Bip-bip-bip-bip-bip-bip …
La Rosa Maria allargà la
mà cap a la tauleta de nit palpant a veure si encertava el
despertador. Malgrat que el gest era l'habitual, avui el bip-bip
li estava provocant un bolet atòmic a les neurones.
Clarament s'havia passat
amb el tequila la nit anterior. Solia passar-li quan s'avorria en una
festa i aquesta d'ahir, el comiat de soltera de la Laureta en un
karaoke, superava tots els estàndards de l'avorriment, pel
que en caure-li al davant l'ampolla de José Cuervo, esmerçà tots
els seus esforços en què l'elixir no es mogués d'aquella àrea.
Bip-bip-bip-bip-bip-bip
...
Aconseguí pitjar el botó
i, sense solució de continuïtat va córrer al lavabo, tot
entrebancant-se amb el llençol, segura de no poder controlar l'onada
de vòmit. Després de treure el fetge per la boca, asseguda a terra,
abraçada al vàter i amb el llençol entortolligat en una cama,
tancà el ulls uns instants, respirant feblement, esperant que no es
repetís la basca que, com era d'esperar, va tornar i la va obligar a
tornar a abocar-se a la tassa traient fel amargant i baves. Cinc
minuts després, ja una mica menys desesperada, va començar la tasca
d'endreçar el desastre, provar de beure aigua sense morir, dutxar-se
i donar-se una aparença més o menys civilitzada.
Malgrat l'excepcionalitat
i amb unes ulleres de sol, aconseguí sortir al carrer amb un aspecte
acceptable per anar a la feina. El somriure postís que sempre
l'acompanyava era un automatisme excel·lent per passar desapercebuda
amb la veïna, el fruiter, la fornera i algunes mares i àvies
d'alumnes de la classe. Tothom coincidia en què aquella “senyoreta”
de l'escola bressol Escarabat Bumbum era una noia bonica i afable que
els transportava a un món perfecte de foams publicitaris
creats per vendre pisos, amb arbres, passejos, parelles amb nens i
avis amb gossets simpàtics, d'altres, els més joves, en saludar-la
es veien transportat a algun anunci hipster de cervesa, de
colors mostassa i turquesa, músics de carrer feliços tocant
ukeleles i xilofons, sol ponent que afegeix reflexos i vida al barri
sense problemes de càries, atenent els metres quadrats de dents
sense cap màcula.
Per dins, la Rosa Maria se
sentia com un viver de cucs que havia vist una vegada en una botiga
d'estris de pesca a Montgat. Seguia somrient d'esma i maleint els
ossos de qui va pensar que fer un comiat de soltera en dijous era una
bona idea.
Va fer via fins a la porta
de l'escola. A la façana, un escarabat rinoceront, somrient amb una
boca del tot inversemblant i uns ulls amb pestanyes, la mirava.
L'havien pintat d'aquella manera que, fossis on fossis, el coi de
bèstia inventada et mirava amb un suposat somriure simpàtic
infantil que, a la Rosa Maria li causava terror.
Algunes mares, pocs pares
i més àvies i avis la saludaven en deixar les criatures, ella passà
cap a dins, acaronant els caparrons d'alguns dels alumnes en un gest
d'afecte totalment automàtic. Una nena, amb una veu especialment
aguda, li ensenyava alguna cosa mentre li explicava ves a saber què.
Ella assentí somrient, amb un gest de comprensió i unes paraules
“oh!”, “sí?”, “què bé!” que la treien del compromís i
seguí endins. L'àvia de la nena li deia: “veus com t'estima la
senyoreta? Au, va, fes bondat i entra cap a classe.”
A la sala de mestres deixà
la bossa penjada a la cadira i es posà la bata. La resta de
companyes, encara eren tot dones, ja estaven rebent les criatures de
dos i tres anys a la porta. La Rosa Maria es va dirigir a la classe
de les marietes per anar posant ordre als infants que anaven
arribant. “Pengeu la bossa de l'esmorzar!”, “poseu-vos la
bata!”, “vine, Berta, que t'ajudo a cordar-te”, “Pol, què
tens pipí?, espera't Berta, que acompanyo el Pol a fer pipí.” El
matí ja havia començat i ella, amb el pilot automàtic, va anar
fent les tasques de cada dia, malgrat la nàusea i el mal a les
temples.
