Quan, de sobte, tot és malaltia, tu ets malaltia

Tens setanta-vuit anys i, sí, estàs una mica atrotinat. T'has de controlar el sucre, tens una angina de pit i duus dents postisses. També, un cop l'any, t'han de mirar amb lupa la pròstata, i ja t'han operat dues vegades per treure't uns petits tumors que se't fan a la bufeta i, ah! és cert! duus un genoll de mentida que et van canviar fa un parell d'anys.

Això no et priva, però, d'anar a comprar amb la dona, més o menys tan atrotinada com tu, de fer l'hort de casa, de dur el nét a l'escola i, els dissabtes -els dijous en temps de bolets-, prendre la dona i el cotxe i anar a la muntanya, i a dinar en algun mas.

Saps que estàs de baixada, però vas fent. L'anar fent típic i tòpic dels catalans, que no és conformisme sinó alegria continguda pel fet de seguir existint. Fins que un dia saps que alguna cosa va més malament del normal. Tens mal de panxa i la visita al vàter comença a fer-se feixuga. Tens anèmia i prens ferro, però hi ha alguna cosa que, definitivament, no funciona. Et fan més proves: colonoscòpia, més analítiques i ressonància magnètica.

Ara sí que s'ha encès el llum d'alarma. Ho veus en les cares i penses que ja et queda poc. Com serà? patiré? No vull morir rosegat pel dolor. I ho dius així, en veu alta.

Però encara no estàs mort, i passa un altre dia i encara respires. El mal, que encara no saps si és un mal tan fort o només és la suma del mal i la por, continua allí. Esperar els dies preceptius perquè tinguin els resultats de les proves i et visitin, o dictin sentència, es fa interminable.

Tot gira al voltant del moment en què la metge obri la boca i digui la paraula temible, avui: metàstasi.

Quimioteràpia pal·liativa?

Veus la cara de la cirurgià i de l'oncòleg: res a fer, prepareu la senyera per cobrir el taüt.

Però tu encara respires.

A casa -vius amb la filla, el gendre i dos dels néts-, veus com tots fan cara de circumstàncies. De tant en tant apareix algú amb els ulls plorosos, al·legant al·lèrgia, o constipat. I el rau-rau de la panxa comença a fer-se insuportable.

Vull acabar.

No tens dret a fer-li això a en Joan, té vuit anys.

Al matí te'l porten, com sempre. Deuen haver parlat els dos germans -els teus fills- i han decidit que és el millor. El despertes i li fas bromes, fins i tot li has comprat un Biribiri d'aquests tan lletjos, que li has dit a la filla que el busqués per l'Internet. Després, la dona el duu a col·legi i tu aprofites per seure una estona amb la gata a la falda.

Prens les pastilles, quatre al matí i quatre al vespre, de la primera tongada de la quimioteràpia. Li fas llegir el prospecte al teu nét gran, biotecnòleg, i et garanteix que són pastilles que tenen efecte, que no t'estan donant sucre candi, i els hi poses fe.

Què queda sinó que posar-hi fe?

La filla t'ha dut una ampolla de suc d'àloe vera. I li poses fe.

Tens por i només et queda la fe. Una fe panteista, entre la medicina i els remeis de la teva mare, bruixa de professió.

Déu fa anys que no hi és.

Vas a comprar el diari, només fa un parell de setmanes que no sorties, i la venedora surt del mostrador i t'abraça plena d'alegria.

Definitivament, t'estàs morint.

Però l'endemà et despertes, i així ja duus tres setmanes. Has tornat a desar la senyera perquè feia nosa al damunt de la tauleta.

I si estigués funcionant?

I fa dos dies que ja no et fa tan mal.

I si estigués funcionant?

I ha plogut molt, i penses que, per Nadal, podries anar al Bruc, en aquell racó, a mirar si s'hi han fet rovellons.

I si estigués funcionant?

I si no funciona, què passa? Res, el mateix que a tothom, que un dia, que no saps, et moriràs i ja està. Però ara sembla com si tothom ho estigués esperant.

Què fa ton pare? Li diuen a la filla. Anar fent. Respon ella. Perquè avui feies bona cara, has rigut i no et feia mal, però no es pot dir que et trobes bé, perquè tens càncer amb metàstasi i això vol dir que ets un moribund. Com si no ho fóssim tots. I ja no pots parlar de política, de futbol, de bolets o de llibres. Només veus com presten atenció quan expliques batalletes, quan repeteixes l'anecdotari familiar, com una mena d'homenatge al difunt que ja deus ser.

Penses que no has de fer plans, que no has de rumiar en quin planter compraràs per l'any vinent. Però, en què has de rumiar? No et pots morir dia rere dia, el cos ja ho farà per tu. Però tu?

...

Us esteu fent il·lusions i sabeu que està molt greu.

No, no ens fem cap mena d'il·lusió, vivim amb algú que està viu, malalt, però viu. I no podem viure cada dia com si estiguéssim vetllant un mort. I si estigués funcionant?

Però no us n'adoneu que pot ser que no estigui funcionant i us creieu una fal·làcia?

No ens creiem res, ens llevem al matí i respira, parla, està viu i vivim la seva esperança, perquè si no ho féssim no podríem compartir ni un minut amb ell. Quan mori ja plorarem, mentre visqui viurem com si res. Fent el que calgui, és clar, però com si res.