Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 31 d’agost del 2019

Crónicas marcianas de Ray Bradbury

d'aquí

"¿Qué ha hecho este hombre de Illionois, me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me llenen de terror y de soledad?"

Jorge Luis Borges, al Pròleg

Bradbury, Ray. Crónicas marcianas. Barcelona, 2012. dgt. Ed. Planeta.

Catalogació: tenia la sensació que ja l'havia llegit, i per les dates de la traducció al català feta per en Quim Monzó, sobre el 84-85, es probable que la llegís quan treballava en una llibreria i devorava tot allò que arribava. Tanmateix no el tenia físicament i, al final, el vaig comprar en e-book, en castellà, perquè cada dia m'ho miro més això de tenir l'espai ocupat. Bé, com a ciència ficció és un desastre, això no cal dir, però aleshores cal veure quan està escrit, el 1945, i en quin context i aleshores t'ho pots mirar més com un llibre de contes més de guerra, invasió, colonització, racisme ... vaja, totes alegries que com capaços de donar-nos els éssers humans, que hi ha dies que penses que si no fos per la xocolata difícilment pagaria la pena tot plegat en aquest manicomi rodó. D'aquells llibres que cal llegir per saber que els has llegit, per veure com es veia tota aquesta cosa de la colonització espacial després de la Segona Guerra Mundial. Llegint el Pròleg de Borges tinc la sensació que m'he fet molt vella, perquè la santa innocència de tot plegat, d'en Bradbury i d'en Borges, em semblen, gairebé, imperdonables, fins que me n'adono que ells no van viure la nostra Humanitat, que la seva no vivia, dia rere dia, immergida en el desastre. He vist que hi ha algú que els qualifica de ciència ficció poètica i potser sí que acceptarem marcià com a animal de companyia.

divendres, 30 d’agost del 2019

Horí, má panenko de Milos Forman

d'aquí

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, això de posar a la prestatgeria segons quin llibre al costat de segons quin altre em causa un desassossec difícil de suportar i, per això, la meva selecció als prestatges està configurada de la següent manera: respecte reverencial i lectura continuada, respecte i relectura ocasional, conyes marineres vàries d'una sola lectura i absoluts desastres que, malgrat tot, encara no m'atreveixo a llençar, per no dir que mai faria bookcrossing amb un llibre dpp (de puta pena), respecto massa la gent i el meu (suposat) prestigi, també.

Per això, per aquestes dèries particulars que em fan sospitar que, si hagués anat a l'escola ara, hauria acabat medicada sota algun diagnòstic d'aquests que es fan, quan m'enfronto a un llibre com el de 1001 películas que hay que ver antes de morir, una de les coses que em fascinen és quines pel·lícules comparteixen espai.

D'altra banda, la Mercè Piqueras, del blog "La lectora corrent", una dona a la que admiro i estimo, em demana que digui alguna pel·lícula més del llibre. La veritat és que tinc la idea d'anar saltironant, amunt i avall fent tastets en aquesta obra. No em penso comprar pas les pel·lícules -només compro cinema oriental i del que sé que m'agradarà-, però n'hi ha algunes a les que m'agradaria fer-ne una excepció. Per fer-li cabal a la Mercè, i ja que vaig parlar de la primera pel·lícula que recomanava el llibre, me'n vaig a l'última i m'agafa una mica d'angúnia. Una de les raons per les quals sempre s'han de posar en quarantena aquests cànons és la política: els autors d'aquests llibres tendeixen a no voler ser "injustos" amb els països, per exemple, i per això hi inclouen films que, amb tota la franquesa, no sé jo si aguanten el nivell que, suposadament, se'ls exigeix, per no parlar de la "política editorial", que això dóna molt. L'última pel·lícula, en aquesta edició, és Ocho apellidos vascos, que dius: calia? Doncs sí, sembla que és la pel·lícula espanyola més vista de la història i que, per tant, i com a tal, mereix estar dins d'aquest llistat. Bé, no la comentaré, l'he vista i no he rigut, però és clar que jo tinc un dèficit en el sistema còmic i que, per tant, quan jo ric la gent està seriosa i quan la gent es descollona viva jo miro al voltant amb cara d'estar convençuda que m'he adormit uns segons i m'he perdut alguna cosa.

