La fi del progressisme il·lustrat d'en Ferran Sáez Mateu

 

"Per una raó o una altra, la majoria d'intel·lectuals, homes i dones, han renunciat a posar damunt la taula contradiccions cada vegada més absurdes, en part per por a la cancel culture i en part també per pura condescendència. Allò que avui sembla una posició segura i confortable potser es convertirà amb el temps en un retret. Tot té un context i una explicació, evidentment. La frenologia del XIX justificava el rígid determinisme social de l'època, de la mateixa manera que la "teoria" queer resulta coherent amb un món que es considera canviant, fluctuant, líquid. Són dues metanarratives, per dir-ho com Lyotard, orientades a l'autocomplaença col·lectiva i a l'anar fent intel·lectual -un anar fent, insistim, que les generacions futures potser jutjaran amb la mateixa duresa amb la qual nosaltres avaluem avui els científics que fa un segle es van deixar entabanar per la frenologia."

Sáez Mateu, Ferran. La fi del progressisme il·lustrat. El debat natura/artifici en la política. Barcelona, 2024. Pòrtic Edicions.

Catalogació: En un món en l'estètica ha substituït l'ètica cal agrair que, fent concessions a la comunicació actual - capítols curts, llenguatge entenedor- algú s'entesti en debatre si la realitat què vivim és una virtualitat pretesament natural. Llibres que calen.

Por qué fracasan los países d'Acemoglu-Robinson

 

"Para quienes piensan que el destino económico de un país está predeterminado por la situación geográfica o el legado cultural, Daron Acemoglu y Jim Robinson tienen malas noticias. Son las instituciones artificiales, y no la naturaleza del terreno ni la fe de nuestros antepasados, lo que determina que un país sea rico o pobre. Con una síntesis brillante del trabajo de teóricos de todos los tiempos, desde Adam Smith a Douglass North, además de una investigación empírica de la actualidad más reciente por parte de historiadores económicos, Acemoglu y Robinson han escrito un libro conviencente e interesante a partes iguales." Niall Ferguson

Acemoglu, Daron - Robinson, James. Por qué fracasan los países? Barcelona, 2012. Deusto. Digital.

Acemoglu, economista turc-americà, d'ascendència armènia és professor d'Economia al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i Robinson, economista i politòleg britànic, de la Harris School of Public Policy de la Universitat de Chicago, ens evidencien la teoria de la importància de les institucions inclusives o extractives en el desenvolupament de la prosperitat de les distintes nacions del món. El perquè de tot plegat necessari a l'hora de poder desenvolupar un criteri ètico-polític connectat amb la realitat.

Catalogació: si vols fer política, has de llegir, molt.

Comportarse como adultos de Yanis Varoufakis

 

"Avanzada la noche, Larry se recostó en la silla y me ofreció un consejo ... Lo planteó de la siguiente manera: tenía que hacer una elección. Podía ver las cosas desde dentro o desde fuera. Los que escogen quedarse fuera pueden decir lo que les apetezca. Pero los que están dentro no les prestan ninguna atención. Los que están dentro, en cambio, pueden acceder a esos lugares donde es posible hacer realidad sus ideas. las personas que ostentan el poder escuchan todo lo que dicen. pero los que están dentro deben acatar una ley inquebrantable: no criticar nunca el resto de los que están dentro. Toda una advertencia."

Varoufakis, Yanis. Comportarse como adultos. Barelona, 2017. Planeta

Quina pastilla prendràs, la blava o la vermella? En aquest món de mones, formar part dels que prenen les decisions té les seves servituds. Però tu a què has vingut a la política? A servir o a servir-te'n? Són preguntes essencials que marcaran la teva trajectòria. Segons quina serà la resposta no només no et faràs rica, sinó que, els mateixos que et criticarien si te'n servissis, et diran estúpida. Però bé, aquest no és un tractat sobre la condició humana.

Catalogació: Què fa un professor com vostè, senyor Varoufakis, en un govern com aquell? Europa té futur? Si us plau, no em feu respondre. Òbviament, de lectura obligatòria.

Qui de casa se'n va d'en Toni Cucarella

 

"Que donaria jo per tornar a sentir el gust de la sal a la boca una rosca de pa amb oli i sal Miquel, a berenar! l'àvia em crida la mare és a ca l'ama Petra fent bugades agenollada frega el terra escura espolsa vindrà a sopar baldada l'àvia m'espera amb la rosca de pa amb oli i sal li l'agafe i me'n torne fugint al carrer perquè Ramo Sirera m'espera amb una rosca de pa amb vi i sucre i una fulla rovellada de ganivet per jugar a l'estacadeta faré sis anys i em regalaran unes espardenyes de careta i un plomier sense llapissos ni pintures Miquel, a berenar! Que donaria jo per tornar sentir el gust de sal a la boca"

[...] 

