D'una cosa a l'altra

L'Aranyó (Segarra)

Llegint Pedrolo, Les fronteres interiors, estranyament actual, em ve al cap que el meu avi va néixer al castell de l'Aranyó, el 3 d'octubre del 1905, en la mateixa habitació que tretze anys després hi naixeria l'escriptor. Aleshores els besavis ja no duien les terres del castell i, per tant, ja no hi vivien, perquè la feina del mitger és aquesta, habitar el castell, mantenir-lo i conrear les terres, aportant mà d'obra i animals. A la filiació militar del meu avi, que consta en l'Arxiu Militar de Guadalajara, diu que el Sidro tenia el "pelo negro, cejas al pelo, ojos pardos, nariz aguileña, barba poca, boca regular, color sano, frente espaciosa, aire marcial, producción buena, señas particulares ninguna." això amb una "estatura un metro setecientos cuarenta centímetros; su perímetro torácico noventa y dos centímetros." i de "profesión labrador". Llàstima que no hi consti que li agradava riure, que era molt bon ballador, fort com un bou i valent com un lleó.

El Sidro llaurador, passada la guerra, va acabar vivint amb l'Antònia, la seva dona cuinera, la seva filla Montserrat i son fill Josep al carrer de la Font, a Tàrrega, en la casa on hi ha una placa que diu fins on va arribar l'aigua en una riuada -rubinada- famosa (la de santa Tecla del 1874? hauré de confirmar-ho). El Sidro ja no era llaurador, es guanyava la vida fent de moliner d'oli, gràcies a la vídua Ribalta, que havia signat per ell i li havia trobat la feina. En Manuel de Pedrolo, aleshores ja vivia a Barcelona, però a Tàrrega el veien, també. El nen Josep, quan sortia de can Colapi, passava força hores al carrer jugant, com tots els nens, i veia passar en Manuel de Pedrolo, caminant, capficat, potser en un diàleg intern constant? elaborant allò que escriuria? És sorrut, un estrany, escriu.

Un diari que hauria d'haver fet

Horreo asturianu. Si voleu riure feu-li pronunciar a un coreà.

Dimarts passat vaig enfilar-me a un avió cap a Santander. Fa anys vaig fer el tram del Camino de Santiago des de Bilbao fins a Colombres (Astúries) i el vaig deixar allí, més tard vaig emprendre el Francès, per curiositat, perquè em venia bé per dates i per ves a saber quantes històries més. Enguany anava tard, la campanya per les eleccions generals espanyoles i les municipals i europees després m'havien ocupat dies i dies i fins el diumenge 26 de maig, a la nit, no vaig tornar a disposar del meu temps. Per això, ara que ja no sóc regidora (bé, ho sóc però poquet, fins la constitució del nou consistori), i com què ja fa prou bo, vaig pensar en tornar a emprendre el del nord.

Arribada a Santander en avió, la idea era pujar a un autobús o un tren fins a Colombres i seguir a partir d'aquí. Com què vaig arribar a la tarda, un bus em portà a la capital de Cantabria i vaig anar a raure a un alberg d'aquests de pelegrins, que resulten econòmics i que et donen l'oportunitat d'interactuar amb el personal, variat i interessantíssim.

A l'habitació hi havia un xicot de Madrid, una mosseta de dinou anys de la Bretanya amb la que ens vam picar l'ullet en saber que jo era catalana, i un home de Barcelona, potser una mica més jove que jo. En aquests espais xerres fàcil, dius d'on ets, quin camí preveus, el temps, els viatges que has fet pel món ... vaig dir que era d'Esparreguera i, tot i que havia viatjat una mica, el que viatjava de debò era el meu fill petit. El barceloní em va mirar sorprès: "ets la mare de l'Albert Casals?". Jo li vaig repondre que no, que el meu fill es diu Jordi, tot i que a vegades coincideix amb l'Albert pel món, perquè es coneixen i comparteixen moltes coses, a part de què havien anat junts al col·legi. Va fer una cara encara de més sorpresa: "El teu fill és el Jordi que es va trobar l'Albert a l'Índia? Wow! Què fort! mai havia conegut la mare d'un personatge d'un llibre!"