Vist el fracàs en el sistema -primera i última- opto per obrir a la babalà i em surten les pàgines 470-471. A la 470 hi ha una pel·lícula que, si la trobés a un preu acceptable i subtitulada en algun idioma intel·ligible per a mi, la compraria: Horí, má panenko (El ball dels bombers) de Milos Forman, una obra de comèdia negra, crítica amb els mals de la societat d'estil soviètic. Aquesta pel·lícula sembla que fou un dels motius pels quals el director va desertar a occident. És interessant llegir l'article de la Viquipèdia i veure com la pel·lícula es va veure arrossegada pels vaitots de la Primavera de Praga, l'abandonament financer de Carlo Ponti i, finalment, rescatada, pel·lícula i director, per François Truffaut, o sigui: un munt de tall.

Horí, má panenko (El ball dels bombers). Txecoslovàquia, 1967. 71 minuts. Direcció de Milos Forman. Guió de Milos Forman, Ivan Passer i Jaroslav Papousek, basat en una experiència real del mateix director. Nominada, el 1968, a l'Oscar per la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Catalogació: m'agradaria molt veure-la.

Ah! sí, i connectant amb els primers paràgrafs, a la pàgina 471 hi ha The Jungle Book (El llibre de la selva) de Wolfgang Reitherman, 1967. La pel·lícula Disney per excel·lència, que sí, que l'he vist i que no hi ha més història -no cal que us digui que no sóc gaire Disney-, i que, quan tanqui el llibre, em farà una mica de nosa pensar que ambdues pel·lícules romandran acarades fins al final dels dies del llibre. Ben pensat, estic convençuda que ara em medicarien, i això que a l'escola no veurien totes les meves angoixes que em porten a posar rectes els quadres fins i tot d'oficines bancàries!

dijous, 29 d’agost del 2019

Diari de bord. Data estelar: 290819. Dia 137

- Hola fill, què tal, tot bé?
- Ei, pare, tot genial, si, per casa tot bé?
- Si, per casa tot ok.

- Per cert, pare, aviat començaré a fer autoestop cap al nord, camí cap a casa, però vull anar per Bulgària i Romania a pujar muntanyes i no tinc ni un duro XD voldries enviar una mica de pasta per comprar menjar? així puc cuinar i passar alguns dies sense haver de baixar cap els pobles!

Quan va tornar son germà de Singapur ja ens va dir que havien parlat de què se'n volia anar a Bulgària. No sé perquè mai m'ha fet peça aquest país, com Romania tampoc, i sé que són països amb paisatges meravellosos però, a vegades, pot més la idea que te n'has fet a base d'anys de notícies escasses, negatives i, segurament, esbiaixades. En qualsevol cas m'alegra saber que els germans es parlen, fins i tot quan estan fent tombs pel món.

Al final descobrim que l'aplicació fotogràfica del Google Translate és molt útil davant la fotografia de la llibreta d'estalvis d'un amic -en grec, és clar-, a la qual hem de fer la transferència perquè ell la pugui cobrar ja que no hi ha manera que li funcionin les targetes arreu. Ara, feta la transferència a en Konstantinos, ja tindrà una mica d'efectiu per comprar sopes de sobre i sobreviure a les muntanyes de Bulgària i Romania.

dimarts, 27 d’agost del 2019

1001 películas que hay que ver antes de morir d'Steven Jay Schneider

d'aquí
Schneider, Steven Jay1.001 películas que hay que ver antes de morir. Barcelona, 2018 (22ed actualitzada al 2018). Ed. Grijalbo.

Catalogació: m'agraden el cànons i els que, com aquest, es van actualitzant, més. I sí, és un capritx (barat) que em fa il·lusió.

