Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 3 de maig de 2022

Tant li fot CXXVI

Hi ha gent admirable per haver assolit la perfecció. El perfecte imbècil, per exemple.

diumenge, 1 de maig de 2022

Els "mata-elquesigui"

 Escriu Yanis Varoufakis, en el seu llibre "Comportarse como adultos": 

"El lado negativo de estos fichajes era que dentro de Syriza ty del círculo íntimo de alexis, aquellos que estaban deseando segar la hierba bajo mis pies tendrían munición suficiente para atacarnos, con la acusación de que todo mi trabajo estaba orientado a preparar nuestra rendición.

- Vamos a tener problemas dentro del partido, Yanis -me advirtió Alexis en cierta ocasión-. ¿De verdad necesitas a gente como Elena y Natasha? Están muy tocada por su relación con los rescates. Nuestra gente se ha quedado helada.

- Alexi -respondí-, ¿eres consciente de lo savaje que va a ser el enfrentamiento con la troika? Esa gente no tiene piedad. Necesito tener en mi equipo a personas que sepan bien quienes son sus oponentes, que conozcan sus trucos y artimañas, y a quines reconozcan como rivales de su mismo nivel.

Pero también le expliqué que había algo más: confiaba en elena y en Natasha porque, a diferencia de nuestra gente, tenían un cargo de conciencia. Habían vivido la indignidad de las decisiones de la troika en sus propias carnes; se habían endurecido mucho, y por esa razón estaba convencido de que eran mucho menos susceptibles de rendirse ante nuestros oponentes que algunos de nuestros militantes mata-troikas, que justo acaban de salir del parvulario."

He pensat en com la gestió d'allò públic, arreu i multinivell, és idèntica. En com hi ha gent que, no havent hagut d'emprendre mai cap responsabilitat, viu en el seu món perfecte de bons i dolents. En com l'equilibri entre allò que creus i allò que realment pots fer et pot acabar desesperant davant dels "mata-elquesigui" de torn. Veure com proves de mantenir la coherència i, alhora, ésser eficaç, davant dels que, sabent que mai s'incorporaran a la presa de decisions, se la passen pontificant sense seure a prendre cap compromís.

Fa molts anys que vaig aprendre que les idees es confronten en taules de negociació i que, l'única manera d'avançar és que tothom hi perdi, perquè voldrà dir que tothom hi haurà guanyat. Però aquest concepte, per a algunes mentalitats, que prefereixen continuar damunt del seu pedestal dient-nos als altres allò què cal fer, els és totalment aliè.

No justifico, sobretot perquè vaig preferir perdre en allò personal a canvi de ser efectiva en allò públic, i aquesta va ser la meva tria, però constato que aquesta és una situació universal, humana, i que cal tenir assumida des del minut zero, perquè no té solució.

dimecres, 6 d’abril de 2022

Tant li fot CXXV

En aquest nostre món es posa l'opinió pel damunt del coneixement, sobretot perquè opinions, com els culs, tothom en té, ni que sigui una. El coneixement requereix esforç i temps i, manta vegades, et deixa sense capacitat d'opinar. La qual cosa tampoc és dolenta, ben mirat. 

dimarts, 29 de març de 2022

Les metamorfosis. L'ase d'or. Apuleu

 


[8]"Heus ací que, avançant lentament, els jocs votius precedeixen el magne seguici, al qual donaven un bellíssim ornat les suggestions de cadascú. Aquest, cenyit amb un cint representava un soldat; d'aquell de la clàmide ajustada, les sandàlies i els venables en feien un caçador; un altre amb sabates daurades, drapat d'una vestidura de seda i portant preats ornaments i, lligada al cap una cabellera postissa, amb passa indolent estrafeia una dona. Més enllà, un altre que es feia remarcar per les gamberes, l'escut, el casc i l'arma, hauries cregut que sortia d'un joc de gladiadors. Tampoc no mancà qui, amb les torxes i la púrpura, fes el paper de magistrat, ni qui amb capa, bàcul i borseguins, i una barba de boc, fes veure que era un filòsof, ni aquells que, segons com fossin les canyes, anessin disfressats, ara d'ocellaire amb el vesc, ara de pescador, amb els hams." (llibre XI)