"L'esquela de l'home no mostra foto: nom i cognoms, edat de la defunció, tanatori on s'exposa el cadàver i església on se celebrarà la missa de cos present i el comiat del dol. Encara que l'esquela tinguera foto, seria d'un rostre que tampoc no em diria res. El temps que passa ens deforma els trets, prou que ho sabeu. Som capaços de reconèixer-nos quan envellim a l'ensems, i a còpia de retrobar-nos amb sovintejada freqüència i de mirar-nos cada dia, alors els canvis ens són imperceptibles. Mais, quan no hi ha hagut freqüència sinó llarga absència, els canvis del temps que passa poden ser pertorbadors. però el nom d'un amic no s'oblida pas. Ramon Sirera. je me souviens. Jo he de dir que l'havia buscat a la casa on ell havia viscut, i a la guia telefònica, guies noves i guies velles, però no l'hi havia pas trobat. per què ell no tenia pas telèfon? "

Cucarella, Toni. Qui de casa se'n va. Barcelona, 2024. Ed. Amsterdam.

Miro el full de notes esparses que vaig prenent quan llegeixo un llibre. No solc fer-ho en tots, només en els d'alguns autors que sé que s'ho val o quan, la casualitat, em posa al davant un fragment que em commou i em posa en estat d'alerta. Em faig gran i ja no passa gaire sovint, i em dol haver perdut aquell entusiasme desbocat d'anys ha, que em feia llegir totes les hores que no havia de dedicar a la interacció amb altres éssers humans. Potser perquè em semblaven més reals les vides dels llibres, o més sanadores, perquè en tancar les pàgines ja no m'exigien ni un minut més de la meva existència.

Miro les notes i he d'expressar la meva felicitat que Toni hagi tornat a escriure una novel·la. A voltes em trobo que no sé si sóc a Xàtiva o Rita-Candelària és Grúixenka. M'admira com em bressola en el valencià del xiquet que, en recuperar-lo de vell, ara afrancesat, em porta el record de com parlava l'oncle Francisco, exiliat a Marciac, que parlava un català anacrònic, pre-fabrià, n'est-ce pas? I la sal, com la magdalena, que ens omple d'enyorança d'uns paradisos perduts, que no van ser mai, més enllà del record. El regust amarg de la venjança, la injustícia, mestressa i senyora. La vida, sempre la vida, sense motiu, ni objectiu, que s'enceta en un accident i s'acaba, inexorable.

Catalogació: per Sant Jordi en Toni me'n va dedicar un exemplar que atresoro en la nova petita biblioteca que estic fent. No em cal dir que em fa feliç. 

Atentament d'en Joan Triadú

 

"Carles Riba, al pròleg de Judita, de Francesc Trabal, fa notar que hi ha aspectes de l'humorisme que porten a parlar d'una <<ironia humorística>> paral·lelament a l'anomenada <<ironia tràgica>>. Com a antecedent de Quim Monzó i de la nostra literatura, Francesc Trabal ens serveix, via Riba, per afrontar el comentari de la lectura dels seus Vuitanta-sis contes (Barcelona: Quaderns Crema, 1999), ara en un sol volum que aplega els cinc reculls publicats al llarg de més de vint anys. En efecte, si prenem com a eina d'anàlisi les dues <<ironies>> esmentades, en l'obra de Monzó, en conjunt, no es presenten en forma paral·lela com dos fets separats per segles de literatura, sinó entrellaçades i contrapuntades gairebé diria perversament. És obvi que de Kafka, almenys, ençà no es pot fer seriosament, mestrívolament, altra cosa. Des de fa molt temps, en aquest segle que s'acaba, la literatura procedeix a la destrucció de la <<literatura>>, aquella de la qual ja s'ha de parlar entre cometes."

Triadú, Joan. Atentament. Lectures crítiques. Barcelona, 2011. Ed. Proa. Amb pròleg de Susanna Álvarez i Rodolés.

En paraules de la Susanna Álvarez i Rodolés: "Quan vam enllestir la composició d'aquest llibre, a l'octubre de 2007, Joan Triadú va voler fer-me la confiança de prologar-lo, fet que considero tot un honor, que encara avui no estic gens segura de merèixer. L'any 1992, quan la Fundació Jaume I -actualment Fundació Lluís Carulla- em va encarregar d'elaborar la bibliografia de Joan Triadú com a annex de la biografia d'Agustí Pons, de cap manera no em podia imaginar que prepararia aquest text que serveix d'introducció d'alguns dels articles que han passat per les meves mans, atès que des de l'any 2001 treballo en l'actualització de la bibliografia i en l'organització del material del fons personal de Joan Triadú. Aquesta posició del tot privilegiada em duu a sostenir que el conjunt de la seva obra és d'una importància cabdal per a conèixer la literatura catalana i, en bona mesura, la literatura universal contemporània. Al llarg de tots aquests anys i d'aquest estol de llibres editats de crítica literària, Joan Triadú ens ha apropat els clàssics i ens ha permès descobrir nous valors."