La primera és, doncs, Le voyage dans la Lune, de Georges Méliès, al 1902, considerada el primer film de Ciència Ficció i el primer curt "llarg" (aleshores es filmaven 2' i aquest en fa 14') i on Méliès, un tipus força especial, fa d'actor, guionista, productor, escenògraf, dissenyador de vestuari, director de fotografia i efectes especials, i se'n surt amb nota.


dilluns, 26 d’agost del 2019

Hakuchi d'Akira Kurosawa



Hakuchi (L'idiota). Japó, 1951. 167 minuts. Direcció Akira Kurosawa. Guió d'Akira Kurosawa i Eijiro Hisaita basat en la novel·la homònima de Fiodor Dostoievski. Amb Toshirô Mifune (Rashomon), Masayuki Mori, Setsuko Hara (actriu d'Ozu), Takashi Shimura, Yoshiko Kuga, Chieko Hgashiyama.

Diu la Viquipèdia:
"Al principi pretenia ser una pel·lícula en dues parts amb una durada de 265 minuts. Després de la mala recepció, l'estudi realitzà una versió més curta, i fou severament tallada. Això es feu en contra dels desitjos de Kurosawa. Com l'estudi va considerar la nova versió encara massa llarga Kurosawa, irònicament, va suggerir que la tallessin de manera longitudinal. Segons Donald Richie, no hi ha cap còpia de la versió original de 265 minuts. Kurosawa retornaria a l'estudi Shochiku quaranta anys més tard per fer Rapsòdia a l'agost, i, segons Alex Cox, va buscar en els arxius de Shochiku la versió original. Kurosawa explica: "De totes les meves pel·lícules, la gent m'escrivia per saber més sobre aquesta... ... Jo havia volgut fer L'idiota molt abans que" Rashōmon. Des de petit que m'ha agradat la literatura russa, però trobo que Dostoievski és el millor i sempre havia pensat que aquest llibre seria una pel·lícula meravellosa. Encara és el meu autor favorit i crec que és l'únic –i ho segueixo pensant– que escriu amb més honestedat sobre l'existència humana."

Catalogació: pels estàndards actuals, potser és massa llarga, sobretot com a pel·lícula, no sé pas si hagués pogut veure la versió de 265 minuts d'una tirada, però amb 167 he quedat satisfeta. Un detall que m'agrada és les preses d'exteriors, amb l'efecte documental. Evidentment, avui, és del tot políticament incorrecta, però això resulta irrellevant davant de Dostoievski i Kurosawa. Per cert, constato que de L'idiota, de Fiodor Dostoievski, només hi ha una traducció al català del 1982, d'Edicions 62, que no està a la venda. Si alguna ànima caritativa me'l troba a la segona mà, a un preu decent i honorable, se li agrairà beneint-la, a l'ànima i la seva família, fins a l'infinit i més enllà.

Ah! i la gràcia és passejar-se pels enllaços, no pas el que jo pugui dir, que sol ser irrellevant. Si jugueu saltant de l'un a l'altre, i dins d'aquests a d'altres, acabareu com jo, adquirint tones de coneixements perfectament innecessaris, que solen ser els més interessants.

dimecres, 21 d’agost del 2019

D'una cosa a l'altra

L'Aranyó (Segarra)
Llegint Pedrolo, Les fronteres interiors, estranyament actual, em ve al cap que el meu avi va néixer al castell de l'Aranyó, el 3 d'octubre del 1905, en la mateixa habitació que tretze anys després hi naixeria l'escriptor. Aleshores els besavis ja no duien les terres del castell i, per tant, ja no hi vivien, perquè la feina del mitger és aquesta, habitar el castell, mantenir-lo i conrear les terres, aportant mà d'obra i animals. A la filiació militar del meu avi, que consta en l'Arxiu Militar de Guadalajara, diu que el Sidro tenia el "pelo negro, cejas al pelo, ojos pardos, nariz aguileña, barba poca, boca regular, color sano, frente espaciosa, aire marcial, producción buena, señas particulares ninguna." això amb una "estatura un metro setecientos cuarenta centímetros; su perímetro torácico noventa y dos centímetros." i de "profesión labrador". Llàstima que no hi consti que li agradava riure, que era molt bon ballador, fort com un bou i valent com un lleó.