Apuleu. Les metamorfosis, Vol. I i II. L'ase d'or. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge

Aquest cercavila descrit, els jocs votius a la deessa Isis del segle II dC, ara que acabem de passar un carnestoltes ben galdós, em sembla prou escaient, per tal de comprovar com els costums es perpetuen, sota noms i excuses diferents, amb el pas del temps.

Catalogació: Els clàssics llatins i grecs no ens els hem de perdre mai i més si, com en aquest cas, et parlen directament, de forma perfectament moderna i intel·ligible. Per a informació seriosa sobre l'obra cliqueu el link del títol.

Per cert, el títol de L'ase d'or sembla ser que li va posar Agustí d'Hipona. I aquest és un d'aquells coneixements, perfectament inútils en el meu dia a dia, que adoro col·leccionar.

dilluns, 28 de març de 2022

Tant li fot CXXIV

En ares de la meva, ara ja, escassa vida social, hi ha dues coses que no faig mai quan m'interpel·len: pedagogia, perquè acabes avorrint i avorrida en veure que sempre tornes al punt de partida i donar explicacions perquè, coneixent-me, corro el perill de deixar l'altre per beneit i acabar, definitivament, amb qualsevol possibilitat de mantenir una conversa banal que et permeti passar l'estona prevista. Els meus temes? temps, futbol i reialesa. No cal patir-hi ni un segon més. 

divendres, 25 de març de 2022

Dekigokoro d'en Yasujiro Ozu

 


Dekigokoro (Passing Fancy). Japó, 1933. Direcció: Yasujiro Ozu. Protagonista. Takeshi Sakamoto.

Fanasia passatgera, muda i en blanc i negre, m'arriba via Lyon, subtitulada en anglès. Cada vegada em costa més trobar-los i, sobretot, trobar-les a preus assequibles. Diu Shinnosuke Kometani, al seu llibre "Chasing Ozu" (Tokyo, 2021), que aquesta pel·lícula es troba fora de l'estil habitual del mestre. No sé pas si és un knee-slapper, en qualsevol cas, Ozu eleva a la unversalitat el cinema mut i les emocions. Per això enamora, per això m'enamora.

Catalogació: ni que sigui per estètica -l'estètica oriental dels 30's sempre m'ha fascinat- ja paga la pena.

dimecres, 23 de març de 2022

Tant li fot CXXIII

Un aristòcrata de bo de bo* només exhibeix impúdicament dues qualitats: l'educació i la pobresa. En cas de no poder presumir de cap de les dues virtuts, val més que calli i es dediqui a gaudir la reputa sort que li ha tocat viure.

*Aquells a qui l'aristocràcia se'ls enganxa al cognom com un plàstic amb massa electricitat estàtica.

dilluns, 21 de març de 2022

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica

 




"AL PAVELLÓ DEL SUD DEL TEMPLE DE

CHONGZHEN, ON ES PENGEN EL

RESULTATS DELS EXÀMENS IMPERIALS

YU XUANJI (860-874)

Cims emboirats m'omplen la mirada

de clarors de primavera.

Només els dits més destres

saben fer amb el pinzell traços de plata.

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Alço els ulls en va

cap a la llista dels honorats."


Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Barcelona, 2012. Editorial Alpha. Pròleg i traducció de Manel Ollé. Edició bilingüe.

Yu Xuanji va ser una concubina que, després de separar-se, va passar a fer de cortesana i que va viure només vint-i-vuit anys. Només amb aquest poema ja ens parla talment se'ns hagués materialitzat al davant més de mil anys després de la seva mort. De la Xina en coneixem tots els tòpics i els prejudicis, fer un pas més enllà ens obre una escletxa a un món enorme, antic i d'una riquesa incommensurable.

