Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 31 de desembre del 2013

Cassandra's time

Avui, fills com som de guerres i revolucions i de la ideologia de la pau mundial -talment una aspirant a miss nordamericana-, volem ser tan impecables en tots els assumptes que emprenem, tan políticament correctes, que obviem el principi actiu dels éssers humans: la violència.

Els estudiosos coincideixen a destacar que existeixen, al nostre voltant, català i europeu, múltiples violències de baixa intensitat que, sumades, ens fan una societat violenta. Societat que, curiosament, té com a ideari principal la no-violència.

Sembla clar que aquest fet no ens prepara per enfrontar-nos al terror imposat per aquells que no professen adoració a la pau. No podem creure que allò que pensem uns quants, pocs, és allò que pensa tota la societat, només perquè ens creiem tan perfectes que menystenim la realitat de la majoria.

Ens movem entre els esculls del pànic que ens paralitza a l'hora de posicionar-nos per mor de no ser titllats del que, d'altra banda, sempre se'ns acaba titllant: nazis, per allò de la suma de violència i intel·lectualitat, i fem veure que el terror i la violència no ens pertanyen, que és cosa "d'ells". I aquest maniqueisme, aquesta ceguesa envers nosaltres mateixos, aquesta negació de la violència que també ens és mare, germana, amiga i amant, ens pot dur a l'extinció davant de la que pretenem que és l'altra violència, la dels que no ens agraden prou.

El món fictici que ens hem bastit al voltant de la literatura és infinitament minúscul davant la violència àgrafa, aliterària. Ens confessem poble i llegim la realitat en base aristocràtica. Però el batec violent se sent, encara no sap quin és el camí que triarà per expressar-se, però el trobarà, segur. I serà aleshores quan veurem si la raó és suficient, si la ploma és més forta que l'espasa.

Penso que no, que es perdrà, que perdrem la batalla, que recularem uns quants decennis, tot per haver mirat cap a una altra banda, els supervivents, amb cara de fàstic només per una posse apresa. I ves que no acabem perdent Troia.



Que puguem arribar a passar la pantalla 2014 havent-nos fet més savis. Salut.

dilluns, 30 de desembre del 2013

Entrant, sortint

El cop de puny a la templa retruny dins el seu cap que topa contra la llinda de la porta. Nota com la sang calenta, que flueix del trau, li xopa la galta i prova de taponar la ferida amb les dues mans. No té prou temps perquè un cop de peu al ventre l'obliga a doblegar-se udolant. Un instant de visió, enmig de les parpelles botides, li retorna la imatge de l'agressor, fora de si, amb una ganyota d'odi en el rostre. Prova de fugir escales amunt, a quatre grapes. És ben clar que tots els seus moviments de defensa només són petits respirs que es permet l'individu que l'està apallissant d'aquella manera. Arrossegant-se, veu la seva trista esperança estripada en mil bocins, al notar com les mans de l'home la prenen pels turmells i l'arrosseguen escales avall. Després res. Es desperta amb el cor accelerat. Ha tingut un malson, terrible, real. Durant un parell de minuts es manté quieta, de cara al sostre, mentre recupera l'alè i prova de situar-se en la realitat. Gairebé cau en la temptació de palpar-se els polsos per comprovar ... què? Al seu costat, l'home dorm plàcidament. Enmig dels dos, el fill petit que durant la nit ha decidit compartir el llit amb els pares. Somriu en veure la carona relaxada de l'infant de cinc anys que dorm abraçat al seu peluix preferit. Respira alleujada davant la imatge tendra de l'home estimat, dormint abraçat al fill adorat, dormint abraçat al seu gosset de pelfa. La llum de l'alba comença a esmunyir-se pels resquills de les cortines de l'habitació. És un dels espais de la casa on se sent més feliç. L'espai que van ocupar durant hores acabats de casar, on es mesclaven tantes hores de plaer i sensualitat. L'espai que van ocupar amb l'arribada de la filla durant els mesos de criança i el naixement de l'infant que ara dorm tranquil enmig d'ambdós. El crit de la filla la fa tornar, no sent el cos de tant de dolor. Resta immòbil, arraulida en el replà on ha perdut els sentits. La nena prova de fer-la tornar, crida i demana ajut. Prova d'obrir els ulls però la sang ho impedeix. Finalment, amb el que li queda de la mà sense cap òs trencat, aconsegueix obligar-se a obrir una parpella. La nena va encara en camisa de dormir. Desitja, de tot cor, que la sang que duu la criatura al faldó sigui perquè s'ha tacat amb la ferida de la templa. La nena només repeteix el seu nom, mare, i, de la porta de la sala estant, l'home, el seu home, el seu pare, riu satisfet. Per fi ja és útil per alguna cosa aquesta puteta. Cau avall, avall, el pou és infinit. Mare! La nena apareix per la porta rient i salta dins el llit per fer-li pessigolles al germà, mig engelosida. El pare els abraçà als dos i riuen. Ella se sent feliç, per tots els porus. Em llevo i us faig xocolata desfeta per esmorzar! Quan se sent feliç li venen ganes de cuinar. L'home la pren pel canell, suau, no marxis, somriuen, els fills també, i el menut comença a cantar que , que visca!, que vol xocolata desfeta. El pare l'omple de pessigolles i tots comencen una batalla de coixins, cridant i rient. L'home la pren del canell, el dolor es fa insuportable, no marxaràs, escup, la filla prova d'obrir la porta del carrer, el menut ... on és el menut? s'amaga sota una pila de coixins, espera que son pare no el trobi. Lhome l'abraça enmig del fragor de la batalla de plomes, fas bona olor, diu, ella riu i s'escapa de la seva abraçada, amb mandra, aniré a fer la xocolata. Nota un líquid calent que l'amara. L'olor a pixum la penetra, més que no pas les reiterades violacions a què ha estat sotmesa. L'home riu i se li pixa al damunt. A n'ella ja no li queda ni un bri d'humanitat. L'olor de xocolata desfeta és una meravella, impregna tota la casa. Somriu mentre talla trossos de pa per sucar-los. La cuina, banyada de la llum del dia, s'omple de la seva família. Decideix que tots es quedaran així, per sempre, en pijama, menjant pa del dia abans sucat en xocolata calenta, amb el sol filtrant-se pels rínxols de la seva filla i la brisa movent les fulles del desmai del jardí, amb l'home rialler, ajudant el fill a seure correctament mentre la mira amorós i somrient. Tria no despertar.