Catalogació: M'agrada comprar un llibre com aquest, de "Lectures crítiques" i que m'acompanyi uns quants anys. No tinc pressa, de tant en tant, en pessigo un article, cerco el llibre que es referencia, m'endinso en la lectura, tenint en compte la perspectiva prèvia ... Quan arribo al final, em queda la sensació de desemparança, d'orfenesa, i ara qui em parlarà dels altres llibres? 

El día antes de la revolución d'Ursula K. Le Guin

 

"Dejó atrás las escaleras y la autocompasión al entrar en la habitación. Era un buen dormitorio y era bueno estar sola. Un ran alivio. Incluso si no era del todo justo. Algunos de los chavales de los áticos vivían de cinco en cinco en habitaciones que no eran más grandes que la suya. Siempre había más gente que quería vivir en una Casa Odoniana de la que podía ser debidamente alojada. Tenía esta habitación grande para ella sola únicamente por ser una anciana que había sufrido una apoplejía. Y quizá por ser Odo."

Le Guin, Ursula K. El dia antes de la revolución. Madrid, 2018. Nordicalibros. Dibuixos d'Arnal Ballester. Traducció d'Enrique Maldonado.

A Els Desposseïts, Ursula K. Le Guin descriu una societat anarquista imaginària, l'odonianisme, creat per Odo. Qui era Odo? Podia viure com un membre de la societat que havia creat? O, potser, seria una inadaptada enmig de tota la seva teoria? Al cap i a la fi, tots som fills de la nostra educació.

Catalogació: La Ciència Ficció, o la Ficció Científica, no està mai renyida amb la filosofia, per exemple, no tot han de ser robots i naus, o no només, per això, aquests exercicis que ens regalen els autors, solen ser apreciables.

Fer política en l'imperi del jo d'en Xavier Godàs

"Actualment, definir riscos i anticipar situacions catastròfiques és un motiu d'anàlisi científica i de lluita política. De quina manera es poden revertir els danys provocats en la natura? Com l'activitat econòmica i la tecnologia poden garantir la sostenibilitat de l'entorn? En aquest camí, quins són els grups socials que més pateixen els efectes de la modernització? I quins poden ser-ne beneficiats o perjudicats a curt termini en la transició cap a la sostenibilitat?

[,,,]

La lliure determinació personal es veu condicionada per qüestions socials i biològiques (sexuals, fenotípiques, de posició socioeconòmica, de cicle de vida, funcionals) i per qüestions culturals (de gènere, d'adscripció o adhesió cultural o etnocultural). En la mesura que l'àmbit d'actuació és la persona i el seu cos, el subjectivisme polític es nodreix especialment de l'univers de les emocions. Modificar les pròpies emocions, i influir en les dels altres, té més repercussions immediates en l'entorn que no pas intervenir estratègicament en les relacions de poder."

Godàs, Xavier. Fer política en l'imperi del jo. Barcelona, 2023. Eumo Editorial.

Malauradament no és tan corrent com pugui semblar que, en política, es llegeixin llibres de pensament. Es llegeix molt, documents, ponències, lleis ... però els parèntesis imprescindibles per a fer correctament allò que estem fent, els llibres que ens estructuren la ideologia i el pensament crític, no se solen llegir.

Malgrat tot, no perdo l'esperança que una persona de cada deu, de les que surten de la formació acadèmica i encara tenen l'impuls de llegir, ho faran. Amb els anys perdran l'interès a causa dels documents, les ponències, les lleis ... i per allò tan humà de creure que observar altres raons pot comportar el perill de veure que nosaltres l'hem perduda, i això sempre fa por.

Catalogació: al prestatge del pensament crític, que no vol dir que pensem en criticar-ho tot.

