Comportarse como adultos de Yanis Varoufakis

 

"Avanzada la noche, Larry se recostó en la silla y me ofreció un consejo ... Lo planteó de la siguiente manera: tenía que hacer una elección. Podía ver las cosas desde dentro o desde fuera. Los que escogen quedarse fuera pueden decir lo que les apetezca. Pero los que están dentro no les prestan ninguna atención. Los que están dentro, en cambio, pueden acceder a esos lugares donde es posible hacer realidad sus ideas. las personas que ostentan el poder escuchan todo lo que dicen. pero los que están dentro deben acatar una ley inquebrantable: no criticar nunca el resto de los que están dentro. Toda una advertencia."

Varoufakis, Yanis. Comportarse como adultos. Barelona, 2017. Planeta

Quina pastilla prendràs, la blava o la vermella? En aquest món de mones, formar part dels que prenen les decisions té les seves servituds. Però tu a què has vingut a la política? A servir o a servir-te'n? Són preguntes essencials que marcaran la teva trajectòria. Segons quina serà la resposta no només no et faràs rica, sinó que, els mateixos que et criticarien si te'n servissis, et diran estúpida. Però bé, aquest no és un tractat sobre la condició humana.

Catalogació: Què fa un professor com vostè, senyor Varoufakis, en un govern com aquell? Europa té futur? Si us plau, no em feu respondre. Òbviament, de lectura obligatòria.

Qui de casa se'n va d'en Toni Cucarella

 

"Que donaria jo per tornar a sentir el gust de la sal a la boca una rosca de pa amb oli i sal Miquel, a berenar! l'àvia em crida la mare és a ca l'ama Petra fent bugades agenollada frega el terra escura espolsa vindrà a sopar baldada l'àvia m'espera amb la rosca de pa amb oli i sal li l'agafe i me'n torne fugint al carrer perquè Ramo Sirera m'espera amb una rosca de pa amb vi i sucre i una fulla rovellada de ganivet per jugar a l'estacadeta faré sis anys i em regalaran unes espardenyes de careta i un plomier sense llapissos ni pintures Miquel, a berenar! Que donaria jo per tornar sentir el gust de sal a la boca"

[...] 

"L'esquela de l'home no mostra foto: nom i cognoms, edat de la defunció, tanatori on s'exposa el cadàver i església on se celebrarà la missa de cos present i el comiat del dol. Encara que l'esquela tinguera foto, seria d'un rostre que tampoc no em diria res. El temps que passa ens deforma els trets, prou que ho sabeu. Som capaços de reconèixer-nos quan envellim a l'ensems, i a còpia de retrobar-nos amb sovintejada freqüència i de mirar-nos cada dia, alors els canvis ens són imperceptibles. Mais, quan no hi ha hagut freqüència sinó llarga absència, els canvis del temps que passa poden ser pertorbadors. però el nom d'un amic no s'oblida pas. Ramon Sirera. je me souviens. Jo he de dir que l'havia buscat a la casa on ell havia viscut, i a la guia telefònica, guies noves i guies velles, però no l'hi havia pas trobat. per què ell no tenia pas telèfon? "

Cucarella, Toni. Qui de casa se'n va. Barcelona, 2024. Ed. Amsterdam.

Miro el full de notes esparses que vaig prenent quan llegeixo un llibre. No solc fer-ho en tots, només en els d'alguns autors que sé que s'ho val o quan, la casualitat, em posa al davant un fragment que em commou i em posa en estat d'alerta. Em faig gran i ja no passa gaire sovint, i em dol haver perdut aquell entusiasme desbocat d'anys ha, que em feia llegir totes les hores que no havia de dedicar a la interacció amb altres éssers humans. Potser perquè em semblaven més reals les vides dels llibres, o més sanadores, perquè en tancar les pàgines ja no m'exigien ni un minut més de la meva existència.