divendres, 27 de desembre del 2013

Veure la llum

Servidora sempre ha estat independentista, catalana, per descomptat, no pas com a mèrit propi, sinó per allò de l'atzar geogràfic. Si hagués nascut a la Bretanya francesa, el més probable és que hagués estat partidària de la independència igual, o no, però bretona. Sempre he estat independentista i d'esquerres. Per tradició familiar? Potser sí, però també -i ves que no sigui el més rellevant-, per reflexió personal.

Amb la moguda actual, però, resulta que la Cli(c) estranya d'abans -ara en diuen freak- ha passat a ser una patriota normal i corrent, més aviat tirant a poc combativa -i ves que aquesta vegada no sigui perquè ja vinc convençuda de casa-, i, per això, alguns coneguts d'altres tarannàs, dels que ara veus tot nafrats d'anar caient del cavall -ni que sigui en la intimitat, malgrat que encara paguin quota a sigles que, sembla, ja no els representen prou bé,  i qui ho ha dit que unes sigles són per a sempre colla de beneits!-, em demanin, en primera fase, que els intenti convèncer de la bondat d'allò que penso, per provar de demostrar, si troben contradiccions en el meu discurs, que ells tenen raó. Com si amb això volguessin fer prevaldre els mantrams que resen dels seus propis déus.

Senyores i senyors, algú els hauria d'explicar que el pensament polític no és una veritat revelada -curiós que la majoria provingui de la fila d'ateus-, que no és un eslògan cantat pel justinbieberpolític de torn fins a la sacietat, sinó que cadascú ha d'anar confegint el seu patchwork particular, a base d'experiència, lectures i reflexió, i veure si, al món, n'hi ha d'altres que coincideixen en gran part dels postulats propis -i escoltar, viure més, llegir més i reflexionar més- per acabar tenint molt clar -fins i tot essent conscient de les pròpies mancances- allò que es pensa, no pas allò en que es creu.

O sigui que, em sap greu, la ideologia no és un oracle dels déus, res del que us digui ningú no us farà entendre la realitat d'una manera o una altra ipso facto. I deixeu estar això de "veure la llum al final del túnel" si us plau, ja que, en condicions normals, sol ser un tren que us ve de cara.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Tant li fot XXII

A tothom ens agraden els diners, si més no allò que ens poden proporcionar. I això no és ni  bo ni dolent. Només cal fer-se dues preguntes:

1. Per a què els vull?
2. Què estic disposat a fer per aconseguir-los?

A partir d'aquí ja tenim el nostre retrat robot.

divendres, 20 de desembre del 2013

Tant li fot XXI

La mena de país on vivim t'ho diu quan preguntes a la gent pels seus somnis i esperances, i et contesten, invariablement, que l'únic que desitgen és que els toqui la loteria.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Sense llàstima

Hi havia una nena de tretze anys que va ser víctima d'abusos per part d'un amic de la família.