Neguit permanent de Tsitsi Dangarembga

 

"El comportament kamikaze de la Nyasha va esperonar el meu oncle i la meva tia a l'acció. Mentre ella parlava amb mi a l'habitació, el Babamukuru va trucar al germà de la Maiguru a Salisbury. A les deu del matí ja fèiem camí cap a la ciutat i hi vam arribar abans de les dotze, perquè el Babamukuru va conduir més ràpid que el vent. La Maiguru i jo vam estar parlant a la Nyasha constantment durant tot el trajecte, perquè se sentís acompanyada, per evitar que la seva ment se n'anés gaire lluny. A la ciutat, el germà de la Maiguru de seguida havia demanant cita amb un psiquiatre. Això ens va alleujar, aviat tindria ajuda. Però el psiquiatre va dir que la Nyasha no podia estar malalta, que els africans no patien d'aquella manera que li havíem descrit. Que la noia feia comèdia. Que ens l'enduguéssim a casa i que fóssim ferms amb ella. Allò no era una cosa gens assenyada de dir davant del meu oncle, que va trobar que aquelles paraules eren immensament satisfactòries i va considerar tornar-se'n a Umtali immediatament, sense voler escoltar la Nyasha quan li va suplicar que la visités un psiquiatre africà. L'oncle de la Nyasha, però, amb l'autoritat de la seva professió i l'experiència de set anys d'aprendre a reconèixer el sofriment de les persones, va poder convèncer el meu oncle perquè s'esperés.

De psiquiatres negres no n'hi havia, però la van convèncer perquè la visités un altre psiquiatre blanc. Aquest home era humà. Va dir que necessitava descansar. Van ingressar la Nyasha en una clínica, on va estar unes quantes setmanes."

Dangarembga, Tsitsi. Neguit permanent. Barcelona, 2023. L'agulla daurada. Traducció d'Aurora Ballester

Què vol dir ser africà o africana en un país com Rhodèsia (ara, en part, Zimbabwe)? Existeix una africanitat pre-colonial? Ser negre a l'Àfrica i viure al segle XXI és possible sense viure en blanquitud? Són preguntes que hom es fa mentre caminem al costat d'una adolescent africana que creix i interacciona amb el món que l'envolta.

Qualificació: cal llegir literatura africana per comprendre i per comprendre'ns, també.

 

Ética para tiempos oscuros de Markus Gabriel

 

"Sin embargo hay normas legales, tanto en los Estados democráticos de derecho como en los Estados moralmente cuestionables, que son neutras desde el punto de vista moral: un peatón que, de noche y en una calle vacía, cruza un semáforo en rojo no está cometiendo ninguna clase de error moral; no cabe decir lo mismo de alguien que cogiera el coche para hacer carreras nocturnas en esas mismas calles vacías, porque aquí con a velocidad se corre el riesgo de atropellar a alguien.

Así pues, la moral y las leyes tienen puntos en común, pero distan mucho de ser lo mismo. La validez de las normas legales, y su poder sobre cualquier persona, no se extingue porque la jurisprudencia práctica y las leyes subyacentes resulten claramente inmorales. Los juicios amañados del estalinismo fueron legales desde el punto de vista jurídico, pero los podemos considerar Imoralmente ilegítimos."

Gabriel, Markus. Ética para tiempos oscuros. Valores universales para el siglo XXI. Barcelona, 2021. Ed. Pasado & Presente. Traducció de Gonzalo García.

Contra el relativisme i a favor de la Il·lustració, és interessant comprovar com, avui en dia, manta filòsofs publiquen llibres de divulgació. No sé pas si n'hi ha gaire lectors entre els compradors, que d'això segon no en dubto, però les optimistes seguim creient que algú més haurà fet els deures.

Catalogació: avui, més que mai, llegir filosofia. 

De dibuixos, límits i mandràgores. Berger, Kallis, Maquiavel i un bon 2024!

 

"Castoriadis distingeix entre heteronomia, els límits que atribuïm a Déu o a la natura, i que restringeixen la nostra llibertat, i autonomia, el límits que ens fixem conscientment nosaltres mateixos. En aquesta distinció rau el nucli d'aquest llibre.

Kallis, Giorgos. Límits, ecologia i llibertat. Barcelona, 2021. Ed. Arcàdia. Trad. Anna Llisterri.

En el primer món, al costat dels que creuen en déus hi conviuen els que creuen en la ciència com a religió substitutiva. Per a mi, la ciència és una eina magnífica per a dur a terme, i ensems a empènyer, el que realment importa, allò que dissenya el món humà: la filosofia.

Catalogació: dels necessaris. Un consell, cliqueu a l'hiperenllaç de Castoriadis.

➕

"Per a l'artista dibuixar és descobrir. I això no és només una frase bonica; és veritat, literalment. És, de fet, l'acte de dibuixar allò que força l'artista a mirar l'objecte que té davant, a disseccionar-lo amb la imaginació i tornar-lo a muntar; o, si dibuixa de memòria, l'acte de dibuixar el força a drenar els records, a descobrir el contingut d'observacions fetes. És un tòpic, en l'ensenyament del dibuix, que el quid de la qüestió rau en el procés específic de mirar."

