Quins temps aquells els d'en Félix Rodríguez de la Fuente!

No m'agrada gens el títol, perquè no sóc especialment nostàlgica de res, ans el contrari, penso que milanta coses han millorat amb el pas del temps. I, és clar, d'altres han empitjorat, això no cal dir, però com què això d'anar a millor o pitjor és força subjectiu, serà difícil que mai ens posem d'acord.

El que si que convindreu amb mi és que el negoci dels documentals sobre animals i països exòtics ha anat a pitjor. Ja sé que no és una notícia prime time, i dubto que ningú emprengui una campanya a change.org per aconseguir el retorn a aquells temps d'El naturalista amateur d'en Gerald Durrell, per exemple, però, com a consumidora de documentals -sí, jo sí que me'ls miro- he de confessar que m'avorreixen infinitament. I mai podia pensar que arribés a dir això.

Abans, quan viatjar pel món era molt car, quan els equips de televisió s'havien de desplaçar amb muntanyes de caixes i maletes de material, aconseguir finançament per fer un documental sobre animals era gairebé un miracle. Evidentment, si l'animal no era prou espectacular, no es movia ni una càmera de l'estudi.

Així, tots hem vist centenars de vegades els nyús travessant el riu Mara, a Massai Mara (Kènia) i essent devorats per cocodrils, lleons i d'altres carnívors que sembla que vagin al supermercat i només hagin de triar la peça que més els abelleixi. Tots hem vist elefants, guepards per avorrir -la femella amb tres cadells i el que costa d'esquerar-los-, lleons, hienes i d'altres depredadors de mida XL en amunt.

És normal, doncs, que la cosa comencés a descontrolar-se i que ja ningú es mirés el nyú cent milions travessant el riu i fent apostes de si el cocodril se'l menjarà. Que si coneixes una mica els intríngulis de la cosa documental, del nyú que travessa al que el cocodril es menja, hi pot haver unes quantes generacions. Ja se sap, tots els nyús, com els xinesos, són iguals.

I si ningú té un interès especial per la cosa nyú, ni per la cosa elefant, ni per la cosa mama-guepard-amb-tres-guepardets-que-fan-patir-d'allò-més, què cal fer?

De sobte, la solució ens ve donada per diverses bandes. Primer, els vols s'han tornat més assequibles, segon, qualsevol pot filmar imatges més o menys decents amb una càmera força reduïda i para de comptar, i, després de passar pel període de reviure els antics documentals, ara ja narrats per personatges famosos de la televisió i el cinema -ja em diràs qui vol veure una naturalista barbut sense cap mena de gràcia tenint l'opció de veure algun personatge vinculat al show business fent la mateixa? feina- havíem d'anar a la recerca de bestioles diferents, tant com a protagonistes i com a narradors.

El món dels rèptils i els insectes, mai prou explotat per insignificant en quant a mida -només, de tant en tant, ens sortia alguna cobra com a estrella convidada- ara podien explotar-lo des del punt de vista de l'animal que porta perill als humans. Fet i fet, tots els documentals, o gairebé tots els més famosos, s'han fet sota aquesta perspectiva. I és que no ens ve res de gust si no sortim a la foto.

I ja tenim a un narrador, habitualment un home blanc, jove -el prototip dels video-jocs, mascle blanc heterosexual de classe mitjana-alta-, amb barba de dos dies i vestit al coroneltapioca, amb una mini-càmera -i un càmera de debò al darrera- perseguint bestioles i filmant nadius que fan poca-soltades però que ens venen com si fos l'últim treball antropològic fet per l'antropòleg més prestigiós que hi pugui haver al món mundial, i part de l'estranger.

Aquest dia, al Discovery Channel, no em feu dir qui era el mascle blanc ni com es deia el documental, però era un noi de no més de 28 anys que estava a Laos a la recerca de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves. El xicot, amb molta trempera, diu "he de trobar el dr. X" -Smith, posem-hi- i fa una panoràmica d'una festa laosiana, imagineu-vos tot de laosians plegats d'un metre i mig d'alçada, més o menys, i enmig, un paio blanc, amb cara de savi despistat, de gairebé dos metres, i el presentador que se li adreça i li diu: "no serà pas el doctor Smith?".

Aleshores vaig pensar que devia ser algun capítol dels Monty Pyton Flying Circus que m'havia perdut, és clar. Acte seguit el presenta com el naturalista conegut mundialment com a especialista de l'aranya caçadora gegant verinosa de les coves de Laos. Que dius: "ja deia jo que em sonava la seva cara! l'altre dia a la perruqueria no es parlava de res més."

Les imatges següents ens situen el presentador guai i el naturalista conegut mundialment com a bla bla bla, caminant cap a una cova:

- Doctor Smith, vostè deu venir sovint per aquí.

- Oh i tant, pràcticament hi visc.

El doctor Smith fa un sal terroritzat i emet un xisclet:

- Ui! una serp!

- Sap de quina serp es tracta?

- No, jo de serps ni idea.

A veure, jo no sóc naturalista, ni coneguda mundialment, ni especialista en res, però sé distingir entre un escurçó, una colobra i un vidriol, d'això n'hi ha prop de casa. Seria d'esperar, que un senyor que viatja dia si, dia també, a Laos per mirar-se una aranya, i que, a més, té estudis, com se sol dir, sàpiga distingir quina cosa el pot picar per la zona, a part de la punyetera aranya caçadora gegant verinosa de les coves, no? Perquè després, el locutor, en una demostració d'intrepidesa, pren la serp amb un pal i ens diu que és la serp del bambú -dit sigui de passada, una serp preciosa, d'un verd maragda i amb els ulls daurats- i que aquest ofidi és sumament verinós, dels que maten la gent pels puestus.

I això no ho sap el naturalista dels nassos? Per quins set sous editen tota aquesta porqueria?

A partir d'aquí, evidentment, vaig canviar el canal i em vaig passar al Divinity a veure Cupcakes Wars. Ni punt de comparació, això és rigor científic!