Passats els quaranta ho va explicar als pares.

Durant trenta anys va amagar un fet que la va condicionar perquè se sentia culpable.

La culpa sempre l'ha perseguida.

Ningú més la farà sentir culpable d'allò que no hagi fet.

Els abusadors de menors què es mereixen?

Els abusadors de menors que els fan sentir culpa i vergonya durant trenta anys, què es mereixen?

Ella no creu en la pena de mort.

No creu en la violència.

Però algú va exercir la violència en una nena de tretze anys.

Quina pena es mereixia?

Ella l'hagués mort, però havent-lo mort no n'hagués tingut prou. El mal ja estava fet.

Es va morir un dia i ella va pensar que havia patit poc.

Qui la rescabalarà de l'error de sentir-se culpable durant trenta anys?

Va perdre la confiança en la família, però ells no ho sabien.

Qui els retornarà els anys de confiança perduda.

No li hem de tenir llàstima a la víctima, només cal justícia.

La llàstima és un sentiment humiliant.

Un abusador és un malalt mental?

Els malalts mentals haurien de ser tractats.

Un abusador és un creador de deserts,

aquell que implanta l'aridesa en consciències que just s'expressen.

Vigilem els infants,

perquè l'home del sac existeix.

dilluns, 16 de desembre del 2013

diumenge, 15 de desembre del 2013

Rumio, doncs desbarro

Els polítics que lluiten per incloure l'homeopatia dins la Seguretat Social suposo que també lluiten perquè la Verge de Lourdes consti al Vademecum, no?

divendres, 13 de desembre del 2013

Bonjour ...

La foto és una imatge del meu paradís d'infantesa, del paradís dels primers anys d'adulta, el paradís que vaig viure amb en Factor X i els meus fills. Continua existint, suposo, però veure'l ara em faria enyorar massa i és per això que no hi he fet les paus, encara. Tanmateix penso en la fortuna de poder tenir un paradís per enyorar. Ja se sap, fins i tot la tristesa pot ser optimista.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Quins temps aquells els d'en Félix Rodríguez de la Fuente!

No m'agrada gens el títol, perquè no sóc especialment nostàlgica de res, ans el contrari, penso que milanta coses han millorat amb el pas del temps. I, és clar, d'altres han empitjorat, això no cal dir, però com què això d'anar a millor o pitjor és força subjectiu, serà difícil que mai ens posem d'acord.

El que si que convindreu amb mi és que el negoci dels documentals sobre animals i països exòtics ha anat a pitjor. Ja sé que no és una notícia prime time, i dubto que ningú emprengui una campanya a change.org per aconseguir el retorn a aquells temps d'El naturalista amateur d'en Gerald Durrell, per exemple, però, com a consumidora de documentals -sí, jo sí que me'ls miro- he de confessar que m'avorreixen infinitament. I mai podia pensar que arribés a dir això.

Abans, quan viatjar pel món era molt car, quan els equips de televisió s'havien de desplaçar amb muntanyes de caixes i maletes de material, aconseguir finançament per fer un documental sobre animals era gairebé un miracle. Evidentment, si l'animal no era prou espectacular, no es movia ni una càmera de l'estudi.

Així, tots hem vist centenars de vegades els nyús travessant el riu Mara, a Massai Mara (Kènia) i essent devorats per cocodrils, lleons i d'altres carnívors que sembla que vagin al supermercat i només hagin de triar la peça que més els abelleixi. Tots hem vist elefants, guepards per avorrir -la femella amb tres cadells i el que costa d'esquerar-los-, lleons, hienes i d'altres depredadors de mida XL en amunt.

És normal, doncs, que la cosa comencés a descontrolar-se i que ja ningú es mirés el nyú cent milions travessant el riu i fent apostes de si el cocodril se'l menjarà. Que si coneixes una mica els intríngulis de la cosa documental, del nyú que travessa al que el cocodril es menja, hi pot haver unes quantes generacions. Ja se sap, tots els nyús, com els xinesos, són iguals.