Catalogació: Impossible copsar l'enormitat de la literatura xinesa en els segles, aquest llibre és un tast de tot allò que desconeixem. Sembla difícil, perquè la música en què són llegits els poemes en xinès, es perd en la traducció, per això, és interessant interioritzar-la per fer-la servir a l'hora de llegir-los. 

dijous, 3 de març de 2022

Tant li fot CXXII

Realitat: allò que construeixen els medis de comunicació a cop de talonari.

dimecres, 2 de març de 2022

Tant li fot CXXI

 Existir amb la consciència talment un conill espellat de viu en viu.

dijous, 24 de febrer de 2022

Dune de Frank Herbert

 




"Als ulls d'un nouvingut, Arrakis sol fer l'efecte d'un paratge hostil. Un estranger pot pensar que res no podria viure o créixer aquí, que aquest planeta és un autèntic erm que mai no havia estat fèrtil i que mai no ho seria.

Per a en Pardot Kynes, el planeta era només una expressió d'energia, una màquina impulsada pel seu sol. Només calia reorganitzar-lo per adequar-lo a les necessitats humanes. i la seva ment va dirigir-se directament a la població nòmada del planeta, el frémens. Quin repte! Quin instrument que podrien ser! Els frémens eren ua força ecològica i geològica amb un potencial gairebé il·limitat."

Herbert, Frank. Dune, Muad'Dib, El Profeta. Girona, 2021. Raig Verd i Mai més. Traducció de Mauel de Seabra.

Em vaig immergir en la ciència ficció a l'adolescència, com pertoca, però aleshores Dune el vaig mirar de reüll, jo era d'Asimov, la ciència i la versemblança. Dune té, per a mi, el defecte del messianisme,  com Matrix. Els herois màgics i redemptors em fan molta mandra, però bé, no cal dir que literàriament acompleix totes les expectatives i que no és pas gens sobrer llegir-lo. Curiosament, ara, amb el canvi climàtic i la crisi energètica, resulta més moderna que abans. Continuo sentint-me incòmoda amb la cosa màgica, però ja no tant. Al cap i a la fi també he llegit Harry Potter, no?

Catalogació: em fa feliç haver comprat aquests tres llibres en un a l'avançada i tenir un dels 1.900 primers exemplars d'aquesta traducció.

dimecres, 16 de febrer de 2022

Diari de bord. Data estelar: 160222. Dia 67

 Avui a les 19:47. Whatsapp.

- Ei, que ens podeu venir a buscar a l'estació de tren d'El Prat?

- Sí, és clar.

Ens ha explicat una pila de coses però ben bé, no sabem encara perquè ha tornat, per dutxar-se, per la truita ... Ja ho esbrinarem, això rai.

divendres, 28 de gener de 2022

Diari de bord. Data estelar: 280122. Dia 48

Jordi: Ahir em van robar la motxilla, amb el fogonet a dins 😂 però vaig trobar el lladre que m'ho va tornar i es va disculpar. Lisboa és un caos.

Pare: 😂😂😂😂 A nosaltres ens van voler robar i una dona ens va avisar, el lladre li va dir de tot.

Jordi: 😂😂 Jo ja ho donava per perdut, però el tio es va presentar al cap de dos hores on dormim a demanar-nos menjar, ja pensava que havia estat ell així que el vaig seguir i me'l vaig trobar intentant entrar una cadira d'oficina (també robada del campament de homeless on estem 😂) a una casa abandonada i, al final, em va convidar a entrar i m'ho va tornar tot 😂 li vaig regalar un paraigües que m'havien regalat 😂😂😂😂

Pare: 😂😂😂😂

Jordi: el tio havia viscut a Marató durant un temps, això em va donar punts.

Pare: Vaja, un artista.