Miro les notes i he d'expressar la meva felicitat que Toni hagi tornat a escriure una novel·la. A voltes em trobo que no sé si sóc a Xàtiva o Rita-Candelària és Grúixenka. M'admira com em bressola en el valencià del xiquet que, en recuperar-lo de vell, ara afrancesat, em porta el record de com parlava l'oncle Francisco, exiliat a Marciac, que parlava un català anacrònic, pre-fabrià, n'est-ce pas? I la sal, com la magdalena, que ens omple d'enyorança d'uns paradisos perduts, que no van ser mai, més enllà del record. El regust amarg de la venjança, la injustícia, mestressa i senyora. La vida, sempre la vida, sense motiu, ni objectiu, que s'enceta en un accident i s'acaba, inexorable.

Catalogació: per Sant Jordi en Toni me'n va dedicar un exemplar que atresoro en la nova petita biblioteca que estic fent. No em cal dir que em fa feliç. 

Feliç Sant Jordi!

 

Atentament d'en Joan Triadú

 

"Carles Riba, al pròleg de Judita, de Francesc Trabal, fa notar que hi ha aspectes de l'humorisme que porten a parlar d'una <<ironia humorística>> paral·lelament a l'anomenada <<ironia tràgica>>. Com a antecedent de Quim Monzó i de la nostra literatura, Francesc Trabal ens serveix, via Riba, per afrontar el comentari de la lectura dels seus Vuitanta-sis contes (Barcelona: Quaderns Crema, 1999), ara en un sol volum que aplega els cinc reculls publicats al llarg de més de vint anys. En efecte, si prenem com a eina d'anàlisi les dues <<ironies>> esmentades, en l'obra de Monzó, en conjunt, no es presenten en forma paral·lela com dos fets separats per segles de literatura, sinó entrellaçades i contrapuntades gairebé diria perversament. És obvi que de Kafka, almenys, ençà no es pot fer seriosament, mestrívolament, altra cosa. Des de fa molt temps, en aquest segle que s'acaba, la literatura procedeix a la destrucció de la <<literatura>>, aquella de la qual ja s'ha de parlar entre cometes."

Triadú, Joan. Atentament. Lectures crítiques. Barcelona, 2011. Ed. Proa. Amb pròleg de Susanna Álvarez i Rodolés.

En paraules de la Susanna Álvarez i Rodolés: "Quan vam enllestir la composició d'aquest llibre, a l'octubre de 2007, Joan Triadú va voler fer-me la confiança de prologar-lo, fet que considero tot un honor, que encara avui no estic gens segura de merèixer. L'any 1992, quan la Fundació Jaume I -actualment Fundació Lluís Carulla- em va encarregar d'elaborar la bibliografia de Joan Triadú com a annex de la biografia d'Agustí Pons, de cap manera no em podia imaginar que prepararia aquest text que serveix d'introducció d'alguns dels articles que han passat per les meves mans, atès que des de l'any 2001 treballo en l'actualització de la bibliografia i en l'organització del material del fons personal de Joan Triadú. Aquesta posició del tot privilegiada em duu a sostenir que el conjunt de la seva obra és d'una importància cabdal per a conèixer la literatura catalana i, en bona mesura, la literatura universal contemporània. Al llarg de tots aquests anys i d'aquest estol de llibres editats de crítica literària, Joan Triadú ens ha apropat els clàssics i ens ha permès descobrir nous valors."

Catalogació: M'agrada comprar un llibre com aquest, de "Lectures crítiques" i que m'acompanyi uns quants anys. No tinc pressa, de tant en tant, en pessigo un article, cerco el llibre que es referencia, m'endinso en la lectura, tenint en compte la perspectiva prèvia ... Quan arribo al final, em queda la sensació de desemparança, d'orfenesa, i ara qui em parlarà dels altres llibres? 

Tant li fot CL

Després d'unes hores de llegir informes (amb ganes d'agafar un bolígraf vermell i fer una massacre) infereixo que els psicòpates no naixem, ens fem.

El día antes de la revolución d'Ursula K. Le Guin

 

"Dejó atrás las escaleras y la autocompasión al entrar en la habitación. Era un buen dormitorio y era bueno estar sola. Un ran alivio. Incluso si no era del todo justo. Algunos de los chavales de los áticos vivían de cinco en cinco en habitaciones que no eran más grandes que la suya. Siempre había más gente que quería vivir en una Casa Odoniana de la que podía ser debidamente alojada. Tenía esta habitación grande para ella sola únicamente por ser una anciana que había sufrido una apoplejía. Y quizá por ser Odo."

