Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 31 de desembre del 2013

Cassandra's time

Avui, fills com som de guerres i revolucions i de la ideologia de la pau mundial -talment una aspirant a miss nordamericana-, volem ser tan impecables en tots els assumptes que emprenem, tan políticament correctes, que obviem el principi actiu dels éssers humans: la violència.

Els estudiosos coincideixen a destacar que existeixen, al nostre voltant, català i europeu, múltiples violències de baixa intensitat que, sumades, ens fan una societat violenta. Societat que, curiosament, té com a ideari principal la no-violència.

Sembla clar que aquest fet no ens prepara per enfrontar-nos al terror imposat per aquells que no professen adoració a la pau. No podem creure que allò que pensem uns quants, pocs, és allò que pensa tota la societat, només perquè ens creiem tan perfectes que menystenim la realitat de la majoria.

Ens movem entre els esculls del pànic que ens paralitza a l'hora de posicionar-nos per mor de no ser titllats del que, d'altra banda, sempre se'ns acaba titllant: nazis, per allò de la suma de violència i intel·lectualitat, i fem veure que el terror i la violència no ens pertanyen, que és cosa "d'ells". I aquest maniqueisme, aquesta ceguesa envers nosaltres mateixos, aquesta negació de la violència que també ens és mare, germana, amiga i amant, ens pot dur a l'extinció davant de la que pretenem que és l'altra violència, la dels que no ens agraden prou.

El món fictici que ens hem bastit al voltant de la literatura és infinitament minúscul davant la violència àgrafa, aliterària. Ens confessem poble i llegim la realitat en base aristocràtica. Però el batec violent se sent, encara no sap quin és el camí que triarà per expressar-se, però el trobarà, segur. I serà aleshores quan veurem si la raó és suficient, si la ploma és més forta que l'espasa.

Penso que no, que es perdrà, que perdrem la batalla, que recularem uns quants decennis, tot per haver mirat cap a una altra banda, els supervivents, amb cara de fàstic només per una posse apresa. I ves que no acabem perdent Troia.



Que puguem arribar a passar la pantalla 2014 havent-nos fet més savis. Salut.

dilluns, 30 de desembre del 2013

Entrant, sortint

El cop de puny a la templa retruny dins el seu cap que topa contra la llinda de la porta. Nota com la sang calenta, que flueix del trau, li xopa la galta i prova de taponar la ferida amb les dues mans. No té prou temps perquè un cop de peu al ventre l'obliga a doblegar-se udolant. Un instant de visió, enmig de les parpelles botides, li retorna la imatge de l'agressor, fora de si, amb una ganyota d'odi en el rostre. Prova de fugir escales amunt, a quatre grapes. És ben clar que tots els seus moviments de defensa només són petits respirs que es permet l'individu que l'està apallissant d'aquella manera. Arrossegant-se, veu la seva trista esperança estripada en mil bocins, al notar com les mans de l'home la prenen pels turmells i l'arrosseguen escales avall. Després res. Es desperta amb el cor accelerat. Ha tingut un malson, terrible, real. Durant un parell de minuts es manté quieta, de cara al sostre, mentre recupera l'alè i prova de situar-se en la realitat. Gairebé cau en la temptació de palpar-se els polsos per comprovar ... què? Al seu costat, l'home dorm plàcidament. Enmig dels dos, el fill petit que durant la nit ha decidit compartir el llit amb els pares. Somriu en veure la carona relaxada de l'infant de cinc anys que dorm abraçat al seu peluix preferit. Respira alleujada davant la imatge tendra de l'home estimat, dormint abraçat al fill adorat, dormint abraçat al seu gosset de pelfa. La llum de l'alba comença a esmunyir-se pels resquills de les cortines de l'habitació. És un dels espais de la casa on se sent més feliç. L'espai que van ocupar durant hores acabats de casar, on es mesclaven tantes hores de plaer i sensualitat. L'espai que van ocupar amb l'arribada de la filla durant els mesos de criança i el naixement de l'infant que ara dorm tranquil enmig d'ambdós. El crit de la filla la fa tornar, no sent el cos de tant de dolor. Resta immòbil, arraulida en el replà on ha perdut els sentits. La nena prova de fer-la tornar, crida i demana ajut. Prova d'obrir els ulls però la sang ho impedeix. Finalment, amb el que li queda de la mà sense cap òs trencat, aconsegueix obligar-se a obrir una parpella. La nena va encara en camisa de dormir. Desitja, de tot cor, que la sang que duu la criatura al faldó sigui perquè s'ha tacat amb la ferida de la templa. La nena només repeteix el seu nom, mare, i, de la porta de la sala estant, l'home, el seu home, el seu pare, riu satisfet. Per fi ja és útil per alguna cosa aquesta puteta. Cau avall, avall, el pou és infinit. Mare! La nena apareix per la porta rient i salta dins el llit per fer-li pessigolles al germà, mig engelosida. El pare els abraçà als dos i riuen. Ella se sent feliç, per tots els porus. Em llevo i us faig xocolata desfeta per esmorzar! Quan se sent feliç li venen ganes de cuinar. L'home la pren pel canell, suau, no marxis, somriuen, els fills també, i el menut comença a cantar que , que visca!, que vol xocolata desfeta. El pare l'omple de pessigolles i tots comencen una batalla de coixins, cridant i rient. L'home la pren del canell, el dolor es fa insuportable, no marxaràs, escup, la filla prova d'obrir la porta del carrer, el menut ... on és el menut? s'amaga sota una pila de coixins, espera que son pare no el trobi. Lhome l'abraça enmig del fragor de la batalla de plomes, fas bona olor, diu, ella riu i s'escapa de la seva abraçada, amb mandra, aniré a fer la xocolata. Nota un líquid calent que l'amara. L'olor a pixum la penetra, més que no pas les reiterades violacions a què ha estat sotmesa. L'home riu i se li pixa al damunt. A n'ella ja no li queda ni un bri d'humanitat. L'olor de xocolata desfeta és una meravella, impregna tota la casa. Somriu mentre talla trossos de pa per sucar-los. La cuina, banyada de la llum del dia, s'omple de la seva família. Decideix que tots es quedaran així, per sempre, en pijama, menjant pa del dia abans sucat en xocolata calenta, amb el sol filtrant-se pels rínxols de la seva filla i la brisa movent les fulles del desmai del jardí, amb l'home rialler, ajudant el fill a seure correctament mentre la mira amorós i somrient. Tria no despertar.

divendres, 27 de desembre del 2013

Veure la llum

Servidora sempre ha estat independentista, catalana, per descomptat, no pas com a mèrit propi, sinó per allò de l'atzar geogràfic. Si hagués nascut a la Bretanya francesa, el més probable és que hagués estat partidària de la independència igual, o no, però bretona. Sempre he estat independentista i d'esquerres. Per tradició familiar? Potser sí, però també -i ves que no sigui el més rellevant-, per reflexió personal.

Amb la moguda actual, però, resulta que la Cli(c) estranya d'abans -ara en diuen freak- ha passat a ser una patriota normal i corrent, més aviat tirant a poc combativa -i ves que aquesta vegada no sigui perquè ja vinc convençuda de casa-, i, per això, alguns coneguts d'altres tarannàs, dels que ara veus tot nafrats d'anar caient del cavall -ni que sigui en la intimitat, malgrat que encara paguin quota a sigles que, sembla, ja no els representen prou bé,  i qui ho ha dit que unes sigles són per a sempre colla de beneits!-, em demanin, en primera fase, que els intenti convèncer de la bondat d'allò que penso, per provar de demostrar, si troben contradiccions en el meu discurs, que ells tenen raó. Com si amb això volguessin fer prevaldre els mantrams que resen dels seus propis déus.