Jordi: Bé, no el culpo, però ja li vaig dir que vagi a robar a la zona turística no a un campament de vagabunds 😂

Mare: 🤦‍♀️🤦‍♀️🤦‍♀️

Pare: 🤪

Marc (fill gran): Amateur ...

Jordi: Sí, ahir una ionqui ens explicava que havia robat una bicicleta elèctrica i l'havia carregat durant dues hores muntanya amunt i li havien donat 20 euros. I que des de llavors havia deixat de robar 😂 Per la motxilla, el fogonet i el paraigües li haurien donat 5 euros i encara gràcies 😂

Pare: Collons, la podia haver robat carregada!

etc.

Res, que avui al Whatsapp familiar hi havia més moguda perquè és l'aniversari del pare de la criatura.

dijous, 27 de gener de 2022

Tabú

En aquests moments de comunicació total, plens d'aplicacions que et permeten traduir totes les llengües, amb l'occidentalització absoluta dels sistemes i aspiracions socials arreu del món, hi continua havent una barrera difícilment salvable: el tabú.


Cada societat, fins i tot les que són cultures veïnes, té els seus tabús fàcilment detectables en l'àmbit comunicatiu. És allò de veure com, malgrat continua la competència lingüística en la comunicació, hi ha alguna cosa que no està funcionant, que hi ha un vel d'incomprensió entre ambdós interlocutors que està fent inviable l'acte comunicatiu.


La literalitat que imposa la funcionalitat sol espessir el vel que s'interposa i acaba fent incòmode un acte sovint banal. La qüestió és si les eines de les que disposem ens aboquen als malentesos, com és que, en comptes de fer l'exercici de comprendre aquest fet, saltem al món de les emocions, de la irracionalitat, i acabem torçant allò que hagués pogut estar un punt de complicitat, un pont de trobada?

dilluns, 24 de gener de 2022

Diari de bord. Data estelar: 240122. Dia 44

 



[12:30, 24/1/2022] jordi asencio vilardosa: Al final nosaltres no tenim vaixell, aixi q hem decidit fer autostop per portugal, vem estar a la punta de la peninsula i ara estem a Lisboa

[12:31, 24/1/2022] jordi asencio vilardosa: Abans dahir vem dormir a una cova i quasi sortim nedant per la marea, pero es va quedar a 1 metre del llit al final


(Ara que no ens llegeix ningú, servidora, que és de secà, queda una mica més tranquil·la si no va d'un continent a un altre en una "remaleïda closca de nou que el vent pot fer estelles". Sí, ho sé, és absurd, quan va en avió tampoc sap volar, però a mi els avions no em fan por i els vaixells sí)

dilluns, 17 de gener de 2022

Diari de bord. Data estelar: 170122. Dia 37

 - Hem trobat vaixell. Marxem avui en autoestop cap al sud de Portugal, a Faro i d'allà navegarem fins les Canàries.

- Aquesta vegada ho podries documentar una mica més, no? Vaixell: entre zodiac i transatlàntic?

- Quan arribem allà us envio fotos, de moment ens queden 300 km aprox d'autoestop.

dissabte, 15 de gener de 2022

Ja estem morts, amor d'en Xavier Aliaga

 


"Em diuen Anaïs, el nom recaragolat i afrancesat que em van posar perquè la mare adorava l'escriptora que el va fer cèlebre. I a mi ja m'estava bé. Em diuen Anaïs i vaig morir quan tenia setze anys. Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història."

