Una màquina d'espavilar ocells de nit

Vaig empassar saliva. Els meus esforços televisius per modernitzar la imatge pública de la sardana i la cobla tenien els seus detractors, és clar.

No havia estat senzill: per una banda, havia calgut ignorar o sufocar les arrufades de nas de provincians cosmopolites, fàixon-victims, gregaris de la cultura de consum, alternatius d'aparador, interculturals de festival, espanyolistes disfressats de ciutadans del món, melòmans legítimament traumatitzats per tantes cobles desafinades i alguns intel·lectuals d'esquerres, una mica esnobs o sectaris, que detestaven el fet social de la sardana i la irrefutable veritat artística de la cobla perquè la consideraven patrimoni de la dreta folklòrica i possibilista; sense discutir-los la percepció, el cert és que amb quatre pinzellades de mediterraneïtat i mestissatge, una realització picada i un llenguatge desenfadat havíem encarrilat el tema. Els teníem calats i sabíem maquillar els continguts per vendre el producte. Potser era el millor que m'havia aportat el món de la sardana: combatre prejudicis amb el pressupost irrisori de la televisió marginal m'havia esmolat la imaginació. Per altra banda, però, calia generar idees per neutralitzar la imatge paitona que molts sardanistes s'havien guanyat a pols durant tants anys, i convence'ls de passada que la nostra proposta televisiva no constituïa cap traïció a les essències, o que cap tradició no perdura si no és a base de petites traïcions.

Eren les 2:29 de la matinada del 19 de gener de 2015 i, per variar, no podia dormir. Últimament, per l'insomni, llegeixo força, com ho demostra "La pila del 2015", encara que no us en parli de tots, que no cal. Aquest cop llegia l'entrada al The Daily Avalanche sobre aquest llibre i abans de les 3 de la matinada ja havia fet la comanda a l'Amazon. Coses de la modernitat. Demanar un llibre sobre sardanes, a part de redimir-me de la mania que sempre els he tingut, i que considero que només era alguna de les posses anteriorment descrites, i demanar-lo a l'Amazon per Internet, tenia un je ne sais quoi de rebel·lia. Perfectament absurda, no cal dir.

Lara, Jordi. Una màquina d'espavilar ocells de nit. Barcelona, 2011. Edicions de 1984

Catalogació: Feu el favor de llegir la ressenya de l'Allau, que sempre diu les coses millor que no pas jo. Bé, i que a mi també em fa mandra. He rigut, he après i he xalat. Ja està dit.

Einstein y Picasso

d'aquí

"... el cubismo puso en marcha una nueva forma de descomponer las formas y reorganizar el espacio pictórico. De este modo, en su intento por fundir el arte y la ciencia, Picasso y Braque sentaron las bases de todo el arte intelectual del siglo XX. Como escribe Philippe Dagen, editor de la correspondencia entre Derain y Vlaminck, "para estos artistas, no había ninguna duda de que las revoluciones científica y estética, la modernidad tecnológica y la pictórica eran indisociables"."

"... veremos cómo Albert Einstein, en la ciudad suiza de Berna, también se subió al maremoto de la vanguardia. La Academia Olimpia fue el laboratorio de ideas de Einstein, en el que él y sus colegas diseccionaban a clásicos filosóficos, así como ensayos como La ciencia y la hipótesis de Poincaré. Se verá que, asimismo, la simultaneidad desempeñó un papel fundamental en el caso de Einstein y que también él tuvo que corregir una sugerencia de Poincaré. La teoria de la relatividad, al igual que el cubismo, es una profunda respuesta tanto a los cambios registrados en el ambiente filosófico y científico como a impresionantes innovaciones tecnológicas."

"En Picasso, la concepción pictórica del tiempo va más allá de la del arte impresionista, tal como lo plasmó Claude Monet en sus representaciones temporalmente extáticas de almiares o de la catedral de Ruán. En Las señoritas de Aviñón, la forma de tratar el tiempo es bastante compleja. Podemos ver el cuadro como una serie de cinco fotogramas que avanzan hacia una creciente geometrización, mientras que la señorita agachada sería una secuencia de instantáneas superpuestas. Picasso continuó su investigación sobre la simultaneidad espacial y temporal en Horta de Sant Joan, al experimentar con la superposición de impresiones de negativos. La simultaneidad temporal de Einstein comparte con la de Picasso la idea de que no hay una perspectiva única y preferible de los acontecimientos.

Las epifanías de uno y otro surgieron de la sensación de que faltaba algo en la forma de entender tanto la ciencia como el arte. Para Einstein, las explicaciones redundantes y las representaciones contradictorias señalaban la existencia de concepciones de tiempo y de simultaneidad incorrectas. A Picasso, el hecho de contemplar objetos de arte africano en el Trocadéro le reveló súbitamente que las incoherencias de Las señoritas de Aviñón, tal como se encontraba entonces el cuadro, sólo podían paliarse mediante el acercamiento a un estilo mucho más radicalmente conceptual de lo que nadia había intentado hasta el momento. La geometría tenía que convertirse en el lenguaje del nuevo arte. Éste fue un descubrimiento sensacional que formalizó el lenguaje artístico, antes informal, y lo acercó a la ciencia. La geometría, sobre todo en sus formas más novedosas, proporcionó el territorio común."