El Sidro llaurador, passada la guerra, va acabar vivint amb l'Antònia, la seva dona cuinera, la seva filla Montserrat i son fill Josep al carrer de la Font, a Tàrrega, en la casa on hi ha una placa que diu fins on va arribar l'aigua en una riuada -rubinada- famosa (la de santa Tecla del 1874? hauré de confirmar-ho). El Sidro ja no era llaurador, es guanyava la vida fent de moliner d'oli, gràcies a la vídua Ribalta, que havia signat per ell i li havia trobat la feina. En Manuel de Pedrolo, aleshores ja vivia a Barcelona, però a Tàrrega el veien, també. El nen Josep, quan sortia de can Colapi, passava força hores al carrer jugant, com tots els nens, i veia passar en Manuel de Pedrolo, caminant, capficat, potser en un diàleg intern constant? elaborant allò que escriuria? És sorrut, un estrany, escriu.

divendres, 16 d’agost del 2019

Diari de bord. Data estelar: 160819. Dia 124

Via Grècia, fa dos dies (Messenger de Fb):

-ei, fill, què tal, no dius res i et trobo a faltar!

- ei, sí, haha! he estat uns dies pel sud, per la platja, a Pilios, i per unes cascades amb una amiga, demà torno a la ciutat. I per casa, tot bé?

- sí, amb ton pare hem anat a pescar. Demà (15 d'agost) felicitaré a la iaia de part teva, que és el seu sant.

- ah! guai! una abraçada!

- una abraçada fill!

Via Malàisia, ahir (WhatsApp):

- Tot bé?

- Hola fill! sí, és clar, i vos?

- Molt bé, avui de trekking per la selva (envia fotos de bestioles).

- Ja ho veiem, ja. Ara on ets?

- A Taman Negara, la selva més antiga del món.

- Taman Negara ... sona fantàstica! Ara estava escrivint sobre Mompracem, dels llibres d'Emilio Salgari i els pirates de Malàisia. M'hi has fet pensar aquests dies. 

- (veig una fotografia d'unes urpes en un arbre) ups! les urpes!

- d'os, però aquí hi ha tigres, panteres, lleopards ... Encara que és impossible de veure'ls.

- ja m'ho penso, no t'estan esperant pas a tu ... ah! i felicitaré la iaia de part teva que avui és el seu sant!

- ok, petons!

- petons.

dijous, 15 d’agost del 2019

Biblioteca

No va trepitjar una biblioteca pública fins que no va tenir tretze o catorze anys. Al poble, la biblioteca pública estava a la plaça de l'església i ella, amb els pares, els quatre avis i el germà i la germana més petits, vivia en un barri obrer, a l'extra-radi, separat físicament per la Nacional II. Una Nacional II que separava les cases i les classes, també. Cada dia, si més no fins que a algú se li va acudir la idea de fer un pas soterrat, la mare, o el pare, agafada de la mà, la travessaven la carretera, amb els cotxes passant sense res que els aturés i el tràilers carregats que baixaven sense frens del coll d'El Bruc, per poder anar a col·legi. Després, el pare o la mare, retornaven al negoci, no sense abans quedar-se una estona mirant la nena amb les trenes morenes, l'uniforme blau marí, els genolls pelats i la cartera pesada, que s'allunyava cap al centre de la vila on hi havia les escoles. Al descampat d'abans de les primeres cases del poble, que es com en deien de la vila més antiga, sempre corria. El cas és que sempre corria com si l'empaités algú o com si corrent, aquella feina tan angoixant de ser petita i anar a les monges, es pogués acabar abans. El poble era per a ella això: córrer fins a l'escola, córrer cap a casa, sant tornem-hi a migdia i a la tarda també. Als nou anys hi va afegir un tram més a la sortida de l'escola, quan feia bo i el dia allargava va començar a anar a costura: fer-se el davantal, el coixinet de les agulles, una bossa de pa i aprendre a fer traus, sobrefilar, fer repunts, punxar-se els dits amb les agulles i saber que no la deixarien tocar la màquina de cosir. Per això va ser una aventura efímera.