Senyores i senyors, algú els hauria d'explicar que el pensament polític no és una veritat revelada -curiós que la majoria provingui de la fila d'ateus-, que no és un eslògan cantat pel justinbieberpolític de torn fins a la sacietat, sinó que cadascú ha d'anar confegint el seu patchwork particular, a base d'experiència, lectures i reflexió, i veure si, al món, n'hi ha d'altres que coincideixen en gran part dels postulats propis -i escoltar, viure més, llegir més i reflexionar més- per acabar tenint molt clar -fins i tot essent conscient de les pròpies mancances- allò que es pensa, no pas allò en que es creu.

O sigui que, em sap greu, la ideologia no és un oracle dels déus, res del que us digui ningú no us farà entendre la realitat d'una manera o una altra ipso facto. I deixeu estar això de "veure la llum al final del túnel" si us plau, ja que, en condicions normals, sol ser un tren que us ve de cara.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Tant li fot XXII

A tothom ens agraden els diners, si més no allò que ens poden proporcionar. I això no és ni  bo ni dolent. Només cal fer-se dues preguntes:

1. Per a què els vull?
2. Què estic disposat a fer per aconseguir-los?

A partir d'aquí ja tenim el nostre retrat robot.

divendres, 20 de desembre del 2013

Tant li fot XXI

La mena de país on vivim t'ho diu quan preguntes a la gent pels seus somnis i esperances, i et contesten, invariablement, que l'únic que desitgen és que els toqui la loteria.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Sense llàstima

Hi havia una nena de tretze anys que va ser víctima d'abusos per part d'un amic de la família.

Passats els quaranta ho va explicar als pares.

Durant trenta anys va amagar un fet que la va condicionar perquè se sentia culpable.

La culpa sempre l'ha perseguida.

Ningú més la farà sentir culpable d'allò que no hagi fet.

Els abusadors de menors què es mereixen?

Els abusadors de menors que els fan sentir culpa i vergonya durant trenta anys, què es mereixen?

Ella no creu en la pena de mort.

No creu en la violència.

Però algú va exercir la violència en una nena de tretze anys.

Quina pena es mereixia?

Ella l'hagués mort, però havent-lo mort no n'hagués tingut prou. El mal ja estava fet.

Es va morir un dia i ella va pensar que havia patit poc.

Qui la rescabalarà de l'error de sentir-se culpable durant trenta anys?

Va perdre la confiança en la família, però ells no ho sabien.

Qui els retornarà els anys de confiança perduda.

No li hem de tenir llàstima a la víctima, només cal justícia.

La llàstima és un sentiment humiliant.

Un abusador és un malalt mental?

Els malalts mentals haurien de ser tractats.

Un abusador és un creador de deserts,

aquell que implanta l'aridesa en consciències que just s'expressen.

Vigilem els infants,

perquè l'home del sac existeix.

dilluns, 16 de desembre del 2013

diumenge, 15 de desembre del 2013

Rumio, doncs desbarro

Els polítics que lluiten per incloure l'homeopatia dins la Seguretat Social suposo que també lluiten perquè la Verge de Lourdes consti al Vademecum, no?

divendres, 13 de desembre del 2013

Bonjour ...

La foto és una imatge del meu paradís d'infantesa, del paradís dels primers anys d'adulta, el paradís que vaig viure amb en Factor X i els meus fills. Continua existint, suposo, però veure'l ara em faria enyorar massa i és per això que no hi he fet les paus, encara. Tanmateix penso en la fortuna de poder tenir un paradís per enyorar. Ja se sap, fins i tot la tristesa pot ser optimista.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Quins temps aquells els d'en Félix Rodríguez de la Fuente!

No m'agrada gens el títol, perquè no sóc especialment nostàlgica de res, ans el contrari, penso que milanta coses han millorat amb el pas del temps. I, és clar, d'altres han empitjorat, això no cal dir, però com què això d'anar a millor o pitjor és força subjectiu, serà difícil que mai ens posem d'acord.

El que si que convindreu amb mi és que el negoci dels documentals sobre animals i països exòtics ha anat a pitjor. Ja sé que no és una notícia prime time, i dubto que ningú emprengui una campanya a change.org per aconseguir el retorn a aquells temps d'El naturalista amateur d'en Gerald Durrell, per exemple, però, com a consumidora de documentals -sí, jo sí que me'ls miro- he de confessar que m'avorreixen infinitament. I mai podia pensar que arribés a dir això.

Abans, quan viatjar pel món era molt car, quan els equips de televisió s'havien de desplaçar amb muntanyes de caixes i maletes de material, aconseguir finançament per fer un documental sobre animals era gairebé un miracle. Evidentment, si l'animal no era prou espectacular, no es movia ni una càmera de l'estudi.

Així, tots hem vist centenars de vegades els nyús travessant el riu Mara, a Massai Mara (Kènia) i essent devorats per cocodrils, lleons i d'altres carnívors que sembla que vagin al supermercat i només hagin de triar la peça que més els abelleixi. Tots hem vist elefants, guepards per avorrir -la femella amb tres cadells i el que costa d'esquerar-los-, lleons, hienes i d'altres depredadors de mida XL en amunt.

És normal, doncs, que la cosa comencés a descontrolar-se i que ja ningú es mirés el nyú cent milions travessant el riu i fent apostes de si el cocodril se'l menjarà. Que si coneixes una mica els intríngulis de la cosa documental, del nyú que travessa al que el cocodril es menja, hi pot haver unes quantes generacions. Ja se sap, tots els nyús, com els xinesos, són iguals.

I si ningú té un interès especial per la cosa nyú, ni per la cosa elefant, ni per la cosa mama-guepard-amb-tres-guepardets-que-fan-patir-d'allò-més, què cal fer?

De sobte, la solució ens ve donada per diverses bandes. Primer, els vols s'han tornat més assequibles, segon, qualsevol pot filmar imatges més o menys decents amb una càmera força reduïda i para de comptar, i, després de passar pel període de reviure els antics documentals, ara ja narrats per personatges famosos de la televisió i el cinema -ja em diràs qui vol veure una naturalista barbut sense cap mena de gràcia tenint l'opció de veure algun personatge vinculat al show business fent la mateixa? feina- havíem d'anar a la recerca de bestioles diferents, tant com a protagonistes i com a narradors.

El món dels rèptils i els insectes, mai prou explotat per insignificant en quant a mida -només, de tant en tant, ens sortia alguna cobra com a estrella convidada- ara podien explotar-lo des del punt de vista de l'animal que porta perill als humans. Fet i fet, tots els documentals, o gairebé tots els més famosos, s'han fet sota aquesta perspectiva. I és que no ens ve res de gust si no sortim a la foto.

I ja tenim a un narrador, habitualment un home blanc, jove -el prototip dels video-jocs, mascle blanc heterosexual de classe mitjana-alta-, amb barba de dos dies i vestit al coroneltapioca, amb una mini-càmera -i un càmera de debò al darrera- perseguint bestioles i filmant nadius que fan poca-soltades però que ens venen com si fos l'últim treball antropològic fet per l'antropòleg més prestigiós que hi pugui haver al món mundial, i part de l'estranger.