Aliaga, Xavier. Ja estem morts, amor. Barcelona, 2021. Angle Editorial

Estic vetllant la sogra. Dimarts va fer cent-un anys i ja anàvem justets. Tot i així es va menjar un trosset de pastís de xocolata i confitura de maduixa, el seu preferit. Ahir ja no es va llevar en tot el dia i m'hi quedo amb ella tota la nit, perquè es a mi a qui demana, o a la seva mare, a vegades. La seva respiració feble, el tic-tac del rellotge, cruiximent de mobles, un gos que borda al veïnat, tòpics clàssics, no pas menys reals. Emprenc el final del llibre, agraeixo els capítols curts, així em vaig aixecant sense recança quan em crida. Un glop d'aigua, un glop de batut proteic amb gust de xocolata, és clar. L'Anaïs, la Chloe, la Minerva, el Tristany, la Berta al full i la Maria, al meu davant, respirant feble. La mort i els seus efectes secundaris. Amb l'escriptura i les segones oportunitats de viure al cap, el sol surt i pinta la realitat sota zero d'un fals confort. La casa es deixondeix i es posa en marxa, rentem la Maria, la vestim i la convencem per seure una estona a la butaca. El còccix mostra la vermellor que anticipa una nafra. Les hores s'apilonen cap a un sol camí, sense saber ni com, ni quan, arribarem.

Catalogació: en Xavier em diu "perla" i me'n sento afalagada, és clar. És un tipus amable, sociable i, curiosament, bon escriptor. Tothom sap que els artistes han de ser sorruts i malcarats, però ell deu ser l'excepció que confirma la regla. Bé, ell i tota una colla de "penjollaires" xativins i escriptors que sempre ens salven la literatura catalana del sud estant. No m'atreveixo a penjar-li l'etiqueta de gènere a la novel·la perquè és un exercici interessant, o sigui que sí, cal llegir-la i ja em direu el què.

dissabte, 8 de gener de 2022

Ukikusa (Floating Weeds) d'en Yasujiro Ozu

 



Ukikusa (Floating Weeds). Japó, 1959. Direcció: Yasujiro Ozu. Fotografia: Kazuo Miyagawa.

Segona pel·lícula en color i remake de la mateixa pel·lícula que va filmar Ozu el 1934 -i que no em puc permetre, si més no de moment. Una troupe d'actors retornen, dotze anys després, a un petit poble on l'actor principal es retroba amb la seva amant i el seu fill.

Les històries d'Ozu són molt senzilles, la gent gris, els perdedors amb drames poc rellevants, però explicats d'una manera magistral. Si bé en aquesta pel·lícula hi trobem exteriors, en cap moment es perd l'enfocament estàtic, gairebé de diorama, del seu director.

Interessant que fou l'única pel·licula per a l'estudi Daiei, un dels estudis més importants de l'època daurada del cinema japonès de postguerra (Kurosawa, Mizoguchi) i que va permetre que Ozu col·laborés amb el fotògraf Kazuo Miyagawa i l'actor kabuki Nakamura Ganjiro II.

Schneider la inclou en el seu cànon (pàg. 361. Grijalbo, 2018):

"... es una obra tardía hermosamente compuesta y puesta en escena, que demuestra la creciente maestría de la extensa paleta tonal del director. [...] En contraste con la película de Ozu de 1934 Historia de una hierba errante, más cómica y dramática, esta tiene decididamente un aire otoñal, nostálgico y filosófico, una cualidad que ilstran tantas de sus serenas composiciones y sus combinaciones #destiladas" de imagen y sonido. [...] Aunque las películas de Ozu suelen contener numerosos planos y experimentan habitualmente la construcción del especio cinematográfico, la impresión predominante es una serie de naturalezas muertas interconexas y un ritmo que acompaña la repetición de arrullo de la vida ontidiana." (Schneider, 2018)

Resulta destacable que, si bé en color, la pel·lícula té un to monocromàtic, apagat, blau, gris, blanc, verd, en tots els plànols s'hi pot trobar algun detall en vermell, de ta manera que acabes buscant-lo en tota l'obra. Interessant aquest article: Herbes flottantes

Catalogació: en aquestes alçades no cal que us remarqui la imprescindibilitat de l'obra d'Ozu, tot i que friso per aconseguir una còpia de la primera versió d'aquesta.