Berger, John. Sobre el dibuix. Barcelona, 2016. Ed. Viena. Trad. Marta Pera Cucurell

Llegir i sentir com la mà mou el llapis guiada pel gran Berger.

Catalogació: prestatgeria dels imprescindibles.

➕

"Déu vos salvi, benignes oients, si d'aquesta benignitat, com sembla, depèn que l'espectacle us agradi. Si continueu sense fer soroll, us farem partícips d'un nou cas esdevingut en aquesta ciutat.

Vegeu l'escena que us presentem: aquesta és la vostra Florència, una altra vegada serà Roma o Pisa, cosa que farà morir de riure. Aquella sortida que hi ha allà, a la meva dreta, és la casa d'un doctor que va aprendre força lleis en el Buezio; aquell carrer, que està representat allà a l'angle, és el carrer de l'Amor, on qui hi cau no se n'aixeca mai més."

Maquiavel, Nicolau. El Príncep / La mandràgora. Barcelona, 2006. Ed. Destino. Trad. Carme Arenas. Pròleg

En un model literari clàssic, Maquiavel satiritza en aquesta peça la corrupció, l'estultícia i les baixes passions de la seva societat.

Catalogació: cal tenir-lo i són dos pel preu d'un ^^.

Ah! i bon any nou!

Una tierra con gente. Voces de Palestina de Sofía Caamaño i Sònia Bajona

 

"Mi nombre es Aisha. Nací en 1960 en el campo de personas refugiadas de Dheisheh. Cuando era una niña, en mi família vivíamos en condiciones bastante precarias. Éramos catorce personas y habitábamos una especie de pequeña cabaña hecha con cuatro paredes y un techo de placa metálica. Convivíamos todas en esa única habitación que usábamos para cocinar, para comer, para dormir ... Para todo. No teníamos suficiente comida ni recursos de primera necesidad.

[...]

(Anònim)

Nací y crecí en el campo de personas refugiadas de Dheisheh durante la primera intifada (1987-1993), momento en el que prácticamente vivíamos encerrados todo el día en nuestras casas debido a los constantes toques de queda impuestos por el ejército de ocupación israelí. Aun así, soy originalmente de Deir Aban, un pueblo al sur-oeste de Jerusalén que fue destruido y despoblado en 1948. Cuando eso aconteció mis abuelos se vieron forzados a marcharse hacia un lugar seguro, junto con las más de 750.000 persones -alrededor de 85% de la población palestina en el momento- que fueron desplazados forzosamente de las más de 530 aldeas y ciudades despobladas y destruidas durante la Nakba."

Caamaño, Sofía / Bajona, Sonia. Un país con gente. Voces de Palestina. Barcelona, 2020. Ed. Descontrol

I així, una rere l'altra, les persones van desgranant les seves vides, les seves tristeses. La Sofía no la conec, la Sònia sí, i conèixer-la em reafirma en la meva opinió sobre l'holocaust que està duent a terme l'estat israelià sobre la població nadiua del lloc que ocupa. Quantes d'aquestes persones, dos anys després, segueixen vives? Quantes empresonades? Quantes llençades al carrer i a la seva sort?

Es fa molt difícil parlar-ne, i més sabent que, quan hi hagi un volcà o un terratrèmol que ens desviï l'atenció -els medis són poderosos- Palestina tornarà a la cambra de les ombres semi-oblidades amb les que convivim sense pudor.

Catalogació: d'aquells llibres que fan mal i que cal llegir.

Verde agua de Marisa Madieri

 

"Junto a ella, el abuelo Gigio regresó felizmente a su infancia, reencontrándose con su madre, tal como ha observado mi hermana. La abuela Anka, en efecto, lo cuidaba con cariño y devoción. Le hablaba en alemán, lengua materna de mi padre, le preparaba los platos típicos de la cocina serbia y húngara y le devolvía, así, los sabores y los olores del pimentón, de la cebolla, de la canela, de las semillas de comino y de amapola, y además lo hacía viajar, incansblemente."

Madieri, Marisa. Verde agua. Barcelona, 2014. Ed. Minúscula. Amb pròleg de Claudio Magris i traducció de Valeria Bergalli.

L'exili, l'èxode intraeuropeu en context de postguerra, la infantesa, la pobresa, la mirada sobre la família, nua, crua i, alhora, amorosa.

Catalogació: Arribo a Madieri pel seu marit Magris -i una amiga de mon fill petit- i em trobo aquest llibre, un clàssic contemporani, que diu la crítica italiana i potser sí, sense escarafalls, et quedes en les seves pàgines, vivint enmig de les línies que l'autora desgrana amb una senzillesa profundament treballada.