Vaig quedar força xocada, després, quan vaig parlar amb el meu home, li vaig dir que comprès el llibre, a veure que s'hi deia del nostre fill (l'he llegit i sí, el punk que descriu s'aproxima força al meu fill). Per cert, dos dies després vaig conèixer en Lee, un professor de cinema d'una universitat de Seoul amb el que vam compartir quilòmetres i quilòmetres, i sidra, i tortos, i, com no podia ser d'una altra manera, ja que l'univers s'havia conxorxat en fer-me feliç, pel·lícules i pel·lícules de cinema oriental. Més endavant s'hi va afegir un xicot suís que treballava feia deu anys en un banc a la Xina, el meu english potato level va millorar una miqueta.

Després, endinsar-me a les muntanyes, una amiga impagable, més llibres en asturianu, paisatge obrer i retorn a casa, amb 120 quilòmetres als peus, cremades del sol i una al·lèrgia a les gramínies del quinze.

Si, en el fons, el de menys és el Camino.

Com si antropologuegés

I sí, al cap de gairebé quatre anys, vam poder fer el que podia semblar una imitació de vacances, sis dies a la vall del Draa! Sis dies! Qui m'havia de dir que sis dies serien tan llaminers per a mi, però la realitat sempre és tossuda i acabes modificant moltes actituds. Ara, passats uns dies, com a la fotografia: quin és el nus real? Van passar moltes coses, gràcies, sobretot al Juan Antonio Muñoz, que va ser un introductor de luxe al món del palmerar i la kashba, al desert i la muntanya. Vam córrer perill, perill d'enamorar-nos massa, perill d'enyorar massa, perill d'entristir-nos massa. Són els perills que es corren quan visites mons que moren, irremeiablement, manta vegades en mans del propi estereotip, per mor dels quatre dirhams que et llençaran els turistes. En Juan Antonio en vol conservar la puresa, ho prova, si més no amb les seves fotos, talment ho fan els drauis provant de parar les dunes del Sàhara que es menja els seus poblats i els seus horts.

Vaig pensar que mai podria fer fotografies tan belles i vaig saber, també, que els meus ulls sempre acabaven veient una llauna de Fanta, un rètol de Mirinda, alguna peça Adiddas sota una gel·laba ... i, curiosament, no com a ofensa, sinó com a símbol. Vaig tenir moltes ganes de fotografiar no pas el món com encara sembla que és en alguns pobles, sinó el jovent amb auriculars al capdamunt d'un ruc carregat de verdures, els nens i nenes a les carreteres amb les seves motxilles ... de què deuen parlar? En una kashba, en un habitatge totalment tradicional, quan vam entrar a dinar asseguts a les catifes, van canviar el canal de la TV i ens van posar Al Jazeera, en anglès. Ells no entenien un borrall d'anglès, ens el van posar per a nosaltres, que no en teníem cap interès.

Globalització? Unes nenes m'esperaven al matí, fora de la casa de fang on dormíem. No podíem parlar, tenien sis o set anys i parlaven bereber, o àrab i ça va, perquè és tot el que saben dir de francès, ça va i madamme, donne moi un stylo! Les vaig fer envolar agafades de les mans, i ens vam fer pessigolles, fins que em van semblar com petites mosques molestes. Les criatures, totes, no saben com parar quan els prestes atenció i més encara quan no tens manera de comunicar-te amb la parla. Vaig pensar, però, que les dones som els éssers més globalitzats del planeta, el patriarcat ens té globalitzades de fa segles. Al davant de la que semblava més entenimentada, vaig aixecar la mà dreta amb el palmell cap avall i vaig baixar l'esquerra amb el palmell cap amunt. De seguida, la minyona va fer el mateix, a la inversa i va començar una cançó rítmica, mentre ens anàvem picant les mans i fèiem les combinacions que hem fet totes les nenes del món, perquè sempre hem fet jocs quiets. Vam jugar a la rotllana i elles van cantar les seves cançons i jo les meves, i les músiques eren idèntiques, i les lletres tenien poca importància. Ens vam identificar entre nosaltres, érem espècie.