Aquest dia, al Discovery Channel, no em feu dir qui era el mascle blanc ni com es deia el documental, però era un noi de no més de 28 anys que estava a Laos a la recerca de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves. El xicot, amb molta trempera, diu "he de trobar el dr. X" -Smith, posem-hi- i fa una panoràmica d'una festa laosiana, imagineu-vos tot de laosians plegats d'un metre i mig d'alçada, més o menys, i enmig, un paio blanc, amb cara de savi despistat, de gairebé dos metres, i el presentador que se li adreça i li diu: "no serà pas el doctor Smith?".

Aleshores vaig pensar que devia ser algun capítol dels Monty Pyton Flying Circus que m'havia perdut, és clar. Acte seguit el presenta com el naturalista conegut mundialment com a especialista de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves de Laos. Que dius: "ja deia jo que em sonava la seva cara! l'altre dia a la perruqueria no es parlava de res més."

Les imatges següents ens situen el presentador guai i el naturalista conegut mundialment com a bla bla bla, caminant cap a una cova:

- Doctor Smith, vostè deu venir sovint per aquí.
- Oh i tant, pràcticament hi visc.

El doctor Smith fa un sal terroritzat i emet un xisclet:

- Ui! una serp!
- Sap de quina serp es tracta?
- No, jo de serps ni idea.

A veure, jo no sóc naturalista, ni coneguda mundialment, ni especialista en res, però sé distingir entre un escurçó, una colobra i un vidriol, d'això n'hi ha prop de casa. Seria d'esperar, que un senyor que viatja dia si, dia també, a Laos per mirar-se una aranya, i que, a més, té estudis, com se sol dir, sàpiga distingir quina cosa el pot picar per la zona, a part de la punyetera aranya caçadora gegant verinosa de les coves, no? Perquè després, el locutor, en una demostració d'intrepidesa, pren la serp amb un pal i ens diu que és la serp del bambú -dit sigui de passada, una serp preciosa, d'un verd maragda i amb els ulls daurats- i que aquest ofidi és sumament verinós, dels que maten la gent pels puestus.

I això no ho sap el naturalista dels nassos? Per quins set sous editen tota aquesta porqueria?

A partir d'aquí, evidentment, vaig canviar el canal i em vaig passar al Divinity a veure Cupcakes Wars. Ni punt de comparació, això és rigor científic!


dilluns, 9 de desembre del 2013

Especialitat

No és broma, la part de la serp, amb un presentador, no pas la Cli(c), l'he vista en un documental del Discovery Channel.

Ah! i res d'aviciar-se amb les majúscules, que avui ha estat força major, per la cosa d'haver-hi molta lletra.

dijous, 5 de desembre del 2013

Tant li fot XX

Una de les coses que més aprens en política és que la justícia només és una idea i que totes les victòries són pírriques.

Del llibre que escriuré Dietari d'una optimista o l'amargor de l'aforisme i un glop de vodka.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Quan, de sobte, tot és malaltia, tu ets malaltia

Tens setanta-vuit anys i, sí, estàs una mica atrotinat. T'has de controlar el sucre, tens una angina de pit i duus dents postisses. També, un cop l'any, t'han de mirar amb lupa la pròstata, i ja t'han operat dues vegades per treure't uns petits tumors que se't fan a la bufeta i, ah! és cert! duus un genoll de mentida que et van canviar fa un parell d'anys.

Això no et priva, però, d'anar a comprar amb la dona, més o menys tan atrotinada com tu, de fer l'hort de casa, de dur el nét a l'escola i, els dissabtes -els dijous en temps de bolets-, prendre la dona i el cotxe i anar a la muntanya, i a dinar en algun mas.

Saps que estàs de baixada, però vas fent. L'anar fent típic i tòpic dels catalans, que no és conformisme sinó alegria continguda pel fet de seguir existint. Fins que un dia saps que alguna cosa va més malament del normal. Tens mal de panxa i la visita al vàter comença a fer-se feixuga. Tens anèmia i prens ferro, però hi ha alguna cosa que, definitivament, no funciona. Et fan més proves: colonoscòpia, més analítiques i ressonància magnètica.

Ara sí que s'ha encès el llum d'alarma. Ho veus en les cares i penses que ja et queda poc. Com serà? patiré? No vull morir rosegat pel dolor. I ho dius així, en veu alta.

Però encara no estàs mort, i passa un altre dia i encara respires. El mal, que encara no saps si és un mal tan fort o només és la suma del mal i la por, continua allí. Esperar els dies preceptius perquè tinguin els resultats de les proves i et visitin, o dictin sentència, es fa interminable.

Tot gira al voltant del moment en què la metge obri la boca i digui la paraula temible, avui: metàstasi.

Quimioteràpia pal·liativa?

Veus la cara de la cirurgià i de l'oncòleg: res a fer, prepareu la senyera per cobrir el taüt.

Però tu encara respires.

A casa -vius amb la filla, el gendre i dos dels néts-, veus com tots fan cara de circumstàncies. De tant en tant apareix algú amb els ulls plorosos, al·legant al·lèrgia, o constipat. I el rau-rau de la panxa comença a fer-se insuportable.

Vull acabar.

No tens dret a fer-li això a en Joan, té vuit anys.

Al matí te'l porten, com sempre. Deuen haver parlat els dos germans -els teus fills- i han decidit que és el millor. El despertes i li fas bromes, fins i tot li has comprat un Biribiri d'aquests tan lletjos, que li has dit a la filla que el busqués per l'Internet. Després, la dona el duu a col·legi i tu aprofites per seure una estona amb la gata a la falda.

Prens les pastilles, quatre al matí i quatre al vespre, de la primera tongada de la quimioteràpia. Li fas llegir el prospecte al teu nét gran, biotecnòleg, i et garanteix que són pastilles que tenen efecte, que no t'estan donant sucre candi, i els hi poses fe.

Què queda sinó que posar-hi fe?

La filla t'ha dut una ampolla de suc d'àloe vera. I li poses fe.

Tens por i només et queda la fe. Una fe panteista, entre la medicina i els remeis de la teva mare, bruixa de professió.

Déu fa anys que no hi és.

Vas a comprar el diari, només fa un parell de setmanes que no sorties, i la venedora surt del mostrador i t'abraça plena d'alegria.

Definitivament, t'estàs morint.

Però l'endemà et despertes, i així ja duus tres setmanes. Has tornat a desar la senyera perquè feia nosa al damunt de la tauleta.

I si estigués funcionant?

I fa dos dies que ja no et fa tan mal.

I si estigués funcionant?

I ha plogut molt, i penses que, per Nadal, podries anar al Bruc, en aquell racó, a mirar si s'hi han fet rovellons.

I si estigués funcionant?

I si no funciona, què passa? Res, el mateix que a tothom, que un dia, que no saps, et moriràs i ja està. Però ara sembla com si tothom ho estigués esperant.

Què fa ton pare? Li diuen a la filla. Anar fent. Respon ella. Perquè avui feies bona cara, has rigut i no et feia mal, però no es pot dir que et trobes bé, perquè tens càncer amb metàstasi i això vol dir que ets un moribund. Com si no ho fóssim tots. I ja no pots parlar de política, de futbol, de bolets o de llibres. Només veus com presten atenció quan expliques batalletes, quan repeteixes l'anecdotari familiar, com una mena d'homenatge al difunt que ja deus ser.

Penses que no has de fer plans, que no has de rumiar en quin planter compraràs per l'any vinent. Però, en què has de rumiar? No et pots morir dia rere dia, el cos ja ho farà per tu. Però tu?

...

Us esteu fent il·lusions i sabeu que està molt greu.

