L'últim paquicefalosaure i el meteorit

de la Wiki

La paquicefalosaure, a partir d'ara Paqui, s'estava entretenint rosegant un escarbat Darwinylus marcosi, tot i que encara faltaven milions d'anys perquè en diguessin així, el regustet del pol·len que transportava li proporcionava un petit plaer afegit.

Va aixecar el musell al cel per mirar aquell sol nou que feia dies que havia aparegut i es remogué, inquieta, amb el dubte de si s'havia d'esverar o no. Els fenòmens naturals solien ser habituals, el perill formava part de la seva existència i el seu petit cervell no solia anar més enllà del pas següent.

La Paqui veïna se li va apropar, van fregar-se les closques, de costat. No era una lluita en aquest cas, va ser un frec suau, de reconeixement.

• Hi ha molta llum.

• Si, hi ha un llum nou.

• Fa bonic tanta llum tot el dia.

• Si, fa festa, trobo.

La Paqui veïna s'allunyà unes passes, remenant en unes fulles i ensumant i bufant a l'hora. Els “hum” i “hem”, “frrrfrrrfrr” i “rrrrrrrr” amb què s'havien comunicat ara eren sons de gaudi, “crecs” i “cracs” i “bfffffrrrr” de la cerca del menjar.

La Paqui era prou gran com per moure's amb una certa precaució, tot i que la quitxalla, acabada de sortir de l'ou, se la passaven provant d'esquivar la cua d'aquesta mare de quatre metres. Va fer un parell de passes de ballarina per apropar-se a unes fulles tendres de pi, però va tornar a mirar al cel.

El nou sol semblava més gran, més brillant. Va fer el gest d'ensumar, el mateix que feia per saber si el Tiranosaure voltava a prop, però aquesta vegada provant d'ensumar aquest sol estrany i nou.

• De què fas olor? - digué en gruny alt, però per a si mateixa.

• No ho sabràs. - digué una veu.

Va fer un bot enrere. Els petits van fugir esporuguits a la desbandada. La Paqui va sacsejar el cap, una mica atordida. El pes de la closca de 25 cm de gruix i l'estrès provocat per allò que havia escoltat gairebé la fan caure de cua. Amb precaució, mirant de gairell el nou sol, s'hi va dirigir de nou.

• Ets tu qui parla? Qui ets?

• Sí, sóc jo. Sóc una pedra de l'espai que s'ha encès en entrar a l'atmosfera.

La Paqui no acabava d'entendre gairebé res del que li deia aquell sol nou, però la curiositat era més forta que la precaució.

• I què hi vens a fer aquí?

• Vinc a morir, impactaré en la superfície del planeta i, considerant la meva grandària i les lleis de la física, és molt probable que avui sigui el teu últim dia.

• Què vols dir? Què em mataràs?

• A tu i a uns quants milers de milions més, sense cap mena de dubte.

• Em cauràs al damunt i m'aixafaràs?

• I ara! La meva trajectòria em porta a Chicxulub, lluny d'aquí, però la meva massa, en topar amb el planeta provocarà tsunamis gegants, terratrèmols, núvols de gas i residus que acabaran amb tots vosaltres.

• Però, per què? És que ens vols mal?

• No, jo no vull mal a res ni ningú, sóc un cos natural de l'espai exterior a hipervelocitat, ineludible, no podràs fugir.

• Ni tan sols ens vols per menjar?

• Jo no menjo, ja t'ho he dit, sóc una pedra, les pedres no mengem però també podem matar. I ara prepara't, estic a punt d'impactar.

La llum es va fer més gran. De moment la Paqui no va sentir res. Chicxulub queia lluny d'on ella vivia, al nord del continent, però el silenci ominós es va anar estenent mentre s'estenia la tremolor del terra i la foscor.

• Fill de putaaaaaaaaa!

I la Paqui va caure en una esquerda que s'havia obert a terra.

Sanditon de Jane Austen

 

"No feia encara una setmana que la intuïció de Miss Diana Parker l'havia previnguda que l'aire de mar li seria probablement fatal i vet-la aquí a Sanditon, amb la intenció de fer-hi una estada més o menys llarga i sense recordar-se'n gens ni mica, de les seves prevencions. A la Charlotte li resultava impossible no sospitar un cert grau de fantasia en estats de salut tan extraordinaris. Emmalaltiments i guaricions tan fora del comú semblaven més el fruit de la diversió d'esperits ociosos i inquiets que no pas dolència i alleujament reals."

Austen, Jane. Sanditon. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Vaig a a llibreria a cercar un llibre que havia encomanat i, al costat de la caixa -digues-los beneits als editors- hi ha la capseta de llibres de petit format que ara estan de moda. Evidentment caic en la temptació. Aquest inici de novel·la, escapçat per la mort de l'autora, té tots els elements per haver-nos fet viatjar en una història deliciosa 100% Austen. Malauradament això no va poder ser.

D'altra banda, res a veure amb la sèrie que se n'ha fet -i que sembla que es continua fent- exprement la moda Austen d'una manera força desvergonyida. Què hi farem!