Una certa justícia

Pot semblar ben poca cosa, sempre havia sentit parlar de l'oncle Ernesto, el germà del meu avi, com el que més mala sort va tenir en això de la política i la justícia, i mira que el meu avi en va arribar a tenir de mala sort!. Només vull agrair públicament al Parlament del meu país, Catalunya, que aprovés la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. És el mínim que hem estat esperant durant més de 40 anys.

El secret del meu turbant

d'aquí

Diuen que hi ha una cosa pitjor que ser pobre, ser dona pobra. Però podríem afegir que encara hi ha un estat pitjor: ser dona, pobra i afganesa. La Nadia Ghulam ens ho demostra en aquest llibre feridor per la seva senzillesa.

Nadia Ghulam

Ghulam, Nadia - Rotger, Agnès. El secret del meu turbant. Barcelona, 2011. Columna

Catalogació: Sí, ja ho sé, sembla que us faci un tour de llegir llibres, però per això existeixen les vacances: per fer baixar la pila. Un llibre de testimoni ben escrit, que t'implica en la història per la proximitat en el temps i la significació que ha tingut l'Afganistan en el nostre món. Malgrat que, hores d'ara, aquest país sembla que hagi desaparegut de la faç de la terra, ja no resulta un territori esfereïdor i ara cal esgarrifar-nos per altres coses. Endavant Nadia, que hi ha moltes dones que necessiten homes-dona com tu!

Achilipú

S'ha mort en Peret i aprofito per acompanyar la família en el sentiment. No acostumo a fer gaire homenatges, perquè morir-se sol ser normal, prefereixo valorar allò fet en vida que no pas donar valor a algú només pel fet d'haver-se mort, i en Peret es mereix l'homenatge d'allò que era, d'allò que va fer i d'allò que feia, encara ara.

No vivim per sempre, però els artistes poden pretendre que la seva obra els sobrevisqui. No dubto que Peret sobreviurà. I és que per a alguns, els que vam néixer als seixantes i que encara no sabíem ben bé que passava quan es va morir el dictador, en Peret formava part del nostre paisatge musical.

Molta gent li va fer fàstics durant uns anys perquè, per a ells, representava la poca profunditat intel·lectual del franquisme, i preferien la Nova Cançó, en Brassens o la Joan Baez. Jo no vaig saber res de tot això fins que vaig ser prou gran, era música de pares. I no faré com un company meu de classe que, anys a venir, i al meu davant, se la va passar presumint d'haver lluitat contra el franquisme en la seva jovenesa. Si teníem dotze anys quan es va morir Franco!

Al meu barri, creat amb l'allau immigratòria dels seixanta, la ràdio sonava a cada cuina i a cada cosidor. I el carro de l'Escobar, la jaca de l'Estrellita Castro i el borriquito del Peret sonaven, abans i després de caure les lágrimas en la arena.

Després vaig fer el salt als Sex Pistols. Però no renegaré mai de l'Achilipú (apú, apú, achiiiiliiii ...) de las Grecas, ni de la rumba d'en Peret.

Divertir-se no hauria d'estar mai prohibit, ni tan sols mirat pel damunt de l'espatlla. Em sap greu que t'hagis mort, em queies bé. I t'agraeixo les bones estones i les bones ballades. I l'alegria que donaves a totes les mestresses que estenien la roba dels marits manobres, guixaires, fusters, i dels seus fills que anaven a escoles on elles no havien arribat mai.

Rutes carlistes I, Panxampla ¿bandoler o fugitiu?

Estiuejar a la Terra Alta i no arribar-te a Vall-de-roures a la llibreria Serret seria un crim de lesa majestat, sempre i quant sàpigues llegir, i t'agradin els llibres, i ... bé, que cal fer-ho, caram!

En qualsevol cas, en aquella zona cal saber de carlins, bandolers, la batalla de l'Ebre i els maquis. Aquests dos llibres són, un de carlins i l'altre d'un bandoler. El meu avi, que era de l'Alt Mestrat, era un admirador dels carlins, cosa que a mi em costava comprendre. De fet, una de les cançons que m'havia ensenyat de menuda era l'himne requetè, allò de "Por Dios, por la Patria y el Rei, lucharemos todos juntos ..." i que jo cantava totalment aliena al seu significat i amb la mala mirada del meu altre avi, de la CNT.