Una societat de Virginia Woolf

 

"Vet aquí com va anar. Érem sis o set fent la sobretaula del te. Unes miraven, a l'altra banda del carrer, l'aparador de cal barreter, on la llum encara resplendia radiant a les plomes escarlata i a les sabatilles daurades. Les altres es dedicaven, amb indolència, a construir petites torres de terrossos de sucre a la vora de la safata del te."

Woolf, Virginia. Una societat. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Catalogació: m'agrada Virginia Woolf, més perquè sé que m'ha d'agradar, encara que la seva veu, interessant i important, només és la veu d'un moment i d'una classe social i, en ella, només hi trobo una o dues peces del trencaclosques que és una societat. Per això, probablement, cada vegada l'aprecio menys. Tanmateix no pararé de llegir-ne tot el que en trobi.

El capital en la era del Antropoceno de Kohei Saito

 

"¿Estás tomando alguna medida contra el calentamiento global? ¿Has comprado bolsas ecológicas para reducir el uso de las de plástico? ¿Llevas siempre una cantimplora para evitar comprar bebidas en envases PET? ¿Has cambiado tu viejo coche por uno híbrido?

Te lo diré claramente: solo con esa clase de conductas bienintencionadas no llegarás a nada; es más, podrían ser hasta contraproducentes.

¿Por qué? Porque creyèndonos que estamos adoptando medidas contra el cambio climático, no daremos el paso definitiva para actuar con mucha más audacia, que es lo que realmente se necesita. A través de ciertas "conductas de consumo", que funcionan como "indulgencias", que nos ahorran los remordimientos de conciencia y nos permiten vivir tranquilos dando la espalda a los problemas reales, caemos fácilmente en la trampa del ecoblanqueo (greenwashing) que practican los dueños del capital."

Kohei Saito. El capital en la era del Antropoceno. Barcelona, 2022. Ed. Sinequanon.

Parlem de Karl Marx? Parlem-ne seriosament? I com Karl Marx pot ser la solució al problema del canvi climàtic? Però, quin Karl Marx? El d'El capital? El que va servir d'excusa per allò que va passar a l'altra banda del teló d'acer? O parlem d'un Karl Marx madur, més llegit, més despert, més conscient. 

Catalogació: un filòsof japonès ens explica el comunisme marxista, que no el leninista. I això sempre resulta interessant, més si ha estat una economista qui me l'ha recomanat.

Oylem Goylem. Il mondo è scemo" de Moni Ovadia

 

"Sono Simcha Rabinowicz, venditore d'ombre.

A chi vendo le mie ombre?

A gente che la persa.

Un'omra si perde per troppa luce, per troppa oscurità ...

Per troppo vizio o troppa virtú.

Va da sé che la maggior parte dei miei clienti appartiene alla categoria dei viziosi: per questo sono piú interesanti.·

Ovadia, Moni. Oylem Goylem. Il mondo è scemo. Torino, 2005. Giulio Einaudi editore

Il mondo è scemo, el món és estúpid. No havia llegit encara res en italià, sempre hem tingut bones traduccions per aquí, però aquesta peça, vídeo de l'espectacle teatral i musical, amb la seva transcripció en llibre m'hi ha obligat. Entre una cosa i l'altra gairebé no m'ha calgut diccionari, excepte els trossos en Ídix, o yiddish, de les cançons que aquí si que no n'he caçat ninguna, però ves què hi farem! 

El particular sentit de l'humor d'un poble que ha viscut la Diàspora, la Shoà (Holocaust), el racisme i la consciència constant de la diferència, és una mica el fil conductor d'aquest espectacle amable i una mica tòpic per la posta en escena, -és allò que tenim tots a l'imaginari de jueus al gueto-, que et commou i t'instal·la en la tristesa, perquè la roda sempre gira.

Catalogació: interessant, pel personatge de Moni Ovadia, un referent cultural italià de primer ordre del que en diu la Viquipèdia:

"S'identifica com a jueu i agnòstic. La seva primera visita a Israel va tenir lloc l'any 1966. El seu tocat característic no és una kipá . La seva distintiva gorra de llana té semblances estretes amb les que porten els marroquins, una semblança que sovint ha fet que els àrabs al carrer el saludin com un d'ells. Té, diu, una mica del factor de comoditat de la manta d'en Linus . El 2013, va trencar amb la Comunitat Jueva de Milà, a la qual es va unir per respecte als seus pares, després de queixar-se que s'havia convertit en una oficina de propaganda per a Israel, i en protesta pel que ell va anomenar intents d'"israelianitzar" el judaisme. Ovadia és molt crític amb Israel i amb els dobles estàndards utilitzats pels Estats Units per sancionar les violacions dels drets humans en altres llocs, però mai contra Israel."