La nena sabia que hi havia una biblioteca pública perquè algunes de les nenes de la classe a monges, les que vivien al poble, hi anaven a llegir còmics de Babar i llibres de "los Hollister", i li ho deien així, en castellà i amb hac aspirada, com si sabessin anglès i les aventures fossin més aventures només perquè els protagonistes tenien una hac aspirada al nom. Ella era conscient de què no hi podia anar a aquesta meravellosa biblioteca de l'hac aspirada sobretot perquè, quan sortia de l'escola, havia de córrer a ajudar al negoci familiar a migdia, i a la tarda, si no hi havia feina, prenia el berenar que la mare ja li havia preparat, jugava una estona al carrer sense asfaltar i se n'anava a casa amb el seus amics pirates a les jungles i les illes de Malàisia, amb un senyor boig que anava amb escuder pel món, amb un home blanc que va viure set anys en un lloc que en deien Tibet, amb un venecià que es passejava per Àsia trobant meravelles infinites, amb en un tal Jordi que feia d'aprenent de venedor en unes revistes molt velles que havia trobat per casa -i que l'avi matern aprofitava per ensenyar-li català-, amb el llibre de ciència que li havia regalat el pare i tot de descripcions meravelloses de paraules -orquesta (volia estudiar música) Descartes, máquina, anarquismo (l'avi patern n'hi havia parlat fluixet, que era de la CNT), bicicleta ...- que hi havia rere els lloms, una mica inquietants, d'una enciclopèdia de color negre que, després, va saber que era famosa.

Anys a venir va anar a la biblioteca pública, ja podia travessar sola i havien posat semàfors i tot a la Nacional II, però mai s'hi va sentir del tot còmoda, se sentia massa exposada, massa vista, massa mirada, se l'obligava a seure com cal, a mantenir silenci, a no menjar, a no comentar amb el germà, que també tenia el seu llibre, això o allò del Gran Khan, i perquè, o sobretot, els seus llibres eren seus, i de ningú més, i ella el que volia era llevar-se o passar-hi pel davant, veure'n el títol i saber que allí, a Mompracem o a Troia, hi tenia els bons amics, i tigres.

dimecres, 14 d’agost del 2019

Tant li fot XCI

El millor d'aprendre és que acabes sabent que era tot allò que no sabies i que saps, també, que encara no saps que és tot allò que et falta per saber. I és que fins que no ho saps, no saps que no ho sabies!

dimarts, 13 d’agost del 2019

El marit gos de Yoko Tawada

d'aquí
"La mestressa del bar tenia unes trenta notes de comandes arrenglerades davant seu, com si fossin cartes, i quan la veu d'algun client demanava alguna cosa, l'apuntava i servia una cervesa, obria una llauna de refresc o rentava gerres buides i les deixava al prestatge, treballant sense descans. Dret al fons de la barra hi havia un jove que tenia unes pestanyes i un coll molt bonics, com els d'una llama, però que no semblava gaire despert, perquè, quan la mestressa li va demanar amablement que recollís un got, ell va anar a poc a poc fins al fons del bar, ni rondinant ni afanyant-s'hi especialment, però va tornar al cap de no res sense el got i es va queixar, ple de sentiment: <<Tinc gana ...>>."