I si ningú té un interès especial per la cosa nyú, ni per la cosa elefant, ni per la cosa mama-guepard-amb-tres-guepardets-que-fan-patir-d'allò-més, què cal fer?

De sobte, la solució ens ve donada per diverses bandes. Primer, els vols s'han tornat més assequibles, segon, qualsevol pot filmar imatges més o menys decents amb una càmera força reduïda i para de comptar, i, després de passar pel període de reviure els antics documentals, ara ja narrats per personatges famosos de la televisió i el cinema -ja em diràs qui vol veure una naturalista barbut sense cap mena de gràcia tenint l'opció de veure algun personatge vinculat al show business fent la mateixa? feina- havíem d'anar a la recerca de bestioles diferents, tant com a protagonistes i com a narradors.

El món dels rèptils i els insectes, mai prou explotat per insignificant en quant a mida -només, de tant en tant, ens sortia alguna cobra com a estrella convidada- ara podien explotar-lo des del punt de vista de l'animal que porta perill als humans. Fet i fet, tots els documentals, o gairebé tots els més famosos, s'han fet sota aquesta perspectiva. I és que no ens ve res de gust si no sortim a la foto.

I ja tenim a un narrador, habitualment un home blanc, jove -el prototip dels video-jocs, mascle blanc heterosexual de classe mitjana-alta-, amb barba de dos dies i vestit al coroneltapioca, amb una mini-càmera -i un càmera de debò al darrera- perseguint bestioles i filmant nadius que fan poca-soltades però que ens venen com si fos l'últim treball antropològic fet per l'antropòleg més prestigiós que hi pugui haver al món mundial, i part de l'estranger.

Aquest dia, al Discovery Channel, no em feu dir qui era el mascle blanc ni com es deia el documental, però era un noi de no més de 28 anys que estava a Laos a la recerca de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves. El xicot, amb molta trempera, diu "he de trobar el dr. X" -Smith, posem-hi- i fa una panoràmica d'una festa laosiana, imagineu-vos tot de laosians plegats d'un metre i mig d'alçada, més o menys, i enmig, un paio blanc, amb cara de savi despistat, de gairebé dos metres, i el presentador que se li adreça i li diu: "no serà pas el doctor Smith?".

Aleshores vaig pensar que devia ser algun capítol dels Monty Pyton Flying Circus que m'havia perdut, és clar. Acte seguit el presenta com el naturalista conegut mundialment com a especialista de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves de Laos. Que dius: "ja deia jo que em sonava la seva cara! l'altre dia a la perruqueria no es parlava de res més."

Les imatges següents ens situen el presentador guai i el naturalista conegut mundialment com a bla bla bla, caminant cap a una cova:

- Doctor Smith, vostè deu venir sovint per aquí.
- Oh i tant, pràcticament hi visc.

El doctor Smith fa un sal terroritzat i emet un xisclet:

- Ui! una serp!
- Sap de quina serp es tracta?
- No, jo de serps ni idea.

A veure, jo no sóc naturalista, ni coneguda mundialment, ni especialista en res, però sé distingir entre un escurçó, una colobra i un vidriol, d'això n'hi ha prop de casa. Seria d'esperar, que un senyor que viatja dia si, dia també, a Laos per mirar-se una aranya, i que, a més, té estudis, com se sol dir, sàpiga distingir quina cosa el pot picar per la zona, a part de la punyetera aranya caçadora gegant verinosa de les coves, no? Perquè després, el locutor, en una demostració d'intrepidesa, pren la serp amb un pal i ens diu que és la serp del bambú -dit sigui de passada, una serp preciosa, d'un verd maragda i amb els ulls daurats- i que aquest ofidi és sumament verinós, dels que maten la gent pels puestus.

I això no ho sap el naturalista dels nassos? Per quins set sous editen tota aquesta porqueria?

A partir d'aquí, evidentment, vaig canviar el canal i em vaig passar al Divinity a veure Cupcakes Wars. Ni punt de comparació, això és rigor científic!


dilluns, 9 de desembre del 2013

Especialitat

No és broma, la part de la serp, amb un presentador, no pas la Cli(c), l'he vista en un documental del Discovery Channel.

Ah! i res d'aviciar-se amb les majúscules, que avui ha estat força major, per la cosa d'haver-hi molta lletra.

dijous, 5 de desembre del 2013

Tant li fot XX

Una de les coses que més aprens en política és que la justícia només és una idea i que totes les victòries són pírriques.

Del llibre que escriuré Dietari d'una optimista o l'amargor de l'aforisme i un glop de vodka.