"Einstein y Picasso eran hombres enormemente egocéntricos y de fuerza y encanto irresistibles, que, sin embargo, preferían el distanciamiento emocional. Su impulso creador era la fuerza motriz de su vida: "Nada más importa, la creación lo es todo", declaraba Picasso sin rodeos."

Miller, Arthur I. Einstein y Picasso. Barcelona, 2007. Tusquets eds.

Fins a la universitat no vaig poder estudiar Picasso, més ben dit, Les senyoretes d'Avinyó. La teoria de la relativitat no, entre altres coses perquè, a Humanitats, ens la saltem alegrement. Tanmateix, me n'adono que en el batxillerat, i el COU, no vaig veure Picasso, com si els pintors s'haguessin extingit en els impressionistes, i tota la física que vaig estudiar començava i acabava en Newton. No sé si perquè els meus professors eren crítics amb Einstein -que al 1905 ja s'estudiava a la universitat de Berlín i al 1978 no s'estudiava al batxillerat del meu poble-, o perquè, senzillament, no s'atrevien a explicar res més enllà de v=e/t, com a novetat més espaterrant.

Catalogació: reconec que els meus gustos literaris són estranys, sobretot per la meva màxima de llegir, sense cap altre criteri, els llibres que em cauen a les mans. En aquest cas, no és un llibre fàcil. Com què l'autor és físic, es nota. Però si mai en teniu l'oportunitat, i li teniu una mica de paciència, es pot gaudir d'un moment de la història del XX, en l'art i la ciència, imprescindible per comprendre la resta del segle.

Diari de bord. Data estelar: 200215. Dia 39

d'aquí

Avui, el noi i la mossa són a Quito. Però sembla que tornen a marxar. Diu que l'Equador "mola en general", i pregunta pels avis. Petons i tot això.

Bé, si més no, no sembla pas massa estressat. M'estic mirant la motxilla amb intencions poc raonades.

Només mirant ...

Molt fi no estava el pintor aquell dia.

Foto

Diari de bord. Data estelar: 170215. Dia 36

- eiii tot genial stem a la costa decuador!

 

on?

 

- esmeraldas

 

- ah! guai. us ho passeu bé? alguna aventura interessant?

...

...

...

...

...

- petons xerraire

 

Ha finalitzat la conversa al xat

Museus

Els museus, fins ara, i bàsicament, ens han proporcionat una experiència estètica. També ho fan a l'Ikea, o al Passeig de Gràcia. El que ens haurien de proporcionar és una experiència de coneixement, de comprensió de la història de la Humanitat i de la seva ciència. Un menys per assolir més, vaja.

La força del costum

Caribaldi, el Malabarista, la Néta, el Domador i el Pallasso, artistes de circ i músics ensems, dos violoncels -el de Ferrara, el de Maggini, ara l'un, ara l'altre-,

Una joia
instrumental
Però naturalment
no es pot tocar sinó
en llocs asfaltats
Al nord dels Alps
el Saló
el violoncel de Ferrara
al sud dels Alps
el Maggini
o bé
abans de les cinc de la tarda
el Maggini
i després de les cinc de la tarda
el violoncel de Ferrara

Casals citat tothora, i el quintet La truita (de riu, no pas l'omelette) de Schubert. La colofònia, déus com cal pels arquets! -i per les sabatilles de bàsquet, o l'escalada, ben pensat-. I no és que a l'obra parlin d'esports, però, ja se sap, una cosa em duu a l'altra. I, al capdamunt de tot, les relacions de poder i submissió. Les misèries humanes.

CARIBALDI

Això sí

I no es cregui la hipocresia

del pallasso

Odia el contrabaix

A la meva néta tampoc no li agrada la viola

I confessis' vostè mateix

que només amb repugnància

toca el violí

Tot és repugnant

tot allò que passa

produeix repugnància

La vida l'existència

repugnants

La veritat és

el malabarista va cap a un quadre i el redreça

La veritat és

que no m'agrada el violoncel

Per a mi és un turment

però cal tocar-lo

i a vostè tampoc no li agrada el violí

No volem la vida

però cal viure-la

punteja el violoncel

Odiem el quintet de La Truita

però cal tocar-lo

Bernhard, Thomas. La força del costum. València, 1989. Ed. Tres i Quatre. Traducció de Feliu Formosa.

Catalogació: Bernhard és un clàssic, diuen que l'autor teatral més important del segle XX. No deixa de ser curiós com els més optimistes que conec li tenim aquesta adoració. En qualsevol cas, sempre em fascina.