Catalogació: era un "falti" que havia de tenir. 

La revolución de la proximidad d'en Carlos Moreno

 

"En cuanto científico procedente del mundo de las matemáticas, la informática, los sistemas artificiales y la robótica, apasionado por la etnometodología y las ciencias de la complejidad, estimulado por influencias transversales y multidisciplinares, me he interesado por la ciudad y he abordado, en particular, la cuestión de la resiliencia y de las ciudades en peligro, natural o tecnológico, que tienen la particularidad de estar sometidas a amenazas aleatorias, por lo que las crisis deben anticiparse.

[...]

El siglo de las ciudades es al mismo tiempo el siglo de la ubicuidad. El mundo urbano, básicamente productor de riqueza, se ha convertido en un tremendo productor - consumidor de datos en tiempo real. Sin embargo, la hiperconectividad tecnológica puede transformar a los hombres en zombis, en geeks desconectados socialmente. La idea de la hiperproximidad tiene un enorme reto que asumir: reconstruir los lazos sociales en los barrios para vivir en las ciudades a escala humana empleando la tecnología como una herramienta para recuperar el vínculo social."

Moreno, Carlos. La revolución de la proximidad. De la "ciudad mundo" a la "ciudad de los quince minutos". Madrid, 2023. Alianza Editorial.

Carlos Moreno, director científic i cofundador de la càtedra "Entrepreneurship, Territory, Innovation" en l'IAE de Paris - Universitat Panthéon Sorbonne i assessor de l'alcaldessa de Paris Anne Hidalgo, és el teòric del canvi en les ciutats per fer front reptes com el canvi climàtic i que veiem en l'organització C-40, la xarxa global d'alcaldes de les principals ciutats del món units en acció per fer-ne front o l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.

Per qüestions laborals vaig haver de treballar amb el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal del meu poble. En aquell moment, la meva visió era la del constructor que prova de maximitzar el benefici davant una llei municipal, tot i que hi havia massa preguntes que em feia off the record i que em quedaven sense resposta. Amb els anys vaig fer el pas a la política local i vaig poder treballar al costat de l'arquitecte redactor d'un d'aquests famosos POUM. Aleshores vaig anar veient com les meves preguntes, des de l'altre bàndol, tenien resposta. Un arquitecte d'aquest estil és un sociòleg, entre altres. És algú que influeix directament sobre el com viurem, quant costarà el nostre habitatge, com ens desplacem, on anirem a comprar, on ens curaran, en quant de temps, com passarem el nostre lleure, quin paisatge ens envoltarà ... La dualitat blanc o negre de la constructora es va convertir en l'icosaedre de la cosa pública, complex, moltes vegades dur, però sempre més brillant.

Per això, potser, m'ha quedat el defecte de llegir sobre urbanisme, entre altres. Curiosament, les conclusions que n'extreu Carlos Moreno de com ha de ser la ciutat ideal, si més no a nivell social, no deixa de ser el Poble-Sec abans de l'aparició del 600, un veïnat, en tota l'accepció de la paraula. I això em provoca més preguntes que respostes. Sento com si la meva vida fos una cavalcada infinita saltant de pregunta en pregunta a la recerca d'una resposta inexistent.

Catalogació: per a mi, i emfasitzo, per a mi, llegir sobre geografia humana, urbanisme, demografia, és especialment interessant. Per això el poso al prestatge dels "vicis privats".

Alfabets. Assaigs de literatura d'en Claudio Magris

 

"Per als grecs, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen Els misteris de la jungla negra de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. A dir veritat, vaig començar a llegir-ne la segona part, quan en Tremal Naik, obligat a servir el thugs per alliberar l'estimada Ada, fa veure que entra al servei dels anglesos amb el nom de Saranguy; feia poc que jo havia fet sis anys i acabava d'aprendre a llegir, i la primera part me l'havia llegit la meva tia maria, un trosset cada dia, quan jo encara no sabia desxifrar l'alfabet."

Magris, Claudio. Alfabets. Assaigs de literatura. Barcelona, 2010. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

És clar, si enceto un llibre amb una magdalena proustiana en versió Salgari sé que ja no el deixaré, perquè Saranguy, i l'obra completa de Salgari, també forma part de l'imaginari de la meva primera infantesa, regal del pare, i em garanteix que aquest llibre d'assaig sobre literatura em parlarà en un registre que comprenc. El que sí que sé és que el llibre trigaré a llegir-lo. Llegir assaig no és el mateix que llegir un relat i, amb Magris, em passa que m'aturo en un paràgraf, cerco el llibre del que parla, vaig i vinc, entro i surto i, finalment, quan ja no em queda cap més pàgina, em sento trista i frustrada, i provo de connectar el llibre al Wi-Fi a veure si hi ha actualitzacions ... D'ençà que em vaig trobar a mi mateixa intentant ampliar una fotografia d'un llibre amb dos dits ja sé que he perdut el senderi amb la digitalització.

Catalogació: necessari si t'interessa la literatura, o la democràcia, o la realitat social, o Europa, o ...