No, no ens fem cap mena d'il·lusió, vivim amb algú que està viu, malalt, però viu. I no podem viure cada dia com si estiguéssim vetllant un mort. I si estigués funcionant?

Però no us n'adoneu que pot ser que no estigui funcionant i us creieu una fal·làcia?

No ens creiem res, ens llevem al matí i respira, parla, està viu i vivim la seva esperança, perquè si no ho féssim no podríem compartir ni un minut amb ell. Quan mori ja plorarem, mentre visqui viurem com si res. Fent el que calgui, és clar, però com si res.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Tant li fot XIX

Saps què, pare? com què per morir-nos sempre hi som a temps, avui centrem-nos en investigar què és allò que ens farà somriure.

dimecres, 13 de novembre del 2013

dimarts, 12 de novembre del 2013

guerres perdudes

aquesta pot ser una batalla molt curta, que es pot fer injustament llarga. no hauria d'estar permés que la mort jugués amb l'esperança. hi ha quelcom en el trànsit de la nostra cultura que ofèn la intel·ligència, fins i tot ofèn la compassió i la misericòrdia. morir sempre hauria de ser una sorpresa, així ningú hauria de viure en l'espera. així tothom viuria en vida, fins a l'últim instant.

dilluns, 11 de novembre del 2013

pare

aparentem normalitat, massa normalitat. provem de no fer patent allò que ens atenalla l'ànima. de tant en tant, veus que algun de nosaltres necessita desaparèixer, per plorar una mica i recobrar la serenitat. els metges ens han dit ... i provem de no avançar res, de mantenir el tipus, perquè el dol encara no toca, perquè no en podem fer escarafalls de la normalitat de la vida. i, ara,  comences a atresorar cada gest, cada paraula, la més innocent, la més absurda, perquè saps que les hores estan comptades i saps, també, que aquests últims instants, seran els que reviuràs, una vegada i una altra, cada dia dels que a tu et restin de vida, quan ell ja no hi sigui.

divendres, 8 de novembre del 2013

De erroribus

Diu la dita:

“Errare humanum est, perseverare autem diabolicum”

Errar és humà, perseverar en l'error és diabòlic.

I segons la Viquipèdia, aquesta és una frase falsament atribuïda a Agustí d'Hipona, un dels pares de l'Església catòlica, del segle Vè, i dic falsament atribuïda perquè és una frase de la cultura popular llatina, que també han utilitzat autors com Tit Livi o Ciceró.

El d'Hipona, en realitat digué:

“Humanum fuit errare, diabolicum est per animositatem in errore nomere”.

Errar és humà, quedar-se en l'error per malvolença persistent és diabòlic.

La frase no es modifica substancialment fins que, el 1709, el famós poeta britànic Alexander Pope, el tercer més popular després de Shakespeare i Tennyson, autor també de nombroses cites com aquella que diu:

“Les millors fruites són les que han estat picades pels ocells: així els millors homes són aquells en qui s'aferrissa la calumnia.”

Pope, doncs, digué:

“Fer errors és humà, perdonar és diví.”

Com no podia ser d'una altra manera, atenent que era un poeta. Aquesta cita, ha estat la que ha fet fortuna els últims 300 anys. Curiosament presa des d'un punt de vista probablement erroni, com si l'ésser humà, perdonant, fes el pas de semblar-se als déus i no en una altra possible lectura: perdonar no és possible, ans és prerrogativa única dels déus i no dels homes.

I arribem avui, al 2013, i d'autor anònim, però sobre la qual me'n guardaré ben prou d'adjudicar-me l'autoria, on el poeta de la xarxa diu, parafrasejant en part a Pope:

“Errar és humà,
perdonar és diví,
però engegar a la merda és SENSACIONAL!”

Per en J.R.T., no tinguis cap angúnia davant de la calumnia, ets un dels millors homes.

dijous, 7 de novembre del 2013

Llengua, adorada llengua!

"La casa dels novençans es va omplir de convidats, fins i tot al carrer hagueren de parar taules. Al corral de casa, els hòmens desferen els garbons de llenya i encengueren els focs sota els trespeus per començar a fer les paelles. Les dones traginàvem plàteres de carn i verdura, sobretot verdura, mentre l'oli crepitava calent en els calderos. "Més val que en sobre que no que en falte!", proclamaven, mentre mesuraven l'arròs que hi caldria. De carn n'hi havia poca. I no havent-hi prou de conill i de pollastre, la de caragol porgat i enganyat també era carn. la xicalla intentava entrar al corral de les paelles per bacinejar-hi, però tot d'una els aüixaven cap al carrer. Hi va haver calbots per als més dessentits i la promesa d'un grapat de confits a l'hora de les postres."

Cucarella, Toni. Dones d'aigua, hòmens de fang. Alzira, 2013. Ed. Bromera

dijous, 31 d’octubre del 2013

dijous, 24 d’octubre del 2013

dimarts, 22 d’octubre del 2013

El carter

Rebre un correu d'un poble que es diu Roglà i Corberà (La Costera), vol dir rebre noves del meu admirat Toni Cucarella. Són noves que em fan feliç, perquè en Toni és d'aquells éssers destinats a publicar llibres, perquè tenen coses a dir, i les diuen de manera que paga molt la pena.

Ara no us en puc dir res de Dones d'aigua, hòmens de fang, d'aquesta història de vencedors i vençuts, que mai no n'hi ha prou. Quan l'hagi llegit potser en parlaré, però en Toni, de ben segur, m'haurà remogut les entranyes i traslladat a un estadi on la racionalitat desapareix per només viure amb el sentiment. Per tant, callo jo i parla en Manel Alonso.

Vaja que el millor és que el demaneu a Bromera aquí, i ja direu.



dissabte, 19 d’octubre del 2013

Dubte

Avui mon fill petit (23 anys) se n'ha anat a viure fora de casa. El que no sé és, exactament, quins són els sentiments que he de tenir. Vull dir els correctes i assenyats, que dels "altres" en tinc per dar i per vendre.

Quan ha sortit per la porta he fet un pastís. Per si torna i no hi sóc, que tingui alguna cosa per menjar.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Esquire Marmaduke Bonthrop Shelmerdine



Les circumstàncies em duen a un lloc i en una situació poc usuals. De fet, la meva vida ha estat sempre plena d'aquestes situacions curioses que mai he acabat de comprendre bé, però que em prenc amb esportivitat. Podríem dir que el títol de la pel·lícula "què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" em quadra a la perfecció.

En aquest lloc estrany assisteixo en una reunió amb gent de la que en diuen important, o que s'ho pensa manta vegades (nota mental: no es pot ser tan iconoclasta Clídice). Es fan les presentacions: Honorable Tal, el senyor Qual, l'excel·lentíssima Etc ... la Clídice. Encaixades de mà, somriures cortesos, joc de cadires ... la cadira que queda buida és, justament, la del costat del personatge de més categoria. M'assec no sense un cert rubor, l'etiqueta em situava al final de la cua i la casualitat em posa al davant de tot.

No m'abelleix aquesta situació que no em permet observar les cares i les postures de tots els actuants però, hores d'ara, ja he après que quan ets al ball el que et toca és ballar. M'ho prenc amb filosofia i em prometo, il·lusa, que mantindré la boca tancada.

Truquen a la porta i obren. Tots girem el cap -costa una mica situar-se amb aquestes portes antigues tan altes-, l'estança desapareix per a tots perquè acaba d'entrar l'home més bell del món. No en tinc cap mena de dubte. Si bé no passaria per cap déu grec clàssic, potser sí que passaria per Hefestió, i infinitament més bell que Paolo Carlini. Alt, ros, amb trets indefinits entre l'adolescència i la maduresa, somriu i la màgia funciona, tot ell és somriure i tots nosaltres som somriure.