Amb els llibres d'en Joan Josep Rovira Climent a la mà, al damunt del territori, costa poc entendre el perquè el carlisme fou tan seguit i encobert en aquells paratges. O sigui que, d'alguna manera, he fet la pau amb l'avi, que, pel damunt de tot, era una boníssima persona que sempre va viure el carlisme amb ulls de nen al que havien obligat a marxar de casa seva, sol, als deu anys, per guanyar-se les garrofes a Barcelona.

Rovira Climent, J.J. Rutes carlistes I. Tortosa, 1998. Cinctorres Club.

Rovira Climent, J.J. Panxampla ¿bandoler o fugitiu?. Girona, 2010. Cinctorres Club.

Catalogació: acompanyar l'autor -metafòricament parlant, és clar-, en la seva recerca sobre el territori ha estat un plaer tremendament instructiu.

La dona coixa

Recordo, vivament, com un dia, fent cua en un caixer, mentre entretenia els meus fills incitant-los a la recerca de porquets de sant Antoni dins la jardinera de 2x2 que hi havia en aquella oficina de la caixa, i jugar a fer-ne boletes, al meu davant s'esperava una dona coixa. Era una d'aquelles dones del-poble-de-tota-la-vida, que és una categoria que utilitzen alguns per fer-te saber que només essent del-poble-de-tota-la-vida, s'és algú en aquest univers. I jo, que vaig néixer en el mateix poble que ella, sembla que no sóc mereixedora d'aital condecoració. Perquè el que no et diran mai els del-poble-de-tota-la-vida és que també cal que demostris un cert nombre de generacions i un cert estatus. Per exemple, no es pot pertànyer a aquesta crosta havent nascut en un barri que es va configurar amb la immigració i, curiosament, la crosta que no es té per naixença en el barri inadequat, s'adquireix, miraculosament, per casament amb la casa adequada. Meravelles antropològiques.

Bé, mentre ens esperàvem el torn, la senyora del-poble-de-tota-la-vida-i-de-la-crosta se'm va adreçar assenyalant els meus fills que estaven ben distrets amb les seves paneroles:

- Fan prou bondat.

- Sí, són bona canalla.

Va ser la meva resposta una mica distreta mentre vigilava en Jordi, que sempre ha tingut una tendència perillosa a prendre mal.

- Jo estic així per culpa del meu fill -afirmà amargament-, em va deixar coixa en el part.

Coneixia el seu fill i me la vaig mirar dubtant que tingués el cap on tocava.

- Sí, sí, si no l'hagués tingut no m'hagués passat la vida coixa.

Ho afirmà amb una rancúnia fonda, animal. Em vaig mirar els meus fills i vaig pensar en la cicatriu que duc a la panxa, en les estries, en les nits d'insomni, en la intranquil·litat per sempre més que havia abraçat pel fet de tenir-los ... no se'm va acudir cap motiu per odiar-los, és clar que tampoc havia quedat coixa en el part, però aleshores potser hagués odiat el metge, la llevadora, el meu home, ves a saber!

Vaig pensar en el fill d'aquella dona, un home també dels del-poble-de-tota-la-vida, és clar, en els trets del seu caràcter. Me'l vaig imaginar creixent al costat d'aquella malícia amargada i amargant i el vaig plànyer. Mai s'imaginaria la commiseració que em va merèixer.

Afortunadament la cua va avançar, la dona feu anar la crossa i la cama més curta, on hi duia una sabata amb alça, i va començar a fer el que hagués vingut a fer al caixer. El del costat va quedar lliure, vaig treure els diners per anar a comprar, vaig recollir els meus fills, vaig dir adéu i vam gairebé fugir de l'aura d'odi d'aquella dona.

- Què passa mare, perquè correm?

- Res, dóna'm la mà i tira, ja passarà.

Repunkitzant-me

Entro al lavabo. La cervesa em fa fer un rot, petit. La senyora de  cabell tenyit, dents postisses  brutes i que acaba de deixar el lavabo ple de pixats em mira malament. Distància sideral.

