d'aquí |
"Després d'anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent i vaig vagar per la costa fins a la tardor de l'any passat, quan vagi tornar a la meva cabana, que dóna a un riu, i en vaig treure les teranyines llargament instal·lades. L'any va tocar la seva fi, i quan la primavera va omplir el cel de boirines em va assaltar la idea d'anar més enllà de la barrera de Shirakawa i ja no me la vaig poder treure del cap: la crida dels déus que guarden els caminants era massa poderosa i m'impedia pensar en cap altra cosa."
dilluns, 30 d’abril del 2018
Diario de la bicicleta de Natsume Soseki
d'aquí |
"Cuando vuelva a casa podré llevar vestidos normales y comer comida normal y dormir igual que todo el mundo. Me acuesto diciéndome que es cuestión de perseverar, perseverar, perseverar."
diumenge, 29 d’abril del 2018
Por d'Stefan Zweig
d'aquí |
"Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d'aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant."
diumenge, 22 d’abril del 2018
Llibres que se m'acumulaven
"Un pla és necessari encara que només sigui per desviar-se'n.[...]... l'habitant de la frontera està obert a la innovació, està disposat a córrer riscos, a perdre el temps, a renunciar a privilegis i avantatges (l'antiguitat i l'experiència); manté el tremp en la soledat, és generós amb l'adversari, noble en la competència, perd amb facilitat el sentit del ridícul, però mai el sentit de l'humor; i està bregat en mil aventures contra la incertesa a base de coneixement."
"De modo que me senté en aquel lugar cálido, mirando impaciente a través de los ventanales cubiertos de chorros azules a la espera de que la lluvia, inoportuna, tuviera a bien alejarse un par de kilómetros." (Quanta consideració amb la pluja! no em direu que no és remarcable)
dijous, 12 d’abril del 2018
Diari de bord. Data estelar: 120418. Dia 50
dimecres, 4 d’abril del 2018
La piràmide de fang d'Andrea Camilleri
d'aquí |
"L'esclat del tro va ser tan fort que en Montalbano no solament es despertà de cop sinó que va anar de poc que no cau del llit.Feia més d'una setmana que plovia a bots i barrals sense parar. Un cop obertes les comportes, no semblava pas que tinguessin intenció de parar."
dilluns, 2 d’abril del 2018
Onna ga kaidan wo agaru toki de Mikio Naruse
d'aquí |
dissabte, 31 de març del 2018
Dels que tenen romanços amb la mort i altres
divendres, 30 de març del 2018
Com si antropologuegés
dijous, 22 de març del 2018
Diari de bord. Data estelar: 220318. Dia 29
dimecres, 21 de març del 2018
Banshun de Yasujirô Ozu
d'Amazon |
dimarts, 20 de març del 2018
Fuster per a ociosos de Xavier Aliaga
d'aquí, per si el voleu tenir |
"Ser enginyós i tenir raó -casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l'opinió de Borges- acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D'altra banda, els monstres fascinen."