L'hora del pati! Visca! El
crit l'havia fet el seu cervell malaurat. Van acompanyar les nenes i
els nens cap a fora el pati de sorra, era important que els infants
sabessin que, sota les tones i quilòmetres d'asfalt existia una cosa
que es deia sorra, encara que els pares es queixessin que els
arribaven els fills arrebossats i que havien de rentar massa. Pales,
galledes, una de les companyes feia guàrdia al costat del tobogan en
forma d'escarabat, per ajudar a baixar les criatures que el feien
servir.
Nens i nenes s'havien anat
agrupant segons les seves preferències, d'altres vagarejaven sols,
sempre sota l'atenta vigilància de les auxiliars que jugaven amb
ells a la rotllana, a pilota, mocaven ara a l'un, miraven atentament
el cop d'una altra ... La Rosa Maria va seure una estona al graó que
duia a la classe, al seu costat dues nenes pintaven amb llapis de
colors de ceres dures damunt uns papers, una mica més enllà tres
xicotets, en Marc, en Jordi i en Pau, seien a la gatzoneta empaitant
alguna bestiola mentre, al seu costat, els bessons Ona i Lluc feien
un pastís de terra amb aigua d'una cantimplora que havien dut.
El sol l'escalfava
lleument, tot anava com cal i es va abaltir uns minuts,
irremeiablement.
L'Ona i el Lluc van cridar
el Marc, en Jordi i en Pau:
En Marc, en Jordi i
en Pau hi van anar, duien un Oryctes
nasicornis agafat pels èlitres i el
van afegir a la “massa” de terra i aigua. La fi de l'escarabat va
ser ràpida, segons el còmput humà, no sabem si ho va ser segons el
còmput coleòpter. Els van sortir uns quants panellets amb trossets
d'escarabat. L'Ona i en Lluc i el Marc van agafar-ne uns quants per
ensenyar-los a la senyoreta Rosa Maria mentre en Jordi i en Pau
havien trobat el joc de fuster i els acompanyaven l'un amb el martell
i l'altre amb la maça. La Maria i la Lisbet, que havien deixat de
pintar, s'estaven mirant la Rosa Maria que dormia amb el cap enrere i
la boca badada.
Les set criatures envoltaven la Rosa
Maria, en silenci, la Lisbet va prendre un dels llapis i li va ficar
en un dels forats del nas, en Pau, que era el més gros i forçut de
la classe, va creure que era necessari fer-lo entrar amb un cop de la
maça del joc de fusta. Alhora l'Ona i el Lluc havien trobat pertinent fer-li tastar un panellet de terra i escarabat pel que n'hi
van ficar un parell a la boca. Tot això, en un interval de no més
de quatre segons. La Rosa Maria va notar un cop punyent al front, va
voler aixecar-se però alguna cosa l'impedia de respirar, tossint,
sense veure-hi, es va aixecar, ensopegà i es desplomà damunt el
cantell del graó.
Les criatures, després d'un moment
d'estupefacció, van començar a plorar i cridar. Les altres
auxiliars van córrer a veure què havia passat. La Rosa Maria, amb un llapis de cera de color turquesa en un dels badius del nas, terra a la boca i un èlitre que li sortia com una petita ploma, va fer
un parell de ruflets, va bellugar braços i cames espasmòdicament i
es va quedar quieta, molt quieta. Corredisses, ambulància, policies,
jutges, pares, mares, avis, mainaderes, psicòlegs, periodistes ...
Van ser notícia al TN Comarques i breu al TN Migdia, la direcció
del centre havia demanat que no se'n fes gaire ressò, per “respecte
a les famílies” o l'equivalent a “encara em tancaran el negoci.”