I sí, com bé diu el títol: Il mondo è scemo, el món és estúpid.

Quanta terra necessita una persona d'en Lev Tolstoi

 

"La germana gran va arribar al poble procedent de la ciutat per fer una visita a la germana petita. La gran estava casada amb un comerciant de la ciutat, i la petita amb un mugic del poble. Les germanes xerraven mentre prenien el te. La gran va començar a fanfarronejar cantant les excel·lències de la vida a la ciutat: quina casa més confortable i polida que tenia, que guapos que feia anar els seus nens, quines menges i begudes que tenien a taula, quin plaer passejar en carruatge o a peu i anar al teatre."

Tolstoi, Lev. Quanta terra necessita una persona. Selecció i traducció de Marta Nin. Barcelona, 2022. Comanegra.

Si sabeu la resposta a aquesta pregunta, ja teniu la clau de l'existència.

Catalogació: recull de contes del sempre imprescindible Lev Tolstoi.

Espill d'en Jaume Roig

 

"Si Déu m'ajuda, entonaré el meu Espill i la meva norma i per abreujar deixaré de banda la meva infantesa. 

La meva fadrinesa i joventut les vaig passar amb mals, en servitud, desheretat, foragitat de casa, caminant camps a través. Els meus millors vint anys de vida van seer plens de prou suors, perills, esforços, ferides i nafres, i vaig començar tant bon punt mort el meu bon pare.

Encara que ell amb ma mare hi va viure poc temps, mai no els vaig veure menjar junts ni celebrar festes, mai no els vaig veure tampoc riure. Pel seu mal viure o per la mala sort que va tenir, però certament de manera injusta, per alguns mals que no declaro perquè es tracta de ma mare, mon pare de jove va patir tisi i al final va morir boig."

Roig, Jaume. Espill. Barcelona, 2023. Cal Carré. Traducció i postfaci d'Antònia Carré.

Només hi ha dues dones bones al món: l'esposa de l'autor (que no del protagonista), Isabel Pellicer i la Mare de Déu.

Catalogació: em sobta una mica l'avís sobre la misogínia de l'autor i la poca correcció política del llibre, atenent que és una obra de sàtira del segle XV, elaborada a l'ús de l'època. Probablement sigui necessària pel fet que estem parlant de fragments traduïts i que es probable que el lector no estigui al cas de la literatura medieval. Tanmateix, fa temps que tinc la mosca al nas amb tants avisos, tanta qualificació per edats, tanta explicació a l'hora d'afrontar un llibre, tanta correcció política. D'altra banda potser també cal agrair l'editorial per la divulgació del mateix. Ja se sap, res és del tot blanc o negre.

Sanditon de Jane Austen

 

"No feia encara una setmana que la intuïció de Miss Diana Parker l'havia previnguda que l'aire de mar li seria probablement fatal i vet-la aquí a Sanditon, amb la intenció de fer-hi una estada més o menys llarga i sense recordar-se'n gens ni mica, de les seves prevencions. A la Charlotte li resultava impossible no sospitar un cert grau de fantasia en estats de salut tan extraordinaris. Emmalaltiments i guaricions tan fora del comú semblaven més el fruit de la diversió d'esperits ociosos i inquiets que no pas dolència i alleujament reals."

Austen, Jane. Sanditon. Barcelona, 2023. Cal Carré.

Vaig a a llibreria a cercar un llibre que havia encomanat i, al costat de la caixa -digues-los beneits als editors- hi ha la capseta de llibres de petit format que ara estan de moda. Evidentment caic en la temptació. Aquest inici de novel·la, escapçat per la mort de l'autora, té tots els elements per haver-nos fet viatjar en una història deliciosa 100% Austen. Malauradament això no va poder ser.

D'altra banda, res a veure amb la sèrie que se n'ha fet -i que sembla que es continua fent- exprement la moda Austen d'una manera força desvergonyida. Què hi farem!

Catalogació: era un "falti" que havia de tenir. 

La revolución de la proximidad d'en Carlos Moreno

 

"En cuanto científico procedente del mundo de las matemáticas, la informática, los sistemas artificiales y la robótica, apasionado por la etnometodología y las ciencias de la complejidad, estimulado por influencias transversales y multidisciplinares, me he interesado por la ciudad y he abordado, en particular, la cuestión de la resiliencia y de las ciudades en peligro, natural o tecnológico, que tienen la particularidad de estar sometidas a amenazas aleatorias, por lo que las crisis deben anticiparse.

[...]