Le Guin, Ursula K. El dia antes de la revolución. Madrid, 2018. Nordicalibros. Dibuixos d'Arnal Ballester. Traducció d'Enrique Maldonado.

A Els Desposseïts, Ursula K. Le Guin descriu una societat anarquista imaginària, l'odonianisme, creat per Odo. Qui era Odo? Podia viure com un membre de la societat que havia creat? O, potser, seria una inadaptada enmig de tota la seva teoria? Al cap i a la fi, tots som fills de la nostra educació.

Catalogació: La Ciència Ficció, o la Ficció Científica, no està mai renyida amb la filosofia, per exemple, no tot han de ser robots i naus, o no només, per això, aquests exercicis que ens regalen els autors, solen ser apreciables.

Tant li fot CXLIX

Una societat on l'èxit i el fracàs són individuals no és una societat, és una malaltia.

Tant li fot CXLVIII

De tots els objectes que et provoquen sentiments, el més infame és el mirall. Autocompassió

Fer política en l'imperi del jo d'en Xavier Godàs

"Actualment, definir riscos i anticipar situacions catastròfiques és un motiu d'anàlisi científica i de lluita política. De quina manera es poden revertir els danys provocats en la natura? Com l'activitat econòmica i la tecnologia poden garantir la sostenibilitat de l'entorn? En aquest camí, quins són els grups socials que més pateixen els efectes de la modernització? I quins poden ser-ne beneficiats o perjudicats a curt termini en la transició cap a la sostenibilitat?

[,,,]

La lliure determinació personal es veu condicionada per qüestions socials i biològiques (sexuals, fenotípiques, de posició socioeconòmica, de cicle de vida, funcionals) i per qüestions culturals (de gènere, d'adscripció o adhesió cultural o etnocultural). En la mesura que l'àmbit d'actuació és la persona i el seu cos, el subjectivisme polític es nodreix especialment de l'univers de les emocions. Modificar les pròpies emocions, i influir en les dels altres, té més repercussions immediates en l'entorn que no pas intervenir estratègicament en les relacions de poder."

Godàs, Xavier. Fer política en l'imperi del jo. Barcelona, 2023. Eumo Editorial.

Malauradament no és tan corrent com pugui semblar que, en política, es llegeixin llibres de pensament. Es llegeix molt, documents, ponències, lleis ... però els parèntesis imprescindibles per a fer correctament allò que estem fent, els llibres que ens estructuren la ideologia i el pensament crític, no se solen llegir.

Malgrat tot, no perdo l'esperança que una persona de cada deu, de les que surten de la formació acadèmica i encara tenen l'impuls de llegir, ho faran. Amb els anys perdran l'interès a causa dels documents, les ponències, les lleis ... i per allò tan humà de creure que observar altres raons pot comportar el perill de veure que nosaltres l'hem perduda, i això sempre fa por.

Catalogació: al prestatge del pensament crític, que no vol dir que pensem en criticar-ho tot.

Neguit permanent de Tsitsi Dangarembga

 

"El comportament kamikaze de la Nyasha va esperonar el meu oncle i la meva tia a l'acció. Mentre ella parlava amb mi a l'habitació, el Babamukuru va trucar al germà de la Maiguru a Salisbury. A les deu del matí ja fèiem camí cap a la ciutat i hi vam arribar abans de les dotze, perquè el Babamukuru va conduir més ràpid que el vent. La Maiguru i jo vam estar parlant a la Nyasha constantment durant tot el trajecte, perquè se sentís acompanyada, per evitar que la seva ment se n'anés gaire lluny. A la ciutat, el germà de la Maiguru de seguida havia demanant cita amb un psiquiatre. Això ens va alleujar, aviat tindria ajuda. Però el psiquiatre va dir que la Nyasha no podia estar malalta, que els africans no patien d'aquella manera que li havíem descrit. Que la noia feia comèdia. Que ens l'enduguéssim a casa i que fóssim ferms amb ella. Allò no era una cosa gens assenyada de dir davant del meu oncle, que va trobar que aquelles paraules eren immensament satisfactòries i va considerar tornar-se'n a Umtali immediatament, sense voler escoltar la Nyasha quan li va suplicar que la visités un psiquiatre africà. L'oncle de la Nyasha, però, amb l'autoritat de la seva professió i l'experiència de set anys d'aprendre a reconèixer el sofriment de les persones, va poder convèncer el meu oncle perquè s'esperés.