Moderns

 

Ho he afirmat alguna altra vegada: anar a Capital City i no fer un recorregut en metro és perdre's l'ocasió d'observar retalls d'humanitat exercint el seu estereotip amb virtuosisme.

Al meu davant, un parell de nois, d'uns vint anys, conversen en anglès americà -altrament dit americanès-, però de la costa Est, ja que no masteguen gaire. L'un, baixet i fort -de ben segur que es fa un tip de fer exercici per equilibrar la seva autoestima, tan reduïda com la seva alçada-, és qui més xerra, amb entuasiasme, mentre consulta l'esmartfon contínuament. El cabell fosc i arrissat, el nas aguilenc, la pell clara, em fan pensar en un jueu americà.

L'altre noi, amb posat displicent, mentre prova d'emmirallar-se en la finestra del meu darrera sense aconseguir-ho -perquè la publicitat que han posat a la finestra del vagó li ho impedeix-, va responent al seu company amb frases curtes mentre juga amb les ulleres de sol, es fa i es desfà el monyo que duu, i canvia la bossa de lona d'una mà a l'altra. Alt i excessivament prim, més aviat rossenc, amanerat, qualsevol diria que és l'esquema d'un démi-lord mal trasplantat. La dentadura superior, prominent i mal endreçada, ens diu que no ve d'una casa on tinguessin assegurança dental.

I així, durant cinc minuts, he viscut dins d'una pel·lícula d'en Woody Allen.

Susceptibilitat o aquella resposta que abans mai et sortia a temps?

Després d'un parell d'anys de no veure's, finalment van aconseguir quedar per fer un cafè.

- Hola! -dos petons- estàs més grassa, oi?

- Hola, sí, i veig que tu continues igual d'imbècil.

És clar que la cita no va prosperar i que algú va sortir immediatament per la porta pensant que  ja no tenia edat per perdre el temps amb segons quins éssers humans.

conversant-nos al damunt

...

- Potser ara és aquella edat en què cristal·litzen tants aprenentatges, tu ho has aconseguit.

- No hi pateixis, quan sigui l'hora ho sabràs.

- Segurament, però ja em fa falta. Som una generació que viu de les notes a peu de pàgina i les cites bibliogràfiques, potser és el moment d'espolsar-nos-les i crear sense complexes.

- El segle XX, amb tanta experimentació i tants llenguatges sembla haver mort l'art.

- Però tu treballes contínuament amb jovent i saps que no és així, que es fan les mateixes preguntes i cerquen noves respostes. És la millor manera de no morir de pessimisme. El món no canvia tant, canviem les persones, ens fem vells i pessimistes, perquè sabem que hem de morir, perquè el nostre cos sap que ens cal morir, per això és incapaç de conservar l'impuls de la jovenesa i, de sobte, el menjar ja no té el mateix gust d'antany, ni la llum és la mateixa, ni les persones són tan amables, ni els fills tan amorosos, ni les gents tan belles, i fem de la queixa el nostre motiu de viure.

Transcripció de la part d'una conversa mantinguda, la part real i la part imaginària. Qui va dir què, no importa, el núvol ens envoltava i les idees dansaven al nostre voltant.

Regals memorables

Aquest és en Gizmo i fa trenta anys que viu amb mi, al prestatge que tinc al costat de la meva cadira d'escriptori. En Gizmo és un regal, un regal absurd, d'aquells de festa-d'amics-a-qui-a-cadascú-se-li-fa-un-regal-relacionat-amb ell. Aquell any estava de moda David el gnom, tots els comensals tenien un gnom relacionat amb ells al costat del plat. Jo tenia en Gizmo.

No cal fer-ne lectures psicoanalítiques gaire profundes, per la meva colla sempre havia estat un gremlin, jo. O sigui que el regal va ser un acte de sinceritat profunda que vaig agrair. També vaig canviar de colla, no cal dir.

Però en Gizmo, un #onhoposo de vint duros a tot estirar, sempre m'ha acompanyat. Per recordar-me què o qui sóc, i fer-me memòria que em cal ser més prudent, perquè res hi ha pitjor que la diferència en la societat humana.

Afortunadament, en David el gnom (que era l'#onhoposo que li va tocar a en F) encara troba interessant viure al costat d'en Gizmo. I tot per només vint duros!