Tawada, Yoko. El marit gos. Barcelona, 2019. Godall edicions. Traducció de Jordi Mas López

Catalogació: ensopego aquest llibre per la premsa i us enumero les meves raons: 1. està ben escrit, 2. l'autora mereix atenció, per japonesa que escriu en alemany també, 3. sempre és important donar suport a les traduccions al català i més si estan ben fetes. Fora d'això, reconec que tinc un cert prejudici amb la gent que es confessa admiradora de Kafka, com l'autora, perquè això sol ser una excusa per començar a desbarrar literàriament, a fabricar textos efectistes que, al final, no treuen ben bé cap a res, però en aquest cas em deixo anar i no hi poso gaire peròs, sobretot perquè algú que em descriu "un jove que tenia unes pestanyes i un coll molt bonics, com els d'una llama" ja es mereix tota la meva confiança.

dilluns, 12 d’agost del 2019

Oyû-sama de Kenji Mizoguchi

d'aquí
Oyû-sama. (La senyoreta Oyu). Japó, 1951. 94 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Yoshikata Yoda basat en una novel·la de Junichirô Tanizaki: El tallador de canyes*. Amb Kinuyo Tanaka, Nobuko Otowa i Yuji Hori.

Shinnosuke es casa amb Shizu, germana d'Oyu, de qui ell s'ha enamorat i que, com a dona vídua amb un fill, no es pot tornar a casar.

Catalogació: un thriller psicològic d'amor i desig creuats que no depassa mai la intenció. Una peça delicada i molt ben definida, amb l'afegitó de l'exhibició de l'actriu principal, Kinuyo Tanaka, de les seves habilitats amb el koto. El film transcorre en una aparent visió estàtica del paradís japonès, perfectament autàrquic, del shogunat Edo, que va aïllar el Japó durant dos-cents cinquanta anys i se'n fa referència com a referent cultural de la senyoreta Oyû. Tot està bé mentre sembli que estigui bé.



En el vídeo, veiem la Kaori Kamoto interpretant una obra de koto de Michio Miyagi.

M'agradaria dir alguna cosa del director Kenji Mizoguchi (que va néixer el 1898, com el meu avi matern) va créixer patint la misèria i els maltractaments per part del pare a la mare i la germana, a la que va acabar venent com a geisha. En les seves pel·lícules, de caire psicològic, hi trobem un impagable defensor de la condició femenina. Cal llegir-ne la biografia.

I de l'actriu principal, Kinuyo Tanaka, nascuda el 1909 i que va ser la segona directora de cinema del Japó, amb un currículum admirable digne de ser visitat.

*El tallador de canyes de Tanizaki està publicada en català a "El cercle de Viena" de Viena Edicions.

dissabte, 10 d’agost del 2019

Ugetsu monogatari de Kenji Mizoguchi

d'aquí
Ugetsu monogatari. (Els contes de la lluna pàlida després de la pluja) Japó, 1953. 96 minuts. Direcció de Kenji Mizoguchi. Guió de Matsutaro Kawaguchi i Yoshikata Yoda. Amb Machiko Kyô i Mitsuko Mito.

No en tinc ni idea de cinema oriental per això, com si pincés una cirera d'un cistell -de cireres, és clar- vaig encetar un camí, desendreçat, no cal dir, de descoberta i per això, també, li vaig posar l'etiqueta de Et pourquoi pas?. Quan et passes la vida seguint els passos estrictes de descoberta acadèmica necessites, si més no jo, un espai on hi pugui regnar el caos, on tot vagi en pijama i sabatilles sigui l'hora que sigui del dia. El meu núvol privat són els aprenentatges capriciosos, fer mobles, els llibres no recomanats i les pel·lícules de cinema oriental. En aquest cas, rera l'esment que en va fer en una entrevista el director Hirokazu Kore-Eda, vaig buscar alguna pel·licula de Nagisa Ôshima, així, desmenjadament, una mica a veure quina cirera agafava del cistell. Em va aparèixer una edició de 4 CD amb Ôshima, Wong Kar-Wai, Akira Kurosawa i Kenji Mizoguchi. No era massa car i els vaig demanar. Parlo, és clar, de "remenar" en una plataforma de compres per Internet, pel que la cosa de fer-ho desmenjadament, amb la cadència displicent de com ho faria en un mercat un dia d'avorriment, és merament virtual, per descomptat. Els tres primers directors ja sabia a què anava i aquest últim -sí, el millor d'aprendre és que acabes sabent tot allò que no sabies i que encara no saps tot allò que et falta-, en Kenji Mizoguchi em va deixar bocabadada.