Noves presentacions, remogudes de cadires, finalment seu i s'apaga, sap quin és el seu paper i tots podem fixar l'atenció on pertoca. Detecto un punt d'orgull de l'amfitrió davant l'efecte que ha obrat el seu espòs en tots nosaltres. És un orgull ben dissimulat, imagino que hi està força acostumat. Igual que sap que, acte seguit de l'efecte al·lucinatori dels primers instants, els ànims s'asserenen i és ell, el cap pensant, el que centra tota l'atenció.

El posat de qui mana és senzill, atent i interessat en les paraules dels visitants. No només fa el paper que li toca, sinó que reclama la presència de subalterns, demana mapes, pren notes ... Tothom sembla haver oblidat Antinous, que resta hieràtic mirant qui comanda, prest a alguna senyal que desconec que l'activi de nou. L'observo ara, gairebé objecte inanimat i em pregunto qui pot estimar tanta bellesa.

A l'hora de dir-nos adéu l'últim que se'ns adreça és Alfred Douglas i això ens manté en aquest estat de benaurança i optimisme -sense massa base, la veritat- que ens ha menat des del principi de la trobada. Afortunat optimisme que permet que, malgrat tot, el nostre món continui girant. 

Un cop en el món real, lluny de l'encís del personatge, penso en quina maledicció no deu ser posseir tanta bellesa, feta per a ser admirada, no estimada. I penso que potser, i només potser, qui estima un ésser així només pot estimar-se a sí mateix. El reflex de Narcís. Un dogal que no voldria pas per a mi.

divendres, 11 d’octubre del 2013

en paral·lel

Surto (fujo?) de ca la psicòloga amb la pregunta ballant-me pel cap: "què fa que sempre estigui insatisfeta de mi mateixa?"

He de prendre l'autobús, encara tinc temps d'entrar als grans magatzems a menjar-me un entrepà de l'autoservei del costat del supermercat. M'assec en una barra des d'on veig la gent que passa pel davant del pa i la pastisseria.

Mentre provo de mastegar l'entrepà el més lentament possible busco algú a qui mirar. A la botiga de pa hi veig una melena rossa, un color perfecte, un pentinat impecable ... i car. Les sabates, de xarol amb una sivella daurada són cares també. Em pregunto com és que, amb la calor que fa, la persona duu mitges tupides, de color bordeus. Les mitges li fan bossa, enfilant-me cames amunt descobreixo les cames esquelètiques d'una anorèxica. Allí hi ha un problema, hi ha diners, però no hi ha amor. Ningú que s'estimi prou permet que les mitges li facin bossa.

Vaig mastegant i rumiant quines són les coses que m'uneixen a la melena rossa i les mitges que fan bossa. Jo no sóc així i, en canvi, endevino que aquella dona tampoc està mai prou satisfeta d'ella mateixa.

Acaba la compra i es gira. Una màscara de goma, no, una cara botida per la silicona i el bòtox fa una ullada al voltant. El pentinat impecable i les sabates cares no aconsegueixen fer oblidar aquella cara i aquelles cames.

Plego el tovalló i prenc les coses per marxar. Després d'això em prengunto encara amb més força: "què fa que sempre estigui insatisfeta de mi mateixa?". I a n'ella?

diumenge, 6 d’octubre del 2013

Sofregit

Sopar amb el meu fill petit és un plaer rar per a mi, últimament. El silenci plana pel damunt nostre. Ja no estem entrenats en explicar-nos coses.

- Mare, he d'aprendre a fer un sofregit, no suporto la salsa de tomàquet de pot.
- Bé, és fàcil: oli, ceba i all ben trinxats, un cop cuits el tomàquet, sal, una cullerada de sucre, foc fluix i tapar-ho perquè no esquitxi.
...
- Me'n vaig a viure fora de casa.
- Ah! -ara veig el perquè del sofregit- faràs bé, jo vaig marxar als 20 i tu ja en tens 23. Caldrà que t'espavilis a aprendre una pila de coses.
...
- Mare, em puc endur l'àvia?
- Ho sento, aquest punt no és negociable.
...
- Ho havia de provar.
- Ja

dimarts, 1 d’octubre del 2013

No li escau el bandoneón

Al balcó del primer pis del davant de casa hi viu, de relloguer, una alcohòlica. No és una borratxa entranyable, ans el contrari, és una politoxicòmana lletja, bruta, barruda i barrilaire. Avui m'està amenitzant la migranya amb la ràdio a tota pastilla i un ball, suposadament sensual, al davant del vidre de la porta del balcó que li fa de mirall d'estudi. Després, segur que farà com tantes altres vegades, entrarà, tancarà la ràdio i es posarà a bramar pels fills que no en volen saber res d'ella -perquè ella no en va voler saber res d'ells- i es quedarà adormida, roncant.

Són les onze del matí i no sé on caratsus he desat la compassió. Deu tenir a veure amb ser de poble. Si vols estimar, val més no conèixer.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Tant li fot XVIII

En un món ideal, per ser digne d'alguna cosa caldria haver-se comportat dignament. En un món ideal ...

dimarts, 24 de setembre del 2013

Iuropslivin a selebreixon ...

Europa, una il·lusió creada sobre la base de patrons antics i obsolets per perpetuar el control d'unes classes privilegiades.

Imprescindible:

Fontana, Josep. Europa ante el espejo. Barcelona, 2000. Ed. Crítica

dilluns, 23 de setembre del 2013

La taula

Anys ha (i no tan ha, que no em tinc pas per vella i ho he viscut), hom parava casa i anava a cal fuster i li deia: "Pepet -o Joanet, o Rigobert, que de tot hi ha en el gremi dels fusters-, fes-me una taula per casa i ves que sigui bona!". I en Pepet -o en Joanet, o en Rigobert, que ja se sap-, anava al magatzem on tenia la fusta assecant-se, perquè la fusta cal que s'hagi assecat com cal, sinó es pot torçar de mala manera i pots acabar amb una porta que no tanca, o que no obre, posem per cas, i això ha de ser una peça per la vida. Doncs, com dèiem, en Pepet -o en Joanet, o en Rigobert-, triaven del magatzem la fusta adequada pel preu pactat i la taula que havia de ser per la vida.

A casa nostra es duia molt la noguera, perquè no es corca i és molt resistent, amèn que, els catalans, havíem estat grans consumidors de nous, que diuen que van d'allò més bé per la cosa cardíaca. Ara no veus mai cap vailet, o minyona (per allò del políticament correcte), berenant una llesca de pa i quatre nous, o trencant-ne unes quantes de robades amb un parell de pedres, una fent de mall i l'altra d'enclusa, en una vora del carrer. I qui diu nous diu ametlles, o avellanes, això sí, millor si són robades. De fet, no sé pas si queda cap carrer sense ciment en aquest nostre món. O potser caldria dir que no sé si queda món en aquest nostre ciment, ai las!

El cas és que, en Pepet -o en Joanet, o en Rigobert, o en Facundu, que en vaig coneixer un, de fuster, que se'n deia-, feia una bona taula, massissa, sòbria, equilibrada, a la mida adequada de l'espai on calia que anés i, fins i tot, anava a "presentar-la", que no vol pas dir que anés a casa del que pagava, amb la taula, i digués: "us presento: vet aquí una taula, vet aquí un feliç propietari de la taula", sinó que la provava in situ i així comprovava si ballava -vaja, si alguna pota anava més curta que una altra, normalment més fruit d'un terra irregular que no pas de la imperícia del fuster-, i, aleshores, en un acte de proporcionalitat assenyada, es feia el pedaç a la taula i no pas es canviava el terra.