Dia 1. Petits tresors domèstics

D'un llibre del pare, de l'any 1955, em salten tres octavetes. Records d'un temps que fou, explicació de més silencis. Recomponent el trencaclosques personal i pensant que, ben mirat, tot s'aprofita.

Quins temps aquells els d'en Félix Rodríguez de la Fuente!

No m'agrada gens el títol, perquè no sóc especialment nostàlgica de res, ans el contrari, penso que milanta coses han millorat amb el pas del temps. I, és clar, d'altres han empitjorat, això no cal dir, però com què això d'anar a millor o pitjor és força subjectiu, serà difícil que mai ens posem d'acord.

El que si que convindreu amb mi és que el negoci dels documentals sobre animals i països exòtics ha anat a pitjor. Ja sé que no és una notícia prime time, i dubto que ningú emprengui una campanya a change.org per aconseguir el retorn a aquells temps d'El naturalista amateur d'en Gerald Durrell, per exemple, però, com a consumidora de documentals -sí, jo sí que me'ls miro- he de confessar que m'avorreixen infinitament. I mai podia pensar que arribés a dir això.

Abans, quan viatjar pel món era molt car, quan els equips de televisió s'havien de desplaçar amb muntanyes de caixes i maletes de material, aconseguir finançament per fer un documental sobre animals era gairebé un miracle. Evidentment, si l'animal no era prou espectacular, no es movia ni una càmera de l'estudi.

Així, tots hem vist centenars de vegades els nyús travessant el riu Mara, a Massai Mara (Kènia) i essent devorats per cocodrils, lleons i d'altres carnívors que sembla que vagin al supermercat i només hagin de triar la peça que més els abelleixi. Tots hem vist elefants, guepards per avorrir -la femella amb tres cadells i el que costa d'esquerar-los-, lleons, hienes i d'altres depredadors de mida XL en amunt.

És normal, doncs, que la cosa comencés a descontrolar-se i que ja ningú es mirés el nyú cent milions travessant el riu i fent apostes de si el cocodril se'l menjarà. Que si coneixes una mica els intríngulis de la cosa documental, del nyú que travessa al que el cocodril es menja, hi pot haver unes quantes generacions. Ja se sap, tots els nyús, com els xinesos, són iguals.

I si ningú té un interès especial per la cosa nyú, ni per la cosa elefant, ni per la cosa mama-guepard-amb-tres-guepardets-que-fan-patir-d'allò-més, què cal fer?

De sobte, la solució ens ve donada per diverses bandes. Primer, els vols s'han tornat més assequibles, segon, qualsevol pot filmar imatges més o menys decents amb una càmera força reduïda i para de comptar, i, després de passar pel període de reviure els antics documentals, ara ja narrats per personatges famosos de la televisió i el cinema -ja em diràs qui vol veure una naturalista barbut sense cap mena de gràcia tenint l'opció de veure algun personatge vinculat al show business fent la mateixa? feina- havíem d'anar a la recerca de bestioles diferents, tant com a protagonistes i com a narradors.

El món dels rèptils i els insectes, mai prou explotat per insignificant en quant a mida -només, de tant en tant, ens sortia alguna cobra com a estrella convidada- ara podien explotar-lo des del punt de vista de l'animal que porta perill als humans. Fet i fet, tots els documentals, o gairebé tots els més famosos, s'han fet sota aquesta perspectiva. I és que no ens ve res de gust si no sortim a la foto.

I ja tenim a un narrador, habitualment un home blanc, jove -el prototip dels video-jocs, mascle blanc heterosexual de classe mitjana-alta-, amb barba de dos dies i vestit al coroneltapioca, amb una mini-càmera -i un càmera de debò al darrera- perseguint bestioles i filmant nadius que fan poca-soltades però que ens venen com si fos l'últim treball antropològic fet per l'antropòleg més prestigiós que hi pugui haver al món mundial, i part de l'estranger.