Acabada de veure la pel·lícula li vaig dir al meu home: "crec que acabo de veure una obra mestra" i vaig començar a buscar què havia vist. El millor d'anar així, sense cap previsió són els "eurekes". Durant la pel·lícula vaig pensar en Edgar Allan Poe i en què tenia moltes ganes de veure màscares del Teatre Nô. A la Viquipèdia, que en fa una millor, i més adequada, ressenya, no parla d'en Poe i sí de Guy de Maupassant -consulto la meva base de dades i n'he llegit dos Bola de greix i Bell amic, tanmateix no em van impressionar tant com Poe, potser per l'edat en què els vaig llegir. A Poe, el millor, sempre és llegir-lo a l'adolescència, et queda gravat a foc, bé, potser si hagués llegit primer Maupassant hagués estat a la inversa, però dubto que, per a una ment impressionable com la d'una adolescent de tretze anys, Poe passés desapercebut. Després hi ha la meva fascinació més absoluta per la semiòtica de les obres orientals on el Teatre Nô, i el kabuki, en són els campions en les seves màscares.

Catalogació: Un conte japonès sobre la guerra, l'ambició, el càstig i la resignació amb la intervenció del més enllà dins la vida dels homes i les dones. Una pel·lícula que s'ha inclòs en els reculls de les pel·lícules que cal veure i sí, tenen raó.

dijous, 8 d’agost del 2019

Jordi Pujol, la gran família d'en Maiol Roger


"Les comissions d'ADIGSA han estat una anècdota al costat de la gran història del saqueig de Catalunya, la que es fa a l'ombra del Palau de la Música. El 23 de juliol de 2009 els Mossos d'Esquadra irrompen al coliseu per investigar el buidament de fons per part dels seus gestors aprofitant les obres d'ampliació. Fèlix Millet confessa un desviament de 2,29 milions, però la investigació calcula que en són trenta-cinc. Convergència de seguida està implicada en l'escàndol. La relació de Pujol amb els Millet ve de lluny, però curiosament amb Fèlix és amb qui menys s'ha fet: el ja expresident havia estat amic del pare, fundador d'Òmnium Cultural, i dels seus germans. L'un, Joan, havia estat conseller de Banca Catalana, i l'altre, Xavier, el va col·locar de primer candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La relació de Millet amb Convergència és ben fructífera: ..." (p. 240)

Roger, Maiol. Jordi Pujol, la gran família. Barcelona, 2015. Angle Editorial.

Catalogació: el subtítol, L'entorn a l'ombra del president, em sembla escàs, però l'ombra del president era, i és, molt allargada. Que la col·lecció sigui "El fil d'Ariadna" (no. 80) li escau d'allò més, perquè en Roger Maiol fa una feina de clarificació i composició en el temps d'un entramat del qual, certament, se'n pot parlar com d'un iceberg. La gent que fa anys que vivim al món real, sabem ben bé de què són capaces les criatures que ens acompanyen en la ruta i les de l'administració, més. Ben escrit, en un estil periodístic que el fa de bon llegir. Tot i haver estat publicat el 2015, resulta imprescindible per comprendre per què plora la criatura, en aquests moments.

dimecres, 7 d’agost del 2019

Rashomon d'Akira Kurosawa

d'aquí
Rashômon. Japó, 1950. 88 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa, amb el guionista Shinobu Hasimoto i Fotografia de Kazuo Miyagawa. amb Toshirô Mifune, Machiko Kyô i Takashi Shimura entre altres.

