En les aventures que, en comptagotes va desgranant mon fill petit, a cop d'SMS, i que no desvelo per mor que no és a mi a qui toca narrar-les, la constant és la solidaritat i la generositat de les persones amb què va ensopegant. I, sense poder evitar-ho reprenc velles converses amb ell -que continuo mentalment-, on parlem de l'origen del recel català, d'aquesta eixutesa com a poble, d'aquesta malfiança infinita.
Si tots els humans som iguals -que ho som, no cal dubtar-ne-, què ha provocat aquesta diferenciació en la cosa catalana? Probablement la història, però em nego, en rodó, a ser catalogada dins un sac on hi van a parar les explicacions més fàcils i demagògiques.
Els catalans no som el poble més obert que hi ha, som força desconfiats, certament. Recelosos davant d'allò que no coneixem. Però quan veiem que no ens ha de fer mal, llavors obrim les portes. Així ho veig. I això fa pensar.
ResponEliminaDes de quan Goa és una universitat del benestar vora mar? D'ençà els seixanta segur, sense excloure que des de sempre. Imagino la universalitat del col·lectiu que s'hi aplega.
ResponEliminaSegur que el contacte humà ha de ser ben alliçonador.