Aquest dia, al Discovery Channel, no em feu dir qui era el mascle blanc ni com es deia el documental, però era un noi de no més de 28 anys que estava a Laos a la recerca de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves. El xicot, amb molta trempera, diu "he de trobar el dr. X" -Smith, posem-hi- i fa una panoràmica d'una festa laosiana, imagineu-vos tot de laosians plegats d'un metre i mig d'alçada, més o menys, i enmig, un paio blanc, amb cara de savi despistat, de gairebé dos metres, i el presentador que se li adreça i li diu: "no serà pas el doctor Smith?".

Aleshores vaig pensar que devia ser algun capítol dels Monty Pyton Flying Circus que m'havia perdut, és clar. Acte seguit el presenta com el naturalista conegut mundialment com a especialista de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves de Laos. Que dius: "ja deia jo que em sonava la seva cara! l'altre dia a la perruqueria no es parlava de res més."

Les imatges següents ens situen el presentador guai i el naturalista conegut mundialment com a bla bla bla, caminant cap a una cova:

- Doctor Smith, vostè deu venir sovint per aquí.

- Oh i tant, pràcticament hi visc.

El doctor Smith fa un sal terroritzat i emet un xisclet:

- Ui! una serp!

- Sap de quina serp es tracta?

- No, jo de serps ni idea.

A veure, jo no sóc naturalista, ni coneguda mundialment, ni especialista en res, però sé distingir entre un escurçó, una colobra i un vidriol, d'això n'hi ha prop de casa. Seria d'esperar, que un senyor que viatja dia si, dia també, a Laos per mirar-se una aranya, i que, a més, té estudis, com se sol dir, sàpiga distingir quina cosa el pot picar per la zona, a part de la punyetera aranya caçadora gegant verinosa de les coves, no? Perquè després, el locutor, en una demostració d'intrepidesa, pren la serp amb un pal i ens diu que és la serp del bambú -dit sigui de passada, una serp preciosa, d'un verd maragda i amb els ulls daurats- i que aquest ofidi és sumament verinós, dels que maten la gent pels puestus.

I això no ho sap el naturalista dels nassos? Per quins set sous editen tota aquesta porqueria?

A partir d'aquí, evidentment, vaig canviar el canal i em vaig passar al Divinity a veure Cupcakes Wars. Ni punt de comparació, això és rigor científic!

Esquire Marmaduke Bonthrop Shelmerdine

Les circumstàncies em duen a un lloc i en una situació poc usuals. De fet, la meva vida ha estat sempre plena d'aquestes situacions curioses que mai he acabat de comprendre bé, però que em prenc amb esportivitat. Podríem dir que el títol de la pel·lícula "què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" em quadra a la perfecció.

En aquest lloc estrany assisteixo en una reunió amb gent de la que en diuen important, o que s'ho pensa manta vegades (nota mental: no es pot ser tan iconoclasta Clídice). Es fan les presentacions: Honorable Tal, el senyor Qual, l'excel·lentíssima Etc ... la Clídice. Encaixades de mà, somriures cortesos, joc de cadires ... la cadira que queda buida és, justament, la del costat del personatge de més categoria. M'assec no sense un cert rubor, l'etiqueta em situava al final de la cua i la casualitat em posa al davant de tot.

No m'abelleix aquesta situació que no em permet observar les cares i les postures de tots els actuants però, hores d'ara, ja he après que quan ets al ball el que et toca és ballar. M'ho prenc amb filosofia i em prometo, il·lusa, que mantindré la boca tancada.

Truquen a la porta i obren. Tots girem el cap -costa una mica situar-se amb aquestes portes antigues tan altes-, l'estança desapareix per a tots perquè acaba d'entrar l'home més bell del món. No en tinc cap mena de dubte. Si bé no passaria per cap déu grec clàssic, potser sí que passaria per Hefestió, i infinitament més bell que Paolo Carlini. Alt, ros, amb trets indefinits entre l'adolescència i la maduresa, somriu i la màgia funciona, tot ell és somriure i tots nosaltres som somriure.

Noves presentacions, remogudes de cadires, finalment seu i s'apaga, sap quin és el seu paper i tots podem fixar l'atenció on pertoca. Detecto un punt d'orgull de l'amfitrió davant l'efecte que ha obrat el seu espòs en tots nosaltres. És un orgull ben dissimulat, imagino que hi està força acostumat. Igual que sap que, acte seguit de l'efecte al·lucinatori dels primers instants, els ànims s'asserenen i és ell, el cap pensant, el que centra tota l'atenció.