De psiquiatres negres no n'hi havia, però la van convèncer perquè la visités un altre psiquiatre blanc. Aquest home era humà. Va dir que necessitava descansar. Van ingressar la Nyasha en una clínica, on va estar unes quantes setmanes."

Dangarembga, Tsitsi. Neguit permanent. Barcelona, 2023. L'agulla daurada. Traducció d'Aurora Ballester

Què vol dir ser africà o africana en un país com Rhodèsia (ara, en part, Zimbabwe)? Existeix una africanitat pre-colonial? Ser negre a l'Àfrica i viure al segle XXI és possible sense viure en blanquitud? Són preguntes que hom es fa mentre caminem al costat d'una adolescent africana que creix i interacciona amb el món que l'envolta.

Qualificació: cal llegir literatura africana per comprendre i per comprendre'ns, també.

 

Segon moviment de la novena

Érem adolescents en un món que es dividia en les que escoltaven música pop i veien pel·lícules romàntiques, que encara creien en déu i anaven a missa a fer-se perdonar els pecats i les que abraçàvem la contracultura, el punk, començàvem a explorar el món de les drogues, el sexe lliure i volíem redimir els pecats del món tot patint l'spleen baudelerià o el desassossec més nostrat, aquella frenesia que t'obligava a anar contra tot i contra tothom. També hi havia una altra subespècie: els nois, que no sabíem que feien, però tot passava per una pilota o una revista pornogràfica. Uns altres nois, pocs, sempre estaven amb un dels dos grups de noies, no pas perquè fóssim del seu interès, ans el contrari, però ells també tenien una guerra crua per batallar. Han passat els anys, algunes persones hem après l'art del camuflatge, d'altres viuen com sempre han fet, d'altres, els que acumulen poder, encara no han après que en les guerres humanes només hi ha un bàndol: el dels vençuts. Només cal que passin els anys.

Ética para tiempos oscuros de Markus Gabriel

 

"Sin embargo hay normas legales, tanto en los Estados democráticos de derecho como en los Estados moralmente cuestionables, que son neutras desde el punto de vista moral: un peatón que, de noche y en una calle vacía, cruza un semáforo en rojo no está cometiendo ninguna clase de error moral; no cabe decir lo mismo de alguien que cogiera el coche para hacer carreras nocturnas en esas mismas calles vacías, porque aquí con a velocidad se corre el riesgo de atropellar a alguien.

Así pues, la moral y las leyes tienen puntos en común, pero distan mucho de ser lo mismo. La validez de las normas legales, y su poder sobre cualquier persona, no se extingue porque la jurisprudencia práctica y las leyes subyacentes resulten claramente inmorales. Los juicios amañados del estalinismo fueron legales desde el punto de vista jurídico, pero los podemos considerar Imoralmente ilegítimos."

Gabriel, Markus. Ética para tiempos oscuros. Valores universales para el siglo XXI. Barcelona, 2021. Ed. Pasado & Presente. Traducció de Gonzalo García.

Contra el relativisme i a favor de la Il·lustració, és interessant comprovar com, avui en dia, manta filòsofs publiquen llibres de divulgació. No sé pas si n'hi ha gaire lectors entre els compradors, que d'això segon no en dubto, però les optimistes seguim creient que algú més haurà fet els deures.

Catalogació: avui, més que mai, llegir filosofia. 

Carnestoltes voltes, calces de pagès, les noies més guapes són al meu carrer!

 

Tant li fot CXLVII

Molt parlar de modernitat líquida i resulta que és un líquid espès, dens, on es fa molt difícil moure's, respirar, viure.