Bé, una família es crearia a l'entorn d'aquella taula. Se li posarien tovalles, estalvis, plats i porró cada dia. Alguns dies, els de la festa que toqués, se la mudaria i engalanaria cosa de no dir i suportaria, estoicament i, perquè no dir-ho, amb un punt d'orgull per la seva resistència, tota l'exposició de tovalles brodades, coberts d'alpaca, plats de porcellana i gots i copes de mudar, el porró, per suposat, i menges abundoses destinades a la celebració.

Aquell moble veuria aparèixer nous membres a la casa, primer asseguts en la trona colpejant-la per sota amb els peuets coberts de flonjos peücs, i que anirien augmentant de tamany -les persones, no els peücs- no sense haver passat per llargues tardes amagats sota d'ella, bo i jugant a fer veure que era una cova -amb unes tovalles velles penjant- on s'amagaven d'uns bandits, o que eren uns bandits que s'amagaven en una cova.

També sofriria, amb resignació, les marques fetes, per algun dels bandits de pega, amb la punta d'una navalla i, al cap d'una o dues generacions, potser, si la fusta s'havia mostrat prou bona, seria reparada, tornada a envernissar i retornada al seu lloc habitual, en el punt exacte que se li havia adjudicat per servir a les noves mestresses atrafegades i els nous bandits riallers.

Avui, no gaire gent en sap res d'aquestes taules, sembla que se n'ha perdut la mena. Es van extingir i, quan hom para casa, va a un magatzem d'exposició molt gran, pren un carretó metàl·lic, que invariablement roda guenyo i et fa parar boja, passa per infinitat de passadissos prenent una munió de productes que no necessita però que li semblen abellidors pels colors cridaners i perquè els falta cinc cèntims per ser número rodó, i tria una taula d'uns exposició d'una vintena de taules. La fusta? no té cap importància, tot és pi tenyit d'allò que vulguis.

Finalment, un cop triada, haurà de memoritzar -o anotar amb un llapisset minúscul del mateix pi, que et facilita el magatzem només entrar, en un paper, que també trobes on toca- un número de passadís i un número de lleixa d'un nou magatzem, ara de productes embalats, on trobarà la taula triada en un paquet perfectament compacte.

El paquet, que pesa com un mort amb caixa inclosa, l'haurà de posar al carretó i passar per una caixa registradora on, una Jèssica, Ona, Vanessa, o un Pol, Johnatan o Iñigo, sense cap mena de cerimònia, li cobraran el que ara ja no es diu taula, ans és un producte amb un codi de barres que haurem de traslladar a allò que en podem anomenar llar. De fet, de llar, que ara se'n diu "llar de foc", ja no n'hi sol haver, perquè normalment no hi cap i tothom sap que una xemeneia és un cau de pols i sutge.

Un cop doncs en el nostre domicili -em nego i em negaré mentre visqui a tevetresitzar-me i dir-ne vivenda-, i amb un full d'instruccions a la mà, haurem de completar el trenclaclosques d'allò que serà la nostra taula. No caldrà solucions pel terra, ningú no es recorda de les toves catalanes, serà llis i tampoc caldrà gaire cerimònia, perquè l'any vinent, o l'altre, el magatzem ens oferirà una suposada nova taula, de pi tenyit, naturalment, però en d'altres colors "més divertits" que l'any anterior, seguint la tendència de l'any -ara industrial, ara romàntic, ara ... ara, també els mobles canvien de moda cada any, ja no és només la roba- i, per un mòdic preu, podrem repetir l'aventura. I la primera taula farà els honors a la deixalleria, el punt verd, a casa de la minyona, a casa d'un immigrant o, comunment, com a abocament incívic al costat dels conenidors de residus.

I a tomb de què ve tot plegat? Doncs que la taula de la cuina de casa, del magatzem on te l'has de buscar tu en un passadís i un número de lleixa determinats, ja no resistia ni sota un hule, vaja que havia fet l'ànec i, per tant, era necessari un recanvi. Què potser he anat a un fuster? No sé si hi ha cap Pepet, o Joanet, o Rigobert, i en Facundu ja fa anys que es va jubilar, per tant, en un acte de rebel·lia, he anat a una botiga de mobles, de les "normals", i he comprat NOMÉS una taula. Un moble que em duran, i em muntaran, a casa i pel mateix preu del magatzem del carret metàl·lic i guenyo i, a més, no serà de pi tenyit, que serà de vidre. Perquè heu de saber que, a casa, ja no tenim bandits que hi juguin a sota, que els petits bandits ara són ganàpies que, al pas que van, es tornaran concos i que, pel que sembla, no hi ha bandidets a curt termini. I toca fusta, ni que sigui de pi tenyit i guenyo ... ai, mare! que la taula ara és de vidre!

divendres, 20 de setembre del 2013

De la cosa grega antiga

"Per als grecs en general la llibertat mai va estar lligada al respecte de la llibertat aliena".

Arnaldo Dante Momigliano, historiador (Piemont 1908- Londres 1987)

I on hi diu "grecs" també hi podríem posar ... d'això ... ehem ... grecs, per exemple.

dimecres, 18 de setembre del 2013

De l'amor parlat

No m'enamoren els homes que parlen d'amor. Passen tant de temps preparant com parlar dels seus sentiments que, al final, sempre s'obliden de fer-los efectius. I tu, o Beatriu, o Lívia, o Laura, tant li fa qui siguis.

dilluns, 16 de setembre del 2013

Cita

Y las vi como se íban calle abajo, a casa del comandante a consolar a la comandanta, que era muy devota, y algunos la llamaban santa. Y yo me senté en el porche, metiendo los dedos de los pies en el polvo, acre y caliente, intentando razonar sobre lo que había pasado. Oí como mi mamá le decia a mi papá que tenía trabajo, que quedara en la taberna, aun cuando en esa hora no hacía falta, ya que nadie salía de casa. Y escuché como crujía la escalera que subía a la recámara, y mi jefe vino y se sentó conmigo, en la madera que se rompía por todos lados. Se descalzó las akaká y puso los pies también bajo el polvo, suspirando, y me pasó el brazo por la espalda, mientras platicaba en rarámuri, la lengua de su raza. Pareció como si una paloma arrullara: Simuchí malá teweke ... y luego se paró con los ojos llenos de agua. Luego, meneó la cabeza, como alejando pensamientos y me miró con la cara de haber vuelto corriendo de muy lejos, como sólo hacen los rarámuri. Todo irá bien malá, no temas mi pequeña Simuchí y me revolvió el pelo mientras me miraba los ojos azules que tanto le fascinaban. Se levantó, agarró las akaká y se las colgó en la espalda por las ataderas. Volvió a suspirar y desapareció detrás de la casa, camino del excusado.

100 años de terquedad. Guadalupe Simuchí Gomes Montes, Rda. Mª. Chihuahua.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Cita

Y fue entonces cuando mis viejos platicaron con ellas, puesto que no querían que me quedara en la taberna, que me estaba haciendo una muchacha. Y yo que me lo miraba desde la puerta, las piernas flacas, afuera el sol y el polvo, adentro, en la sombra, esas dos manchas negras, a espacios blancas bajo sus capas. Y mi viejo con la camisa de fiesta, muy quieto en la silla sin saber que hacer con las manos, porque mi vieja ni fumar le dejaba. Y mi mamá que asentia mientras ellas hablaban y, de tanto, se giraban y me miraban. Y vi que sacaron la cajita de lata donde guardaban la plata, ahorrada de años, y a ellas les daban. Los billetes, sin saber como, desaparecieron de la mesa bajo esa montaña de ropa, que pareció cosa de magia. Y luego ellas salieron y, en pasando, una me dijo, sin atreverse a tocarme: mañana vente lavada. Y yo no comprendí mucho, pero parecióseme que algo no andaba.