El posat de qui mana és senzill, atent i interessat en les paraules dels visitants. No només fa el paper que li toca, sinó que reclama la presència de subalterns, demana mapes, pren notes ... Tothom sembla haver oblidat Antinous, que resta hieràtic mirant qui comanda, prest a alguna senyal que desconec que l'activi de nou. L'observo ara, gairebé objecte inanimat i em pregunto qui pot estimar tanta bellesa.

A l'hora de dir-nos adéu l'últim que se'ns adreça és Alfred Douglas i això ens manté en aquest estat de benaurança i optimisme -sense massa base, la veritat- que ens ha menat des del principi de la trobada. Afortunat optimisme que permet que, malgrat tot, el nostre món continui girant. 

Un cop en el món real, lluny de l'encís del personatge, penso en quina maledicció no deu ser posseir tanta bellesa, feta per a ser admirada, no estimada. I penso que potser, i només potser, qui estima un ésser així només pot estimar-se a sí mateix. El reflex de Narcís. Un dogal que no voldria pas per a mi.

Sofregit

Sopar amb el meu fill petit és un plaer rar per a mi, últimament. El silenci plana pel damunt nostre. Ja no estem entrenats en explicar-nos coses.

- Mare, he d'aprendre a fer un sofregit, no suporto la salsa de tomàquet de pot.

- Bé, és fàcil: oli, ceba i all ben trinxats, un cop cuits el tomàquet, sal, una cullerada de sucre, foc fluix i tapar-ho perquè no esquitxi.

...

- Me'n vaig a viure fora de casa.

- Ah! -ara veig el perquè del sofregit- faràs bé, jo vaig marxar als 20 i tu ja en tens 23. Caldrà que t'espavilis a aprendre una pila de coses.

...

- Mare, em puc endur l'àvia?

- Ho sento, aquest punt no és negociable.

...

- Ho havia de provar.

- Ja

No li escau el bandoneón

Al balcó del primer pis del davant de casa hi viu, de relloguer, una alcohòlica. No és una borratxa entranyable, ans el contrari, és una politoxicòmana lletja, bruta, barruda i barrilaire. Avui m'està amenitzant la migranya amb la ràdio a tota pastilla i un ball, suposadament sensual, al davant del vidre de la porta del balcó que li fa de mirall d'estudi. Després, segur que farà com tantes altres vegades, entrarà, tancarà la ràdio i es posarà a bramar pels fills que no en volen saber res d'ella -perquè ella no en va voler saber res d'ells- i es quedarà adormida, roncant.

Són les onze del matí i no sé on caratsus he desat la compassió. Deu tenir a veure amb ser de poble. Si vols estimar, val més no conèixer.

Historietes poc exemplars: Pepetcluses

En Pepet Cluses era un drapaire d'Esparreguera que vivia al carrer de l'Hospital pel davant i al carrer de sant Antoni pel darrera. Era un home menut i barrilaire. Se'l coneixica com el Pepetcluses per la raó evident que de Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases i, a la majoria de pobles, els Joseps, els Peps, els Beps i els Pepets sempre duen associat el cognom o el nom de la casa.

A meitat del segle passat, en Pepetcluses va anar al cinema a la bonica vila veïna d'Olesa de Montserrat, altrament dita el barri de ribera d'Esparreguera (és per no fer-los contents del tot). Amb la pel·lícula començada i la sala a les fosques, en Pepetcluses va asseure's al costat d'una jove força parençosa i, amb sigil, allargà la mà més enllà de la prudència.

Se sentí una bufetada i tota la sala restà expectant. Atenent el període històric és comprensible que algú obrís el llum i, al centre de la imatge podem veure una noia vermella com un tomàquet i en Pepetcluses bo i dret, amb posat indignat, cridant: "i no ho tornis a fer més!".

Després d'haver-se'n sortit amb tota la barra, només li restà fer una sortida teatral.

vAL mÉS tARD qUE mAI (o la història es pot escriure a la inversa)