Catalogació: els que en saben parlen d'una obra mestra del també mestre Kurosawa i no seré pas jo qui els contradigui. En qualsevol cas, potser per haver crescut llegint contes japonesos, a mi m'ha semblat perfecta.

dilluns, 5 d’agost del 2019

Los niños de humo d'Aitana Castaño i Alfonso Zapico

d'aquí
"Prólogo-Jaula
Alfonso y yo pertenecemos a la primera generación en un siglo de historia de las cuencas mineras asturianas que no tiene un trabajo relacionado con la minería. Somos los primeros, en más de cien años, que no bajamos a las entrañas de la tierra, que no lavamos con nuestras manos la negrura de edificios o ropas, que no temblamos cada vez que el sonido de una sirena irrumpe en los alrededores de algún pozu anunciando la tragedia."

Castaño, Aitana - Zapico, Alfonso. Los niños de humo. Uviéu, 2018 (3). Ed. Pez de plata.

Catalogació: és el segon llibre d'història, d'històries, presentat en imatges. El primer va ser Mandela i el General, d'en John Carlin i Oriol Malet. En aquest cas és un recull d'històries sobre la cruesa de les zones mineres asturianes, com diu l'Aitana Castaño, ells són la primera generació que ja no l'ha de viure. De fet, n'han de viure una de pitjor, de cruesa, la d'haver de marxar de la teva terra perquè no hi ha opcions per viure. Pels que no en sabem un borrall del món de la minera és una molt bona fórmula per endinsar-nos-hi.

Un molt bon regal d'una mestra asturiana a una aprenenta catalana!

dissabte, 3 d’agost del 2019

Tant li fot XC

Les persones ens passem la vida pontificant sobre ètica però després li posem preu a tot, sobretot entre nosaltres mateixes. No sé pas jo si som les campiones de la coherència, vaja.

dijous, 1 d’agost del 2019

Intencions

Quan Buda és un senyor dentut, no puc privar-me d'imaginar-me'l explicant les seves ensenyances parlant "zopez" i, és clar, el món passa a tenir una altra dimensió. A Hanoi em va costar molt fer cara seriosa, a Hanoi i a arreu on hi ha pompositat.

Quan vaig obrir aquest blog, tot deixant a la deriva la nau d'Un tel als ulls, va ser al mateix moment que vaig entrar en el món de la política activa, tot no pot ser alhora. El món s'acaba només va pretendre, i pretén, ser un blog de notes, una llista útil, per a mi, de llibres i pel·lícules -si no ho tinc a mà acabo comprant repetit-, un espai d'aforismes que Tant li foten a algú i un foradet en una paret per on fer una ullada, gens acadèmica, a obres que m'interessen i que, potser, algú, a partir d'aquí, tibarà del fil i ho farà cent vegades millor que no pas jo. Una mica com fer de "passallibres" (bookcrossig o filmcrossing) virtual. També, no cal dir, per tenir memòria de les poques traces que m'arriben de les aventures de mon fill petit i algunes notes amb pretensió literària que, d'altra manera, es quedarien, com tantes, en un calaix o una llibreta.

També li agraeixo a aquesta aventura l'haver-me donat un punt de fuga quan vaig patir un episodi de depressió, quan només podia expressar els meus mals mitjançant les meves vinyetes naïf perquè no em sortien les paraules. Les persones com jo sempre treballem amb paper i llapis al costat, quan parlem amb algú, necessitem el suport gràfic per acabar d'expressar qualsevol idea. De ben segur que hi deu haver una etiqueta per a això, tant li fa, a mi i a mon pare sempre ens ha salvat la vida, el pare ho feia i jo ho faig, a tota hora i sempre ens ha demostrat la seva utilitat. El pare, com jo mateixa, no llegia "seguit", quan llegim seguit no entenem els textos perquè el nostre cervell "se'n va", necessitem sempre el suport gràfic, llegia, llegim, saltant pel text, com si ens sobressin moltes paraules. He de dir que, manta vegades, sobren, però no em feu gaire cas, qui sóc jo?

Aquí és on vinc: qui sóc jo? Ningú, afortunadament. Només algú que, quan veu alguna cosa que l'entusiasma es mor de ganes de dir-li al primer que passa pel costat: Guaita què fan ara!