Recordo, vivament, com un dia, fent cua en un caixer, mentre entretenia els meus fills incitant-los a la recerca de porquets de sant Antoni dins la jardinera de 2x2 que hi havia en aquella oficina de la caixa, i jugar a fer-ne boletes, al meu davant s'esperava una dona coixa. Era una d'aquelles dones del-poble-de-tota-la-vida, que és una categoria que utilitzen alguns per fer-te saber que només essent del-poble-de-tota-la-vida, s'és algú en aquest univers. I jo, que vaig néixer en el mateix poble que ella, sembla que no sóc mereixedora d'aital condecoració. Perquè el que no et diran mai els del-poble-de-tota-la-vida és que també cal que demostris un cert nombre de generacions i un cert estatus. Per exemple, no es pot pertànyer a aquesta crosta havent nascut en un barri que es va configurar amb la immigració i, curiosament, la crosta que no es té per naixença en el barri inadequat, s'adquireix, miraculosament, per casament amb la casa adequada. Meravelles antropològiques.
Bé, mentre ens esperàvem el torn, la senyora del-poble-de-tota-la-vida-i-de-la-crosta se'm va adreçar assenyalant els meus fills que estaven ben distrets amb les seves paneroles:
- Fan prou bondat.
- Sí, són bona canalla.
Va ser la meva resposta una mica distreta mentre vigilava en Jordi, que sempre ha tingut una tendència perillosa a prendre mal.
- Jo estic així per culpa del meu fill -afirmà amargament-, em va deixar coixa en el part.
Coneixia el seu fill i me la vaig mirar dubtant que tingués el cap on tocava.
- Sí, sí, si no l'hagués tingut no m'hagués passat la vida coixa.
Ho afirmà amb una rancúnia fonda, animal. Em vaig mirar els meus fills i vaig pensar en la cicatriu que duc a la panxa, en les estries, en les nits d'insomni, en la intranquil·litat per sempre més que havia abraçat pel fet de tenir-los ... no se'm va acudir cap motiu per odiar-los, és clar que tampoc havia quedat coixa en el part, però aleshores potser hagués odiat el metge, la llevadora, el meu home, ves a saber!
Vaig pensar en el fill d'aquella dona, un home també dels del-poble-de-tota-la-vida, és clar, en els trets del seu caràcter. Me'l vaig imaginar creixent al costat d'aquella malícia amargada i amargant i el vaig plànyer. Mai s'imaginaria la commiseració que em va merèixer.
Afortunadament la cua va avançar, la dona feu anar la crossa i la cama més curta, on hi duia una sabata amb alça, i va començar a fer el que hagués vingut a fer al caixer. El del costat va quedar lliure, vaig treure els diners per anar a comprar, vaig recollir els meus fills, vaig dir adéu i vam gairebé fugir de l'aura d'odi d'aquella dona.
- Què passa mare, perquè correm?
- Res, dóna'm la mà i tira, ja passarà.
I que lligadet aquest del-poble-de-tota-la-vida amb la malfiança d'ahir.
ResponEliminaCaram, quin mal rotllo de dona, més val odiar el metge que el teu propi fill, es diu que els coixos tenen mala llet, no? i deu seu veritat, perquè el meu pare té distròfia muscular i té molta mala llet (crec que anterior a la distròfia, però). Però tornant als fills, doncs sí, jo potser estic molt lligada a la meva filla, de vegades em sembla que massa, però també m'agrada, de vegades això de la maternitat és contradictori, però vas fer bé, dóna'm la mà i ja passarà.... esperem que algú doni la mà al fill de la coixa!
ResponElimina