100 años de terquedad. Guadalupe Simuchí Gomes Montes, Rda. Mª. Chihuahua.

dijous, 5 de setembre del 2013

Significats

"La pols se'm menja"

 L'ancià filòsof.

 "La pols se'm menja"

 El beduí enmig de la tempesta de sorra.

 "La pols se'm menja"

 El pilot d'un rally desèrtic.

 "La pols se'm menja"

 La mestressa de casa amb paletes.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Historietes poc exemplars: Pepetcluses

En Pepet Cluses era un drapaire d'Esparreguera que vivia al carrer de l'Hospital pel davant i al carrer de sant Antoni pel darrera. Era un home menut i barrilaire. Se'l coneixica com el Pepetcluses per la raó evident que de Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases i, a la majoria de pobles, els Joseps, els Peps, els Beps i els Pepets sempre duen associat el cognom o el nom de la casa.

A meitat del segle passat, en Pepetcluses va anar al cinema a la bonica vila veïna d'Olesa de Montserrat, altrament dita el barri de ribera d'Esparreguera (és per no fer-los contents del tot). Amb la pel·lícula començada i la sala a les fosques, en Pepetcluses va asseure's al costat d'una jove força parençosa i, amb sigil, allargà la mà més enllà de la prudència.

Se sentí una bufetada i tota la sala restà expectant. Atenent el període històric és comprensible que algú obrís el llum i, al centre de la imatge podem veure una noia vermella com un tomàquet i en Pepetcluses bo i dret, amb posat indignat, cridant: "i no ho tornis a fer més!".

Després d'haver-se'n sortit amb tota la barra, només li restà fer una sortida teatral.

diumenge, 11 d’agost del 2013

De la cosa d'escriure, o fent (ene)amics, per variar

L'Àgueda Vitòria penja un comentari al Facebook dient: "no necessite un corrector, necessite un puto miracle". Li dic que ella ha d'escriure com li vingui de gust i convenim que calssonssillos és perfectament vàlid davant de calçotets.

Diuen que cadascú de nosaltres és apte per alguna cosa i bé, servidora això d'escriure ho porta regular, fins i tot psè-psè, i això en els bons moments i després d'esforços ingents. o sigui que, ara completat el primer quart de la meva existència -sí, què passa! n'he fet cinquanta i sóc moderadament optimista!-, puc afirmar amb una certa rotunditat que, o canvien molt les circumstàncies -i les meves habilitats- en els cent cinquanta anys restants (això si la ciència no descobreix el secret de la vida eterna), que no escriuré la gran novel·la europea. De fet, ni europea, ni catalana, ni baixllobregatina i, si molt m'apures, ni tan sols del meu carrer.

Afortunadament, potser no sé escriure, però sé llegir i sé quan una obra és millor que una altra i, afortunadament també, puc discriminar la literatura que a mi em pot agradar per la circumstància X -o per prescripció facultativa-, de la Literatura bona de bo de bo, m'agradi o no. I a tomb de què ve aquesta el·lipsi per acabar fent-me autobombo -o autopandereta, que no cal exagerar-; doncs ve a què l'Àgueda, una escriptora genial, sofreix per la seva correcció ortogràfica.

Penso en les aules de les facultats de filologia catalana, o lapauenca, o íbera, plenes a vessar de persones convençudes que, mitjançant el domini de la correcció formal i ortogràfica del seu idioma, arribaran a assolir l'excel·lència i el premi Sant Jordi, o el Nobel, o tots els que hi hagi en aquesta galàxia, sense tenir en compte un detall petit, diguem insignificant, i és que hom -o don- pot tenir l'habilitat d'escriure correctament "engalta-les-hi" i no saber exactament ni què està engaltant, ni tan sols fer un relat de dues frases engaltant alguna cosa en una altra amb una certa gràcia. De fet, els filòlegs solen ser els millors escriptors de novel·les noucentistes del segle XXI o, el que encara pot resultar més dramàtic: fan poesia!

Si voleu veure un poble farcit de monologuistes sentimentals que, ai las!, al damunt troben editor -que ja gairebé hi ha tantes editorials com poetes-, no us cal moure dels Països Catalans! A més de ser la repera en motociclisme, natació femenina, natació sincronitzada (o un munt de noies rígides fent coses amb els peus, que ja em diràs), hoquei i llançament de DNI (ho juro, existeix, tot i que encara no és olímpic), a més de tot això, som els reis de la poesia, en totes les seves versions: sentimental-ensucrada, sentimental-eròtica, sentimental-sentimentalíssima, transcendental nivell Paulo Coelho, transcendental nivell Hermann Hesse, transcendental nivell propi (a veure si per fi se'm reconeix la profunditat de pensament), transcendental nivell galeteta de la sort i, si la cosa no dóna per un sonet, amb tres línies apanyades com un haikú (què faríem sense els japonesos!) ja fem via.

Un no parar de la cosa poètica, vaja. Penso que, amb tant de poeta deixat anar, i tant d'editor disposat a llençar els calés, no queda prou gent al país per exercir el paper de lector. I això no se soluciona posant-nos en la cosa reproductiva a preu fet per arribar a nivells de la Xina, per exemple, en una campanya que podríem anomenar "truges per la pàtria", posem per cas.

Imaginem el territori dels PPCC (Països Catalans, no Partits Comunistes) rebotit de poetes, diguem que, ben apretadets, posem a 4 poetes metre quadrat, ens surten 290 milions de poetes de Salses a Guardamar. No estem gaire lluny, però, d'aquesta perspectiva. Jo, dels que manen, em rumiaria molt seriosament de clausurar totes les facultats de filologia. Amb delicadesa eh! però a pany i clau delicats.

He recordat que, ara fa un temps, servidora havia tingut un altre blog, Un tel als ulls, que vaig deixar d'usar, potser perquè em va caure la bena. Quan feia mesos que ni el recordava -salut mental, en diuen-, rebo un correu electrònic notificant-me que algú deixava el següent comentari en un apunt antic (he d'aclarir que no sé qui és aquest algú i mai abans havia aparegut en el blog): "es diu la mida i no el tamany".

M'imagino aquest pròcer de la pàtria -segurament filòleg, o acabat de treure el nivell C i encara imbuït del misticisme que pertoca en la cosa de dominar els pronoms febles i la resta-, veient aquesta "falta" i escrivint el comentari amb la sensació que, a partir d'ara, la mida -i no el tamany- del seu penis havia depassat la xifra màgica dels divuit centímetres. De la qualitat -bona o mala- de l'apunt, ni piu.

I és aquí on te n'adones de la desproporció. Hem patit atacs contra la llengua durant segles i hem estat capaços de mantenir-la, pels pèls (oju diacrític), però l'hem mantinguda. Fins i tot tenim un estàndard força endreçadet (visca Fabra manque pierda) i una munió de dialectes que fan venir ganes de passar-se-la anant de comarca en comarca, rotllo Espinàs, però sense castigar al personal amb llibre, seient a la plaça de cada poble només per parar l'orella.