De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència

"El vostre criteri m'impressiona, no per mi, sinó per vosaltres, car assagetar la virtut i odiar els que la proclamen és abjurar tota bona esperança.

[...]

Ésser sempre sortós i passar la vida sense que el cor rebi cap queixalada és ignorar l'altra meitat de la naturalesa. Ets un home gran, però ¿com puc saber-ho si la fortuna no et dóna avinentesa de mostrar la teva virtut? Has baixat a carreres de l'Olimp, però fores sol a baixar-hi: has hagut corona, no has hagut victòria; no et felicito com a baró fort, sinó com si haguessis aconseguit el consolat o la dignitat de pretor: has rebut un honor. Així mateix puc dir a l'home bo, si cap escaiença difícil no li ha donat ocasió de mostrar el seu coratge: "Et crec malaurat de no haver estat mai malaurat; sense cap adversari has passat per la vida; ningú no sap el que podries, ni tu mateix". Cal la prova per tenir la coneixença pròpia; el que pot cadascú, sols fent la prova ho aprèn. Es per això que alguns s'han lliurat voluntàriament a l'adversitat tardana i han cercat ocasió de fer resplendir la virtut que anava a morir en l'obscuritat. Els grans homes es gaudeixen de vegades dels entrebancs, no altrament que el soldat brau de la guerra. [...] ¿Per on podré saber el teu coratge per suportar la pobresa, si sobreïxes de riqueses? ¿Per on podré saber la teva constància a sofrir la infàmia, la ignomínia i l'odi del poble, si envelleixes entre aplaudiments i el poble se senti inesmenablement propens a retre't honorança? ¿Com sabré amb quina equanimitat sofriràs la mort dels teus fills, si veus vivents tots els que et nasqueren? Prou t'he sentit com consolaves els altres: llavors veuria si et sabries aconhortar tu mateix, si ni un plany no et permetries. No us espaordeixin aquestes coses que els déus immortals envien per estímul de les ànimes. L'adversitat és ocasió de virtut."

Sèneca. De la brevetat de la vida. De la vida benaurada. De la providència. Barcelona, 2011. Edicions 62.

Catalogació: els estoics, sempre m'han caigut bé, malgrat que no comparteixo la seva màxima d'un destí escrit, puc compartir sense gaire angúnies la seva concepció de virtut. I aquesta vegada, potser perquè em convé molt, en Girb va venir al rescat i em va dir: Sèneca! I jo, és clar, vaig fer un Sèneca.

Diari de bord. Data estelar: 080215. Dia 27

El volcà Puracé, a tocar de Popayán. D'aquí.

- ei pares! stic a popayan! tot genial! ha nevat molt o q?? una abraçada!!

- res, una nevada normal, de les que ho col·lapsen tot.

I ves de què li parles quan té l'oportunitat de veure això!

Aquesta vegada

Respir. Vaig encetar aquesta casa amb un Visca la Química! i ja és això. La Química té el poder de concedir pròrrogues. De diferir l'inevitable. Ens atorga el do de creure en miratges. Per un instant, uns minuts, unes hores, uns dies, uns mesos, algun any potser, podem creure que hem vençut o, si més no, que hem seguit fent marrada. Fins la propera alarma.

Forçant la pròrroga

Neva, i el món és una meravella. La bellesa del meu entorn em fa venir llàgrimes als ulls. Neva, i el telèfon em crida. Cap a casa, pel carrer nevat, mentre se m'estripen les entranyes. Neva, però l'ambulància no duu neu al capó. Només un acompanyant. La mare. Segueixo l'ambulància amb el cotxe. Ells passen,  jo he de fer cua. La neu ho té això, col·lapse. Faig la cua disciplinadament, mentre pare i mare desapareixen deixant l'estela de la sirena. Al meu voltant la neu, impassible. L'ermita al capdamunt del turó, cònic, amb la faldilla blanca, jaspiada de verd, gairebé negre. La neu ofega els colors. I jo m'ofego també. Les entranyes estripant-se, i el món, tan bell. I les llàgrimes pel dolç i per l'amarg, per tot.

Trilogia de Claus i Lucas

d'aquí

Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Fins i tot en aquest llibre, de sentiments aspres, nuus, dolorosos per la forma senzilla que ens els expressen, hi trobem una reflexió sobre l'acte d'escriure. Els escriptors no ho poden evitar.

Kristof, Agota. Trilogia de Claus i Lucas. Barcelona, 2007. La Magrana.

Catalogació: si voleu una bona recensió, mireu la del Allau, que és qui en sap de fer aquestes coses. Per part meva, si no l'hagués llegit me n'hagués penedit. Em passa sovint. Afortunadament. 

Tant li fot XLVI

Sempre m'havia sentit còmoda donant suport als del davant, però mai havia estat conscient de la importància d'aquest suport, i de la seva fragilitat, fins que he estat al davant.