El siglo de las ciudades es al mismo tiempo el siglo de la ubicuidad. El mundo urbano, básicamente productor de riqueza, se ha convertido en un tremendo productor - consumidor de datos en tiempo real. Sin embargo, la hiperconectividad tecnológica puede transformar a los hombres en zombis, en geeks desconectados socialmente. La idea de la hiperproximidad tiene un enorme reto que asumir: reconstruir los lazos sociales en los barrios para vivir en las ciudades a escala humana empleando la tecnología como una herramienta para recuperar el vínculo social."

Moreno, Carlos. La revolución de la proximidad. De la "ciudad mundo" a la "ciudad de los quince minutos". Madrid, 2023. Alianza Editorial.

Carlos Moreno, director científic i cofundador de la càtedra "Entrepreneurship, Territory, Innovation" en l'IAE de Paris - Universitat Panthéon Sorbonne i assessor de l'alcaldessa de Paris Anne Hidalgo, és el teòric del canvi en les ciutats per fer front reptes com el canvi climàtic i que veiem en l'organització C-40, la xarxa global d'alcaldes de les principals ciutats del món units en acció per fer-ne front o l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.

Per qüestions laborals vaig haver de treballar amb el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal del meu poble. En aquell moment, la meva visió era la del constructor que prova de maximitzar el benefici davant una llei municipal, tot i que hi havia massa preguntes que em feia off the record i que em quedaven sense resposta. Amb els anys vaig fer el pas a la política local i vaig poder treballar al costat de l'arquitecte redactor d'un d'aquests famosos POUM. Aleshores vaig anar veient com les meves preguntes, des de l'altre bàndol, tenien resposta. Un arquitecte d'aquest estil és un sociòleg, entre altres. És algú que influeix directament sobre el com viurem, quant costarà el nostre habitatge, com ens desplacem, on anirem a comprar, on ens curaran, en quant de temps, com passarem el nostre lleure, quin paisatge ens envoltarà ... La dualitat blanc o negre de la constructora es va convertir en l'icosaedre de la cosa pública, complex, moltes vegades dur, però sempre més brillant.

Per això, potser, m'ha quedat el defecte de llegir sobre urbanisme, entre altres. Curiosament, les conclusions que n'extreu Carlos Moreno de com ha de ser la ciutat ideal, si més no a nivell social, no deixa de ser el Poble-Sec abans de l'aparició del 600, un veïnat, en tota l'accepció de la paraula. I això em provoca més preguntes que respostes. Sento com si la meva vida fos una cavalcada infinita saltant de pregunta en pregunta a la recerca d'una resposta inexistent.

Catalogació: per a mi, i emfasitzo, per a mi, llegir sobre geografia humana, urbanisme, demografia, és especialment interessant. Per això el poso al prestatge dels "vicis privats".

Alfabets. Assaigs de literatura d'en Claudio Magris

 

"Per als grecs, un riu, l'Ocèan, abraçava i contenia el món. Per a mi, el riu que envolta la Terra és el Ganges, amb el gran curs del qual comencen Els misteris de la jungla negra de Salgari, el primer llibre que vaig llegir i, per tant, el que estava destinat per sempre a ser, en certa manera, el Llibre, la trobada amb la paraula que conté la realitat i alhora la inventa. A dir veritat, vaig començar a llegir-ne la segona part, quan en Tremal Naik, obligat a servir el thugs per alliberar l'estimada Ada, fa veure que entra al servei dels anglesos amb el nom de Saranguy; feia poc que jo havia fet sis anys i acabava d'aprendre a llegir, i la primera part me l'havia llegit la meva tia maria, un trosset cada dia, quan jo encara no sabia desxifrar l'alfabet."

Magris, Claudio. Alfabets. Assaigs de literatura. Barcelona, 2010. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

És clar, si enceto un llibre amb una magdalena proustiana en versió Salgari sé que ja no el deixaré, perquè Saranguy, i l'obra completa de Salgari, també forma part de l'imaginari de la meva primera infantesa, regal del pare, i em garanteix que aquest llibre d'assaig sobre literatura em parlarà en un registre que comprenc. El que sí que sé és que el llibre trigaré a llegir-lo. Llegir assaig no és el mateix que llegir un relat i, amb Magris, em passa que m'aturo en un paràgraf, cerco el llibre del que parla, vaig i vinc, entro i surto i, finalment, quan ja no em queda cap més pàgina, em sento trista i frustrada, i provo de connectar el llibre al Wi-Fi a veure si hi ha actualitzacions ... D'ençà que em vaig trobar a mi mateixa intentant ampliar una fotografia d'un llibre amb dos dits ja sé que he perdut el senderi amb la digitalització.

Catalogació: necessari si t'interessa la literatura, o la democràcia, o la realitat social, o Europa, o ...