Què cal defensar la llengua? Sí. Que cal ser-ne el més curosos possible? També. Però per l'amor dels diftongs Àgueda! escriu, escriu com vulguis, i si són calssonssillos que ho siguin, fins i tot hi pots afegir un parrell d'esses més i alguna hac intercalada si et ve de cara. Però no ens deixis sense la teva Literatura, en majúscula, i en la nostra, i rica llengua. 

I no hi pateixis, sempre hi haurà una editorial que, per quatre rals (no gaire menys del que tu en trauràs, o potser més) llogarà un filòleg perquè t'ho apanye.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Cita

Y fue en esos tiempos en que me habían metido en un convento de monjitas, que mejor las llamamos monjotas, pues menudas eran las hijas de la gran chingada. Nunca vi una de esas monjotas flaca. Y cuando a los del pueblo cercano se nos comían los piojos y los ojos nos desaparecían bajo las legañas, ellas andaban emparejadas, con esas ropas que despedían aroma de espliego y sus caras redondas y sus sotabarbas, y se te aparecían, casi se materializaban, en la puerta de casa, para pedir para los pobres, que de principio creímos que era una chanza. 

100 años de terquedad. Guadalupe Simuchí Gomes Montes, Rda. Mª. Chihuahua.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Historietes poc exemplars: Sandàlio

A Tàrrega, després de la guerra, hi havia el Sandàlio que venia xufles, tramussos i altres llaminadures per la canalla. El Sandàlio també era bomber, aka propietari d'una bomba d'aigua amb tracció animal, o sigui en un carretó tibat pel susdit. Quan es calava foc i l'avisaven en Sandàlio podia arribar a perdre els estreps de l'emoció i, considerant el sistema pedestre -mai més ben dit- de transport, solia arribar a misses dites, o a focs apagats. És per això que quan algú li deia:

- Vés Sandàlio que a cal "tal" -o "qual"- hi ha foc!

Ell responia tot arreglant l'equipatge:

- Foteu-li llenya que no hi arribo a temps! Foteu-li llenya!

No sé pas si en va arribar a apagar mai cap.

divendres, 19 de juliol del 2013

Gent del barri*

* Qualsevol semblança a la realitat NO és mera coincidència. Una que viu en un barri original.

dimecres, 17 de juliol del 2013

Tant li fot XVI

El més empipador dels somnis és que quan se't repeteix la programació no pots canviar de canal.

dimecres, 10 de juliol del 2013

Tant li fot XV

Diu que els anys et donen la saviesa. Una saviesa mare de la tristesa. Una tristesa fonda i pacífica que, dia a dia, et desconnecta del món real fins que, quan sigui l'hora, tampoc et sàpiga gaire greu anar-te'n.

dimecres, 3 de juliol del 2013

per massa o massa poc

Últimament, segons quins opinadors escoltes, llegeixes, et transcriuen, els que volem la independència de Catalunya hem passat de ser jueus a ser uns nazis.

Abans, no fa pas gaire, quan érem tots rics i famosos i això semblava la bóta d'en Farriol, als que volíem la independència de Catalunya ens deien bufanúvols, els més amables, i rancis, carlins i antiquats els globalistes, a la dreta i a l'esquerra, que també costa d'entendre com és pot ser "ciutadà del món" i d'esquerres quan els únics als que els interessa la caiguda de fronteres és a les grans multinacionals per no tenir cap trava a l'hora d'establir un únic mercat i un poder global.

Ara, tots plegats, hem descobert que la mamella no rajava per sempre i les files d'independentistes s'han engruixit de corts de conversos a la causa, als quals, com no pot ser d'una altra manera, els calen actes, símbols, parlaments, líders, que els dotin d'un discurs al que, fins ara, no havien prestat atenció, una cançó d'aquelles que, malgrat haver-la taral·lejat a voltes, ens saps la tornada però no la lletra.

Aleshores, quan la possibilitat esdevé palpable, que ja se sap com són les masses quan les carrega el diable, salten com una molla els detractors apocalíptics, a dreta i esquerra altra vegada -sembla mentida com es poden arribar a tocar, eh!- i ja hi tornem: nazis.

Vivim encara immersos en les afirmacions freudianes sense adonar-nos que el paradigma ha canviat. Al món hi ha, pel cap baix, 7.000 milions de persones -7.126.690.233 en el moment just de consultar-ho i pujant a més d'una persona per segon- i no pas totes veuen el món a la europea, malgrat que la re-colonització brutal que hem fet amb la tecnologia i els mitjans de comunicació, estigui anorreant una cultura i una cosmovisió rere l'altra.

L'individu és un concepte distint, aquí i a la Xina Popular, i la massa és, també, quelcom distint. Reconec, que després d'haver estat educada -ensinistrada?- en l'odi al nazisme per part, essencialment del cinema -llàstima que no em van permetre odiar-lo mitjançant conèixer la història del meu avi-, les postes en escena, del tipus que siguin, em fan angúnia. I, com és natural, els detractors de l'assumpte, automàticament, ens endossen l'epítet nazi i ja no els cal elaborar cap mena de discurs. A n'ells només els cal repetir: nazi, nazi, nazi ... i res més, tothom sap què volen dir. I nosaltres? doncs nosaltres ens sentim incòmodes, alguns pretenen justificar-se i això, per la pròpia incomoditat pot dur a la violència, i d'altres sentiran com trontollen les seves idees, de sempre o recentment adquirides, per mor de no estar caient en l'abisme de l'oprobi universal.

Vaig ser al "Concert per la Independència" i no pas perquè m'agradin aquests esdeveniments, també em sento incòmoda massa hores en un concert del Bruce Springsteen, o sigui que dedueixo que la meva angúnia és per estar massa estona tancada en un lloc, amb massa gent i sense un lavabo amb garanties higièniques acceptables. Vaig escoltar molta poesia anarquista i un tast d'una mica de tot. No em va agradar pas tot, i ara! Normalment no em sol agradar en Lluís Llach, i continuo pensant el mateix, però a la meva parella li agrada, pel que ja em va estar bé que ell s'ho passés bé. Normalment la Núria Feliu i la Marina Rossell desperten els meus instints assassins, però no em van fer cap nosa. Normalment en Joel Joan em posa els nervis "nerviosos", però a Catalunya, qualsevol quina sigui aquesta Catalunya, el primer exercici que hauríem de fer tots és aprendre que no tothom pensa com nosaltres i per això no cal anorrear-lo.

O sigui que, amb tota la franquesa, vaig participar d'un acte on hi estava representada una gran part de la societat catalana. Em van agradar els palestins, llàstima que no hi haguessin jueus. No pas perquè m'estimi més els uns que els altres, però hagués estat una bona imatge veure'ls cantar tots plegats, que per aquelles terres també n'hi ha de gent que pensa. I hi vaig participar perquè crec en la independència del meu país, no pas per qüestions ètniques, sinó per qüestions de redisseny d'aquest despropòsit que anomenem Terra.

Ara, als que pretenem que el poder resideixi en el poble, als que creiem en la independència de Catalunya com un mitjà, no com una fi, als que ens neguem a ser absorbits per una massa informe que se satisfaci només amb soma, ens diuen nazis. Potser sí que aquests actes de majories poden remetre'ns a la imatge cinematogràfica que tenim d'en Hitler y sus muchachos, però amb els gitanos de Gràcia a l'escenari, ja em perdonareu, algú hauria de refer el seu discurs i dir-nos que no a la independència per a, per b i per c, no per nazisme. Atorguin-nos un xic més d'intel·ligència si us plau.